Crític Cerca
Opinió
Sara Suárez-Gonzalo

Sara Suárez-Gonzalo

Doctora en Comunicació

Paradoxes al voltant de les tecnologies de dades: no és personal; és polític

Hi ha una creixent desigualtat social que obstaculitza la capacitat de la ciutadania per exercir els seus drets fonamentals en el camp de la privacitat, la llibertat i la protecció de dades

30/11/2022 | 06:00

A través dels telèfons mòbils, transferim moltes dades personals a les grans corporacions que controlen les aplicacions principals. / KAR-TR – GETTY IMAGES

L’any 2013, l’extreballador de l’Agència de Seguretat Nacional estatunidenca Edward Snowden va filtrar nombrosos documents que revelaven que l’organització havia vigilat la població de manera massiva i indiscriminada, gràcies a la informació que obtenia dels servidors de grans corporacions tecnològiques, com ara Google, Facebook o Microsoft. Aquestes revelacions van crear un clima d’alerta pública sobre els riscos de les tecnologies basades en el processament de dades massives (sovint anomenades tecnologies big data), al qual contribuirien casos posteriors, com ara el de Facebook i Cambridge Analytica durant la campanya electoral de Donald Trump per a la presidència dels Estats Units l’any 2016.

Davant de l’escàndol generat per Snowden i de les grans promeses de l’analítica big data en l’àmbit publicitari, i sense preveure la importància que el tema adquiriria en els anys posteriors, vaig començar a preguntar-me quines eren les característiques d’aquestes tecnologies i com el seu ús afectaria la vida, les llibertats i els drets de les persones. La meva carrera investigadora té el seu origen en aquell moment.

El que em preocupava i el que m’ocupa des de llavors no són únicament els casos de dades “robades” o utilitzades il·lícitament, sinó també d’altres, de quotidians, silenciosos i en els quals les dades s’obtenen amb el nostre consentiment (“informat”), però que també tenen efectes importants. Aquesta preocupació es va intensificar quan vaig conèixer estudis que assenyalen paradoxes digitals com la “paradoxa de la privacitat“. Hi ha evidències que les persones estem cada cop més informades, més conscienciades dels riscos als quals ens exposa el món digital i més preocupades per la nostra privacitat o per la protecció de les nostres dades personals (drets fonamentals), però no actuem en conseqüència (no deixem de fer servir plataformes socials, dispositius mòbils, o modulem com compartim informació, per exemple). Per què?

“La manca de privacitat i de protecció de les nostres dades no té causes individuals, sinó estructurals del sistema econòmic i polític que la fomenta”

Molts estudis busquen l’explicació a aquestes dissonàncies en característiques individuals com el nivell d’estudis o socioeconòmic, l’edat, la ideologia, el gènere, etc. I aquestes característiques, és clar, tenen un paper important. El problema és que fixar-nos-hi massa sovint ens fa oblidar les estructures socials, culturals, econòmiques i polítiques en les quals vivim, aprenem, actuem… Durant aquests anys, he entès que la paradoxa aparent no ho és tant si no ens fixem tant en aquestes característiques individuals (amb l’objectiu d’entendre quin “tipus” de persona fa o no fa què) i ens preguntem si tenim al nostre abast els recursos materials i immaterials necessaris per poder entendre i actuar per resoldre les causes de les nostres preocupacions en l’àmbit digital, de manera lliure: amb els nostres recursos i sense dependre de ningú per fer-ho. L’element del poder, que passa així a ocupar un lloc central en l’equació, ens permet entendre millor la paradoxa aparent.

El fet que vivim en un sistema econòmic i polític que permet que l’enriquiment d’una part de les empreses més profitoses del món i l’èxit de determinades candidatures polítiques d’alta volada es fonamentin en l’acumulació i l’explotació de les nostres dades obstaculitza la nostra capacitat de (fins i tot) protegir lliurement els nostres drets. Precisament perquè la causa del problema (la manca de privacitat i de protecció de les nostres dades) no radica en característiques ni comportaments de qui el sofreix (cadascun/a de nosaltres), no té sentit buscar l’explicació a la paradoxa en aspectes “personals”: el que és personal, diu el conegut lema feminista, és polític. I la (des)protecció de les nostres dades ho és.

La paradoxa (el fet que no actuem) no sols depèn del fet individual o “personal”; té molt a veure amb el sistema social, polític i tecnològic en el qual es desenvolupen i s’utilitzen les tecnologies de processament de dades i també amb els interessos als quals respon la seva introducció social, que es nodreixen de les desigualtats socials que obstaculitzen les nostres capacitats per actuar.

Intentaré explicar-me millor a través d’una reflexió sobre la novel·la Never Let Me Go, del premi Nobel de literatura Kazuo Ishiguro, que vaig desenvolupar al pròleg de la meva tesi doctoral. Els protagonistes, Kathy, Tommy i Ruth, són tres joves clons humans creats gràcies a un avenç científic i tecnològic que posava el clonatge al servei d’un innovador programa de donació d’òrgans a la Gran Bretanya de finals dels anys noranta. Els “joves” es crien i s’eduquen aïllats, en un internat governat per un règim estranyament estricte en tot el que és saludable, artístic i social i sota el control d’un grup de guardians, lliurats a la causa i orgullosos de la seva feina, però autoritaris i insensibles, que estan plenament convençuts de contribuir a una millora tècnica imparable, però també d’actuar en favor dels joves, protegint-los de la veritat per ajudar-los a ser feliços. Així, creixen ignorant la cruesa de la seva situació, però no al cent per cent: els guardians els subministren, a poc a poc, petites i controlades dosis d’informació però, alhora, obstaculitzen sistemàticament el seu accés als mitjans i els recursos necessaris per poder valorar aquesta informació de manera crítica, identificar les causes de la injustícia a la qual estan sotmesos i combatre-la. D’aquesta manera, acaben normalitzant el desgraciat ordre de les coses que els és donat, sense rebel·lar-s’hi en contra, ni alterar-lo: quan arribin a l’edat adulta, aniran cedint els seus òrgans als originals fins a consumar. I aquesta incapacitat d’actuar, provocada per un sistema social i polític desigual del qual les seves vides són “només” una peça, és, probablement, el més commovedor de la història.

“Les tecnologies ‘big data‘ es tornen opaques i imprevisibles, i la ciutadania perd el coneixement i el control sobre aquestes tecnologies”

Parafrasejant Teresa de la Parra en Ifigenia (1924), l’afany despòtic per fer que algú ignori allò que altres persones coneixen és un dels majors abusos que van cometre mai els forts contra els febles. És un parany que permet a uns influir en la vida d’uns altres d’acord amb els seus antulls. És, en altres paraules, una manera de configurar una estructura social desigual que afavoreix que els uns quedin sotmesos a la voluntat dels altres. Una forma d’opressió subtil, que no és violenta ni sobtada i que, precisament per això, és extremament eficaç. Una, en el cas de Kathy, Tommy i Ruth, però també en el de tots nosaltres, lligada a la falta de reflexió que sovint acompanya l’avenç tecnològic i les paradoxes d’un individualisme que corromp el valor intrínsec de la individualitat en dissociar-la de l’estructura social en la qual es desenvolupa.

Avui, les tecnologies de processament de dades massives tenen un paper central en l’esfera econòmica, política i social i obren un gran ventall d’oportunitats en gairebé tots els sectors: la detecció de malalties, l’eficiència dels transports públics o la comunicació a gran escala en són només alguns exemples. El seu desenvolupament i el seu ús, no obstant això, estan fortament marcats pels interessos privats d’unes elits econòmiques i polítiques que acumulen beneficis milionaris i augmenten la seva capacitat de controlar la ciutadania i prendre decisions en nom del “bé comú”, d’una manera despòtica i guiada per un afany tecnosolucionista molt qüestionable, que atempta contra el principi democràtic bàsic de la sobirania popular. En aquest context, les tecnologies big data es tornen opaques i imprevisibles, i la ciutadania perd el coneixement i el control sobre aquestes tecnologies. Això és el que, en línia amb la idea de llibertat com a no dominació pròpia de la teoria política neorepublicana, anomeno “dominació de dades“ o “dominació a través de les dades”: una creixent desigualtat social que obstaculitza la capacitat de la ciutadania per exercir els seus drets fonamentals en el camp de la privacitat, la llibertat i la protecció de dades, supeditant el seu compliment a la “bona voluntat” de determinats actors privilegiats.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les dues últimes revistes publicades i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies