Bruixes, pirates i llops

Ja sé que només tens cinc anys i que és un rollo no poder gaudir de tot Disney per 8,99 euros al mes, i ja sé que a totes les nenes de la classe els encanten Frozen, Les aventures de Ladybug o La bella i la bèstia. Però t’haig d’explicar un secret: bona part de les pel·lis, sèries i contes que t’estem ensenyant t’expliquen una visió del món que, bàsicament, ajuda a estimar l’opressor i odiar qui es rebel·la. Se’n diu capitalisme Disney. Les princeses no són tan fantàstiques. Els reis no són generosos. La gent que treballa als palaus no cobra bé per la feina. Les noies no necessiten que un noi les salvi. Els pirates no eren els dolents. Les bruixes eren les més sàvies i lliures. I el llop, tot i que mengi ovelles i cabretes, no és l’ésser del qual més por hauríem de tenir.

Avui t’explicaré un conte (desexplicat) sobre com el capitalisme (amb l’ajuda de tot un exèrcit cultural basat en l’individualisme, l’explotació laboral i l’obsessió per fer diners) ens ha explicat malament el món. Bruixes, pirates i llops podrien ser tres exemples que ens serviran per explicar com carai va començar tot això del capitalisme, i perquè no hi ha manera de canviar un món injust si no canviem els relats culturals que ens expliquen. Resumint cinc segles en 30 segons: durant els segles XVI i XVII, el naixement i l’expansió global del capitalisme es fonamentaran en el disciplinament de les dones —i la reproducció sexual de la força de treball i del treball domèstic—, el comerç marítim triangular Àfrica-Amèrica-Europa d’esclaus negres i l’intent de dominació de la natura (l’extracció dels recursos naturals fins a l’extenuació).

Per combatre les resistències, el Poder necessitava un relat cultural: que va des dels germans Grimm fins a Frozen passant per l’escola, la fàbrica i la presó. El procés de construcció de l’hegemonia cultural burgesa es va produir a través d’un llarg, complex, de vegades difús però sempre constant, procés d’enculturació, sobretot de les classes populars. El teòric de la comunicació Jesús Martín Barbero ja va explicar al llibre De los medios y las mediaciones que “des del segle XVII es va posar en marxa un procés de producció de cultura, a través de contes, cançons, himnes, on les diferències socials s’encobreixen, i on es reconcilien els gustos i les tradicions en favor de l’hegemonia cultural de la burgesia, el grup dominant”.

Ha arribat el moment, doncs, de començar a desexplicar-nos els mites, contes i relats que sostenen els pilars del sistema cultural del capitalisme.

Bruixes, o com van fer per apoderar-se dels cossos i de l’acumulació primitiva

Les bruixes són les dolentes en un munt de ficcions culturals, relats infantils i d’adults, que han sigut bàsics per construir la nostra consciència col·lectiva: des de La Blancaneu i La Bella Dorment fins a Les tres bessones i The Blair Witch Project. Sempre hi ha una dona dolenta. Per què aquest personatge de dones velles i lletges s’ha acabat convertint en un dels personatges dolents clàssics del nostre relat cultural? Hauríem de deixar de dir ja una vegada per totes que les bruixes eren les dolentes, i les princeses, les bones.

Silvia Federici, a Caliban i la bruixa. Dones, cos i acumulació primitiva, revela per què el poder necessitava el mite de les bruixes: per doblegar les dones, és a dir, tancar el cos de les dones fins i tot abans que tancar els camps de conreu. La caça de bruixes europea, dels segles XVI i XVII, va ser crucial per “disciplinar les dones”, sobretot les del món pagès: assenyalant aquelles dones com a “serventes del diable”, s’aconseguia destruir un món de pràctiques i coneixements irreconciliables amb el capitalisme naixent. Durant dos segles, centenars de milers de dones van ser jutjades, torturades, cremades vives o penjades acusades de bruixeria i, en concret, d’haver venut el seu cos i desig sexual al diable, d’haver matat amb pocions màgiques centenars d’infants i d’haver provocat a través de la màgia la mort de veïns i de bestiar o malmès les collites.

Caliban i la bruixa revela les raons econòmiques i socials de l’obsessió per les bruixes en la cultura popular. Punt u: la reproducció de la força de treball era un pilar de l’acumulació capitalista i, per tant, el poder va procedir a criminalitzar el control de les dones sobre la seva sexualitat i capacitat reproductiva, denigrant el coneixement de plantes i d’herbes per fer de remeieres i ajudar en embarassos i en el part. Punt dos: el capitalisme va devaluar les activitats no productives que servien per a la reproducció de vida atacant les dones de classe baixa i sense feina productiva i, en canvi, va crear relacions de treball jeràrquiques, productives i coercitives. Punt tres: la campanya de terror contra les dones va ficar la por al cos a tota la pagesia europea, especialment rebel en aquella època. Fet i fet, la caça de bruixes va ser clau en la construcció d’un ordre patriarcal en què el cos de les dones, el seu treball i els seus poders sexuals i reproductius es van col·locar sota el control de l’Estat.

Pirates, i l’hidra de la revolució durant el naixement del capitalisme

Uns altres personatges dolents clàssics de les ficcions culturals occidentals dels últims dos segles són els malvats pirates. Des de Peter Pan i el temut Capità Garfi… fins a la majoria dels films sobre les illes del Carib (“Piratas, al abordajeeeee”) o els temuts capitans Barba-rossa o Barbanegra passant per les històries dels saquejos pirates a les viles costaneres a Catalunya. Per què? Doncs perquè la figura del pirata va ser un adversari per a l’expansió del capitalisme, que deu molt al comerç marítim, a les guerres navals, als ports colonials o a la compravenda (marítima) d’esclaus que sortien de l’Àfrica.

Mentre milers de mariners eren explotats al mar com a mà d’obra barata… una petita part d’ells va canviar de vaixells per crear les seves pròpies cooperatives marítimes en miniatura. Els van anomenar amb un malnom: pirates, corsaris, bucaners! El llibre La hidra de la revolución. Marineros, esclavos y comuneros en la historia oculta del Atlántico, de Marcus Rediker i Peter Linebaugh, contradiu la majoria de les llegendes sobre la pirateria i assegura que els pirates en realitat eren uns dissidents que plantejaven una alternativa de vida al mar, amb uns costums relaxats, una redistribució econòmica i una barreja racial, religiosa i lingüística contrària al sistema imperant a Europa. De fet, molts d’ells van acabar formant “comunitats de cimarrons” multiracials barrejant europeus exiliats, esclaus africans que s’escapaven de les plantacions i indígenes que encara resistien contra els exèrcits colonials al Carib.

Les lleis dels corsaris es basaven, primer, a abolir el treball —cosa perillosíssima per a les necessitats capitalistes i per al colonialisme—, i per això a les pel·lis els presenten com a ganduls, vividors o lladres sense ofici ni benefici; segon, proposaven una redistribució de la riquesa —cosa encara més perillosa!—, i per això hi ha el famós “els pirates es repartien el botí”, i tercer, tenien pseudocontrols democràtics sobre el capità pirata del vaixell, que no podia fer tot el que volgués, i van millorar l’atenció a les cures dels alesiats i dels accidentats, i per això la representació del pirata als dibuixos sol ser amb un pegat a l’ull i amb un pal en lloc de la cama amputada.

Llops, els que van canviar el curs del riu a Yellowstone

Un altre dels dolents de la pel·li són els llops. Si són tan dolents com els pinten a La Caputxeta Vermella, Els tres porquets, Les set cabretes o, fins i tot, a Frozen o La bella i la bèstia, no ens hauria de fer gens de pena exterminar-los. Tot i això, l’eliminació dels llops, als contes i en la vida real, és un exemple perfecte per il·lustrar com l’intent de control de l’home contra la natura i contra els animals salvatges es pot convertir en un problema gravíssim per al planeta: la destrucció dels ecosistemes i la crisi de la biodiversitat.

Un cas paradigmàtic va ocórrer al Parc de Yellowstone, als Estats Units, quan els llops hi van ser reintroduïts l’any 1995. Durant 70 anys havien desaparegut de la zona per culpa dels caçadors: això va provocar que el nombre de cérvols es disparés, ja que no havien de patir per cap depredador i això va provocar que es reduís la vegetació i, de retruc, el nombre d’animals. Després del retorn del llop, van morir alguns cérvols, però el sotabosc va tornar a expandir-se i l’alçària dels arbres es va quintuplicar, i això va afavorir, entre altres animals, els castors, i com que els castors tornaven a fer preses als rius, allò va servir d’hàbitat per a llúdrigues, peixos i rèptils, que alhora servien d’aliment per a altres animals… i va evitar l’erosió del sòl, ja que les represes creaven meandres, llacunes i basses. Va ser, doncs, un canvi radical.

Marta Tafalla, doctora en Filosofia a la Universitat Autònoma de Barcelona i experta en ètica animal, llançava en una entrevista a CRÍTIC una idea polèmica sobre els llops que ens sembla contraintuïtiva sabent que són un perill per a ovelles, cabres i altres ramats a les muntanyes: “Millor els llops que les ovelles! Els ecosistemes sense llops es degraden molt… i, en canvi, les ovelles no contribueixen a fer que l’ecosistema funcioni millor. El que necessita la natura són animals salvatges, no animals domèstics”. Ens costa d’entendre-ho perquè estem educats així: les ovelles són les bones i els llops, els dolents. Llops, lleons, tigres, ossos, taurons, balenes, rinoceronts… han estat, malgrat excepcions com El rei lleó, els dolents de la pel·lícula. Per poder exterminar-los, sense remordiments, calien unes quantes guerres culturals perdudes.