Com ens venen la moto, avui

Cómo nos venden la moto, el mític llibre d’Ignacio Ramonet i Noam Chomsky, va circular entre estudiants de Periodisme i activistes socials crítics amb la manipulació dels mitjans de comunicació durant els anys noranta. No tenia ni cent pàgines. Se’n van arribar a imprimir, segons diu l’editorial Icaria, vint-i-set edicions, només en castellà. “La propaganda és a la democràcia el que la porra a l’estat totalitari”, resumien Chomsky i Ramonet.

Han passat gairebé trenta anys. Moltes coses han canviat en el món de la comunicació i la informació: el fenomen audiovisual ha viscut un creixement brutal, la informació viatja en viu i en directe arreu del planeta, Internet ho ha fet esclatar tot i, per rematar-ho, les xarxes socials dicten modes, odis i candidats electorals. Tot és, exponencialment, més complex. Tanmateix, l’essència de la crítica contra el periodisme-realment-existent continua sent igual que fa tres dècades. Ara, el llibre de Xavier Giró Contra la neutralitat. Per un periodisme de pau i de lluita (Pol·len) hauria de servir als futurs periodistes i activistes socials per ser encara més crítics amb els mitjans. Els mitjans ens manipulen i censuren… i a la vegada els mitjans ens alliberen i són eines bàsiques per a una democràcia real.

La batalla pel sentit comú d’època és una batalla política, cultural i intel·lectual primordial per assolir qualsevol canvi polític i social de fons. I, en aquesta batalla per conformar el sentit comú, els mèdia i el periodisme en general tenen un paper clau, ho facin sota l’organització clàssica del mitjà, a YouTube, en format pòdcasts o a les xarxes socials d’Internet. Segons l’informe Digital News Report, el 65 % dels joves de 18 a 24 anys de l’Estat espanyol utilitzen les xarxes socials per informar-se i formar-se una opinió. La ideologia es construeix avui més que mai a través dels mitjans i, en general, des de qualsevol dispositiu audiovisual. Hi ha una batalla per definir la realitat, i els mitjans han esdevingut la trinxera a la primera línia del front d’aquesta guerra de posicions del segle XXI. Qui controla de què s’informa, i de què no, controla l’agenda. Qui estableix el qui és qui en un conflicte controla les nostres emocions. Qui té veu per dir la seva, i qui no, té més opcions per fer-nos canviar d’idea. Els ciutadans tenen —tenim— el dret a estar ben informats d’allò que succeeix en una societat abans d’anar a votar cada quatre anys.

Els mitjans de comunicació avui dia tenen un paper preponderant. Manuel Castells, a la seva obra Comunicación y poder, va més enllà i assegura que “els mitjans de comunicació no són el quart poder. Són molt més importants: són l’espai on es crea el poder. Els mitjans constitueixen l’espai on es decideixen les relacions de poder entre els actors polítics i socials rivals. Fins i tot en una dictadura, quan falla el seu control de la comunicació, els règims autoritaris avancen cap a la caiguda”.

Quan parlem de manipulació, fake news o desinformació de la societat, totes les mirades se centren en els periodistes, el que diuen i el que no, en com expliquen els conflictes, en si ens manipulen amb el llenguatge que fan servir, implícitament o, també, explícitament. Però s’ha d’estirar més tram del llarg fil de la desinformació. Cal seguir el rastre dels diners. Hem d’aixecar la mirada crítica més amunt: cap a la propietat.

Els propietaris dels mitjans de comunicació privats o de les xarxes socials poques vegades permetran que les seves empreses facin alguna cosa que pugui afectar realment els seus interessos comercials o polítics, o els interessos dels seus amics. Si al consell d’administració dels mitjans hi ha la banca, fons d’inversió globals o les grans fortunes, els mitjans ja no poden actuar realment com un quart poder independent que controla els altres poders… sinó que esdevé un ressort més del poder polític i econòmic.

Els grans conglomerats mediàtics mundials estan cada cop més concentrats en menys mans, i la concentració provoca una enorme manca de pluralitat ideològica. Els discursos antagonistes poden trobar alguna esquerda, però en principi no acostumen a ser el discurs dominant. Tot i alguna excepció, per ser propietari d’un gran mitjà de comunicació cal tenir darrere grans empresaris o una gran capacitat econòmica. Si la llibertat i la capacitat crítica dels professionals de la informació a Catalunya o a l’Estat espanyol està amenaçada avui, és sobretot per un enemic, i no és la censura política, sinó els poders econòmics que controlen els grans mèdia. 

De qui són els grans mitjans de comunicació?

Els grans conglomerats mediàtics del planeta estan, en una tendència que ja va començar els anys noranta, concentrats cada vegada més en poques mans. Els sis grans conglomerats transnacionals —tot i que tots menys un tenen seu als Estats Units— són AT&T (Time Warner), Comcast (NBC Universal), Disney, NewsCorp (ara fusionada amb 21st Century Fox), Paramount Global (abans ViacomCBS) i Sony (amb seu al Japó). Cada cop hi ha menys competència i més concentració en mans dels grans magnats de la premsa. Un informe de Reporters sense Fronteres denunciava que, si als anys vuitanta hi havia cinquanta grans empreses als Estats Units que controlaven el 90 % del sector, en l’actualitat aquesta quantitat s’havia reduït a menys d’una desena.

Sis supergegants de la comunicació controlen el 70 % del negoci de la comunicació a tot el planeta i són propietaris, aproximadament, de 1.500 diaris, 1.100 revistes, 2.400 editorials, 9.000 emissores de ràdio i 1.500 cadenes de televisió. “Ells són els que decideixen què és el que hem de veure a la televisió, quina és l’agenda i quin tema és més notícia que la resta”, denuncia Jesús González Pazos al llibre Medios de comunicación: ¿al servicio de quién?

A Europa, segons la mateixa investigació elaborada per González Pazos, els grans grups multimèdia són avui l’alemany Bertelsmann, la britànica BBC, els francesos Vivendi i Lagardère, l’italià Mediaset (fundat per Silvio Berlusconi) o l’espanyol Prisa. I, a l’Amèrica Llatina, destaquen quatre grans conglomerats més: Televisa a Mèxic, Globo al Brasil, Clarín a l’Argentina i el Grupo Cisneros a Veneçuela, a més dels interessos d’empreses espanyoles de comunicació com Prisa.

En l’era de la revolució tecnològica, també han entrat al mercat mediàtic, sobretot l’audiovisual, els gegants d’Internet com Google (Alphabet, com a nom empresarial) —que va comprar el principal canal de vídeos del món, YouTube, per 1.300 milions de dòlars l’any 2006—, Facebook —que ha adquirit WhatsApp i Instagram—, Apple —que ha fet una enorme aposta per la televisió en línia a la carta per competir amb Netflix i HBO—, Amazon —i la seva aposta per Amazon Prime Video—, Yahoo! o Microsoft.

De fet, hi ha una tendència molt recent que demostra la importància que té la propietat de grans mitjans de comunicació. Julia Cage, autora del llibre Salvar los medios de comunicación, explica que està sorgint un nou fenomen: “La compra de mitjans de comunicació històrics per part de multimilionaris —sovint de l’àmbit dels nous rics globals del món tecnològic o del sector financer”. Hi destaquen els casos de Jeff Bezos, fundador d’Amazon, que va comprar el 2013 The Washington Post, per 250 milions de dòlars; o el de Warren Buffett, que a través del seu hòlding Berkshire Hathaway, ha multiplicat les adquisicions de mitjans en els últims anys. Com diu Cage, sembla que els mitjans s’hagin convertit en “el caprici de milionaris mancats d’influència política”. Fins i tot, hi ha qui pensa que és bona notícia que aquests milionaris inverteixin els seus diners en mitjans progressistes. “En quina democràcia vivim per alegrar-nos del fet que en el darrer moment aparegui un especulador immobiliari, aliat d’una companyia de telefonia mòbil, per salvar Libération?”, reblava Cage.

No desentona gens, en aquest marc, la compra de Twitter per part del supermilionari Elon Musk, que no ha amagat la seva fam per influir políticament.

Un informe del Center for Media Pluralism and Media Freedom, realitzat l’any 2017, revela que un altíssim percentatge de les audiències de ràdio i de televisió a l’Estat espanyol depenien d’un nombre reduït de grans grups mediàtics. En l’àmbit televisiu, els dos grans conglomerats privats —Mediaset i Atresmedia— seleccionen el que veu el 58 % de l’audiència i, a més a més, s’emporten el 89 % dels ingressos per publicitat de la televisió en format obert. En el cas de la ràdio, l’informe afirma que “els quatre grans propietaris —que són la Cadena SER (Prisa), la COPE (una ràdio que depèn de l’Església catòlica), Onda Cero (Planeta) i Rac1 (Godó)— decideixen el que escolta el 88 % de l’audiència total de la ràdio espanyola i controlen el 98 % del mercat”.

Per què és important saber qui són els propietaris dels mitjans? Per què no ho sabem? Noam Chomsky i Edward Herman van desenvolupar a Manufacturing Consent: The Political Economy of the Mass Media, l’anomenat Model Propaganda per explicar com, per què i amb quins filtres els mitjans de comunicació privats expliquen les notícies en una societat amb aparent llibertat d’expressió i llibertat per a la creació de mitjans de difusió. Un dels filtres que ha de superar un fet, esdeveniment o idea per convertir-se en un contingut periodístic és la propietat del diari o de la televisió. “Un mitjà de comunicació difícilment publicarà una informació contrària als interessos del seu propietari, o dels seus amics”, explicaven.

* Fragment de l’epíleg del llibre ‘Contra la neutralitat. Per un periodisme de pau i de lluita’, escrit per Xavier Giró i publicat per Pol·len Edicions i CRÍTIC. Ja es pot comprar a la nostra Botiga Online.