Crític Cerca
Opinió
Sergi Picazo

Sergi Picazo

Periodista i editor de CRÍTIC

Tsunami democràtic? Tres escenaris de la Catalunya postsentència

La sentència serà, sigui com sigui, una derrota sense pal·liatius per als independentistes. Quina serà la resposta? L'independentisme podria fer el que fa sempre... o explorar una tercera via: escapar del terreny de joc que imposa l’Estat espanyol.

02/09/2019 | 19:00

Estelades independentistes en una manifestació de l'Onze de Setembre / JORDI BORRÀS

Totes les veus, publicades i no publicades, assenyalen que a mitjan octubre hi hauria d’haver la sentència del Tribunal Suprem sobre els presos independentistes. Totes les veus, publicades i no publicades, creuen que la sentència els considerarà culpables com a mínim de sedició i de desobediència. Quina serà la resposta del moviment independentista? No hi ha cap resposta possible que pugui aconseguir la llibertat immediata dels presos independentistes. Qui digui el contrari, senzillament, porta l’independentisme a una nova frustració, a baralles internes i a una indignació interna estèril. Serà tan i tan frustrant que probablement la Generalitat governada pels independentistes serà l’Administració competent per mantenir presos en presons catalanes els presos polítics independentistes durant anys i anys. I, no, ni Quim Torra, ni Pere Aragonès no els alliberaran per la força.

En els últims mesos, s’ha venut la idea que la resposta a la sentència judicial marcarà l’agenda política catalana dels propers anys. L’independentisme s’està autoimposant una ‘deadline’ i una nova ‘fita’ sense cap sentit pràctic. Això no ajuda gens l’independentisme. La sentència serà, sigui com sigui, una derrota sense pal·liatius per als independentistes. I, ara ja, no hi ha res a fer més enllà dels recursos judicials que vindran. L’independentisme, en canvi, podria buscar una tercera via: intentar escapar-se del terreny de joc que imposa l’Estat espanyol, un terreny de joc de judicis, legalitat, presó, tercer grau, indult. Fa mesos que l’independentisme ha tornat a la fase de demanar llibertat, amnistia i —gairebé— Estatut d’autonomia. Respondre als ‘atacs’ de l’Estat està posant el moviment a la defensiva i en fase de resistència en lloc d’anar a l’ofensiva com anava a la tardor del 2017. De fet, després de la sentència, quedarà una bandera lliure que podrien agitar tant independentistes com Comuns: la defensa de l’amnistia per als presos independentistes. És a dir, una bandera defensiva i de resistència. Però que no canvia el terreny de joc de la batalla política ni del debat d’idees. Segueix en la lògica d’acció-reacció liderada (sempre) per l’aparell politicojudicial i mediàtic de l’Estat espanyol.

El mateix president Quim Torra ja ha dit que no acceptarà cap condemna judicial contra els independentistes. Què vol dir això?  Res. “Anirem a una confrontació democràtica”, assegura el puigdemontisme. Què vol dir això? Tampoc res. “Ho tornarem a fer”, va dir el pres independentista Jordi Cuixart. Què significa això? Pot significar tot i pot no significar res. L’ús d’expressions grandiloqüents, com recordàvem a CRÍTIC, ha estat una constant en els anys del Procés. El llenguatge ha estat, és i serà un camp de batalla polític clau. Però… aturem-nos i analitzem, fredament, què podria passar aquesta tardor. Hi ha, com a mínim, tres escenaris possibles en la Catalunya postsentència que caldria repensar amb l’objectiu de no tornar a caure en la fe cega i acrítica en les promeses dels partits i dirigents polítics que parlen de “construir república” o “aprofitar la sentència per crear un nou ‘momentum’ independentista”.

Escenari indignat

Després de sentir la sentència, hi hauria una convocatòria per fer concentracions en totes les places i viles de Catalunya, el cap de setmana hi hauria una gran manifestació a Barcelona convocada per l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium que s’omplirà amb milions de persones —fins i tot no independentistes—, el cabreig serà monumental, els editorials de la premsa independentista i els tuitaires amb més enginy seran especialment durs contra la repressió judicial… i fins i tot els partits faran cimeres i cimeres a Waterloo per fer campanyes perquè la premsa parli d’una “resposta unitària” tot i que estiguin enfadats i mirant de reüll cada moviment que faci l’adversari. Però… i després, què? Després, els presos independentistes seguiran a la presó, el Govern autonòmic català seguirà funcionant —encara que sigui a mig gas, sense pressupostos i amb una despesa social retallada— i, fins i tot, potser alguns independentistes es plantejaran la possibilitat de votar a favor d’un futur Govern espanyol liderat pel PSOE. Després de l’onada d’indignació, el Govern autonòmic català seguiria presidit per Quim Torra durant, com a mínim, dos anys més fins als propers comicis, i la majoria de les seves iniciatives polítiques i legislatives no podrien aconseguir el vistiplau del Parlament. ERC demanaria, aleshores, “un Govern de concentració sobiranista”, però és molt difícil que la CUP i els Comuns acceptin entrar a un Executiu liderat per Quim Torra i els neoconvergents.

Escenari electoralista-autonòmic

El líder d’ERC, Oriol Junqueras, en un article escrit des de la presó, defensa un nou avançament electoral a Catalunya en cas d’una sentència condemnatòria contra els líders del Procés. Seria, doncs, el quart avançament electoral en menys d’una dècada. Serien les cinquenes eleccions al Parlament en nou anys. Els republicans veuen uns nous comicis com una possible resposta davant la paràlisi del Govern actual i per mostrar la força electoral de l’independentisme, que, en un ambient escalfat per una acció repressiva de l’Estat, podria superar el 51% dels vots i formar un Govern amb majoria absoluta capaç d’aprovar lleis i pressupostos propis sense dependre dels Comuns i del PSC. A més, tot i que això no es diu en públic, els republicans pensen que podrien superar Junts per Catalunya per primer cop en unes eleccions al Parlament després dels seus últims bons resultats electorals en les municipals i espanyoles. Guanyin o no, superin el 51% o no, hi hagi un Govern independentista amb majoria absoluta o no, el resultat seria un nou Govern autonòmic a Catalunya amb els mateixos problemes pel control pressupostari de l’Estat. Tanmateix, qui pot o no convocar eleccions és únicament el president. El dia que ERC i la CUP van acceptar nomenar Torra president del Govern… van donar el ‘botó nuclear’ de la convocatòria electoral als neoconvergents. Per tant, serà el puigdemontisme qui decidirà quan hi ha eleccions, i ho farà quan millor li surtin les enquestes preelectorals. Lògicament.

Escenari d’ocupacions i de protestes

Una opció més remota, però que es planteja dins l’esquerra independentista radical i alguns sectors de l’independentisme hiperventilat, és intentar un escenari insurreccional o pseudoinsurreccional ocupant vies públiques, aeroports o institucions públiques. Algunes idees d’accions massives al carrer que apareixen ara ja havien circulat, fins i tot en documents interns de l’ANC, com ara una possible acampada indefinida al parc de la Ciutadella o, en aquest cas, al davant de la Ciutat de la Justícia —com a símbol del poder judicial. L’objectiu seria emular les ocupacions de l’espai públic de moviments tan potents com les protestes de Hong Kong —en especial, l’ocupació de l’aeroport—, l’Euromaydan d’Ucraïna, el 15-M en diverses ciutats de l’Estat espanyol o l’Ocuppy Wall Street a Nova York. Aquestes iniciatives no podrien estar convocades per cap organització per evitar els riscos d’una imputació judicial per sedició o rebel·lió com la que pateixen actualment Jordi Sànchez i Jordi Cuixart pels fets davant la conselleria d’Economia del setembre del 2017.

***

L’independentisme porta barallant-se internament des de l’endemà de la DUI per trobar una resposta impossible a un laberint que no poden resoldre perquè no l’han creat ells. Però la pregunta ja no és “quina resposta s’ha de donar”. El poeta uruguaià Mario Benedetti va dir allò que “quan creiem tenir totes les respostes… de cop i volta, van canviar totes les preguntes”. El món ‘indepe’ no troba respostes, segurament, perquè no està fent-se les preguntes adequades: cal ser conscients sobre quin és el marc del terreny de joc on li està tocant jugar. “Canviar la resposta és evolució, canviar la pregunta és revolució”, va dir el científic i pensador Jorge Wagensberg fa alguns anys en una entrevista de Joan Barril a Catalunya Ràdio.

L’independentisme hauria de reflexionar aquest nou curs polític sobre quina és la correlació de forces, què es pot aconseguir i què no, quina és l’estratègia a llarg termini i quina és la tàctica a curt termini. O vas al xoc… o vas a la negociació. “Però, si vols la independència per la força, has de muntar una guerrilla”, assegurava Josep Fontana, l’historiador vinculat al PSUC i amb simpaties per l’independentisme en una entrevista premonitòria a CRÍTIC al gener del 2016. “L’independentisme ha de ser conscient que no permetran una Catalunya independent, perquè som una peça massa important del ramat global de l’Estat perquè et deixin marxar així. No necessiten ni l’Exèrcit: és que els és suficient amb la Guàrdia Civil. No fem broma amb això. L’opció de guanyar la independència per la força va ser l’opció que ETA va intentar al País Basc i no se’n va sortir i va tenir costos molt elevats. És obvi que l’única manera com et pots separar és si l’altre accepta que et separis. No n’hi ha una altra”.

Això no vol dir que no hi hagi cap alternativa per al moviment independentista. La història no està escrita. Veurem què passa aquest nou curs: vénen corbes, cordin-se els cinturons. “El futur és un país estrany”, com deia Fontana i recordaven aquesta primavera des de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC).

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Justícia Global'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació