Crític Cerca
Opinió
Sergi Picazo

Sergi Picazo

Periodista i editor de CRÍTIC

Un nou 15-M municipalista

Les eleccions locals d'aquest 26-M a l'Estat espanyol poden ser una última finestra d'oportunitat per a les esquerres davant l'onada neoliberal i ultra-reaccionària global.

19/05/2019 | 19:00

Un lema en una plaça del moviment del 15-M: "Ens hem de moure ja" / NÚRIA

Barcelona té risc de ser esborrada del mapa. La Barcelona que nosaltres coneixíem, amb tots els seus problemes i els seus millors racons, s’acabarà del tot si les coses no fan un gir radical en els propers anys. Avui ja no és una ciutat: és un producte. S’ha convertit en un producte de consum global que ja no ens pertany a nosaltres sols. És un negoci. La suma de turisme massiu, societat de consum, globalització cultural, capitalisme sense control, negoci immobiliari i el canvi climàtic podria posar fi a allò que va ser —i, sobretot, que va significar— la Barcelona popular. Tanmateix, les elits, els lobbies i els grans mitjans no haurien de menystenir l’esperit rebel i la capacitat de resistència de la Rosa de Foc. Hi un ‘barceloní indignat’ que potser no han sabut entendre les ‘seves’ enquestes electorals. Ho veurem el 26-M.

Les elits d’aquí i de fora van dissenyar fa anys un projecte, la Marca Barcelona, i en aquest projecte, nosaltres, els barcelonins, molestem. Hi ha el risc de convertir Barcelona, i per tant, els barcelonins en un decorat de cartó pedra com a producte de consum per a milions de turistes fent-se ‘selfies’ amb nosaltres (cabrejats) de fons.

Això no està passant només Barcelona. Està passant a Girona, Sitges, Vilassar, València o Palma, està passant a la Costa Brava i, en general, a tot el litoral català i està passant també a Madrid, Venècia, Amsterdam, París, Londres o Nova York. Bona part de les ciutats -i pobles- catalans corren avui dia el risc de carregar-se tot el que eren en la cursa sense control de la fórmula turisme+immobiliari. Quedarà la idea, quedarà un decorat, quedarà un anunci a la marquesina d’un bus turístic… però un dia potser ja no hi haurà veïns per ‘fer’ la ciutat amb les seves mans: no hi haurà més cadires al carrer en una nit d’estiu, ni més bars gallecs i libanesos on prendre un bon menú amb vi de la casa, ni roba estesa al barri de la Barceloneta, ni platges al Maresme, ni un ‘colmado’ on comprar les quatre coses per l’arròs de diumenge, ni més llibreries de barri, ni teatres ni cinemes ni sales de concert on es respiri la cultura crítica. No hi haurà vida. Per què li caldrà tot això al futur no-veí de Barcelona, de Girona o de Sitges?

Tot i això, hi ha un bri d’esperança. Durant l’última dècada ha nascut un nou patriotisme local contra els inversors transnacionals que juguen a especular amb les nostres vides. Hi ha un ciutadà cada cop més cabrejat que va més enllà dels marges clàssics de l’esquerra. Hi ha un “renaixement del lloc”: la por i la incomprensió davant la globalització neoliberal empeny sovint els ciutadans a cercar en el seu propi indret una font d’identitat i un refugi per sentir-se a recer. Veurem quina forma acaba tenint aquí. Pot virar cap a l’esquerra o pot anar cap a la dreta populista. Com reivindica el sociòleg i cooperativista Ivan Miró, cal un nou front popular barceloní que probablement hauria d’anar des dels moviments socials fins als petits botiguers del barri: contra els ‘lobbies’, els fons vòltors internacionals, els ‘uber’ i ‘airbnb’ de l’economia global i les grans marques comercials nord-americanes que assetgen la ciutat. L’esquerra, probablement, necessita un nou 15-M municipalista per continuar governant les ciutats i pobles d’arreu de l’Estat espanyol davant l’onada neoliberal i ultrareaccionària que està intentant arrassar amb el poc que quedava en peu des dels Estats Units de Trump, la nova dreta radical europea, la Rússia de Putin, la Turquia d’Erdogan, el Brasil de Bolsonaro o la Filipines de Duterte. Les eleccions locals d’aquest 26-M a l’Estat espanyol poden ser una última finestra d’oportunitat.

La nova lluita de classes urbana

La meitat de la població mundial viu ja en el 2% del territori del planeta. Tots en poc espai, però no barrejats. La desigualtat urbana, social, econòmica, sanitària i educativa és un dels grans drames de les ciutats avui dia i, es preveu, que, encara més, els propers anys. No és el mateix viure a Nou Barris que viure a Pedralbes. No és el mateix viure a la banlieue que viure als millors barris de París. No és el mateix viure a Rocinha, la major favela del Brasil, que al centre turístic de Rio de Janeiro. Pel·lícules com ‘Blade Runner’ descriuen un futur caòtic, brut, fosc, sobrepoblat i desigual. Els ciutadans privilegiats, els futurs “homo deus” descrits per l’historiador Yuval Noah Harari, podrien viure en urbanitzacions ideals, verdes i riques, mentre la majoria es morirà de fàstic atrapada per la contaminació atmosfèrica i la pobresa en grisos blocs d’edificis.

Això és el futur? O és ja el present? L’Antropocé ens porta cap a la major crisi social i ecològica de la Història, i no la veiem: els partits de l’Establishment i els grans mitjans de comunicació parlen poc sobre els nous problemes urbans que vindran els propers 20 anys: la creixent desigualtat, la sobrepoblació urbana, l’envelliment de la població, l’augment de la xenofòbia, la manca d’habitatge, el canvi climàtic, la contaminació atmosfèrica, la fi de l’energia barata i el control sobre les nostres dades digitals, entre altres. No se’n parla prou que Barcelona tindrà la mateixa temperatura que hi ha avui a Màlaga ni de que l’aeroport del Prat podria quedar enfonsat sota l’aigua si el nivell del mar puja el que diuen les pitjors prediccions . Ja no hi ha temps per pensar-hi més. Ja arribem tard. Ara cal actuar.

S’ha generat una mena de nova lluita de classes urbana. A un costat, hi ha l’obrer, l’immigrant, el precari, l’estudiant i també l’autònom, el botiguer i fins i tot el petit i mitjà empresari… i a l’altre hi ha els fons d’inversió globals, les grans marques i cadenes comercials i una part de la tecnocràcia local. “La ciutat global”, explica Saskia Sassen, catedràtica de sociologia de la Universitat de Colúmbia, “ha sorgit com a emplaçament per a noves reivindicacions”: d’una banda, hi ha el capital, que utilitza la ciutat com una mercaderia; i, d’altra banda, sorgeix la protesta dels sectors desfavorits de la població urbana. Sassen afirma que “anem cap a la recuperació de la ciutat com a espai per mobilitzar i fer visible el poder dels sense poder”.

El municipalisme: l’última trinxera

Fa just quaranta anys el que quedava del règim franquista va retrassar el màxim que va poder les eleccions municipals de 1979 precisamente perquè tenien molta por a una victòria de les esquerres en el terreny local. De fet, les ciutats, al llarg de la història, han estat el lloc ideal per als esclats revolucionaris. El món urbà ha tingut sempre una potencialitat revolucionària. D’Atenes a la Comuna de París. Del cantonalisme anarquista de la Primera República Espanyola a les Juntas de Buen Gobierno de Chiapas. El soviet de Petrograd, del 1917; el Bogotazo, del 48; el Maig del 68, a París; l’aixecament de Soweto, del 76; la revolta de Tian’anmen, del 89; o la plaça Tahrir del Caire en les Primaveres Àrabs del 2011.

El municipalisme podria convertir-se en l’última trinxera de la resistència al mercat neoliberal i l’auge del populisme de dreta. Hi ha una nova ruta que comença a les “ciutats santuari” dels Estats Units contràries a la política migratòria de Donald Trump i acaba amb el “confederalisme democràtic” de Rojava al Kurdistan, passant per les “ciutats del canvi” arreu de l’Estat espanyol i les “alcaldies rebels” de la CUP a Catalunya. Barcelona, Sabadell, Badalona o Berga van mostrar que hi havia un camí a recórrer l’any 2015. Sí, hi ha una oportunitat. Sí, hi ha una petita escletxa. Vostès, els poderosos, tenen un problema, i aquest problema es diu ‘eleccions municipals’.

Els moviments socials a Catalunya no estan avui dia a l’ofensiva: sinó més aviat a la defensiva contra la Reacció Ultra-Conservadora que ens amenaça. “Hem de resistir. Les ciutats no poden ser un lloc on invertir, sinó un lloc on viure”, reclama David Harvey. El municipalisme podria ser una eina clau per guanyar batalles concretes -potser algú les titllarà de ‘petites batalles’- i insuflar democràcia, feminisme i nous drets socials. Per això les eleccions municipals d’aquest 2019 a l’Estat espanyol s’han acabat convertint en una eina fonamental per al futur de les esquerres en plural. Independentistes o no. A la institució i al carrer. Aquí i arreu.

* Una versió més breu d’aquest article va sortir publicada a l’últim número de la revista ‘Carrer’ editada per la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim 'Dossier CRÍTIC' (aparició novembre 2019)

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació