Cerca
Opinió
Toni de la Torre

Toni de la Torre

Crític de sèries de televisió

Les 10 millors sèries crítiques dels últims 10 anys

La selecció de les seleccions: quines sèries han estat imprescindibles per veure el món amb una visió crítica durant la trajectòria de CRÍTIC entre el 2015 i el 2024

18/10/2024 | 06:00

Una imatge de la sèrie 'Chernobyl' / ARXIU

Per il·lustrar com ha canviat el món en aquests 10 anys des que CRÍTIC va començar a caminar, hem demanat al nostre especialista en sèries televisives, el crític Toni de la Torre, que ens preparés una selecció de les millors sèries de la dècada 2015-2024, però no de qualsevol tipus de sèries, sinó d’aquelles que, segons el seu parer, reflecteixen millor el sentit crític amb el qual vam néixer, és a dir, que se centren en la denúncia política, social i econòmica de la societat actual. De la seva reflexió, n’ha sortit aquesta tria:

‘El col·lapse’ (‘L’effondrement’)

No hi ha cap sèrie més decididament crítica que El col·lapse. A diferència de moltes de les sèries d’aquesta llista, decideix no tractar d’un tema concret, sinó enfocar el sistema en la seva totalitat. I, malgrat ser una ficció, les seves arrels es troben en la no-ficció. Concretament, en les tesis de la col·lapsologia, que postula l’esfondrament del capitalisme a través de diferents moments crítics. Porta al gran públic les idees d’autors com Pablo Servigne i Raphaël Stevens i ho fa a través d’episodis que estan filmats en pla seqüència i que fan la sèrie immediatament intensa, involucrant els espectadors des del principi en aquesta caiguda del món.

Els diferents escenaris triats (el supermercat, la gasolinera, la residència, etc.) estan pensats per oferir angles diferents de la crisi i, alhora, permeten mostrar diferents cares del comportament humà, deixant també una escletxa per a l’esperança, la qual cosa és poc habitual en les narratives apocalíptiques. El final de la sèrie és obertament activista i demana que es faci més cas de les opinions d’experts que alerten dels errors que s’estan cometent en comptes d’ignorar-los. Si hi ha una sèrie que representi CRÍTIC, sens dubte és aquesta.

Plataforma: actualment no disponible.

‘Years and Years’

Aquesta minisèrie agafa una narrativa habitual de la ficció televisiva, com és el seguiment d’una família tipus a través dels anys, però la combina amb el gènere de la ciència-ficció distòpica, de manera que veiem com els membres d’aquesta família, que podríem ser nosaltres, es veuen abocats a un futur molt fosc, que no és com imaginàvem. Amb cada salt endavant en el temps, la família i nosaltres com a espectadors, veiem amb estupefacció com al món passen coses horribles, que mai no hauríem pensat que podrien passar o que es podrien repetir.

A través d’aquesta idea, la sèrie tracta de temes com l’auge dels líders populistes, la crisi econòmica, l’emergència climàtica, la deshumanització dels refugiats o els perills de l’armament nuclear. El seu creador i guionista, Russell T. Davies (que en l’última dècada també ha creat It’s a Sin [‘És pecat’], que podria entrar perfectament en aquesta llista), juga a predir el futur basant-se en el que ja veiem en el present, d’una manera similar a Black Mirror. I ens exigeix que ens fem responsables dels temps que vivim, en comptes de limitar-nos a remugar i queixar-nos davant del televisor com fa aquesta família.

Plataforma: Movistar+.

‘We Own This City’

El retorn de David Simon a Baltimore ha estat un dels grans moments serièfils de l’última dècada. El creador de The Wire, amb força més sensació de derrota sobre les espatlles, a conseqüència de veure que res no ha canviat, sinó que fins i tot ha empitjorat, constata que els problemes que denunciava fa anys continuen sent endèmics. Per fer-ho, explica el cas de la història real d’una unitat policial corrupta que encapçala Jon Bernthal en un dels millors papers de l’actor. La sèrie és escrupolosa amb els fets, tal com correspon a un creador amb passat com a periodista (si és que mai ha deixat de fer periodisme) i contundent en la forma.

Hi ha una incomoditat permanent, producte del contacte que la història té amb els casos de brutalitat més recents als Estats Units. Hi ressonen els casos de George Floyd, Breonna Taylor i Freddie Gray (aquest últim és el context immediat de la història que s’hi construeix). I també una indignació apagada, que se’t queda més a dins que altres propostes, fins i tot del mateix Simon. El guionista també ens ha donat en aquesta dècada altres minisèries que podrien ser perfectament en aquesta llista com Show Me A Hero o The Plot Against America.

Plataforma: Max.

‘Mr. Robot’

Va presentar un punt de vista inèdit en les sèries de televisió: el de l’antisistema que creu que l’única solució és fer-ho caure tot i tornar a començar. La sèrie, inspirada en l’activisme hacker de grups com Anonymous, LulzSec i AntiSec i, de manera més específica, en la història de Sabu, un dels hackers més eficaços de la xarxa, va construir el personatge d’Elliott a través de monòlegs interiors que eren molt polítics i molt transgressors per al mitjà. “El món sencer és una gran farsa”, deia el personatge interpretat per l’aleshores desconegut Rami Malek.

Mr. Robot va portar a la ficció l’agenda de l’activisme hacker al mateix temps que construïa un thriller tecnològic intens i arriscat des del punt de vista creatiu, especialment en l’apartat visual, on vam descobrir el talent de Sam Esmail. Encertava en la forma i també en el fons, en què parlava del poder de grans corporacions tecnològiques que sabien massa de nosaltres (i això va ser abans que esclatés l’escàndol de Cambridge Analytica) i de l’espionatge governamental, dos temes centrals que es combinaven amb la trama de la salut mental del protagonista (també va ser de les primeres sèries a posar el focus en això) de forma molt efectiva.

Plataforma: Disney+.

‘Dopesick’

La crisi dels opioides, que provoca milers de morts cada any, és el centre d’aquesta magnífica minisèrie que converteix les dades en històries humanes. Encara que la història que explica és coral, utilitza com a pal de paller i punt de partida el personatge d’un doctor que interpreta Michael Keaton i que recepta OxyContin als seus pacients, tot confiant en el comercial que li presenta el nou producte. En paral·lel, veiem com es pensa i s’elabora el producte amb l’objectiu que sigui de consum massiu i, per tant, un èxit comercial per a la farmacèutica de la família Sackler, que amaga intencionadament els efectes addictius que té.

Tot plegat, seguint també els pacients, molts dels quals són de classe treballadora, que pateixen dolors relacionats amb la seva feina i que se suposa que l’OxyContin els ha d’ajudar a combatre. Es calcula que actualment 1,6 milions de nord-americans tenen algun tipus de trastorn relacionat amb els opioides, i aquesta minisèrie ha ajudat molt, juntament amb altres treballs periodístics com el llibre L’imperi del dolor, de Patrick Radden Keefe, a assenyalar els responsables d’una crisi sanitària devastadora i els poders còmplices que l’han permès.

Plataforma: Disney+.

‘Succession’

Originalment havia de ser una pel·lícula sobre Rupert Murdoch i el seu imperi mediàtic. Però el guionista Jesse Armstrong no va aconseguir aixecar el projecte. Quan va tenir l’oportunitat de fer-ne una sèrie i, per tant, d’ampliar el prisma de la història, va canviar els Murdoch pels Roy, una família fictícia que es convertiria en símbol dels seus inspiradors i també d’altres famílies que controlen imperis similars. I, en el procés, Succession es va erigir en una sèrie sobre la impunitat dels més rics, tant a escala personal com a escala empresarial. Així, durant el recorregut de Succession som testimonis de les males pràctiques, i fins i tot dels crims, del grup empresarial que confirma l’imperi familiar, i de com no hi havia conseqüències per a ningú. I s’hi assenyala el paper que el poder econòmic i mediàtic pot tenir en unes eleccions.

Al davant de tot, una galeria de personatges execrables i patètics al mateix temps, clau per a la combinació entre drama i comèdia que proposa la sèrie. I uns hereus que viuen sotmesos per un patriarca que no sap estimar els fills i pensa que són uns incompetents, la qual cosa fa que connectem amb ells, malgrat tot, posant-nos en la posició incòmoda d’entendre’ls d’una banda i trobar-los repulsius de l’altra. El repartiment, un dels més sòlids i de més talent de la televisió recent, hi ha acabat de fer la resta, juntament amb la banda sonora de Nicholas Britell.

Plataforma: Max.

‘The White Lotus’

Complementant el retrat dels privilegiats que estava fent Succession però en una clau definitivament més còmica, The White Lotus es fixa en les vacances dels més rics per construir una sàtira on ningú no surt ben parat. Ni els que tenen els diners, retratats com una colla d’incapaços, estovats per la comoditat que donen els diners i que els han permès créixer de manera que tothom ho ha fet tot en lloc d’ells, i pensen que ho poden comprar tot (l’amistat, l’amor, el sexe), al mateix temps que desitgen una connexió mínimament real.

N’hi ha que se saben cretins i n’hi ha que volen creure que no ho són. Però no hi ha diferències entre ells. Sobretot des del punt de vista dels treballadors del resort de luxe on passen les vacances. Però aquests tampoc no surten ben parats, ja que es defineixen pel desig d’aspirar a la mateixa vida dels hostes i tampoc no tenen escrúpols quan els interessa. El resultat és una sàtira crua sobre el món del privilegi i els diners que posa el mirall davant l’espectador i li diu que no és tan diferent d’aquests personatges (rics i no rics) com li agradaria pensar.

Plataforma: Max.

‘Severance’

Imagina que poguessis dividir el teu cervell, mitjançant una operació senzilla, de manera que el teu jo quedés dividit en dos: el teu jo laboral i el teu jo personal. Sense que l’un pogués saber res de l’altre. Aquesta idea és el punt de partida de Severance, i a partir de la idea parla de les fronteres entre la feina i la vida privada, de la impossible conciliació laboral i, sobretot, de la conveniència de moltes empreses, especialment del sector tecnològic, de tenir treballadors que no sàpiguen ben bé en què estan treballant. D’aquesta divisió de tasques tan atomitzada que pot ser que treballis durant anys en un lloc sense saber a què es dedica l’empresa a la qual dediques tantes hores.

A l’empresa de Severance li interessen treballadors que no puguin recordar el que han fet a l’oficina un cop arriben a casa. La sèrie parla així també d’ètica laboral i manca de transparència, de grans empreses que dificulten i bloquegen la supervisió exterior, començant pels seus propis treballadors. Tot plegat, en forma de thriller psicològic amb una estètica d’oficina d’Apple, bastida de parets blanques i entorns que són tan higiènics i ordenats com sospitosos. Severance continua sent encara ara una desconeguda per a la majoria dels espectadors, però és un malson meravellós. El Black Mirror d’aquesta dècada.

Plataforma: Apple TV+.

‘I May Destroy You’

El feminisme i el moviment del Me Too han tingut un impacte important en la producció de sèries de l’última dècada, però el punt de vista des del qual s’han fet algunes d’aquestes sèries, per molt benintencionades que siguin, molts cops no ha estat l’adequat, especialment quan parlem de sèries que giren al voltant d’una agressió sexual. I May Destroy You va ser una excepció justament perquè parla sobre una agressió sexual on el punt de vista és el de la víctima (no el de l’equip d’investigadors habituals, com a Unbelievable) i, a més, aquesta mirada compta amb l’autoritat que emergeix del fet de ser una sèrie autobiogràfica.

Michaela Coel ha escrit i protagonitza la sèrie sobre fets que va viure en la seva pròpia pell. Va ser una nit en què va sortir de festa quan va ser agredida als lavabos d’un pub per un desconegut. Seguim la seva percepció de tot el que va viure (el viatge a la comissaria, l’examen mèdic, etc.), alhora que veiem com ella batalla per recordar, i també assumir, el que li han fet. És una història dura que no té conclusions que provoquin un alleugeriment quan arriba al final. De fet, evita encertadament simplificar allò que li ha passat i, a mesura que avança, el nombre de preguntes (incòmodes per a ella i per a l’espectador) només fa que augmentar, sense acontentar-se amb cap de les solucions que ofereixen moltes altres ficcions.

Plataforma: Max.

‘Chernobyl’

Acabem la tria amb l’aposta més ambiciosa de tota la tria. Chernobyl és, en molts sentits, la sèrie més potent i espectacular de la llista. Una reconstrucció esfereïdora del desastre que es va produir a la central nuclear de Txernòbil, l’any 1986, que asfixia l’espectador en les escenes interiors i el fa estremir en les exteriors. Que és un homenatge a totes les persones que van lluitar per minimitzar-ne els efectes, però és, sobretot, una denúncia de l’opacitat del govern (i això es pot aplicar a qualsevol govern més enllà dels fets) que opera d’esquena als ciutadans.

Per tant, Chernobyl s’acaba articulant sobre un retrat de la mentida institucional i què passa quan aquesta es produeix de forma sistemàtica, al mateix temps que funciona perfectament com a drama històric. De fet, destaca pel fet d’estar especialment ben documentada, i us recomano que escolteu el pòdcast que el creador, Craig Mazin, va fer sobre el procés de creació de la sèrie. En última instància, Chernobyl empra fets del passat per parlar del present i reclama una transparència més gran dels governs davant la ciutadania que representen.

Plataforma: Max.

Com passa sovint en les llistes, hi ha moltes sèries que han hagut de quedar fora de la tria. Permeteu-me, per acabar, que n’enumeri algunes que mereixen, almenys, ser esmentades: When They See Us, It’s A Sin, Zero Zero Zero, Este mundo no me hará mala persona, Mrs. America, Nos vemos en otra vida, The Good Fight, Exterior Nit, The Underground Railroad, Els últims tres dies, Sherwood, Black Earth Rising, La infàmia, Laetitia, The Architect i Mr. Bates contra Correos.

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' i un llibre a escollir entre tres propostes

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies