Tres boles antifeministes que s’han colat als nostres espais d’esquerres

En aquesta última dècada, l’onada reaccionària i antifeminista internacional ha afectat les nostres esquerres fins al punt de qüestionar consensos que el moviment feminista de base –almenys a Catalunya– tenia clars. Per fer front a aquesta nova embranzida patriarcal, el mes de juny vam organitzar una taula rodona titulada “Ni exagerades ni puritanes: reacció i cultura de la impunitat a les esquerres”, en el marc de les Jornades Feministes de Catalunya “Feminismes en revolta: 1976-2026”.

Allà, juntament amb les companyes Jule Goikoetxea i Özgür Güneş Öztürk, vam reflexionar sobre alguns dels mantres reaccionaris i mentides que s’han colat als nostres espais d’esquerres, i ens vam preguntar què fer per, una vegada per totes, no funcionar com la secció femenina de ningú. D’aquella xerrada en sorgeix aquesta síntesi.

“El feminisme és una qüestió identitària”

L’esquerra que parla del feminisme com si fos una lluita sectorial i parcial reprodueix un marc teòric liberal i biologista. Com va assenyalar la filòsofa i escriptora Jule Goikoetxea, sentim les nostres esquerres parlar en termes de “polítiques (o lluites) materials” versus “polítiques identitàries”, i aquest darrer concepte es fa servir per referir-se al feminisme. Es tracta, en última instància, d’una dicotomia que assumeix que la classe treballadora té un problema “material” derivat de l’estructura econòmica, però que les dones tenen un problema “cultural” o de manca de reconeixement a causa de la seva “identitat”. El fet que les dones treballin el doble i cobrin la meitat que els homes de la seva comunitat a tot el món esdevé, així, una cosa “cultural” i “identitària” per a aquesta esquerra que, tot i que es proclama materialista, cau en un marc biologista, però també idealista.

Sentim les esquerres parlar de polítiques “materials” ‘versus’ “identitàries”, i aquest darrer concepte es fa servir per referir-se al feminisme

Idealista, perquè explica una desigualtat social amb idees i valors culturals. És a dir, es refereix a la desigualtat entre homes i dones com a “diferència cultural” i no com a dominació material. No en va, pretén resoldre-la mitjançant “idees” (per exemple, una major valoració del mal anomenat treball reproductiu), en lloc de fer-ho a través d’una economia política que acabi amb les relacions de producció familiars –que és on, segons el feminisme materialista, es produeixen homes i dones.

Tanmateix, és clar, entendre que el patriarcat és un sistema de producció material i no un mal costum cultural implica deixar de creure que els homes i les dones “neixen”. És a dir, deixar d’essencialitzar les categories d’“home” i de “dona”.

“L’heterosexualitat és una opció com qualsevol altra”

L’heterosexualitat no és una simple “pulsió”: és un règim polític que produeix materialment homes i dones com dues classes, de la mateixa forma que el capitalisme és un règim que produeix proletaris i capitalistes. En un context de confusió i de desorientació política, hem de distingir entre, d’una banda, acceptar i conviure amb les contradiccions individuals i, de l’altra, obviar l’anàlisi de qüestions completament treballades, pensades i debatudes en el moviment feminista que, com en el cas de l’heterosexualitat, apuntalen les estructures històriques de dominació i d’explotació.

El sistema heterofamiliar és un sistema de producció i d’organització social bàsic per al funcionament del patriarcat capitalista colonial. En un context de reacció feixista, racista i patriarcal, en què es calcula que per al 2030, el 45% de les dones no tindrà fills ni parella, “ressignificar” en positiu l’heterosexualitat sobre la base dels nostres “desitjos” –quines concepcions tan pobres sobre el desig, per cert, que obvien totes les evidències sobre com es construeix!– no és un simple acte d’amor.

Com ens recordava la sociòloga i investigadora en ciències socials, Özgür Güneş, el punt de partida del feminisme materialista és clar: no són les identitats les que expliquen les relacions socials, sinó les relacions socials les que produeixen determinats subjectes. Les categories que sovint es presenten com a naturals –ser dona, ser home, ser heterosexual– són el resultat de relacions socials històriques i de determinades estructures d’explotació. Aquest marc que ens va presentar Güneş apunta cap a la desnaturalització, la politització i, en última instància, cap a la desaparició de les relacions socials heteropatriarcals que sostenen aquestes estructures. Si acceptem que l’heterosexualitat constitueix un règim polític, la qüestió fonamental ja no és l’orientació sexual concreta de cada persona, sinó la manera com aquest règim produeix determinades posicions socials i condiciona la nostra quotidianitat.

“Les feministes tendim al punitivisme i a exagerar les violències”

A tots els moviments per la justícia social se’ls permeten estratègies d’acció directa i de denúncia, però el conflicte polític plantejat pel feminisme se l’ha anomenat “divisió”, “venjança” o “excés”. També des d’una certa esquerra, que ha comprat el marc teòric de la dreta: “el feminisme ha anat massa lluny“.

Frases com ara “el moviment feminista viu una deriva punitiva” es repeteixen de manera acrítica en mitjans de comunicació i en espais de militància. Són dicotomies falses, però rendibles: “les puritanes versus les sexualment alliberades”, o “les punitivistes versus les antipunitivistes”. Al voltant d’aquests debats, hi ha una economia política (editorials d’esquerres, intel·lectuals, influencers…) des d’on criticar el feminisme, perquè fer-ho és econòmicament rendible i, a més, aporta capital social ­–i fins i tot eròtic.

Hi ha una economia política des d’on criticar el feminisme, perquè fer-ho és econòmicament rendible i aporta capital social ­i fins i tot eròtic

Es tracta d’un intent de tornar a dividir-nos entre les bones feministes (comprensives, pedagògiques, amigues dels homes, universalistes) i les males feministes (misàndriques, implacables, castigadores i indiferents als malestars masculins). Ens tanquen en categories, la profunditat de les quals no sobrepassa la dels arquetips d’una pel·lícula ianqui d’institut, però sense cançons ni final feliç.

És sorprenent que persones afins als moviments socials emancipatoris es preocupin per la deriva “punitivista” del feminisme quan: (a) el feminisme ha criticat històricament el punitivisme estatal i les presons; (b) les dones saben que el sistema judicial és patriarcal i revictimitzador –no és casualitat que el 52% de les institucions que assenyalen com a executores de violències masclistes pertanyin al sector judicial–; (c) a Espanya, hi ha una situació d’infradenúncia: menys del 10% de les dones denuncien penalment violacions fora de l’àmbit de la parella, i les dades a escala europea són encara més baixes. On són, doncs, aquestes puritanes que a la mínima et porten a judici?; (d), com pot existir un feminisme punitivista si no tenim capacitat real per “punir”? Que potser l’autodefensa feminista és equivalent a l’aparell repressiu de l’Estat? Dir que les dones que denunciem les violències som “punitivistes” és ignorant i és irresponsable.

Què fer? Polititzar la dominació

No podem fer de l’anècdota, o de la percepció personal, una teoria. Quan repetim alguna d’aquestes tres boles basant-nos en intuïcions que no tenen cap connexió amb la realitat empírica, perpetuem la cultura de la impunitat que, a diferència de la cultura de la cancel·lació, sí que existeix.

Avui més que mai hem de combatre la despolitització de les violències masclistes. No podem acceptar que els feminicidis quedin relegats a les pàgines de successos o als discursos del terror sexual de la dreta. Però tampoc no podem empassar-nos que la violència sexual és una mera externalitat negativa potencial del sexe o de la lliure exploració del desig. Quina porqueria de llibertat és aquesta? La violència sexual té a veure amb l’exercici del poder en un context patriarcal! Hem de combatre aquesta concepció de llibertat (liberal, tramposa, que mai no acceptaríem per parlar en termes de classe!) que simula que som un bolet en un món de relacions simètriques i “conflictes” entre individus.

Parlem d’estratègia, de construcció de l’hegemonia, però mai a costa de carregar contra una anàlisi veraç

Només amb una anàlisi materialista de les violències evitarem naturalitzar-les i assumir-les com un mer peatge de les nostres relacions amb homes, la permanent desresponsabilització i victimització dels quals, tot sigui dit, sí que és paternalista i biologista! Sentim massa sovint que els nostres enfocaments o les nostres anàlisis no estan “bé” perquè no contribueixen que el feminisme sigui atractiu per als homes, o per als joves, o per a qui sigui. Però el fet que un discurs no sigui prou amable, o divertit, o fins i tot mobilitzador, no el fa vertader o fals. Són dos nivells de discussió diferents.

La realitat, sustentada per innombrables evidències a l’abast de qualsevol amb una mica de temps i accés a internet, és que ens maten, ens violen, i que qui ho fa són els homes. Si volem parlar d’estratègia, de construcció de l’hegemonia, parlem-ne! Però mai a costa de suprimir o carregar contra una anàlisi veraç.

[Tot i que està signat per noms propis concrets, aquest text és de gènesi col·lectiva en el context del grup Feministes per l’Autodefensa.]

[Aquest article ha estat publicat en castellà a Pikara Magazine.]