Una veritat incòmoda

Hi ha esdeveniments que posen a prova la solidesa de la nostra comprensió de la complexitat social i política, de les nostres conviccions, de les nostres paraules i de la nostra solidaritat. Aquest agost un d’ells ha estat, sense dubte, el que està passant a Grècia al voltant del rescat. I un altre són les mobilitzacions populars que s’han succeït durant quasi tot el mes a l’Equador. Parlarem aquí d’aquest darrer ja que, al ser més llunyà geogràficament i menys present a la nostra política, ha passat més desapercebut.

El 19 d’agost una crònica de The Guardian (Protests by 1,000s of Ecuadorians meet with brutal repression) ens reflectia una paradoxa gràfica: “Mentre el president Rafael Correa cantava Hasta siempre, comandante amb una banda a la plaça principal de Quito el passat dijous a la nit, un carrer més enllà la policia antidisturbis gasejava i colpejava ciutadans i ciutadanes equatorianes. I a altres llocs de l’Equador s’ha notificat que la policia dirigia els seus atacs específicament a parts íntimes de les manifestants femenines”.

La postura davant els fets de l’Equador de la gent que conec, amics i amigues de diferents moviments socials i orientacions polítiques, es podria classificar en tres grups a través d’aquest exemple gràfic. Una part segueixen embadalits veient i escoltant com canta el president. Després de tot, quan s’ha vist i quan tornarem a veure un president cantant al Ché Guevara?

Una altra part, entre els que em compto, tendim a ubicar-nos immediatament a aquell carrer més enllà, a baix, al costat dels sectors del poble que lluiten pels drets de tots i totes. I un tercer grup, potser el més nombrós, roman conscient o inconscientment aliè al tema, perplex, paralitzat i emmudit per la falta de criteri al respecte o pel dubte sobre a quin dels dos estímuls respondre. En el cas d’algunes organitzacions també per por a obrir un debat polèmic. Però la perplexitat, la paràlisi i el silenci també representen un posicionament.

Aquests dies he anat veient a fotos, vídeos i declaracions a les xarxes socials sobre les mobilitzacions, companys i companyes del moviment indígena amb els quals fa molts anys que venim col·laborant:

Humberto Cholango va ser l’anterior president de la Confederación de Nacionalidades Indígenas de Ecuador (CONAIE), l’organització referent del moviment indígena i la principal impulsora de les mobilitzacions d’agost. Humberto no va tenir massa sort en el seu període de presidència. És una persona amb fermes conviccions d’esquerres, amb molts vincles i relacions amb els moviments i l’esquerra llatinoamericana. S’enorgulleix de la seva amistat amb Evo Morales. Per tot això i per la gran importància que li donava a preservar l’unitat del moviment indígena, durant el seu mandat va intentar sempre estendre la ma del diàleg amb Correa i evitar la confrontació. Això li va comportar fortes crítiques dins de la CONAIE. Per si fos poc, enmig de tot això, va tenir una greu malaltia de la qual, com molts altres dirigents de l’esquerra d’Amèrica Llatina, es va estar tractant amb algunes estades a Cuba.

Blanca Chancoso és membre fundadora de la CONAIE des del 1985. Deu anys més tard, juntament amb altres dones indígenes, van conformar el Consejo Nacional de Mujeres Indígenas del Ecuador (CONMIE). La vaig conèixer personalment el 2001 a l’Ateneu de Nou Barris, a on es va reunir el Comitè Internacional del Fòrum Social Mundial, del qual formava part. Ha estat membre del moviment polític Pachakutik i sempre ha estat impulsora de l’organització, formació i apoderament de les dones indígenes.

Salvador Quihspe també va ser diputat de Pachakutik per la província de Zamora Chinchipe entre 2002 i 2006, va ser un dels referents del moviment contra la mineria a gran escala a la Cordillera del Cóndor, una de les zones amb més riquesa natural d’Amèrica del Sud, a la frontera amb Perú. Actualment compleix el segon mandat consecutiu com a Prefecte electe de la província, amb un clar posicionament contra l’extractivisme i amb un suport popular creixent.

Katy Betancourt és una representant de la nova generació de dirigents indígenes, dels fills i les filles de la generació que va fundar la CONAIE i va aixecar la dignitat els pobles indígenes a partir de l’any 90. Psicòloga, marxista mariateguista, feminista, actual responsable de l’Àrea de Dones de la CONAIE. La vaig acompanyar fa només dos mesos al Parlament per entrevistar-se amb tots els grups i explicar la posició del moviment indígena i de les dones indígenes. L’he tornat a veure aquests dies en una foto encapçalant una manifestació amb el rostre greu, orgullosament acolorit amb les pintures del seu poble amazònic i amb el puny valent alçant-se al cel de Quito, un cel gris, que amenaçava tempesta.

Qui soc jo per retreure-li a l’Humberto, la Blanca, el Salvador o la Katy que li estan fent el joc a la dreta? Qui soc per dir-los que ara no toca mobilitzar-se a Equador per defensar les pensions, els drets laborals, les llibertats ciutadanes contra lleis restrictives, la llibertat sexual i reproductiva de les dones, el seu territori contra els projectes extractius de les multinacionals (siguin occidentals, xineses o brasileres), l’educació, la llengua i els drets col·lectius dels seus pobles, contra el Tractat de Lliure Comerç amb Europa? Que la seva lluita m’incomoda i desllueix la meva postal idíl·lica sobre el socialisme del segle XXI?

Sobretot quan penso que jo vaig participar activament al moviment anti-OTAN, a l’anti-militarista, que vaig donar suport a la lluita pel dret a l’avortament del moviment feminista, als piquets de dues vagues generals, que vaig lluitar per l’autodeterminació del meu poble i contra les lleis restrictives de les llibertats com la llei anti-terrorista o la llei d’estrangeria, que vaig acampar a la Diagonal per la cooperació internacional de qualitat i contra (per exemple) la comptabilització del comerç d’armes com a cooperació… I tot això amb el govern socialista de Felipe González. Aquestes lluites i moviments van seguir el seu curs durant els governs d’Aznar i en algunes d’elles vam comptar aleshores amb el suport i col·laboració dels i les socialistes

I no cal anar tant lluny… El maig del 2011, allà em teníeu, participant a la resistència pacífica juntament amb milers de persones, contra el desallotjament de la plaça de Catalunya de Barcelona, ocupada des del 15-M. I immediatament després donant suport a accions i mobilitzacions de les marees ciutadanes contra les retallades socials i les privatitzacions… I tot això altre cop amb el govern socialista de Rodríguez Zapatero.

No puc oblidar una pregunta que em va fer un comunista cubà (també us sorprendríeu de la gran diversitat de comunistes que hi ha a Cuba) per aquella època: “no teniu por que aquestes mobilitzacions les aprofiti la dreta?” I, efectivament, pocs mesos després vem tenir la aclaparadora majoria absoluta el PP, tant aclaparadora com la victòria electoral de De Gaulle pocs mesos després del maig de 68.

Potser s’acosten temps que per mirar a Amèrica Llatina no n’hi haurà prou amb quatre clixés fetitxistes: el pòster del Che, una cançó de Quilapayún, l’espasa de Bolívar i uns quants presidents “progressistes”. La solidaritat necessària requerirà una mica més d’esforç i apropament a la realitat dels moviments emancipadors, reconeixent-nos amb les seves, i amb les nostres, llums i ombres. Adonar-nos que no som tant diferents. I segurament, sense renunciar a res, la tendresa dels pobles s’haurà de reconstruir des de baix i a l’esquerra.

Mentrestant aquest agost de mobilitzacions socials a l’Equador és com aquells amics o amigues de la infantesa que un dia se’ns van apropar i ens van dir a cau d’orella que els Reis Mags no existien. Així, doncs, els regals ens els hem de fer entre nosaltres mateixes: una veritat incòmoda… però molt més estimulant.