23/07/2021 | 06:00
Fa algun temps, en Sergi Picazo, conegut d’aquesta casa, em preguntava com ser d’esquerres, ecologista i menjar carn. Com si les dues primeres coses fossin contradictòries respecte a la tercera. Visc a la muntanya i tinc el privilegi de conviure en un entorn gestionat per la ramaderia extensiva i en veig les conseqüències positives en el territori. Soc conscient de les tendències alimentàries actuals, i, tot i amb això, se’m feia estranyíssima aquesta associació. Què vol dir, que si menjo carn no puc ser d’esquerres, ni ecologista?
Aquesta pregunta, que responia a una opinió que comparteix una part de la societat urbana, sorgeix d’aquí: la FAO calcula que el bestiar, especialment el boví, és responsable del 14,5% del total dels gasos amb efecte d’hivernacle, una xifra que inclou les emissions directes (5%) i indirectes (com el transport). Per aquest motiu, Greenpeace instava a reduir la ingesta de carn i de làctics en un 50% per al 2050. “El seu consum desmesurat i la seva producció industrial són un dels principals causants del canvi climàtic, pèrdua de biodiversitat, desforestació, contaminació i escassetat de l’aigua, dels principals canvis de l’ús del sòl i de l’expansió de l’agricultura, del maltractament animal i d’un increment de riscos per a la nostra salut”, assenyalava l’ONG en el seu informe del 2018 La insostenible empremta de la carn a Espanya.
Hi estic d’acord. La petjada de la ramaderia intensiva en la perdurabilitat del nostre planeta és enorme. Però és important destacar que estem parlant de la petjada que deixa el model intensiu, en aquest cas, centrat en la ramaderia, on del 14,5% dels gasos, un 11% prové del transport vinculat a aquest model alimentari. Dada, la del transport, que no s’acostuma a destacar en aquest debat i que toca de ple el vigent model econòmic intensiu i capitalista que no volem deixar anar.
Per poder tractar bé d’aquest tema, necessitaríem espai i temps; però, mirant de resumir una mica les claus principals que considero necessàries d’abordar, haurem de parlar de tres factors principals: model econòmic, sistema de valors i transformació social.
L’opció de debatre si cal o no menjar carn la tenim en funció de les nostres condicions socials i econòmiques
Alhora, no podria abordar aquest debat si no tingués present que, per sobre de tot això, hi ha una capa afegida: la que es vincula a la cultura i al sistema de privilegis. No estaríem parlant de tot això segons on fos el nostre lloc en el món i les nostres condicions socials o econòmiques. I això és important remarcar-ho. Estem parlant des d’una posició que ens permet tenir l’opció de debatre si cal o no menjar carn. Em sembla que totes podem entendre que hi ha llocs on l’important és sobreviure i tenir menjar a taula, i això, segurament, mourà una mica la nostra cadira i la nostra prèdica. Molt bé, aclarit això, podem continuar.
El que em preocupa d’aquests discursos és la parcialització de la informació i dels missatges que es donen i, alhora, que siguin la bandera d’un corrent polític determinat que mira cap a la problemàtica ambiental i cap a l’emergència climàtica sense posar gaire èmfasi en la crisi energètica, que és la que també ho marcarà tot.
Fa tot just una setmana, el ministre Alberto Garzón, d’esquerres, encetava la campanya de sensibilització més barata del país (una campanya DIY) amb un dels resultats de més impacte que segur que ha obtingut el Govern espanyol. Amb un “Menos carne, más vida”, presentava la problemàtica al voltant del consum excessiu de carn amb l’objectiu de millorar la nostra salut i garantir la vida del nostre planeta.
Fa una mica més de temps, l’any 2016, l’Ajuntament de Barcelona, també d’esquerres, es declarava institucionalment ciutat Veg-Friendly, convertint-se en la primera ciutat vegana d’Europa amb un suport explícit a alimentar-se sense productes d’origen animal. D’altra banda, aquesta tardor acollirà la Setmana de l’Alimentació Sostenible, sent la Capital Mundial de l’Alimentació Sostenible i mirant de posar a la pràctica un consum de proximitat de pageses i pagesos, ramaders i ramaderes del territori a través de tres estratègies: Comerç Verd, el Centre d’Intercanvi Agroalimentari de Proximitat (CIAP) o el Biomarket.
Són bones notícies per afavorir un nou sistema de consum que es basi a localitzar la producció i distribució alimentària. Tot i amb això, no podem deixar de veure una paradoxa en la institució, que envia missatges contradictoris: d’una banda, es dona suport explícit a la pagesia de proximitat i a la ramaderia extensiva; però, de l’altra –i em sembla veure una estratègia turística al darrere–, es fa l’esforç d’aprovar una moció que associa la ciutat a una ciutat sense carn.
Vincular el model alimentari a la política no és negatiu, però vincular els aliments a una ideologia és un error
Vincular el model alimentari a la política no és negatiu; al contrari, cal fer-ho sobretot per incloure-hi, a través de polítiques alimentàries i territorials, aquelles persones que no tenen els mateixos privilegis dels quals parlava abans. Però vincular els aliments a una ideologia sí que crec que és un error important.
Vivim una era en què l’opció alimentària ha passat de ser simplement una qüestió de salut a ser una qüestió de consciència política, i la carn aquí hi té un paper destacat, dictaminant socialment qui sembla que fa el bé i qui no, qui és més conscient, sensible i humà i qui no. Això desperta uns debats molt crispats i polaritzats on no es dona l’opció a un espai intermedi. Perdem l’oportunitat d’anar al fons de la magnitud de la tragèdia, que al final és parlar d’un model econòmic, d’un model de societat, i veure quins punts tenim en comú per, al cap i a la fi, assolir el que ens preocupa a la majoria: salvar el planeta que ens acull.
Quan parlem de model alimentari i de política, estem parlant que un país decideixi si tria produir els seus aliments d’una manera intensiva, industrialitzada, deslocalitzada i sense justícia social en el mercat global, o bé produir uns aliments d’una manera extensiva, de proximitat, a través d’una pagesia familiar i en ecològic, en un mercat local.
Sent molt reduccionista, semblaria que deixant de menjar carn el problema ambiental s’acaba, però hauríem de ser més autocrítics amb els hàbits de consum que practiquem i amb el fet que la nostra tasca per revertir la situació climàtica actual va molt més lligada a un conjunt d’hàbits a què hem de renunciar des d’ara mateix: compra compulsiva per Internet de productes d’arreu del món; compra d’aliments sense tenir gens de cura del seu origen, carregats de químics que hem assumit, tant sí com no, que van al nostre cos i que no garanteixen cap mena de justícia social per part de qui els cull (com, per exemple, les jornaleres de la maduixa a Huelva); viatges recurrents amb avió per gaudi i treball; consum d’energia com si no hi hagués un demà; canvis constants de mòbil, de cotxe o la compra de segones residències. Tot això, sense tenir cap consciència de les conseqüències que genera tant des del punt de vista ambiental com humà, perquè “jo reciclo” o perquè soc vegetarià o vegà i menjo tofu, que, per cert, també està fet de la mateixa soja que mengen les vaques, que tant se’n parla.
El problema són les quantitats descomunals d’animals que es maten fruit d’una ramaderia industrialitzada
El problema amb la carn, amb els 70 milions d’animals que es maten anualment a Espanya, és justament aquestes quantitats descomunals que són fruit d’una ramaderia industrialitzada. I això és el que fa mal al cor.
L’actual sistema alimentari que alimenta els països rics prové d’un sistema de producció INTENSIVA INDUSTRIAL. Ho poso amb lletres majúscules perquè sovint, molt sovint, sembla que es passa una mica per alt. Que som una societat allunyada de la vida al camp és més que una evidència, però el que s’evidencia amb aquest debat és el desconeixement en general que la població té al voltant de com es poden produir els aliments i el seu efecte en el medi i en aquest present-futur que tant ens preocupa.
No m’equivocaria si afirmo que, en general, la informació que es té és molt superficial, que acostuma a basar-se en titulars en els quals no s’aprofundeix gens. És important tenir uns coneixements bàsics sobre sota quins models es produeixen els aliments, i saber que aquests estan radicalment oposats i, per tant, amb conseqüències per al nostre medi també radicalment oposades.
D’una banda, tenim la ramaderia intensiva, majoritària al nostre país i que consisteix a tenir confinades diferents espècies animals de races productives en granges per tal de produir el màxim de carn en el mínim temps possible, sense tenir contacte amb prats ni llum solar en la gran majoria dels casos. Són indústries alimentàries que en són propietàries o que acaben integrant moltes granges propietat d’antics pagesos –fent-los dependents– i que necessiten moltíssimes hectàrees per justificar l’abocament de purins, que a casa nostra continua sent incontrolat, i que ocasiona gravíssims problemes ambientals d’una manera molt intensa a les terres de Ponent i a la Catalunya Central. Però aquí no passa res.
Alhora, les condicions de vida d’aquests animals, tot i seguir normatives de benestar animal, estan molt allunyades del que és natural. De la mateixa manera, s’alimenten de pinsos que no provenen de l’agricultura ecològica, molts cops importats de fora, i medicalitzats. Una vegada arriba el moment del sacrifici, els animals són transportats per desenes en camions cap a grans escorxadors per ser sacrificats i arribar a les nostres taules, perquè així puguem demanar aquelles vergonyoses platerades d’“alitas de pollo”. És a dir, per menjar proteïna animal de molt baixa qualitat i en quantitats que estan molt per sobre del que necessita el nostre cos. Si aquí parléssim de l’agricultura intensiva, també hi hauríem d’afegir l’explotació laboral normalitzada que hi ha al darrere, i la gran quantitat de químics que són abocats en aquests productes. Però això és un fet generalitzable al sistema intensiu. S’estima que el 90% de la producció mundial de carn i de peix prové de granges i piscifactories industrials.
El canvi ha de venir a través d’un model on els països siguin sobirans en la producció alimentària
És aquest model el que hem de revisar i canviar. És un model d’abast mundial que toca de ple l’actual crisi ambiental. Hem d’imaginar que, si tota la població mundial canviés la seva alimentació cap a opcions més vegetarianes, el sistema no deixaria de ser industrial; per tant, insostenible; per tant, destructiu. Així que el canvi ha de venir a través d’un model on els països siguin sobirans en la producció alimentària i la distribució sigui local.
Si parlem de la ramaderia extensiva, minoritària al nostre país, hauríem de visualitzar un entorn i context molt diferent. La ramaderia extensiva està lligada a un territori, a una manera de viure vinculada als cicles de la natura i a una pràctica cultural ancestral. Aquesta es porta a terme amb ramats de qualsevol espècie que pasturen a l’aire lliure la major part de la seva vida, aprofitant les pastures pròpies, així com les pastures comunals. Són ramaders i ramaderes que gestionen les seves terres i que miren de fer-se lloc en aquest mercat global que paga a preus baixíssims el seu producte.
Les propietàries acostumen a tenir finques de mida humana tenint cura directament dels seus ramats. La petjada que té la seva pràctica en el territori i en el nostre planeta, en canvi, és altament positiva. Com recullen la Càtedra d’Agroecologia de la Universitat de Vic, que porta anys estudiant la incidència de la ramaderia extensiva en el canvi climàtic, o la Fundación Entretantos, l’acció dels animals augmenta la fertilitat del sòl, millora la biodiversitat sent molt rica amb plantes, insectes i altres animals, i ajuda a fixar el carboni per poder alliberar més oxigen a l’atmosfera. Aquesta no és la ramaderia que contamina, sinó aquella que regenera. L’acció de la ramaderia extensiva és cabdal a l’hora de generar uns paisatges més diversos, fent-ne una gestió equilibrada i aconseguint els paisatges que tant ens agrada admirar.
Això té altres beneficis en el nostre ecosistema, com evitar els grans incendis forestals que tant ens preocupen, fent una pastura de baixa intensitat en sotaboscos i participant en reobertures de masses forestals no gestionades i embrutides, permetent així preservar els nostres espais naturals. Però què passa? Que hi ha un relleu insuficient per a les ramaderies extensives per la seva manca de viabilitat a causa de la competència de les produccions intensives. I què fem per solucionar-ho? Molt poca cosa.
Fer polítiques que garanteixin l’accés a la terra és fonamental
Hi ha una manca de polítiques públiques que acompanyin i garanteixin la terra a un nombre cada vegada més significatiu de persones que, fora del marc familiar, volen accedir a l’ofici aplicant aquest altre model d’economia circular i incidència positiva en l’entorn rural. I quin és el resultat de tot això en el nostre entorn immediat, aquell que veiem diàriament? Una homogeneïtzació del paisatge i un increment de la massa forestal com no havíem vist des de feia 2.000 anys, al qual –en general– no se li fa cap gestió i, per tant, acaba sent un polvorí per a futurs grans incendis forestals. És important que ens posem al cap que, si no actuem en aquesta direcció, el que canviarà dràsticament serà el paisatge de Catalunya, com ja passa en altres llocs del món. I potser tenint en compte això podrem entendre millor que triar un model alimentari o un altre té una incidència cabdal i, sobretot, que fer polítiques que garanteixin l’accés a la terra és un pilar fonamental.
Al darrere d’això hi ha una gran incomprensió, perquè les societats han transmutat arreu i ja no som una diversitat, sinó que ens hem tornat tots urbans, amb una mateixa mentalitat i activitats. De cop, tots hem deixat de produir els nostres aliments de manera autònoma, i de cop, tots som absolutament dependents d’altres que ens proveeixin les nostres necessitats bàsiques.
Aquest canvi radical ha succeït en només 50 anys. Hem passat de societats en què la tasca principal era garantir la seva supervivència i que tenien tot el coneixement necessari per produir els seus aliments, a una societat totalment dependent, mancada de coneixements bàsics a l’hora de fer-se el menjar, construir-se una casa o fer-se les seves eines. Coneixements bàsics que donen i donaran rang. Quina seria la nostra capacitat de resiliència davant d’una crisi profunda d’abastiment d’aliments? Actualment, cap. Ens mataríem per aconseguir el menjar que només fa l’1,4% del nostre país.
Engels i la majoria dels marxistes del segle XX van predir la desaparició de la pagesia davant d’una major rendibilitat de l’agricultura industrial. Per al sistema capitalista, una pagesia intacta volia dir l’única classe social amb resistència interna cap al consumisme, ja que eren sobirans en les seves necessitats bàsiques. Per tant, és fàcil d’entendre que, desintegrant les societats camperoles, s’ampliava el mercat. A Porca Terra, Berger ens explica molt bé com el sistema de valors de la societat urbana ha canviat radicalment: “El camperol veu la vida com un interludi. Això queda confirmat amb la seva familiaritat quotidiana amb el cicle del naixement, vida i mort… i està decidit a transmetre als seus fills els mitjans per sobreviure”.
El canvi radical en el sistema de valors, on aquests coneixements s’escombren i es menystenen, ens allunya d’entendre que la vida és un cicle que per a qualsevol espècie es transita entre el néixer i morir. Si tinguéssim un contacte mínim amb la natura ho observem constantment. Una planta que neix, fa una flor, aquesta alimenta els insectes amb el seu nèctar, la flor fa llavor, la llavor cau i ella mor. I torna a néixer una nova planta que repeteix el cicle. Un ou, del qual surt una eruga que fa una crisàlide, d’on surt una papallona que pol·linitza les flors i que és menjada per un ocell. Un ocell que neix d’un ou, menja insectes i és menjat per un gat domèstic. I així repetint-se, cíclicament, espècies que s’alimenten d’altres espècies. Com nosaltres, que som una espècie que, amb l’ànim de salvaguardar la vida d’altres éssers, ens oblidem molt sovint que també som presa.
És evident que l’espècie humana en les últimes dècades ha fet barbaritats, injustícies a escala global que mereixerien que fos expulsada del paradís. És evident que no podem mantenir aquest model que mata en excés, que malbarata, que abusa, que emmalalteix les persones, que emmalalteix el nostre entorn. Però de nou aquí la discussió gira al voltant del model alimentari que triem com a país. Hem de tornar a mirar els nostres paisatges agraris com els nostres rebosts naturals, allí d’on hem de treure els nostres aliments. Espais d’abundància que la natura, gràcies a l’acció humana, ens dona. Només cal cuidar-la, respectar els seus cicles i tenir aquesta consciència de preservar-la per al demà.
No podem mantenir un model que mata en excés, malbarata, abusa i emmalalteix les persones i l’entorn
A partir d’aquesta premissa hi anirem afegint una nova capa, la geogràfica, la climàtica. I llavors entendrem, per exemple, que, si volem ser “sostenibles” hem de proveir-nos principalment de la producció local, d’allí on vivim. I, per tant, si vius a les zones de muntanya, et serà més difícil accedir a llegums o a verdures durant tot l’any; però, en canvi, tindràs accés a patates, cereals, fruiters, llet, formatges i carn. Segurament, i seguint aquesta lògica, a les zones climàticament més favorables i amb temperatures més temperades es podrà fer una producció d’horta durant tot l’any, i també encabir-hi cereals, vinya, olivera, fruiters i també la ramaderia extensiva que, combinada amb aquests conreus, pugui fer un doble aprofitament.
Si tenim clar que volem menjar de tota aquesta variabilitat, haurem de tenir pagesia, i potser de nou ens preocuparà que n’hi hagi, i així també podrem afavorir uns intercanvis de productes a una escala més local, més humana, menys contaminant. Tot això, a partir d’un model productiu EXTENSIU, agroecològic i diversificat que té com a premissa bàsica fer aliments sense malmetre la seva font primària, que és la terra. L’opció alimentària, per tant, no ha de tenir cap color, no ha de ser una tendència a què recorrem sense tenir tota la informació, perquè és simplement una opció que respon a uns models socials determinats.
Del que hauria d’estar parlant la política, a banda del model alimentari, és de garantir la nostra sobirania alimentària, protegint la terra de l’acaparament de les grans empreses que volen monopolitzar la producció del futur. El món que somnio està esquitxat d’una petita pagesia familiar que produeix en ecològic, que fa una venda directa a través de mercats locals i que és pagada a un preu just, sense explotacions de cap tipus.
Em pregunto, mentre escric això, fins a quin punt aquesta informació crítica, no pas moralitzadora, arriba. Aquesta voluntat d’ampliar mirades i coneixement hauria d’estar a l’abast de totes, ser informada d’una manera generalitzada, bàsicament perquè aquests temes primaris apunten cap a la nostra supervivència com a espècie i hem de saber fer-ho de la manera més pacífica, respectuosa i ordenada possible, i, alhora, emancipadora d’aquest sistema que no ens fa ser gens lliures ni sobirans.
No sé si hem de continuar menjant carn com a espècie o no. No tinc els coneixements entorn de dieta i nutrició per valorar-ho. El que sí que tinc clar és que la pèrdua de la ramaderia extensiva portarà, com a conseqüència, la pèrdua d’una cultura mil·lenària que també es troba en perill d’extinció. Una cultura a la qual no se li ha donat valor i que representa milers de persones que han invertit la seva vida per aconseguir aquest equilibri perfecte entre rebre i donar. “Alguien cribó garbanzos para que tú existieras”. Nosaltres ens devem a elles i a ells.
Fomentar un corrent que empenyi a deixar de menjar carn o qualsevol altre aliment d’origen animal, sense pensar que això afectarà una cadena més llarga de persones i elements que canviaran i alteraran el nostre ecosistema, és tenir una visió molt desconnectada de tot plegat. I recorrent a l’amic Gustavo Duch i al seu últim llibre Cuentos del progreso. Conversaciones con el pastor: “Sobre el cielo castellano se dibujaban diez o doce estelas blancas del volar de los aviones. Y la culpa del cambio climático es de mis ochenta ovejas”.
