Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Gustavo Duch “Hem de despoblar les ciutats”

Gustavo Duch (Barcelona, 1965) és veterinari, escriptor i activista per la sobirania alimentària. Actualment coordina la revista Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas. Va dirigir l’ONG Veterinaris sense Fronteres (1991-2009) i ha publicat diversos assaigs per repensar el model agroalimentari. També ha escrit alguns llibres de poesia i relats curts, l’últim dels quals: Cuentos del progreso. Conversaciones con el pastor (Pol·len Ed., 2021). Duch viu entre la capital catalana i Bellmunt de Segarra; però, per fer l’entrevista, em porta a un dels “racons més bonics de Barcelona”: els safareigs del carrer Aiguafreda al barri d’Horta. Asseguts als rentadors, enmig dels pous d’aigua i dels horts que hi ha, parlem d’agricultura, d’alimentació, de pandèmies, de ruralitat i de la crisi de sostenibilitat que té la nostra civilització. Sobreviurà o s’acabarà com es van acabar les bugaderes d’aquests safareigs?  

15/07/2021 | 06:00

“L’origen del coronavirus té una estreta relació amb les fórmules d’agricultura i ramaderia industrial de l’actualitat”, deies ara fa un any a CRÍTIC.

És totalment cert i no s’ha canviat res. Continuem pensant que l’ésser humà està per sobre de la naturalesa i continuem amb la mentalitat de produir més sense tenir en compte les conseqüències que això té cap a nosaltres i cap al planeta. Mentre el nostre paradigma cultural estigui associat al model econòmic capitalista, la direcció està marcada.

Quines són les conseqüències de no canviar de rumb?

Moltes vegades mirem les coses des de la centralitat europea i ara, de cop i volta, tots estem preocupats perquè ha arribat una pandèmia a casa nostra. Però és que aquests anys ja hi ha hagut altres pandèmies que han afectat molta altra gent del món i no hi parem l’atenció que es mereixen. Per exemple, no ens fixem en els milions de refugiats climàtics que ja fa temps que han d’abandonar casa seva perquè ja no poden (o no els deixen) conrear les seves terres. O la quantitat de gent expulsada pels monocultius. Hem de fer un canvi civilitzatori. Vaig llegir una vegada un poeta brasiler que deia “no és una època de canvis: és un canvi d’època”. Mentre estem fent petits canvis, no abordem el gran canvi. Hi ha una falta de sinceritat en la nostra civilització.

En què hauríem de ser-nos sincers?

Alguns es pensen que podrem salvar-nos reactivant l’economia i creixent dins el marc capitalista. Altres aposten per solucions tecnològiques i digitals. I altres per unes suposades energies renovables. Penso que tot plegat genera falses expectatives i que hem de pensar en sortides absolutament oposades a això.

Foto: IVAN GIMÉNEZ
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Anterior Següent

“Estic en contra del model actual de renovables que se’ns està plantejant”

Les renovables no són una alternativa?

Jo estic en contra del model actual de renovables que se’ns està plantejant. Parlo de les propostes que venen de multinacionals, que usen materials extrets de països del Tercer Món per produir més energia precisament per a aquella part de món que ja en té i li’n sobra. Si traiem el negoci de les multinacionals i prou, també hi estic en contra perquè no vull dependre de l’extracció del coure del Perú per deixar-los a ells sense energia. No vull aquests privilegis a aquest cost. Estic a favor d’una transició energètica i d’un decreixement energètic, però aquest model no té les mínimes garanties.

Però és millor això que res…

Crec que és un debat a mitges perquè pràcticament només estem pensant a crear electricitat, i ara mateix això només cobreix el 20% de totes les nostres necessitats. Com generarem la resta d’energia, a quin cost i per a què? Si continuem usant energia per engreixar porcs amb soja que ve de l’Amèrica Llatina, per vendre’ls a la Xina mentre embrutem els aqüífers a Catalunya, seguirem contaminant el planeta encara que usem les renovables per produir l’energia que aquest procés necessita.

Com hem de fer la transició ecològica, doncs?

Ja ho sabem: hem de tornar a incorporar-nos a les lleis de la naturalesa. Som natura i hem de viure en el marc de les seves lleis. El planeta és finit: no podem gastar per damunt de les possibilitats que té perquè som ecodependents. Per mi, el primer pas per reenganxar-nos al cicle natural és tornar a la vida rural.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Els pobles són l’essència de com hauríem de funcionar: una comunitat d’éssers interdependents que s’organitzen amb els seus recursos pròxims”

Tenim una mica idealitzat el món rural?

És que és el moment d’idealitzar-lo, de generar un relat diferent que doni un valor positiu a tot el que representa. Per mi, els pobles són l’essència de com hauríem de funcionar: com una comunitat d’éssers interdependents que s’organitzen per garantir-se, amb els seus recursos pròxims, la supervivència. Sobirania total. Per això el capitalisme ha volgut acabar amb els pobles perquè han estat una mena de comunitats anarquistes on s’havia viscut al marge i en contacte amb altres pobles propers. Quan sento propostes com l’economia circular, la bioeconomia… Sempre s’inventen conceptes nous! La manera de viure ja està inventada: com vivia la teva iaia? Què menjaven els teus padrins? Quan em pregunten: hem de menjar quinoa? Menja com ho feia la teva àvia, que consumia el que li donava cada estació de l’any. No portis quinoa de Bolívia perquè això és una sostenibilitat colonialista. No plantis unes plaques solars produïdes amb coltan i et pensis que és ecològic!

Cal posar al centre l’alimentació i el sector primari? Aquesta ha de ser la ruralitat que hem de reivindicar?

Sí. Fins ara, ens hem cregut que acumular diners era el que feia sostenible la vida. Però no és cert. El que la fa sostenible és l’alimentació i el cicle natural que hi ha al seu voltant. Jo tinc un hort i és a través d’aquest hort que entenc que no podem demanar més a la natura, ni en quantitat ni en temporalitat. Sé que no podré menjar tomàquets fins a l’agost, que és quan es cullen al meu poble. També sé que, si no hi ha cucs de terra, que no hi ha marietes, jo estic perdut. I sé que cultivaré millor si em dono suport amb el veí i l’ajudo i ell m’ajuda. L’hort em permet connectar-me a aquestes lleis de la natura. Fins que no he viscut al medi rural no m’he adonat que jo, Gustavo Duch, “llicenciat en”, amb un “màster en”, amb “experiència laboral a…” no sabia fer res per sostenir la meva vida. Ara sé cultivar un hort i puc menjar verdures. Però encara tinc dificultats per fer compostatge, no sé tenir cura d’un ramat, no sé fer-me uns mitjons… És un bany d’humilitat.

I, tanmateix, la producció d’aliments està subjecta a les lleis del mercat. La petita pagesia no controla els preus del que produeix i, moltes vegades, li surt més a compte col·locar plaques solars als camps que no pas cultivar-hi cereals.

Per mi, aquest és un exemple de com ens han urbanitzat el pensament. Tecnologia, construcció, industrialització. El capitalisme sabia que, si volia dominar, li calia desbancar la mentalitat rural. Per això hi ha hagut la ridiculització de la pagesia, el desprestigi de les cultures més vinculades a la terra com les indígenes. La conseqüència d’això és que tenim una pagesia envellida a casa nostra que, quan ve algú i li diu que guanyarà diners sense haver de fer res, ho accepta perquè ja no té la rebel·lia de lluitar per continuar cultivant. I això s’entén perfectament, perquè aquest senyor ha de viure, com tu i com jo. La responsabilitat aquí és de l’Administració, que ha de ser capaç de plantejar polítiques de futur, que pensin en els nostres nets i en allò que els servirà per ser sostenibles en aquell moment. Han de fer-se preguntes i prendre decisions valentes: Vull deixar-li al país un territori ple de parc eòlics? Vull continuar empobrint els països del Sud?

Foto: IVAN GIMÉNEZ
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Anterior Següent

“M’agradaria llegir un estudi sobre què passaria si féssim funcionaris els pagesos i poguéssim garantir uns preus públics per alimentar-nos”

El nou Govern català ha ajuntat, a la mateixa conselleria, agricultura i acció climàtica. Què en penses?

El Departament d’Agricultura és un dels ens que em fan més mal per la seva falta de valentia. Tothom sap, des de la conselleria fins a l’últim tècnic que, avui en dia, només ens queda un 1% de població pagesa, cosa que fa insostenible l’alimentació de la població. Que agroexportar només fa que generar purins, residus, canvi climàtic i pobresa. Allà tothom sap que s’ha de fer un canvi de sentit, però ningú està disposat a fer-ho. Ni tan sols començar per canvis petits.

Com per exemple?

Els bancs d’aliments. Les administracions tenen uns recursos que han de gastar per donar menjar a la gent vulnerable. Poden fer dues coses: o bé comprar menjar dels grans supermercats i de la indústria o bé crear oferta per a la petita pagesia de proximitat i sostenible. Aquesta és una partida pressupostària que ells poden decidir, que no ve marcada per Europa i no la utilitzen per beneficiar la petita xarxa agrícola que ho necessita.

Gerard Batalla, pagès agroecològic, proposava una renda garantida pagesa per assegurar-se la pervivència del sector i una vida digna per als agricultors.

A mi m’agradaria llegir un estudi sobre què passaria si féssim funcionaris els pagesos i poguéssim garantir uns preus públics per alimentar-nos. A vegades tenim debats tramposos sobre el preu dels aliments, i aquesta seria una altra via per treure el preu de l’equació. Per no dir els preus indirectes que paguem en salut per la mala alimentació. Per exemple, cada espanyol gasta 300 euros l’any per pagar tots els problemes derivats de la salut pública relacionats amb la mala alimentació. Quan compres barat al Mercadona, cal afegir-hi aquests altres diners que pagues. O un altre exemple, la despesa que té Catalunya amb el tractament d’aigües aqüíferes per culpa dels purins. Cada contribuent paga uns 100 euros l’any, i, a sobre, en alguns llocs, no podem beure aigua de la font i n’hem de comprar d’embotellada. Les externalitats de tot això són moltes i molt cares. El debat és per què hem de comprar i vendre al millor postor.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El primer que ha de reconèixer una ciutat és que s’ha de despoblar. Hem d’aconseguir que una part de la gent en surti”

Consumir (energia, aliments) segons les possibilitats del nostre entorn. És viable?

Aquest és el salt que jo demano a la sobirania energètica: produir i viure amb el que som capaços de generar al nostre entorn i tenir clares quines són les prioritats. L’altre dia vaig anar al Prat a ensenyar-li a una amiga el Parc Agrari. Quan hi vaig arribar, vaig veure que, en un antic camp de carxofes, s’hi volien construir nous blocs de pisos. Això sí, amb plaques solars! Ho estem urbanitzant tot, i trobo que el procés ha de ser absolutament el contrari: ruralitzar-ho tot. Amaia Pérez Orozco diu que som BBVA: blancs, burgesos, barons i adults. Jo a tot això hi afegiria que, a més, som urbans. L’urbanocentrisme d’aquesta societat és descomunal.

Quins problemes genera això?

Un desequilibri vital del planeta. Més del 50% de la població viu en un 2% del territori que són les ciutats. A Catalunya hi ha entre el 70% o el 80% de gent que hi viu. Només la resta de la població viu al món rural. La ciutat és com un ogre de grans dimensions que no produeix ni menjar, ni energia i tot li ha de venir de fora. Hi ha milions d’humans que li porten menjar i ell només excreta. Les urbs són responsables del 70%-80% dels gasos d’efecte climàtic, consumeixen el 70%-80% del menjar, de l’energia, i no ho retornen. Per això, el primer que ha de reconèixer una ciutat és que s’ha de despoblar. Hem d’aconseguir que una part de la gent surti de la ciutat. Barcelona no és sostenible alimentàriament. Com ho pot fer per fer menys insostenible la seva alimentació? Ajudant a repoblar el món rural, però no fer-ho amb una mirada urbana. La cultura rural, en els últims 50 anys, ha canviat per la imposició, per l’opressió, per la violació de la cultura urbana en tota regla. Ha vingut a imposar els mateixos cànons que es tenen a la ciutat. Amagada sota el turisme rural, amagada amb l’agricultura industrial, dins de la tradició…

Aquesta mirada s’ha construït en dues generacions?

L’altre dia escrivia un tuit a les generacions dels meus pares i recordava com es van posar de moda les urbanitzacions, una forma presumiblement per acostar-se a la natura. El mateix concepte ja és pervers: anar a la natura i urbanitzar-la fent-hi un xalet i un altre i un altre. És una colonització de la ciutat, com un pop que estén els seus tentacles i va guanyant terreny a la natura. La ciutat també és responsable d’aquesta desconnexió. Hi ha una síndrome per dèficit de natura. La gent ja no coneix com funciona la natura perquè ens hem donat un model de vida urbà, on ens arriben aliments d’arreu del món i on tenim energia hiperdisponible en cada moment, que no funciona i és insostenible.

L’enginyera agrícola i ecofeminista Yayo Herrero advertia d’un futur ecofeixisme. Els aliments i els recursos sostenibles, només a les mans dels que s’ho poden pagar. Et preocupa un futur així?

Ja vivim en això. Vivim com si fóssim animals, tancats, protegits de les pandèmies, de la pobresa. Vivim amb uns privilegis que estan per sobre de la majoria de la població. Vivim en un ecofeixisme democràtic. Davant d’això, no hem de perdre la rebel·lia, hem d’estar al peu del canó i treballar alternatives possibles i, sobretot, no témer el dol pel canvi. No hem de tenir por de la mort de la civilització que ha imperat les últimes dècades. La mort és el principi de la vida. Això els pagesos ho saben. Saben que, quan germina la planta, els donarà llavors per tornar a començar. I que, a la vegada, la planta es convertirà en compostatge per ajudar aquesta nova vida. Hem de començar a descivilitzar-nos. Si l’agricultura va ser allò que va començar a separar-los de la natura, ara, tornar a l’agricultura és el primer pas que necessitem per reenganxar-nos una altra vegada al món natural.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa el llibre 'Aliment', de Martí Sales, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies