Expulsem vuit milions de persones

El 1992, Francis Fukuyama, en el seu celebrat llibre La fi de la història, anunciava que, després de la caiguda del Mur de Berlín, derrotat l’últim enemic del capitalisme a la faç de la terra del capitalisme, no quedava sinó extasiar-se davant de la victòria d’un ordre neoliberal “inevitable”. La humanitat, com havia fet abans, continuaria progressant gràcies al desenvolupament de les ciències i de la tecnologia en el reconeixement que el lliure mercat era l’únic sistema possible, però la història s’havia acabat. Ja no hi hauria més conflictes i el que quedava era només fruir del creixement econòmic il·limitat; el regne dels cels s’havia encarnat a la terra finalment.

No va ser així. La constatació que el ressonar dels tambors i els cants dels bufons de la cort davant del seguici triomfal del capitalisme no explicava pràcticament res d’una realitat creixentment conflictiva va portar a altres paradigmes per intentar ordenar i explicar el món.

Certament, els anhels de Fukuyama continuen vius en la confiança en la tecnologia i en la ciència com a possible salvadora miraculosa davant de l’emergència climàtica, per evitar així afrontar la necessitat d’un canvi radical de model productiu, però el desenvolupament conflictiu de la globalització neoliberal necessitava altres instruments. De les mateixes fundacions neocons nord-americanes d’on havia sorgit el pamflet de Fukuyama —regat amb milions de dòlars per garantir-ne la difusió urbi et orbi— va emergir un nou relat. Samuel P. Huntington i el seu Xoc de civilitzacions, publicat el 1996, era la resposta. Acabat el conflicte ideològic, emergia el “veritable” conflicte que havia marcat, segons ell, la història de la humanitat: el xoc inevitable entre civilitzacions definides, a més, per la seva base religiosa. Nou civilitzacions que, segons l’influent autor, xocaven entre elles i on Occident (del qual convenientment s’excloïen els països de l’est d’Europa i Rússia, a partir de la seva base ortodoxa, cosa que portava a excloure’n sorprenentment Grècia, i també l’Amèrica Llatina) estava amenaçat per una aliança “islamicoconfuciana” (és a dir, pels països àrabs i pels asiàtics, especialment la Xina, però no menys “sorprenentment” també el Japó).

Els sectors econòmics que donen suport a l’extrema dreta viuen dels sous baixos que paguen als treballadors migrants

Una anàlisi que pretenia explicar i justificar els conflictes internacionals un cop acabada la Guerra Freda, però que ben aviat tingué una derivada interna. Els Estats Units d’Amèrica (EUA), i per extensió “Occident”, estaven amenaçats, no tan sols per la barbàrie de les altres civilitzacions, sinó que també ho estaven pels “nous bàrbars” interiors: immigrants africans, llatinoamericans i, sobretot, musulmans. La “fortalesa assetjada” vivia els fenòmens migratoris, impulsats pels processos de globalització que generaven profundes desigualtats globals, com una amenaça essencial de caràcter civilitzatori. Pot semblar una paradoxa que, mentre s’impulsava un nou ordre neoliberal que exigia al món obrir tots els seus mercats, es difongués públicament la idea de la necessitat de tancar les fronteres a les persones. No ho és.

“Tenemos derecho a sobrevivir como pueblo”: aquesta és la justificació última de Rocío de Meer per justificar la proposta de Vox de “remigració massiva” de vuit milions de persones migrants i els seus fills. Són paraules que podria subscriure també la nostra pròpia extrema dreta nostrada. Els “assetjats” som nosaltres, els catalans o els espanyols segons els gustos, occidentals catòlics tots en tot cas, i les mesures contra les persones migrants, que no formen part de nosaltres, ja que són d’una altra civilització, no són cap agressió als drets humans, sinó l’expressió del nostre dret a sobreviure com a poble. Tanmateix, poc després que aquesta proposta fos llançada a l’opinió pública per Vox, fou ràpidament rectificada per… Vox! Segons ells, mai no havien dit el que havien dit, les deportacions en tot cas s’aplicarien sobre sectors mal delimitats i el seu nombre total ja s’aclariria quan governessin. Hi ha dos probables motius per a aquesta ràpida “rectificació”. La primera prové dels mateixos sectors econòmics que poden donar suport a l’extrema dreta i que alhora viuen de pagar baixos salaris als treballadors, molt d’ells migrants. Poden voler girar tot conflicte social cap als migrants, garantir que aquests queden exclosos de drets, però no prescindir-ne. La segona, no menor, parteix de la constatació que l’extrema dreta pot tenir un important suport en determinats sectors de migrants. Com ha comprovat la fundadora del moviment Latinos for Trump —amb una forta presència entre les comunitats fortament escorades a la dreta de veneçolans i de cubans dels Estats Units—, un cop iniciat el procés de deportacions massives, no és tan fàcil distingir entre els migrants “bons” i els “dolents”, ja que en realitat del que parlem és d’un “xoc de civilitzacions”. Ara els líders d’aquest moviment denuncien les deportacions que abans celebraven. Una lliçó que pot estar travessant fronteres.

I és que en realitat la retòrica del xoc de civilitzacions i de les fortaleses assetjades, un relat que fa dels moviments d’extrema dreta portadors de la necessària “resurrecció nacional”, serveix per explicar de forma alternativa la realitat que vivim, però no per transformar-la d’arrel. El problema per a aquest moviment no és un model econòmic generador de profundes desigualtats —de fet, el volen exacerbar—, sinó l’amenaça dels “altres” que no som “nosaltres”. Un relat que justifica tant la segregació espacial i social com la subjecció d’una part de la mà d’obra a salaris de misèria a partir de la seva exclusió de drets que alhora financen (en aquests moments, malgrat tot el que es digui, les persones migrants aporten deu vegades més a la Seguretat Social del que reben). Tanmateix, aquest és un discurs no solament instrumental. Com demostra l’experiència del feixisme històric, allò que podia resultar “instrumental”, i com a tal hi animaven molts sectors socials, va esdevenir terriblement real finalment. Un feixisme que va ser impulsat per un bloc reaccionari (econòmic, social, cultural, mediàtic i polític) que anava molt més enllà del projecte estricte de l’extrema dreta. Fins i tot veus “liberals”, alarmades per una lluita de classes que Oswald Spengler va transmutar en La decadència d’Occident o José Ortega y Gasset en La rebelión de las masas, van acabar format part de l’humus necessari per a l’avenç de l’extrema dreta. No la volien en els seus últims extrems; però, creient que aquests mai no arribarien, la consideraven “necessària”. Un humus que acabà fent “inevitable” el seu ascens.

La migració és considerada el problema principal només entre els votants de Vox i d’Aliança Catalana, segons el CEO

De fet, un dels components essencials de l’ascens de l’extrema dreta és la seva capacitat d’aparèixer com a “inevitable”, impregnant el conjunt de la conversa pública i provocant la resignació, la desesperança i la rendició d’aquells que s’hi oposen. Defineixen un problema central, la decadència de la nació, un enemic, la immigració, i una solució, el seu propi ascens al poder. La clau és convèncer tothom que la seva visió de la realitat és la visió de la realitat. En aquest sentit, el problema principal d’Espanya i de Catalunya no seria altre que la migració. Però és així?

Segons l’últim informe del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), el problema principal que tenen els catalans i les catalanes és l’habitatge (un 23%), molt per sobre dels que consideren que és la migració (un 10%). Una preocupació, aquesta última, que era pràcticament inexistent fins al febrer de 2024, que és quan va començar a créixer exponencialment, entre uns determinats sectors. Això ens ha de portar a pensar que o bé abans del febrer del 2024 no hi havia persones migrants o que en realitat l’extensió de l’alarma social entorn d’elles prové d’una altra banda. De fet, la migració és considerada el principal problema de Catalunya només entre els votants de Vox (un 38% dels seus votants ho consideren així) o els d’Aliança Catalana (un 32%). Després, però ja no com a problema principal, vindrien els votants del PP (un 15%) i els de Junts (un 8%, a la cua de totes les problemàtiques que expressen). A la resta dels votants del PSC, d’ERC, dels Comuns i de la CUP ni hi apareix i, entre aquells que no expressen cap intenció de vot, és l’última de les seves preocupacions. Per tant, ni és una preocupació majoritària ni és transversal, encara que, tenint en compte la capacitat de definir la realitat que té l’extrema dreta, no és descartable que aquest ascens iniciat a partir d’inicis del 2024 sigui “inevitable”.

La política de Trump de deportacions massives xoca contra el fet que els migrants ja no són “els altres”; som també “nosaltres”

El que sí que és absolutament transversal és la preocupació per l’habitatge, que esdevé la preocupació principal entre els que no defineixen el seu vot (un 19%), els votants del PSC (un 31%), de Junts (un 15%), d’ERC (un 25%), dels Comuns (un 40%), de la CUP (un 34%) i, fins i tot, la tercera entre els votants d’Aliança Catalana (només aquells que voten Vox no tenen cap mena de preocupació per l’habitatge; pel que sembla, no els afecta aquest problema). És probable que, des d’aquesta constatació, el centre per acabar amb allò “inevitable” és conquerir drets transversals, com està fent en el nostre país el moviment per l’habitatge, fent front a les escissions que ens volen imposar.

Tanmateix, els vents reaccionaris actuals ens porten a un repicar de tambors eixordador: és “inevitable”. Els meus veïns del replà de davant són d’origen marroquí, molt bona gent que porten dècades i dècades vivint aquí i que saben més coses del meu barri que jo; els que tinc més amunt són sikhs (els seus fills parlen un català perfecte). Em poden explicar que en realitat són l’aliança islamicoasiàtica que dissol “Occident”, “els altres” que no som “nosaltres”, però són els meus veïns. A Nova York estan a punt d’elegir un jove i dinàmic alcalde socialista (paraula maleïda als EUA) d’ascendència índia, nascut a Uganda i musulmà. Clarament, reuneix tots els ingredients per ser “l’enemic”, i Trump ja ha amenaçat de deportar-lo, però hauríem de convenir que sembla que “Occident” ja no és el que era. I això també ho ha pogut comprovar la policia antimmigratòria que, davant les invectives de Trump de deportar tot el que es mogui, cerquen desesperadament migrants per deportar-los i es troben amb una ferotge oposició a Califòrnia o són directament expulsats de Brooklyn. Descobreixen que els migrants ja no són els altres; som també nosaltres.