05/05/2025 | 06:00
“So I’m gonna stand up / Take my people with me / Together we are going / To a brand new home / Far across the river / Can you hear freedom calling? / Calling me to answer / Gonna keep on keepin’ on” (“Stand Up“, Cynthia Erivo).
“La lluita de classes […] és una lluita per les coses aspres i materials, sense les quals no existeixen les fines i espirituals. Però aquestes últimes estan presents en la lluita de classes […]. Hi estan vives com a confiança, com a coratge, com a humor, com a astúcia, com a intrepidesa, i actuen retroactivament en la llunyania dels temps. Acaben per posar en qüestió tota nova victòria dels que dominen. De la mateixa manera que les flors tornen al Sol la seva corol·la, així s’entossudeix el qui ha estat en aixecar-se al Sol de la història” (Walter Benjamin, Tesis de filosofia de la història).
Després de consumar-se la derrota de Kamala Harris, semblava que ja no hi havia resposta a Trump des del Partit Demòcrata. Retirat als palaus d’hivern, debatent sobre si el seu “excés” en la “defensa” de les persones migrants, en la “lluita” contra el racisme o en l’exaltació de les diversitats sexuals i de gènere, eren la causa de l’ensulsiada. Assumint i interioritzant en definitiva el mateix discurs de l’extrema dreta sobre el wokisme com a causa de tots els mals. Trump expulsa immigrants i els seus fills, silenci; Trump fa detenir activistes i els deporta acusant-los d’antisemites, silenci; Trump treballa dintre de les institucions per posar-les al seu servei, silenci; Elon Musk rebia la motoserra de Milei (monument a la imbecil·litat de l’extrema dreta mundial) i feia la salutació nazi, silenci; milers de treballadors expulsats dels seus llocs de treball, silenci; es retallava la cobertura mèdica a milions de persones, silenci. Totes les esperances del que queda de l’establishment liberal benpensant, posades en els jutges. Poc més. Paradoxalment, tan sols una senadora republicana d’Alaska, Lisa Murkowski, semblava tremolosament alçar la veu per parlar clar i, quan ho feia, era per posar paraules a un sentiment col·lectiu: “Tots tenim por… Les represàlies són reals”.
Bernie Sanders parla de política; Alexandria Ocasio-Cortez va un pas més enllà
De fet, la mateixa esquerra del Partit Demòcrata, que no és en cap sentit un partit d’esquerres, malgrat certes confusions europees, gairebé havia apagat la seva veu durant més d’un any. No volia posar en qüestió ni fer perillar la possibilitat de derrotar Trump a les urnes. Una contradicció punyent en un moment en què les universitats americanes s’alçaven contra el suport de l’Administració de Biden a Netanyahu i es desfermava una veritable nova cacera de bruixes contra estudiants i professors, incloent-hi moviments com Veus Jueves per la Pau. Ara res d’això ja no tenia sentit, si és que en algun moment n’ha tingut. Massa silenci, per no ser trencat.
El vell rocker de 83 anys Bernie Sanders, que havia disputat frec a frec les primàries a Hillary Clinton el 2016, abans que aquesta fos derrotada per Trump, i que té la xarxa d’activistes més extensa del Partit Demòcrata, engegava el “Fighting Oligarchy Tour” el 21 de febrer a Omaha, Nebraska. Eren, en aquell primer acte, tan sols 2.500 persones, però omplien el buit, trencaven l’atmosfera de resignació. Míting a míting, travessant dia a dia els estats on Trump havia guanyat, cada cop eren més les persones aplegades. El 21 de març ja eren 34.000 les animes reunides a Denver; l’endemà, 20.000 més a Arizona, i el 12 d’abril, 36.000 a Los Angeles, i continuen fins avui. I si això és el que passava als estadis o a les esplanades, mentre els cotxes Tesla cremaven, el 5 d’abril naixia el moviment Hands Off, que omplia els carrers en protesta contra Trump. El dia 19 d’aquest mateix mes ja eren centenars de milers reconvertits en el “50501” (50 protestes en 50 estats, un moviment). Tanmateix, tampoc Sanders no es presentava sol als actes públics de lluita contra l’oligarquia. L’acompanyaven activistes locals i, sobretot, la cambrera de 35 anys esdevinguda senadora per Nova York, Alexandria Ocasio-Cortez. Sense cap mena de dubte, sembla el lliurament d’un relleu en el lideratge de l’esquerra nord-americana, potser pensant en les eleccions presidencials de 2028, però és quelcom més. Ell parla de política; ella va un pas més enllà.
Davant la frustració, el dolor i la por, Ocasio converteix els actes del “Fighting Oligarchy Tour” en un espai de reconstrucció
Davant la frustració, el dolor i la por, Ocasio converteix aquests actes, en els quals dues terceres parts de les persones que hi participen no ho havien fet mai, en un espai de reconstrucció: “Venim de diferents llocs, però compartim una mateixa experiència. Els que heu vingut aquí avui sense estar segurs de si és on pertanyeu, no importa per qui vau votar en el passat, no importa si compartiu tot el discurs, la raça, la religió, la identitat de gènere o estatus. Si esteu disposats a lluitar per algú que no coneixeu, sou benvinguts aquí; si esteu disposats a lluitar per la gent treballadora, sense importar qui siguin, com s’identifiquen o d’on venen, sou benvinguts aquí, perquè aquí tots som valorats; si esteu disposats a ajudar els somiadors, sou benvinguts. Hem d’estar junts. No podem ser temptats a lliurar els nostres veïns; no podem ser enganyats pensant que som realment molt diferents d’un nen trans que vol ser acceptat o d’un somiador (aquells que persegueixen el somni: els immigrants), que som tan diferents els uns dels altres. L’odi és una trampa que ens enfonsa a tots… Estar junts és l’única forma en la qual podem guanyar. Hem de lluitar junts, en un moviment sense etiquetes de puresa, ni partidisme, sinó de solidaritat de classe. Som aquí per fer una promesa sagrada els uns als altres: cuidar-nos els uns als altres en els nostres pitjors dies i compartir els èxits dels nostres millors dies.”
Venen, efectivament, de diferents llocs, però viuen una mateixa experiència, que ha de portar a crear un nou corrent de solidaritat de classe. Un moviment que serà, segons Ocasio, qualificat de “radical” i “extremista”, però que, per a ella, no és sinó de sentit comú (Common Sense, paraula que repeteix fins a l’avorriment, tot ressonant en les fonts del pamflet de Thomas Paine que va convertir un procés de reclam colonial en una veritable revolució en els orígens dels Estats Units). Belles paraules, banyades del discurs de classe, que poden sonar antigues, però que s’obren pas amb una força inusitada. Si l’extrema dreta diu que lluita contra les elits, fins i tot contra el globalisme (no deixa de ser un sarcasme que afirmin això en el mateix moment que es retraten al costat d’Elon Musk, de Tesla; de Mark Zuckerberg, de Meta, i de Jeff Bezos, d’Amazon), identificant-les en els dirigents demòcrates, els alts funcionaris i les universitats, cal trobar una nova segmentació que reordeni la realitat. Ells són els milionaris que lluiten contra les elits? La resposta no és altra que l’afirmació que la veritable lluita és de classe contra les oligarquies, contra el poder dels diners en la política.
Si existeix Trump, per què no poden existir la classe i la lluita de classes?
Tornar a la classe, al radicalisme, al qüestionament de l’acumulació de riquesa? Si existeix Trump, per què no poden existir la classe i la lluita de classes? I contra les acusacions de Fox News que això és comunisme, Ocasio hi respon: ella sap què és l’experiència de classe no per haver llegit El manifest comunista, ni per haver “llegit llibres a la universitat”, sinó “perquè ha estat cambrera, perquè he fregat banys amb la meva mare per poder estudiar, perquè he treballat en torns dobles per poder mantenir els llums encesos, perquè vaig perdre un pare per un càncer quan era petita i vaig haver de veure la meva mare obrir les factures de l’hospital dos dies després. Perquè en el meu pitjor dia sé el que és sentir-se deixada enrere, i no vull que visquem així.”
Però aquest discurs articulat des de la classe no és un retorn essencialista negador de la diversitat, sinó la seva integració en una experiència compartida. Davant de les afirmacions de la classe com una forma d’identitat entre altres o, fins i tot, com una identitat primordial enfront de les altres, com sabia E. P. Thompson, l’historiador per excel·lència de la història de la classe obrera, la realitat de classe no és una identitat, sinó una experiència d’una polaritat social amb capacitat de generar i articular identitats i, sobretot, lluites i esperances. Kamala Harris volia representar en ella mateixa aquesta diversitat fora de la classe per la seva condició de dona racialitzada, Ocasio representa i presenta aquesta mateixa diversitat des d’una condició que és comuna: l’experiència de la classe. Una experiència que ara s’intensifica, ja que, segons les seves paraules, “irònicament, les forces més divisives d’aquest país ens estan ajuntant. I això és important, perquè els milionaris obtenen el seu poder de dividir els treballadors. S’especialitzen en el fet que ens enfrontem, per línies d’esquerra o de dreta, de raça, de gènere, de credos, de cultura, d'”a qui estimes”. Generaran cada etiqueta, judici i guerra cultural per distreure’ns. Perquè de l’últim que volen que ens adonem és que la divisió real d’aquest país és entre els que són al cim, amb la seva cobdícia interminable, contra els altres, tots els altres. I per això hem d’estar junts”.
“La comunitat és el bloc més poderós per derrotar l’autoritarisme i posar fi a la corrupció”, diu la senadora
Es basa així en un pacte i una esperança, una “promesa que s’han atorgat els treballadors americans, els uns als altres, no els milionaris al poble, no els polítics al poble […]. La força d’un país no es mesura per la seva altura en els seus millors dies, la força es mesura en qui està per tu i què passa en el teu pitjor dia. El que diuen que és radical és sentit comú”. Cal llavors posar-se dempeus davant del soroll eixordador dels tambors de comandament: “Entenc l’aclaparament que ens fan sentir. I pot ser que inclús els millors de nosaltres vulguin cedir, desesperar-se. Sentir-se esgotats, sentir que no val la pena lluitar. Perquè, quan el sistema està en contra teu, és difícil sentir que qualsevol cosa que facis importa, és difícil sentir que importem en aquesta democràcia i és fàcil cedir a la desesperació. Sé que, quan era cambrera i lluitava per portar un plat a taula, per un temps ho vaig fer. Vaig tractar de deixar de preocupar-me. Vaig tractar de mantenir el cap baix, treballar els meus torns i acceptar que així són les coses. Però aquesta no és forma de viure, no és forma de viure. No hem de viure així i, de fet, no podem viure més així”.
Certament, aquest nou despertar de l’esquerra americana s’enfronta a la incertesa de l’èxit o del fracàs, però ho faran junts, des d’un “junts” molt ampli. És també un combat cap endins, contra el que ha representat el Partit Demòcrata, però es mostra bàsicament com una lluita cap enfora. Una lluita d’agrupament, de reconstrucció del discurs sobre noves-velles bases, per tal d’alçar-se i mobilitzar-se no només en termes electorals, ja que “més enllà de les eleccions, la nostra principal tasca és construir comunitats, crear i donar suport a associacions, grups de voluntaris, moviments… Aquest és el teixit que ens connecta i que pot destruir el feixisme. Perquè la comunitat és el bloc més poderós per derrotar l’autoritarisme i posar fi a la corrupció”. Tindran èxit o no, però inauguren un nou temps per a unes esquerres massa acostumades a dirimir públicament només les seves batalles internes i no a reconnectar les esperances dels altres, a perdre’s i acomplexar-se davant les caracteritzacions que els fan des de fora, a guardar les contradiccions en el silenci fins que sigui ja massa tard i a no anar més enllà de les seves pròpies fronteres. Stay woke, Stand Up, Fight Oligarchy, this is resistance…
