‘Quo vadis’, esquerres?

Els Estats Units (EUA), Itàlia, Hongria, Finlàndia, Croàcia, Eslovàquia o l’Argentina, en aquests moments, ja tenen governs formats per l’extrema dreta, dreta nacionalpopulista o feixista. Unes forces que, alhora, estan en ascens a la resta d’Europa, i no és impensable, per posar-ne tan sols dos exemples punyents, que en un futur proper puguin governar França o la Gran Bretanya. Sobretot, si tenim en compte que la nova Estratègia de seguretat nacional dels EUA, aprovada recentment, apunta clarament que actuarà a favor de les “forces patriòtiques” a Europa per afavorir els interessos econòmics dels grans capitals del seu país. És a dir, a favor de partits com Vox o Aliança Catalana. Com deia Gramsci, “com més subordinada a les relacions internacionals està la vida econòmica immediata d’una nació, tant més un partit determinat representa aquesta situació […] sovint el que s’anomena “partit de l’estranger” no és precisament aquell que vulgarment s’assenyala com a tal, sinó el partit més nacionalista que, en realitat, més que no pas les forces vitals del propi país, representa la subordinació i el sotmetiment econòmic”.

Les esquerres fan el mateix de sempre; per quin misteri alquímic n’hauria de sortir quelcom de radicalment diferent?

Davant d’aquesta situació, les esquerres semblen haver-se instal·lat en un ànim que espera l’arribada del feixisme (l’extrema dreta o la dreta nacionalpopulista), com qui espera Godot. Fent exactament les mateixes coses que sempre, esperant, no se sap per quin misteri alquímic, que doni com a resultat quelcom de radicalment diferent (no sol passar). Potser creuen que el que és “inevitable” és efectivament inexorable i que el que cal és pensar en l’endemà. Cremat el passat inservible, no quedaria sinó tan sols actuar en el nou futur; potser creuen, en un altre sentit, que cal preservar el present, amb més intensitat si cal, ja sigui fent el que feien o imaginant possibles coalicions electorals defensives. Construir una Línia Maginot que fou tan inexpugnable en la imaginació dels militars francesos com realment fonedissa davant dels seus propis ulls, quan les tropes nazis la travessaren en un sol dia en el qual visqueren com una “estranya derrota”. Ningú no sabia com havia passat allò que no podia passar.

Un front popular, però per fer què?

Quan, al llarg dels anys vint i trenta del segle passat, el feixisme semblava comptar totes les seves batalles com a victòries, s’imposà una nova estratègia per fer-li front. Segons un dels seus arquitectes (Dimitrov), es tractava de “trobar un llenguatge comú amb les masses que propiciï la lluita contra l’enèmic de classe; trobar vies per superar finalment l’aïllament de l’avantguarda revolucionària de les masses del proletariat i dels altres assalariats, així com superar el fatal aïllament de la classe obrera enfront dels seus aliats naturals en la lluita contra el feixisme”. En termes de present, en paraules del Frente Amplio de Pepe Mugica, repetides recentment pel líder de Bildu, es tractaria no d’“articular minories intenses, sinó de construir grans majories socials i populars”. De fet, i paradoxalment, ara mateix semblaria que qui defensa amb més vehemència aquesta opció és Bildu, Gabriel Rufián, JoanTardà i, tot indicant que ha de començar des de la pràctica conjunta al carrer, també Gerardo Pisarello. Es tractaria de poder articular, des de les esquerres sobiranistes, un front popular (o ampli) que aturés la possibilitat que l’extrema dreta arribés al Govern. Per reeditar la situació actual?

El frontpopulisme del segle XX no era un artefacte purament defensiu; tractava de construir un nou món

Els fronts populars històrics guanyaren les eleccions a Espanya (i en la seva versió de Front d’Esquerres, a Catalunya) i a França el 1936 i a Xile el 1938. Més enllà, el frontpopulisme banyà els moviments de resistència de la Segona Guerra Mundial a Europa i els governs europeus sorgits després del 1945, abans que la Guerra Freda els depurés. Fou, en definitiva, la matriu que donà lloc a les constitucions socials i antifeixistes de la postguerra. Però, per tal que això fos possible, cal entendre que el frontpopulisme no fou un artefacte purament defensiu, fet de renúncies de tots els seus components i basat en la por del feixisme, sinó una estratègia de transformació de llarg termini teixit a partir de les esperances d’un futur diferent. Un espai polític no estàtic on es posen en joc els diferents projectes polítics, l’hegemonia dels quals es defineix de forma dinàmica en el mateix moviment històric, des de la constatació compartida que tan sols es pot fer front a l’ascens de l’extrema dreta a partir d’una modificació radical de les condicions econòmiques, socials i culturals que n’han fet possible l’adveniment. No es tractava de defensar allò existent, sinó de construir un nou món. Tot plegat, en un moviment que va molt més enllà de l’esfera purament institucional.

Aliances més enllà dels partits

En el pas del Salvador Seguí que lluitava per la revolució anticapitalista al frontpopulista, quan va començar a percebre que l’onada revolucionària posterior a la Primera Guerra Mundial estava donant pas a una gran reacció que preludiava l’ascens del feixisme, el Noi del Sucre entenia que parar aquesta onada no era una qüestió purament electoral ni política. Considerada només des d’aquesta perspectiva, la necessitat d’establir àmplies aliances amb altres espais polítics i de classe de forma “integral i convergent” establiria com a molt una “hegemonia artificial”. De fet, ni el mateix centre del frontpopulisme havia de radicar en els nuclis polítics, cercant “l’aprofitament de totes les energies, posant-les al servei d’una voluntat”, sinó que s’havia de cercar “en la multiplicitat i el desenvolupament de les voluntats libèrrimes […] l’energia col·lectiva, que no ha de ser una cosa que determini la nostra actitud, sinó, al contrari, determinada per aquesta”.

Si el feixisme i l’extrema dreta actuen i s’ajuden en el camp internacional, l’antifeixisme no pot ser menys

Els fronts populars en termes electorals foren importants i, de fet, en aquests fronts no tan sols hi havia partits que anaven des del republicanisme fins al comunisme, sinó també sindicats. Però també ho foren, i en alguns aspectes fins i tot ho foren més, les àmplies aliances culturals i socials que tingueren com a centre parar el feixisme i iniciar el camí cap a una àmplia transformació de la societat. Així, per posar-ne el cas més extrem, no existí mai un front popular polític en el cas dels Estats Units, però sense l’existència del Cultural Front, que anava des de Hollywood fins al naixement de la música folk de protesta i la redefinició de la cultura nacional popular, ni de l’àmplia coalició de sindicats i organitzacions socials, ni el contingut ni la capacitat d’imposar-se dels aspectes més transformadors del New Deal ni la mateixa redefinició de la nació com una “nació d’immigrants”, no haurien reeixit. De fet, a llarg termini, fou aquest frontpopulisme ampli el que realment reeixí en el marc de la resistència contra el feixisme i en l’articulació d’un nou món on l’extrema dreta fos marginal.

En un moment d’incapacitat política per establir una estratègia efectiva contra l’onada reaccionària, probablement haurà de ser del món social i cultural d’on parteixi la iniciativa.

Qui aposta ara per aquesta estratègia?

L’estratègia a llarg termini del frontpopulisme es basava en la capacitat de teixir un sistema d’aliances concèntriques que tenien en el seu centre i com a nucli irradiador la classe obrera per anar ampliant-se cap a la pagesia, el món de la cultura, les classes mitjanes, etcètera. Tot frontpopulisme actual hauria de tenir com a base de nou efectivament els treballadors i les treballadores, les dones, les persones migrants i els joves. Sectors que han demostrat en l’últim cicle electoral europeu (ja sigui a França o a Alemanya) ser, malgrat totes les profecies sobre ells (especialment, en el cas dels joves), la base per evitar la victòria de l’extrema dreta. Tanmateix, de la mateixa manera que va passar en els fronts populars dels trenta i quaranta del segle XX, aquests només poden aspirar a ser exitosos si integren sectors que van molt més enllà de la seva base inicial i aconsegueixen disputar el mateix contingut de la nació. Alhora, en el seu cercle més extern, el frontpopulisme ha de constituir un front internacional d’aliances amb les diverses experiències que mostren la seva capacitat per desafiar el nou ordre que ens volen construir. Si el feixisme i l’extrema dreta actuen i s’ajuden en el camp internacional, l’antifeixisme no pot ser menys.

Paradoxalment, les encara dèbils veus que aposten per aquesta via venen de les esquerres sobiranistes i plurinacionals

Paradoxalment en el nostre cas, les encara dèbils veus que semblen apostar per explorar aquesta via radiquen en les esquerres sobiranistes i les plurinacionals, més que en les mateixes propostes estatals, massa atrapades en les dinàmiques i els dilemes de govern (ja sigui per estar integrats en el mateix o per definir-se davant d’ell). Són, ara mateix, les úniques en disposició d’imposar a la resta dels actors una nova estratègia, liderant-la elles mateixes, però primer ho han de voler. És probable que aquesta “prima força messiànica”, per dir-ho en termes benjaminians, no sigui ara suficient, però estaria bé saber quina és l’alternativa, no només per defensar-se de l’onada reaccionària, sinó per mantenir un programa de transformació radical que desfaci la seva força. El que no es faci avui, probablement, s’haurà de fer en pitjors condicions demà. Com deia Hobsbawm en referir-se al frontpopulisme, “cap estratègia no està destinada a l’èxit, encara que algunes estan destinades al fracàs” i, d’aquestes últimes, els camins ja són coneguts.