La multireincidència: el vell debat entre el fum i l’eficiència

Quasi dos anys després del seu registre; fumata blanca en l’acord entre Junts, el PP i el PSOE per reformar la multireincidència —i és probable que s’hi sumin el PNB i Vox—, però el resultat difícilment es pot considerar un veritable pas endavant en política criminal.

La reforma amplia l’agreujant de reincidència als furts lleus —per sota de 400 €— i considera especialment greu la sostracció de telèfons mòbils, independentment del seu valor. És un plantejament d’una simplicitat inquietant: retocar una mica les penes i confiar que aquest gest simbòlic, embolicat d’una exposició de motius altisonant i digna d’Aliança Catalana, dissuadeixi la delinqüència, malgrat que la ciència penal fa dècades que prova el contrari.

En aquesta ocasió no entrarem a discutir si la multireincidència és realment el principal problema penal, o si ho són, per exemple, els delictes que més creixen —les estafes en línia que suplanten bancs—, agreujats pel tancament massiu de sucursals i per la falta d’atenció presencial a la gent gran que les administracions no han evitat.

“Als polítics els costa escoltar el que diuen els policies al carrer”

Deixarem aquest debat per a un altre dia i ens centrarem només en la reforma de la multireincidència i dels furts. I ho farem, ja ho avanço al lector, assumint una premissa compartida per Mayka Navarro, a La Vanguardia: “Als polítics els costa escoltar el que diuen els policies que són al carrer; la multireincidència no s’acabarà endurint les penes”.

Quan la probabilitat de ser investigat i jutjat a temps és baixa, endurir les penes serveix de ben poc; i, en un sistema saturat com el nostre, augmentar la càrrega penal sense reforçar jutjats, fiscalies i prevenció és ignorar la realitat. A més, l’agreujant de reincidència només s’aplica amb condemnes fermes, que a Espanya poden trigar tres o cinc anys, de manera que molts reincidents no ho són jurídicament fins molt després d’haver començat a delinquir. Tot això s’agreuja amb un dèficit estructural de recursos —un 35% menys de jutges i la meitat de fiscals que la mitjana europea— i amb programes socials de prevenció pràcticament inexistents. Pensar que aquest sistema pot assumir una reforma penal sense una inversió seriosa és, simplement, ingenu.

I és aquí on el discurs de Junts es revela com a pur artifici: molta retòrica sobre “miracles legislatius”, però cap voluntat real de negociar uns pressupostos que permetin dotar de mitjans suficients un servei públic de competència mixta Estat/Generalitat prioritari en l’Estat del benestar. Cap voluntat d’afrontar una negociació que permeti situar la justícia catalana en estàndards europeus. La resta és, simplement, fum.

Per reduir la reincidència, calen polítiques socials que facin allò que ni la presó ni la policia no han resolt mai

Finalment, la reforma tampoc no aborda les causes reals de la multireincidència en furts i sostraccions patrimonials d’un valor escàs: addiccions, pobresa, itineraris vitals trencats, exclusió. Un Codi penal més dur no rehabilita ningú, no dona sostre ni resol la situació administrativa d’una persona sense accés lícit a mitjans de vida. Per reduir de veritat la reincidència, calen polítiques socials fortes, coordinació entre serveis i programes comunitaris que facin allò que ni la presó ni la policia no han resolt mai enlloc del món.

Els governs tenen l’obligació de fer poc atractiva la carrera delinqüencial; facilitar opcions de vida diverses, treball digne, habitatge i, en definitiva, formes de subsistència dignes d’una societat moderna del segle XXI, i, en aquell reducte social obstinat i renuent on fracassen altres fórmules, és l’esfera de la sanció penal.

I, si el problema és la delinqüència professionalitzada, la resposta tampoc no és augmentar penes, sinó reforçar la intel·ligència policial, la investigació i l’especialització de les policies municipals, que són les que tenen la proximitat necessària per detectar patrons. La seguretat no és sumar anys al Codi penal —ja per si mateix prou dur—, sinó saber quan, com i contra qui s’actua.

Aquesta reforma, al capdavall, alimenta un mite que la dreta ha explotat amb massa facilitat: el que diu que gestionen millor la seguretat perquè proposen mesures simples i dures. Però el seu model no és més eficient, sinó més primari. Ofereix solucions aparentment contundents, però que, un cop aplicades, només generen frustració i empitjoren el problema. Cedir al seu marc mental no és només un error estratègic; és un error tècnic, perillós i ineficient que acaba redundant en un malestar cronificat.

Una societat madura no pot legislar la seguretat com qui fa màrqueting electoral. Si volem resultats, cal reforçar la justícia, invertir en prevenció, atacar les causes socials i dotar la policia dels mitjans necessaris. El contrari és fer veure que es governa mentre es deteriora allò que es diu que es vol solucionar. I això és exactament el que arrisca aquesta reforma.