Com evitar la discriminació LGBTIQ+ a l’escola

“No hi havia cap classe d’Educació Física a l’institut a la qual anés tranquil. Sabia que sempre seria un infern”. Així recorda Gerard Galofré l’assetjament i les humiliacions que rebia per la seva expressió de gènere a les classes d’Educació Física al seu institut de Tarragona. La seva experiència no és un fet aïllat. L’alumnat LGBTIQ+ sovint és víctima de discriminacions i violències diverses en l’entorn educatiu. 

Segons un informe de la UNESCO de 2021, en què es recullen els resultats d’una enquesta feta a 14.000 adolescents de 13 a 18 anys, un de cada dos joves LGBTIQ+ (el 54%) ha patit alguna vegada assetjament a l’escola per la seva orientació sexual, identitat de gènere, expressió de gènere o variació de les característiques sexuals. A més, el 83% ha estat testimoni d’alguna violència d’aquest tipus.

Un dels espais on aquestes violències es fan més evidents és a l’assignatura d’Educació Física. “Hauria de ser un espai de creixement i gaudi per a tothom, però sovint es converteix en un entorn de discriminació i violència, especialment per a persones LGBTIQ+ i aquelles amb cossos no normatius”, assenyala Janet Catalan, vicepresidenta del Consell de la Joventut de Barcelona (CJB). “A la societat hi ha sancions a actituds, gestos o accions que surten de les normes tradicionals del gènere, i l’Educació Física no s’escapa d’aquest mecanisme de control”, hi afegeix Susanna Soler Prat, professora catedràtica a l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya (INEFC). 

Des del CJB apunten la importància de posar el focus en aquesta problemàtica perquè “aquesta experiència pot generar una relació negativa amb l’esport que s’arrossega durant anys”, afirma Catalan. Davant aquesta realitat, doncs, què pot fer el professorat per garantir un espai segur, còmode i inclusiu?

El pes dels estereotips

“No hi ha cap altra activitat escolar on el cos estigui tan exposat com a l’Educació Física, ni tampoc una assignatura que sigui tan dependent de les reaccions de la resta davant d’un cos”, apunta Soler. Aquest fet impacta especialment en algunes persones LGBTIQ+, com el mateix Gerard Galofré. “Per la meva feminitat i la ploma rebia assetjament constant. A l’hora de fer equips, ningú em volia escollir i, al vestidor, m’insultaven, em deien maricón, em robaven la tovallola… m’humiliaven”, recorda. 

“És habitual que les persones que no encaixen en els cànons de la masculinitat hegemònica se sentin excloses i poc vàlides”, apunta Janet Catalan

Ara, Galofré forma part de les Panteres Grogues, un club inclusiu d’esports a Barcelona, però explica que la seva experiència adolescent el va fer créixer “pensant que no era una persona esportista per la manca d’un espai segur per explorar una socialització sana al voltant de l’esport”. “És habitual que les persones que no encaixen en els cànons de la masculinitat hegemònica se sentin excloses i poc vàlides. Cal pensar en una Educació Física que posi el focus en el benestar emocional que implica la pràctica esportiva, que no reforci el culte al cos i tendències com la competitivitat o l’agressivitat”, apunta Janet Catalan

Els vestidors també poden ser un espai problemàtic per a persones trans o no-binàries perquè sovint són espais separats per home-dona i “senten que han de triar i poden tenir temor de l’exposició pública dels seus cossos”, explica Soler. La investigadora assegura que molts alumnes renuncien a fer-ne ús i no només trans: els resultats d’una enquesta publicats rn un article de la revista Apunts Educació Física el 2024 apunten que un 31,1% d’homes gais no utilitza mai els vestidors en aquesta assignatura.

Quan l’esport és refugi 

Segons les dades de l’informe Sport, Identity and Inclusion in Europe (2022), un 31% de persones LGBTIQ+ no fa visible la seva orientació sexual o identitat de gènere en l’esport, un 5% abandona la pràctica per haver tingut experiències negatives i un 14,4% de les persones trans deixen de practicar-lo després de fer pública la seva transició. Però, a la Lara Alabert, una jove no-binària i lesbiana, l’assignatura d’Educació Física li va servir per entrar en contacte amb la pràctica d’esports més masculinitzats com el futbol. 

Un 31% de persones LGBTIQ+ no fa visible la seva orientació sexual o identitat de gènere en l’esport

Alabert, que ara és jugadora professional de futbol americà, “preferia fer esports d’equip o altres activitats en què podia destacar i expressar-me d’una manera tradicionalment més masculina” i que la professora, “que separava nois i noies per fer les activitats”, la deixava “jugar amb els nois perquè el grup masculí tenia més nivell”. 

Explica, però, que, en aquell moment, “no em plantejava que aquesta mesura era androcèntrica i que podria fer sentir malament tant la resta de les noies com nois menys hàbils; jo ho veia com un premi”, reconeix. Un fet que apunta també la discriminació que pateixen moltes dones que no practiquen esport des de la força, l’agressivitat o la competició. De tota manera, creu que l’experiència en l’Educació Física a l’institut va millorar la seva relació amb l’esport: “Em va donar confiança per començar a practicar esport i sentir-me hàbil”.

Aturar les discriminacions

El paper del professorat d’Educació Física és clau per promoure un entorn segur i còmode per a tot l’alumnat i on se celebri la diversitat. “La seva funció hauria de ser garantir que tots els nens i les nenes puguin gaudir de l’esport”, assenyala Galofré. Amb aquest objectiu, aquest 2025 s’han publicat recursos com la Guia teoricopràctica sobre diversitat afectivosexual i de gènere en l’Educació Física, realitzada amb el Ministeri de Ciència i Innovació, o la Guia per introduir la perspectiva LGBTI+ en l’àmbit del lleure educatiu i esportiu, de la Generalitat de Catalunya que assenyalen diversos aspectes clau a tenir en compte.

“La funció dels professors d’Educació Física hauria de ser garantir que els alumnes puguin gaudir de l’esport”, diu Gerard Galofré

Entre les mesures que es proposen, hi ha la d‘abordar a l’aula els estereotips que encara circulen. D’una banda, cal desmuntar mites sobre les persones LGBTIQ+ en l’esport com que “els gais són més fluixos”, “les noies que juguen a futbol són lesbianes”, “les dones trans volen fer trampes”… L’assignatura és una oportunitat per trencar amb les categories simplificadores de “masculí” i “femení”. De l’altra, és important actuar davant qualsevol discriminació detectada, sigui un insult o violència física o psicològica de qualsevol mena. Els centres tenen un protocol contra les violències que es pot aplicar en cas d’LGBTI-fòbia, a més de parar la classe i reflexionar sobre aquest tipus d’agressions i les seves conseqüències.

Promoure la diversitat

A les aules d’Educació Física també és rellevant canviar inèrcies que reforcen la masculinitat tradicional. En el currículum escolar, per exemple, “s’ha de relativitzar el pes que tradicionalment han tingut alguns continguts com el futbol o les activitats de força i de contacte. És recomanable obrir el ventall perquè l’alumnat entengui que la realitat és més diversa”, explica Soler, que també és una de les autores de la guia del Ministeri de Ciència i Innovació. En aquesta línia, també és important que les persones del col·lectiu LGBTIQ+ puguin mostrar-se com a referents positius a les sessions. Segons la revista Apunts Educació Física, un 37% d’homes gais no eren seleccionats mai pel docent per fer demostracions de les activitats.

Un altre aspecte metodològic a revisar és la formació d’equips. “És un dels moments més temuts per a les persones més marginades, on la inclusió es posa a prova. Per evitar incomoditats i que el gènere no sigui l’element discriminador, es poden utilitzar estratègies de formació de grups basades en l’atzar, el color de les samarretes, números aleatoris o per afinitat, supervisant que ningú en quedi al marge”, apunta Soler.

A les aules d’Educació Física és rellevant canviar inèrcies que reforcen la masculinitat tradicional

Finalment, el vestidor també és un espai a abordar quan parlem d’inclusivitat. Una opció és trencar el binarisme tradicional d’aquests espais, sempre que es pugui: adequar els lavabos per a un ús individual, íntim i no compartit, sense distincions de gènere. Una altra proposta és incorporar un vestidor i lavabo de gènere neutre, perquè l’utilitzi qui ho necessiti sense donar explicacions. O també preveure vestidors i dutxes individuals, que no siguin d’ús exclusiu per a les persones trans, sinó obertes a tothom que les vulguin usar.

Clubs inclusius, una realitat en auge 

Hi ha diverses experiències properes que poden ser inspiradores de cara a treballar per una assignatura d’Educació Física més inclusiva. El Consell Esportiu del Baix Llobregat, per exemple, ha impulsat una iniciativa contra l’LGBTI-fòbia en el món esportiu. Es tracta del programa “Fugim de la LGTBI-fòbia”, per promoure la sensibilització i prevenir la discriminació als centres educatius i a les entitats vinculades a l’esport, en xarxa amb les organitzacions LGBTIQ+ del territori.

Més enllà dels centres, també hi ha iniciatives que poden fer reconnectar els alumnes amb la pràctica de l’esport en un espai més inclusiu. Un exemple són les Panteres Grogues, un club on fa un any que Gerard Galofré practica cross training. El club està obert a totes les persones que vulguin practicar activitats esportives i culturals en un ambient lliure de discriminació. A Galofré, el club el va fer reconnectar amb l’esport. “Em sento molt ben acollit, puc fer esport sense amagar la ploma ni fingir ser qui no soc. A Panteres ningú jutja i s’accepta a tothom”, explica. 

Una iniciativa semblant és la del Club Esportiu LGBTI+ Samarucs, a València, que va crear l’Escola Multiesport l’any 2021, i cada dissabte al matí fan activitats fisicoesportives per a infants trans de 6 a 12 anys, amb la implicació activa de les famílies en la seva organització. També hi ha equips de roller derby que promocionen una política esportiva feminista i duen a terme diverses pràctiques inclusives i antidiscriminatòries.

Les claus perquè tothom pugui connectar amb l’esport des de la seva diversitat són diverses, però Gerard Galofré té clar que “la recepta implica aconseguir que tothom connecti, se socialitzi i gaudeixi de l’esport, independentment de les seves capacitats o expressió de gènere”. I és que fer una Educació Física inclusiva no és només un repte metodològic: és garantir que cap alumne no deixi de fer esport —o de ser ell mateix— per por, vergonya o violència.