05/06/2024 | 06:00
Totes les enquestes asseguren que en les eleccions europees viurem un moment clau en la història de la Unió Europea per l’auge de l’extrema dreta i de la dreta extrema. Per contra, el que podríem anomenar els partits verds i els de “l’esquerra de l’esquerra”, diguem-ne a l’esquerra dels socialdemòcrates, pateixen una situació dramàtica: males perspectives electorals, una crisi de lideratges i una divisió que arriba al paroxisme. Només s’entreveuen algunes excepcions, com el Sinn Féin a Irlanda, el Partit dels Treballadors a Bèlgica o el tímid ascens de l’esquerra verda i radical al triangle de Mitteleuropa que formen Àustria, Eslovènia, Croàcia o la ciutat de Budapest.
D’una banda, tenim el grup d’Els Verds a l’Eurocambra. En aquest espai hi conflueixen partits ecologistes d’esquerres o partits ecologistes més liberals i, de fet, també hi era l’extinta Iniciativa per Catalunya-Verds o, fins fa ben poc, l’exeurodiputat Ernest Urtasun. Els verds de països com Alemanya, Àustria o Irlanda són propensos a unir-se a governs de coalició amb partits conservadors o liberals sense gaires problemes. A l’Estat espanyol, a Grècia o a Portugal això pot semblar estrany, ja que hi ha una llarga tradició de partits d’inspiració verda que acostumen a formar coalicions amb forces comunistes o d’esquerres. No obstant això, molts votants perceben els partits verds com una alternativa a la socialdemocràcia, i molts nous partits d’esquerra han intentat “ocupar” el debat verd.
En canvi, el grup de L’Esquerra, al Parlament Europeu, reuneix tot tipus de partits més clàssics de l’esquerra, des de comunistes fins a socialdemòcrates més esquerranosos, i que ara mateix viu un moment d’alta tensió i de divisions. En aquest grup hi anaven els eurodiputats d’Izquierda Unida i, ara, també hi van ser els de Podem i Anticapitalistes, Syriza, Die Linke o La France Insoumise. De fet, Sumar acaba de dir en campanya electoral que la seva cap de llista no s’integraria als Verds —tot i haver-hi estat convidada—, sinó al grup de L’Esquerra, però encara no se sap on anirà el candidat dels Comuns, Jaume Asens.
El fet que l’esquerra europea hagi rebutjat Manon Aubry (la copresidenta actual de L’Esquerra al Parlament Europeu i que era portaveu d’Oxfam en la lluita contra el frau fiscal) com a Spitzenkandidat no ha ajudat a apaivagar l’estat d’ànim de tensió interna, i La France Insoumise ha deixat entreveure que no s’incorporarà al grup en el pròxim mandat.
Actualment, els Verds compten amb 71 diputats al Parlament Europeu, i l’Esquerra, amb 38. Les diferents enquestes donen al grup dels Verds uns 50 eurodiputats, una vintena menys, mentre que L’Esquerra es quedaria entorn dels mateixos 40 eurodiputats. Fa cinc anys, abans de la pandèmia i de les guerres, els carrers d’Europa (i del món) eren plens de joves enfadats per la crisi climàtica dirigits per Greta Thunberg… i els Verds feien surf en aquesta onada de simpatia. Ara veiem agricultors i, també alguns sindicats obrers, bloquejant els carrers de les capitals d’Europa i culpant les polítiques “ecologistes” de la Unió Europea de la seva misèria.
Aquesta és la radiografia, país per país, dels partits d’esquerres i ecologistes davant del repte de les eleccions europees, i com poden quedar els futurs grups polítics a l’Eurocambra.
Alemanya: atenció a la llista “roig-i-bruna” de Sahra Wagenknecht
El país amb més població de la Unió Europea té un pes especial políticament i demogràficament al Parlament i aquí l’esquerra està en un total galimaties. Primer hi ha Els Verds alemanys, que formen part del Govern alemany liderat pels socialdemòcrates, l’SPD, i no s’estan guanyant gaire crèdit a les enquestes. El partit ecologista alemany seria al voltant del 12% dels vots, mentre que el 2019 eren més del 20% a escala federal.
Després, segons les enquestes, se situa la nova llista de Sahra Wagenknecht (antiga líder de Die Linke; recordin aquest nom), que s’està separant de la formació fundada per Oskar Lafontaine i formarà un nou partit que molts consideren roig-i-bru i crític amb la immigració. La llista de Sahra Wagenknecht té a les enquestes al voltant del 7%, per sobre de Die Linke.
I, finalment, Die Linke, que va ser la gran esperança de l’esquerra europea fa una dècada, està avui dia en una situació molt difícil. Lluitant per apropar-se al 4,9%, un resultat similar al que ja va tenir en les últimes eleccions federals alemanyes. Fa temps que pateix derrotes electorals, divisions internes i, de fet, existeix un risc de desaparèixer. Per evitar-ho, la direcció de Die Linke ha demanat a Carola Rackete (que era la capitana del vaixell de rescat de migrants al Mediterrani Sea Watch, arrestada a la Itàlia de Matteo Salvini), que lideri la seva llista, intentant apel·lar als votants verds i joves.
Grècia: la crisi de SYRIZA no s’atura
La situació de l’esquerra de l’esquerra a Grècia ha arribat a un nivell d’absurd difícil d’explicar fins i tot per als mateixos grecs. El nou líder de Syriza, que va guanyar les eleccions internes després del lamentable resultat d’Alexis Tsipras en les últimes eleccions, és Stefanos Kasselakis, un empresari nord-americà de 35 anys que fa menys de 10 anys va ser voluntari als Estats Units per a Joe Biden i ara és el líder del partit de l’esquerra radical. Va dirigir la seva campanya afirmant que SYRIZA hauria de convertir-se en una versió grega del Partit Demòcrata dels Estats Units, semblant al que deien molts a l’esquerra del partit excomunista italià (PDS, Partito Democratico della Sinistra) fa 20 anys amb els grans resultats coneguts.
La victòria de Kasselakis ha creat almenys tres escissions més a SYRIZA. El novembre de 2023, 9 diputats, 1 eurodiputat i 57 membres del comitè central de SYRIZA van declarar la seva sortida del partit polític en protesta pel lideratge de Kasselakis. Van crear un partit anomenat Nova Esquerra, i les enquestes els donen un 3% del vot. A més, s’espera que algunes agrupacions properes a SYRIZA es presentin amb el partit de l’economista Ianis Varufakis, MeRA25, que en grec significa Front Europeu de Desobediència Realista, i també existeix el partit de Zoe Konstantopoulou, expresidenta del Parlament grec nomenada per SYRIZA, i que ara té una posició política propera a Sahra Wagenknecht.
Actualment, les enquestes donen el mateix percentatge tant a SYRIZA com al renascut de les cendres PASOK, el mític partit socialdemòcrata grec que pràcticament va desaparèixer durant la irrupció dels d’Alexis Tsipras: al voltant del 14%. El Partit Comunista Grec (KKE) segueix conservant les seves forces i seria a les enquestes al voltant del 10%. Mentrestant, les diferents escissions d’esquerra sorgides recentment, com les de Varufakis o Konstantopoulou, no passarien del 3% del vot cadascuna. Fa uns anys, només SYRIZA sola superava el 30% dels vots.
França: de la unitat de la NUPES… a la divisió total en sis llistes electorals
En les darreres eleccions legislatives franceses, quatre partits d’esquerres (La France Insoumise (LFI), el Partit Socialista (PS), Els Verds i el Partit Comunista) es van unir per presentar-se junts i poder competir amb la dreta liderada per Emmanuel Macron i l’extrema dreta de Marine Le Pen. La coalició es deia NUPES (Nouvelle Unité Populaire Écologique et Sociale), i això va fer que la força principal en diputats electes a l’Assemblea Nacional fos La France Insoumise. Però, en les eleccions europees, els partits que estan junts al Parlament lluitaran els uns contra els altres. Les enquestes atorguen a tres dels quatre partits de la NUPES un 9% cadascun (Verds, LFI i PS), mentre que el PCF quedaria en un 2%. La France Insoumise assegura que manté viva la NUPES i els Verds s’hi presenten sols, al·legant que no comparteixen el programa europeu de la NUPES. En tot cas, les enquestes mostren que junts podrien superar el 30%, però separats tots ells lluitaran pel tercer lloc. Le Pen supera el 25%, i en algunes enquestes ja ha arribat al 30% dels vots, i el partit de Macron se situaria en un 15%.
A banda d’aquestes quatre llistes separades, es presentaran candidatures de l’extrema esquerra francesa, com Lutte Ouvriere i la del Nouveau Parti Anticapitaliste (NPA), molt minoritàries en nombre de vots.
Portugal: davallada històrica del Bloco i dels comunistes
La situació de l’esquerra portuguesa és tan complicada com l’espanyola. Entre el 2015 i el 2022, la coalició de govern anomenada Geringonça era l’exemple a tot Europa de com els líders de l’esquerra es podien posar d’acord per impulsar un Govern progressista d’èxit. El pacte estava liderat pels socialdemòcrates més moderats, el partit d’António Costa. Però l’any 2015 el Bloc d’Esquerra i la Coalició Democràtica Unitària (CDU, una aliança entre el Partit Comunista i els Verds) se situaven gairebé al 20% dels vots a Portugal.
El març d’enguany es van celebrar eleccions generals després de la caiguda del govern socialista (ja sense suport de les esquerres) acusat d’un cas de corrupció. El Bloco hi va aconseguir un 4,4% i només 5 escons; la CDU, un 3,2% (el pitjor resultat mai per al mític Partit Comunista portuguès de la Revolució dels Clavells) i quatre escons, i un partit verd més nou, Livre, liderat per un exdiputat del Bloco, Rui Tavares, també el 3,2% i 4 escons. En només 10 anys, la davallada de l’esquerra portuguesa ha estat brutal.
Itàlia: la travessia del desert de les esquerres
Si hi ha un país per analitzar i deprimir-se des del punt de vista d’esquerres, aquest és Itàlia. El partit d’esquerres sorgit de les cendres del mític PCI (Partit Comunista Italià), Rifondazione Comunista va arribar a tenir 40 diputats i formar part del Govern de Romano Prodi l’any 2006 gràcies a l’aliança amb la coalició de L’Ulivo. El 2008, només dos anys després, va caure el Govern. Des d’aleshores, no hi ha cap electe de l’esquerra de l’esquerra, comunista o ecologista al Parlament italià. Només gràcies al trencament de files de diputats i diputades individuals escindits del Moviment Cinc Estrelles o del Partit Democràtic (PD, considerat de centreesquerra) han sorgit veus i posicionaments d’esquerres o ecologistes al Parlament italià. Hi ha hagut una primavera d’iniciatives polítiques d’esquerres, però totes les llistes han acabat fracassant electoralment.
Avui dia hi hauria una possibilitat que tots els membres descontents del PD, a més de totes les agrupacions verdes i, fins i tot, alguns dels grups d’esquerres existents units puguin ara obtenir una representació mínima en les europees. Però això serà només una anècdota, donada la probable victòria contundent de l’extrema dreta de Giorgia Meloni. Es dona la circumstància que tant els grups europarlamentaris de L’Esquerra i dels Verds intenten convèncer el Movimento 5 Stelle d’afegir la seva dotzena d’eurodiputats als seus grups, ja que així poden sumar recursos econòmics i pes polític, tot i que no hi hauria gaire coincidència ideològica amb cap dels dos eurogrups.
Països Baixos, caiguda de l’esquerra tot i la unitat entre els socialdemòcrates i els verds
És un d’aquells països en què l’esquerra en sentit ampli (socialdemòcrata, verda o radical) es va fragmentant i veu reduïda la seva influència social (i electoral) cada any que passa. Així, el suport als partits populistes i de dreta radical ha anat creixent als Països Baixos des de fa molts anys. El 2021, el Partit del Treball (PvdA, socialdemòcrates), GroenLinks (Esquerra Verda), el Partit Socialista (l’esquerra de l’esquerra, una escissió de l’antic Partit Comunista) i Bij1 (literalment, Junts, abans conegut per Article 1, partit centrat en la defensa de les minories ètniques i contra el racisme) van rebre una trentena d’escons en total. Però, el 2023, el PvdA i GroenLinks (que aleshores sumaven junts 17 escons) es van fusionar en una sola llista electoral, amb la intenció de combinar l’electorat d’esquerra en un gran partit que pogués guanyar les eleccions. Frans Timmermans va deixar el seu càrrec de comissari pel Clima de la Unió Europea per convertir-se en líder del partit, amb la intenció d’esdevenir primer ministre. Durant un temps, això sí que semblava una possibilitat. Tanmateix, només ho semblava.
Al final, la fusió dels Verds i dels socialdemòcrates ha intentat suturar la gran ferida, però la resta de les organitzacions d’esquerra continuen subsumides en desordres i baralles internes… mentre l’extrema dreta i la dreta conservadora han acabat formant un dels governs més a la dreta de tota la UE. El proper 9-J, l’esquerra de l’esquerra neerlandesa probablement no tindrà cap representant a Brussel·les.
Irlanda: el Sinn Féin pot guanyar les eleccions
És probablement l’únic país d’Europa on un partit situat a l’esquerra dels socialdemòcrates o socioliberals, el Sinn Féin, pot guanyar les eleccions i formar un Govern sense ser soci minoritari d’una gran coalició. El repte del Sinn Féin, que ara té 37 diputats i va guanyar les eleccions de 2020 en nombre de vots però no va poder governar, serà poder arribar a pactes per ara sí liderar el Govern irlandès i, a més, ser capaç d’aplicar les mesures socials que prometen. Això requerirà una majoria absoluta o el suport dels partits socialdemòcrates (laboristes o socialdemòcrates, o de tots dos) o dels diputats neotrotskistes d’esquerra radical. La coalició esquerranista People Before Profit/Solidarity va acollir també l’organització política RISE, fundada per exmembres del Partit Socialista. Irlanda té la densitat més alta de diputats trotskistes o neotrotskistes al món (5 de 160 per a un país de només 5 milions d’habitants), i, com recordava un article de la revista Viento Sur, Irlanda és l’últim bastió del trotskisme europeu.
Actualment, el Partit Verd (en irlandès, Comhaontas Glas), amb 12 representants electes, és un dels socis de coalició governamental del Fianna Fáil-Fine Gael (les dretes del país) al Govern de Dublín. Per tant, dona suport als conservadors.
Bèlgica: l’ascens meteòric del Partit dels Treballadors
El Partit dels Treballadors de Bèlgica (PTB/PDVA) és un dels casos d’èxit menys coneguts de l’esquerra europea. Tot i que els seus líders potser no són tan famosos com Pablo Iglesias, Alexis Tsipras o Jeremy Corbyn, l’ascens constant del PTB a un partit de masses amb influència nacional en només 15 anys és sens dubte una de les trajectòries més notables. Els resultats parlen per si mateixos: el partit ha augmentat gairebé 30 vegades els seus membres i ha passat del 0,8% al 8,6% en les eleccions nacionals en només una dècada.
Segons les enquestes actuals, el PTB té l’oportunitat d’ocupar el primer lloc en les eleccions municipals de Brussel·les, que se celebren també aquest 9 de juny, i s’ha consolidat com un dels partits principals de la resta del país. El més destacable és que, fins ara, això ha tingut un impacte relativament baix en els socialdemòcrates i en els verds que no han crescut electoralment, però han mantingut un suport relativament estable.
Eslovènia, una de les poques esperances de l’esquerra europea
Levica (en eslovè, L’Esquerra) fa més d’un any i mig que és membre del Govern de coalició a Eslovènia. A més d’aquest petit partit d’esquerres, la coalició governant també és formada pel centrista Moviment per la Llibertat i pels socialdemòcrates. Eslovènia és amb Irlanda un dels pocs punts d’esperança per a l’esquerra parlamentària al continent.
Levica, un partit de tall ecosocialista, va néixer en el moment de la crisi financera i fa 10 anys es va presentar com una mena de “llista de Tsipras a Eslovènia”. Regularment se situa per sobre del 10% dels vots en les diferents eleccions eslovenes i ha consolidat un important moviment de base, amb el suport de moviments socials i sindicats, etc. El seu problema és que s’enfronta a un moment molt difícil per trobar un grup cohesionat.
En aquestes eleccions europees, també podrien aparèixer per primer cop els ecologistes eslovens, anomenats Verds d’Eslovènia, que podrien obtenir un representant.
Croàcia: l’esquerra verda guanya l’alcaldia de Zagreb!
Durant dècades, Croàcia ha estat, igual que altres països del centre-est d’Europa com Hongria, Romania o Bulgària, un autèntic desert per als partits a l’esquerra de la socialdemocràcia. Tanmateix, gràcies als moviments socials i un esforç conscient per construir una organització política, avui el partit roig-i-verd Mozemo (literalment, Podem) ja ha entrat al Parlament croat i, fins i tot, va aconseguir l’any 2021 l’alcaldia de la capital, Zagreb, amb Tomislav Tomašević.
Mozemo s’ha unit recentment al Partit dels Verds Europeus i és probable que sigui un dels casos d’èxit de l’esquerra en les eleccions europees. Encara no ha aconseguit mai un eurodiputat, però el seu camí és ascendent i ja va aconseguir un 9% dels vots i 6 diputats en les eleccions croates d’aquest 2024.
Àustria: el retorn dels comunistes del KPÖ
Des del final de la Segona Guerra Mundial, la política austríaca ha estat marcada per les dues grans famílies governants, els democratacristians i els socialdemòcrates. De fet, també controlen els poderosos sindicats austríacs. L’any 1999 es va produir una gran explosió, quan per primera vegada l’extrema dreta va obtenir més vots que els democratacristians, i, en els darrers 25 anys, l’aparició dels Verds com a força electoral ha anat creixent davant la lenta però continuada pèrdua de suport de l’SPÖ (els socialdemòcrates). Els Verds austríacs, però, han participat sense grans escarafalls en governs de coalició amb la dreta democratacristiana.
A l’esquerra de l’SPÖ, no hi havia alternativa electoral fins fa uns anys. El Partit Comunista Austríac (KPÖ), en els darrers anys, ha viscut un renaixement, sobretot a l’estat d’Estíria. En les eleccions al Landtag d’Estíria del 2005, el KPÖ, amb el cap de llista Ernest Kaltenegger, va guanyar quatre escons (un 6,34% dels vots). Allò va significar el seu retorn als parlaments regionals austríacs, on no eren representats des del 1970. El 2021, van guanyar l’alcaldia el municipi de Graz. En les eleccions estatals de Salzburg de 2023, el KPÖ va obtenir l’11,7% dels vots i 4 escons.
Algunes enquestes donen al KPÖ un possible mandat per a Brussel·les. El que és clar és que l’enfocament en temes d’habitatge i qüestions com els salaris o la salut pública, etc., ha donat al partit una nova vida i un cert èxit electoral.
Hongria: situació molt difícil davant el totpoderós Orbán
Malgrat el Govern ultraconservador de Viktor Orbán durant 14 anys, l’oposició d’esquerra és totalment inexistent al Parlament hongarès. Només resisteix l’onada reaccionària, l’alcalde verd de Budapest, Gergely Karácsony, del Párbeszéd Magyarországért Párt, una formació ecologista de centreesquerra. És diputat, candidat a eurodiputat i alcalde principal de Budapest des del 2019.
Ha estat capaç de desenvolupar una oposició política al Govern d’Orbán amb una òptica progressista. Els Verds són l’única força a l’esquerra de l’espectre polític que ha aconseguit construir una base electoral capaç de proposar una alternativa a Orbán, encara que en realitat tenen una visió socioliberal similar a la dels verds alemanys. El maig de 2021, sis partits de l’oposició van formar una coalició liderada per Karácsony contra Fidesz, el partit d’Orbán, per a les eleccions nacionals de 2022.
Polònia, un altre feu complicat per a l’esquerra a l’Europa de l’Est
A Polònia, el socialdemòcrata Lewica i Demokraci (Esquerra i Democràcia, en polonès) serà el soci menor d’un Govern de coalició de tall conservador i tindrà dificultats per aconseguir un acord per a qualsevol política progressista d’esquerra al seu interior, després que l’esquerra hagi obtingut el seu resultat més baix de vots des de les eleccions de 1989. Tota la resta dels partits d’esquerra o verds són extraparlamentaris avui dia.
Com a colofó, també cal matisar que les eleccions europees són el moment polític en el qual tot tipus de llistes ciutadanes, independents, satírics, i fins i tot algunes liderades per venedors de bíblies grecs i partits de temàtica freak tenen la possibilitat d’aparèixer i guanyar un escó a l’Eurocambra.
