Crític Cerca

Foto: ÀLEX RECOLONS

Reportatges

De què viurem? La crisi energètica força la transformació del món laboral

En un context d'emergència climàtica, el repte no és només crear noves feines útils, sinó també evitar l’abandonament dels qui han treballat fins ara en els sectors més contaminants

30/04/2021 | 06:00

Concentracions davant de les empreses. Manifestacions i protestes. Carreteres tallades. Expedients de regulació d’ocupació. Els últims anys i especialment durant la pandèmia, centenars de treballadors de sectors industrials com els de l’aviació o l’automoció han sortit al carrer per defensar els seus llocs de feina. La descarbonització de l’economia obliga els sectors vinculats a usos molt intensius d’energia i de materials a repensar el seu model de negoci.

Com es poden garantir unes condicions de vida dignes per a aquests treballadors i alhora deixar de promoure la indústria contaminant? Com ha de ser la transició energètica per no deixar ningú enrere? Diversos actors del sindicalisme i de l’ecologisme coincideixen a assenyalar que la clau de volta és l’anomenada transició justa. Però com fer-la? Quines són les feines que cal promoure en aquest sentit?

Repartir la factura de la transició

El repte d’indústries com les de l’aviació o les de l’automoció és molt semblant al que s’ha afrontat en sectors com el miner en les darreres dècades, però a una escala més gran. En aquest context, el sindicalisme crida a no repetir errors i fer una transició que compensi de manera equitativa els impactes negatius sobre l’ocupació de les polítiques per a la sostenibilitat. En altres paraules, que no ho paguin els treballadors amb acomiadaments o precarització. La demanda d’un repartiment equitatiu dels costos d’aquesta transformació, de fet, ja ha estat assumida per l’Organització Internacional del Treball i forma part de l’Acord de París contra l’emergència climàtica. Per arribar a aquest objectiu, calen estratègies de compensació, però també plans integrals de reindustrialització.

Cal que la transició energètica compensi de manera equitativa els impactes negatius sobre l’ocupació

A Espanya, el Govern ha aprovat l’anomenada Estratègia per a la transició justa, que inclou mesures com les polítiques actives d’ocupació especialitzades en les comarques més afectades i en zones rurals despoblades. Les valoracions d’aquest pla són desiguals. Per a Salvador Clarós, coordinador sectorial de la Secretaria de Política Sectorial i Sostenibilitat de CCOO de Catalunya, “sobre el paper, el pla està ben plantejat”, però hi ha dubtes i temors “per veure què passa després amb aquests papers. Caldrà garantir la participació sindical a través del diàleg social“.

Segons ell, serà clau que els fons europeus es dediquin a transformar el model econòmic cap a l’economia circular en lloc de perpetuar-lo. De fet, el mateix sindicat ha posat sobre la taula propostes per millorar aquests plans. A l’informe Propostes de CCOO per a la transició energètica justa, l’organització plantejava que les empreses que tanquin fàbriques assumeixin un augment d’un 20% del cost del desmantellament per finançar la recol·locació de treballadors i la reindustrialització de la zona.

Per a Carmen Madorrán, professora de Filosofia de la Universitat Autònoma de Madrid i membre del Fòrum Transicions, un think tank ecologista, l’estratègia del Govern té una mancança clau: “En els plans actuals de transició energètica hi ha un elefant a l’habitació: que el model de distribució i de consum del capitalisme és insostenible, que la necessitat de créixer infinitament fa que xoquem amb els límits biofísics del planeta. Es planteja una transició superficial que no assumeix aquesta incompatibilitat”.

Cadena de muntatge de la furgoneta elèctrica e-NV200 a Barcelona / NISSAN

Noves feines per a un nou món

Clarós aprofita l’exemple de l’aviació per obrir el focus i fer un dibuix de la dimensió transformadora de la crisi energètica: “Tinguem en compte que el turisme és mobilitat. I a Catalunya és, molt majoritàriament, mobilitat de llarga distància. Quasi tots venen amb avió”. L’exemple és una mostra de la interconnexió entre sectors econòmics i la dependència que encara tenim vers els combustibles fòssils. Per aquest motiu, a Comissions Obreres creuen que no es tracta de fixar-nos només en les activitats més contaminants, sinó de repensar el model productiu de dalt a baix. Clarós recorda que, fins ara, el desenvolupament econòmic ha estat estretament lligat al consum energètic: “Estem obligats a gastar menys energia, tant per l’emergència climàtica com perquè el pic del petroli ens limitarà molt més. Per tant, si no canviem el model productiu, patirem”.

“No es tracta de fixar-nos només en les activitats més contaminants, sinó de repensar el model productiu de dalt a baix”, diu Salvador Clarós

En aquest sentit, la indústria automobilística hi té un paper important. De moment, el sector ha trobat, en la producció de cotxes elèctrics, una primera sortida per reduir l’ús de combustibles fòssils. El debat pendent, però, serà si aquest pas serà suficient tenint en compte que una part dels components dels motors elèctrics provenen encara de materials finits. Potser per això, un dels processos més esperats és la servitització de la indústria. És a dir, un nou paradigma en què es compren menys coses, i el focus passa de la propietat a l’ús d’aquests béns. Així, canvien també el model de negoci de moltes empreses i el tipus de feina que ofereixen. “Ja no treballarà tanta gent a la fàbrica fent màquines” perquè molts cotxes seran compartits, preveu Clarós; però, d’altra banda, “caldrà reforçar tots els serveis auxiliars a la indústria i totes les aplicacions i el software que l’envolta”.

La indústria dels vehicles no és l’única que està en escac. Els plans de recuperació de la crisi de la Covid-19 a Espanya també assenyalen cap a una transformació d’envergadura del sector de la construcció, substituint la nova edificació per la rehabilitació. Aquest model es pot aplicar en múltiples indústries. En aquest sentit, alguns dels camps per créixer que assenyala el darrer informe de CCOO Transició energètica justa i transformació global: respostes sindicals al canvi climàtic són la reparació i remanufactura, l’ecodisseny per allargar la vida útil dels objectes, el reciclatge i la transformació de residus en subproductes o la contractació de serveis d’il·luminació, de calefacció i de comunicacions. Vicent Borràs, investigador del Centre d’Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i el Treball (QUIT), recorda que és el context de cada època el que defineix les feines que fan falta: “No hem d’oblidar que les feines són una construcció social, són una mostra de les prioritats socials”.

“La reducció d’emissions comportarà una pèrdua d’ocupacions si no es transforma el mercat laboral”, segons un informe d’Ecologistes en Acció

L’any 2019, Ecologistes en Acció i la Fundació Biodiversitat van publicar l’informe Escenaris del treball en la transició ecosocial 2020-2030 per dibuixar com pot canviar el panorama laboral amb la crisi climàtica a través de diverses simulacions. Si s’apostés per un Green New Deal, l’informe veu oportunitats importants per a una expansió de l’ocupació compatible amb una reducció substancial de les emissions: “Els nostres resultats ens parlen d’un milió de llocs de treball nous sota el marc del mercat laboral actualment existent”.

En canvi, si s’optés per un decreixement, que, segons l’informe, és preferible al Green New Deal per evitar les pitjors conseqüències de l’emergència climàtica, la transició comportaria un augment de l’atur: “La reducció d’emissions aniria lligada a una pèrdua neta d’ocupació si no es modifica de forma substancial el mercat de treball. En concret, parlaríem de la pèrdua de dos milions de llocs de treball en l’actual mercat”. El decreixement aniria acompanyat, a més, d’un augment del pes del sector primari, però la indústria i els serveis seguirien predominant.

Les conclusions assenyalen que qualsevol esforç és necessari per mitigar la crisi ecològica, i, per tant, es fa una crida a repartir el treball remunerat amb l’establiment d’una jornada laboral de 30 hores que eviti acomiadaments. Des de CCOO, Salvador Clarós admet que hi ha incertesa sobre el resultat laboral de la transició energètica: “L’únic que podem assegurar és que històricament en les revolucions industrials s’ha perdut ocupació perquè moltes feines s’automatitzen, però com a resultat final se n’ha guanyat molta més pels nous treballs que sorgeixen en sectors industrials i també en altres sectors com el de les cures. El repte és dotar de recursos suficients per fer la transició d’unes tasques a unes altres sense que ni els treballadors ni els territoris quedin a la cuneta. Aquesta és la reivindicació sindical de la transició justa”.

Foto: CADE MARTIN

Cures, l’oportunitat de professionalitzar el temps regalat de les dones

L’estudi d’Ecologistes i de la Fundació Biodiversitat alerta, més enllà de càlculs, que una gran part dels treballs que sostenen la vida no són remunerats avui dia, i que cal incorporar-los en qualsevol pla de transició a una economia més justa. De fet, segons dades del darrer informe de la desigualtat d’Intermón Oxfam en el marc del Fòrum Econòmic de Davos, cada dia es treballen a Espanya 130 milions d’hores en treballs de cura no remunerats. Aquesta xifra, que es carrega en un 80% sobre les dones, supera el nombre d’hores de les feines que sí que són reconegudes pel mercat de treball.

Cada dia es treballen a Espanya 130 milions d’hores en treballs de cura no remunerats, xifra que es carrega en un 80% sobre les dones

L’assumpció de les tasques de cura per part de les dones fa que aquestes tinguin un índex més alt de temporalitat i de parcialitat en els treballs productius. A Catalunya, el 14% de dones que treballen a temps parcial ho fan per dedicar-se a tasques de cura d’infants o de familiars, mentre que els homes només ho fan en una proporció del 4%, segons l’estudi Les condicions de vida i de treball de les dones que CCOO va fer públic fa un any.

Per això, l’investigador Vicent Borràs destaca que cal reconèixer les oportunitats d’aquest sector en un nou model laboral: “El treball de cures serà cada vegada més necessari perquè hi ha una crisi de cures. Cada vegada hi ha més gent gran, amb unes necessitats d’acompanyament més grans”. Així doncs, l’oportunitat sembla clara des d’un punt de vista de generar ocupació, però Borràs adverteix que cal un canvi de fons en les prioritats socials per aprofitar-la.

“La qüestió és si nosaltres prestigiem aquest treball. Les condicions precàries que avui viuen moltes dones migrants individualment donarien perquè en treballessin dues o tres dignament. La qüestió és qui ho paga, amb quins impostos ho paguem. Fins ara s’ha esperat que les dones de la família regalin el seu temps per cobrir aquesta necessitat“, explica Borràs. El membre del Centre d’Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i el Treball (QUIT) creu que la via per dignificar el sector és professionalitzar-lo. Així doncs, caldria dotar-lo de formació reconeguda, d’una negociació col·lectiva de drets laborals i d’una intervenció decidida del sector públic.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu el llibre 'En flames', de Naomi Klein, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies