08/06/2022 | 06:00
[Aquest article és una traducció al català i adaptació del que va aparèixer en castellà a ‘Climática’, de La Marea, el 25 de maig de 2022 i que podeu llegir aquí en la versió original.]
Els noms d’alguns milionaris com Elon Musk, propietari de Tesla, o Amancio Ortega, fundador de Zara, apareixen diàriament als mitjans de comunicació. En canvi, hi ha altres empresaris que tenen grans guanys econòmics i exerceixen un gran poder en la geopolítica mundial, mentre passen desapercebuts per a la majoria de la ciutadania. “La desena persona més rica d’Espanya es diu Daniel Maté [propietari d’aproximadament el 3% de Glencore] i ningú el coneix“, exemplifica el periodista Javier Blas, autor del llibre El mundo está en venta, que revela quines són les persones i les corporacions del negoci de la compravenda de matèries primeres, com ara el petroli, el gas, alguns minerals o aliments com els cereals.
Quines són les grans empreses que controlen el negoci?
Glencore, situada a Suïssa, és l’empresa comerciant de metalls i de blat més gran del món. Trafigura, amb base a Singapur, ocupa el segon lloc com a comercialitzadora de petroli i de metalls. Vitol va ser fundada a Rotterdam, però actualment té la seu central a Suïssa i és líder en el mercat del petroli. La nord-americana Cargill és la comercialitzadora de cereals més gran del món. Els negocis de totes es desgranen a El mundo está en venta, un extens treball de recerca del columnista Javier Blas i del reporter Jack Farchy, tots dos a Bloomberg, i que Península acaba de publicar a l’Estat espanyol.
Quants diners mouen (i on els tenen)?
Gràcies a les seves seus en paradisos fiscals, paguen impostos escassos, malgrat que la compravenda de matèries primeres mou 17 bilions de dòlars l’any. O el que és el mateix: un terç de l’economia global. La comercialitzadora Vitol, per exemple, ha pagat només el 13% d’impostos sobre els seus guanys de 25.000 milions de dòlars en les últimes dues dècades.
La compravenda de matèries primeres mou 17 bilions de dòlars l’any, un terç de l’economia global
A més a més, són una mena de sector bancari a l’ombra, disposat a pagar per endavant als productors de petroli per comprar el cru o subministrar matèries a crèdit a alguns fabricants. Així balancegen el poder al món. A Líbia, Vitol va fer costat als rebels que lluitaven contra Moammar al-Gaddafi i els va subministrar carregaments de gasolina, de dièsel i de gas liquat, fins a arribar a un compte de 1.000 milions de dòlars. A l’Iraq, van ajudar Saddam Hussein a vendre el seu petroli eludint les sancions de l’ONU. A Cuba, van subministrar petroli a canvi de sucre a Fidel Castro.
Les seves operacions poden ser arriscades, però sempre solen guanyar. El 2008, mentre milions de persones passaven fam en plena crisi financera, va ser el període més rendible per als comerciants de matèries primeres.
Com esquiven les lleis i regulacions internacionals?
Com més gran és l’anonimat dels qui controlen el flux dels recursos naturals, més fàcil els resulta evitar-ne la regulació. “La indústria tracta de mantenir-se a l’ombra perquè els governs no facin res sobre ella”, assegura Blas. El periodista explica que una comercialitzadora pot comprar un carregament de petroli en alta mar a les costes de Nigèria, enviar-lo al voltant del món fins a una refineria a la Xina, comprar la gasolina que s’hi produeix, posar-la en un altre petrolier i vendre-la a l’Índia. I tot aquest procés no tindria cap mena de regulació.
Els comerciants de matèries primeres fan les interaccions comercials en aigües internacionals per esquivar la legislació dels països. Són empreses privades que a vegades no cotitzen a la borsa i no es veuen obligades a fer un exercici de transparència davant dels seus accionistes, i que molt sovint esquiven el control fiscal. A la indústria de les matèries primeres, el mercat és el rei. “Algunes d’aquestes empreses no és que operin per sobre de la llei: és que simplement no hi ha llei”, assenyala Blas.
Quin cost mediambiental té l’extracció de matèries primeres?
El cost mediambiental de l’extracció i del transport d’aquests materials els és indiferent als comerciants. Compren on els recursos són més barats i venen on poden treure’n més diners, encara que l’hagin de traslladar a milers de quilòmetres. “Hem vist gas natural de l’extrem est de Rússia anar a Kuwait, encara que tenen Qatar al costat”, indica l’autor. Blas destaca que la demanda de combustibles fòssils com el petroli, el gas natural o el carbó és imparable. “El consum de carbó és potser la major incongruència en un món que està en alerta per l’emergència climàtica; enguany marcarà un màxim històric”, hi afegeix. En el llibre es recull l’anècdota de quan Ivan Glasenberg, exdirector executiu de Glencore, es va vantar del negoci lucratiu i va dir que “tothom es posava ‘calent’ amb el carbó”.
Com se salten l’embargament a Rússia?
Malgrat les sancions imposades a Rússia, en aquest moment és legal transportar matèries primeres russes sempre que no es lliurin a determinats països com els Estats Units o el Regne Unit. “Encara es poden lliurar a la Unió Europea, que no ha posat un embargament al petroli o als metalls russos”, recorda Blas. El navarrès és taxatiu: “La Unió Europea està finançant la guerra de Putin perquè cada dia comprem entre 500 i 1.000 milions d’euros de matèries primeres russes”.
En cas que s’acabin imposant sancions que prohibeixin als comerciants de matèries primeres operar a Rússia, uns altres coparan el mercat. “En llocs on hi ha hagut sancions per part dels Estats Units i de la Unió Europea, com a l’Iran pel seu programa nuclear, ràpidament veiem que, si en marxen les comercialitzadores occidentals, n’hi arriben d’altres d’anònimes operant des de la Xina o l’Orient Mitjà”, sosté el periodista de Bloomberg.
No obstant això, el creixent debat públic sobre els combustibles fòssils representa una amenaça per a la filosofia de negoci dels comerciants de matèries primeres. “Cada vegada és menys viable que els executius del sector facin negocis a la vora d’allò que és legal o acceptable, per exemple, que treballin amb matèries primeres contaminants”, opinen els autors. Independentment de l’oferta de combustibles fòssils que continuen aportant els comerciants principals, Blas apunta que està en mans dels dirigents públics reduir-ne el consum: “Són ells els qui poden prendre decisions polítiques per tal de reduir-ne la demanda”.
[Aquest article és una traducció al català i adaptació del que va aparèixer en castellà a ‘Climática’, de La Marea, el 25 de maig de 2022 i que podeu llegir aquí en la versió original.]
