Els drets de les famílies monoparentals: una cursa d’obstacles

Segons les dades del 2020 de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el 12,8% de les llars a Catalunya estan encapçalades per un únic progenitor, un percentatge que ha crescut més del 24% des del 2006. El reconeixement i la protecció de les famílies monoparentals és un compromís que han adquirit tant el Govern català com l’espanyol. Així i tot, aspectes tan clau com l’equiparació de la durada dels permisos de naixement amb els de les llars biparentals segueixen suposant una batalla jurídica per a les famílies on hi ha un únic progenitor.

Tanmateix, una resolució recent del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que no havia dictat cap sentència sobre la qüestió fins ara, podria implicar un avenç en aquesta direcció. A principis de novembre, el TSJC va pronunciar-se per primera vegada a favor que una mare sola tingués el dret a estendre la durada del permís per naixement. En l’àmbit català ja hi havia hagut tribunals socials que havien resolt de forma favorable a l’equiparació dels permisos, però la posició del TSJC significa un pas més per a la consecució d’aquest dret. 

Segons el TSJC, allargar la durada del permís en les llars monoparentals repercuteix positivament en el nadó

Pau Estévez, advocat del Col·lectiu Ronda que ha defensat la mare en aquest procés, celebra aquesta primera sentència perquè, segons explica, reconeix que allargar la durada del permís en les llars en què hi ha un sol progenitor repercuteix de manera positiva en el desenvolupament del nadó. A banda, el tribunal català també considera que el fet que la normativa laboral no faci distincions entre les famílies monoparentals i biparentals suposa “un tracte diferenciat entre elles que no té causa justificativa”, i que deriva en un greuge cap a les primeres. 

Així, la primera resolució del TSJC establia que la mare podia disposar, a banda de les 16 setmanes de permís que li corresponen, també d’una part de les que li pertocarien a un segon progenitor. Va excloure, però, les 4 setmanes de puerperi; és a dir, les que es fan immediatament després del naixement de l’infant i que l’any 2020 (quan va començar aquest procediment) es gaudien de forma conjunta. La setmana passada, però, una nova sentència del Tribunal Superior de Justícia, la segona que ha emès, va avalar que una mare sola pogués disposar de l’extensió del permís de naixement durant 32 setmanes completes, equiparant-lo al que sumen els permisos de les famílies biparentals. Estévez indica que, amb aquesta resolució, el TSJC se situa en la línia dels tribunals superiors de justícia més garantistes, com el del País Basc.

Ara bé, l’advocat també adverteix que les dues sentències “lamentablement no fan que la Seguretat Social adapti el seu criteri i que a partir d’ara permeti acumular el total de setmanes en un únic progenitor de forma automàtica per a tots els casos de famílies monoparentals”. “No s’establirà jurisprudència fins que el Tribunal Suprem es pronunciï, perquè és l’òrgan que pot vincular la resta de jutjats i l’Administració per a casos similars”, explica.

Una llosa sobre les mares i sobre els infants

Estévez considera que la problemàtica principal és que la normativa laboral acaba penalitzant les famílies monoparentals encapçalades per una dona, “que representen el 80% dels casos”. “Al final, una llei aparentment innòcua genera una discriminació indirecta per raó de gènere”, exposa l’advocat. De fet, la sentència del TSJC posa en relleu que l’elevat percentatge de famílies formades per dones soles amb els fills, en comparació amb aquelles en les quals l’únic progenitor és un home, “pot portar a la conclusió que la monoparentalitat té gènere”. En conseqüència, són essencialment les dones les que es veuen afectades pel criteri que aplica l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) quan determina que els permisos de naixement per a les famílies monoparentals s’han de limitar a les 16 setmanes. 

Els efectes de la discriminació en els permisos no els pateixen només els progenitors, sinó sobretot els infants

Els efectes d’aquesta discriminació no els pateixen només els progenitors (i, principalment, les mares), sinó també, i sobretot, els infants. “Pel fet de néixer en aquestes llars tenen menys suport familiar en les fases inicials de la vida que els que neixen en famílies amb dos progenitors”, rebla l’advocat. “L’interès superior del menor és un argument de pes en les reclamacions jurídiques que hem impulsat, i és un dels temes que toca la primera resolució del TSJC”. I és que aquesta sentència fa referència a la Convenció de l’ONU de drets dels infants, segons la qual els estats han de garantir que els nens i les nenes estiguin protegits contra tota forma de discriminació per causa de la condició dels seus pares, tutors o familiars. 

La batalla per l’equiparació dels permisos

Adriana Lázaro, membre de l’associació Mares Solteres per Elecció, explica a CRÍTIC els passos que aquestes famílies han de resseguir per batallar l’equiparació dels permisos de naixement. El primer que va fer ella va ser sol·licitar la prestació a la qual tenia dret i va demanar, també, gaudir de les setmanes de permís que correspondrien a un segon progenitor. Li ho van denegar i va recórrer contra la decisió, presentant un document amb les seves reclamacions, que va ser denegat novament. Llavors, va haver de fer una nova instància on insistia en la seva situació de monomarentalitat, però va rebre una tercera denegació. En aquell moment, l’Administració va comunicar-li que les al·legacions següents les havia de presentar per la via judicial.

El procés des que es registra la primera sol·licitud fins que el cas arriba als jutjats pot dilatar-se diversos mesos o més d’un any, “sobretot quan es produeixen silencis administratius”, diu Lázaro. “La llei estableix que no pots iniciar el tràmit següent fins que no hagin passat 45 dies de l’anterior sense que hagis obtingut resposta”. De fet, el seu advocat va presentar la demanda el 24 de febrer de 2022 i el seu judici és previst per al 23 de gener de l’any vinent. Això deriva en altres problemes afegits, fins i tot quan la sentència del tribunal en qüestió és favorable a l’ampliació dels permisos.

“El judici arriba quan el temps en què es requereixen les setmanes de permís ja ha expirat”, exposa. “D’aquesta manera, l’Institut Nacional de la Seguretat Social utilitza l’argument que els permisos s’han de gaudir durant el primer any de vida de la criatura per no executar les sentències que ens reconeixen aquest dret”. A banda, Lázaro també denuncia que, en cas que el tribunal que jutgi el seu cas acabi resolent en favor seu, podrà disposar del permís més endavant, però no quan la seva filla més ho hauria necessitat.

La manca d’una definició uniforme de la monoparentalitat

Per a l’Associació de Famílies Monoparentals, la base del problema rau en el fet que a l’Estat espanyol no existeix una definició uniforme del que implica la monoparentalitat, i, en conseqüència, les famílies estan subjectes al que estableixin els governs de les diferents autonomies. Això també té efectes sobre les ajudes o prestacions que podrien percebre.

Elena Valle, presidenta de l’associació, considera que el fet que no s’hagi aprovat encara la Llei de família a Espanya, prevista per a aquest 2022, és “una oportunitat perduda” a l’hora de corregir la situació. “Això fa que qualsevol comunitat autònoma i qualsevol tribunal superior de justícia estableixi el criteri que consideri més adient, perquè no hi ha un reconeixement unànime a tot l’Estat”, opina.

En aquesta mateixa línia se situa Adriana Lázaro. “A Catalunya, la monoparentalitat està reconeguda amb tots els supòsits des de l’any 2006; però, com que no existeix una definició a escala estatal, hi ha drets que no se’ns reconeixen”. Un exemple d’això té a veure amb els cinc dies anuals de permís retribuït que preveu l’avantprojecte de la nova Llei de família per atendre un familiar. Si s’acaba aprovant, en el cas de les llars biparentals, els progenitors podran disposar d’un total de 10 dies, mentre que les monoparentals es quedarien en la meitat. “No existim i, en conseqüència, aquestes normatives ens discriminen, per molt bé que estiguin”, rebla Lázaro.

Més enllà dels permisos: les desigualtats que pateixen les famílies monoparentals

Les desigualtats en els permisos de naixement, però, no són l’única discriminació que pateixen les famílies monoparentals respecte a les que són formades per dos progenitors. Tal com recollia CRÍTIC en aquest reportatge, les llars que estan encapçalades per un únic adult s’enfronten a altres situacions discriminatòries en la seva quotidianitat, com l’estigmatització a l’hora d’inscriure l’infant al Registre Civil o el fet que pràcticament la meitat d’aquestes unitats familiars a l’Estat espanyol tenen uns ingressos per sota del llindar de pobresa. A més, l’informe Monomarentalidad y empleo 2020, de la Fundació Adecco, determina que el 74% de les mares declaren que les mesures de conciliació que ofereix la seva empresa són insuficients. El 2019, segons l’Enquesta de condicions de vida de l’INE, el 48,8% de les famílies monoparentals no es va poder permetre anar de vacances com a mínim una setmana l’any.

La meitat de les llars encapçalades per una dona sola es troben en risc de desnonament

L’accés a l’habitatge digne també és un repte pendent. De fet, l’estudi Monoparentalitat femenina i pobresa, elaborat per la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, conclou que la meitat de les llars encapçalades per una dona sola es troben en risc de desnonament. Aquesta situació deriva en el fet que una part de les famílies es vegin obligades a compartir pis. “Això fa que dues unitats de convivència que estan empadronades en un mateix lloc s’interpretin com una de sola i, per tant, que rebin menys prestacions”, comenta Valle.

Quotidianitats discriminatòries

Però com és el dia a dia d’aquestes famílies? “El sistema et recorda constantment que tu ets la dissident”, resumeix la Sara, membre de l’associació Mares Solteres per Elecció. I ho exemplifica amb situacions quotidianes, com el fet de tenir la meitat de representativitat que les llars biparentals dins l’Associació de Famílies d’Alumnes (AFA) de la seva escola, “perquè cada progenitor té dret a emetre un vot”, o amb “la violència institucional” que ha rebut quan ha tramitat el DNI i el passaport del seu fill. “M’han preguntat 300 vegades qui era el pare, i m’he vist obligada a donar explicacions o a enfrontar-me amb mirades de desaprovació”. 

La Sara també explica que, quan es va sotmetre a inseminacions artificials per quedar-se embarassada, va haver de viure sola tot el procés: “No va poder entrar ningú de la meva elecció per donar-me suport, mentre que les parelles sí que tenen la possibilitat d’accedir-hi”. A banda, qualifica de “dramàtica” l’obtenció del carnet de família monoparental. “A efectes pràctics, només ens serveix per inscriure les criatures a les escoles bressol públiques, perquè tenim 10 punts extres”, diu, “però per fer-ho necessitem el document físic, i poden trigar fins a sis mesos a tramitar-lo”. 

Per la seva banda, l’Alicia, que també forma part de l’associació Mares Solteres per Elecció, denuncia “la incoherència” que representa el fet que aquest carnet caduqui cada quatre anys, mentre que el títol de família nombrosa, per exemple, no s’ha de renovar fins que els fills o les filles compleixen els 21 anys, i es pot estirar fins als 26 si s’acredita que segueixen estudiant. A més, posa en relleu les dificultats de conciliació, especialment durant les vacances escolars, i “les despeses extres” que han de destinar les llars monoparentals per atendre les criatures. “Moltes de nosaltres hem de pagar una cuidadora o moltes activitats extraescolars, perquè no podem fer torns amb ningú”, rebla. Això implica, en paral·lel, que alguns d’aquests progenitors no puguin permetre’s reduccions de jornada per assumir la cura dels infants: “Si deixem d’ingressar els diners, no paguem les factures”, conclou.