26/05/2025 | 06:00
De la família Puig se n’ha destacat l’impacte dels seus negocis i els èxits de marques de perfumeria amb Paco Rabanne o Carolina Herrera. Avui dia són la sisena fortuna més gran d’Espanya. Segons el rànquing que elabora el diari El Mundo, les diferents branques de la família tenien l’any 2024 una fortuna conjunta valorada en 9.050 milions d’euros. El grup, presidit avui per Marc Puig, membre de la tercera generació de la nissaga, va protagonitzar la sortida a la borsa més potent de l’any passat, amb una capitalització de 13.900 milions d’euros.
Hi ha, però, una altra faceta dels Puig que s’ha explicat molt menys: el seu paper de lobbista per aconseguir rebaixes fiscals per a les grans fortunes. CRÍTIC ha tingut accés al llibre Antes que la memoria me abandone, una obra autoeditada per Mariano Puig, mort l’abril de 2021. Mariano, fill del fundador de la nissaga, és un dels màxims responsables (si no el que més) de la internacionalització del grup.
Guia per “arribar fins dalt de tot”
Al llibre, escrit a tall d’autobiografia, Puig explica amb un gran luxe de detalls la seva intercessió davant dels governs de Felipe González i de José María Aznar per rebaixar l’impost sobre el patrimoni i successions per a les grans empreses: “Sabíem que havíem d’arribar fins dalt de tot si volíem aconseguir canvis”. I ho van aconseguir: ara com ara, les denominades “empreses familiars” com la de la família Puig estan exemptes de pagar impost sobre el patrimoni i poden deduir un 95% de l’impost sobre successions. Però en aquest cas no parlem d’una perfumeria de barri, sinó d’un imperi comercial.
‘Antes que la memoria me abandone’ és un llibre de distribució limitada entre els membres de la família
Antes que la memoria me abandone és un volum de distribució restringida que no ha anat gaire més enllà dels diferents membres de la família més pròxima, que en aquests moments encara la quarta generació. L’empresa va ser fundada el 1922 per Antonio Puig Castelló, fill d’un agricultor que, segons narra la mitologia familiar, va fer fortuna venent patates al Regne Unit. Els quatre fills del fundador, Antonio, Mariano, José María i Enrique, són els qui van fer créixer el negoci. Els dos primers, liderant la internacionalització de Puig en ple franquisme a França, als Estats Units i al mercat llatinoamericà; José María, encarregat de la diversificació de les empreses familiars –va liderar Flamagás, l’empresa creadora de l’encenedor Clipper, i Enrique, com a responsable de relacions institucionals, contacte amb els mitjans… I també, segons relata el llibre, com a gran amic del rei Joan Carles.
Una família “a la intempèrie fiscal”: “No podem morir-nos”
El capítol més revelador del llibre de Mariano Puig és el que dedica a la creació de l’Institut de l’Empresa Familiar (IEF) l’any 1993. L’IEF es presenta com una associació sense ànim de lucre independent. A la pràctica, opera com un lobby ideat per lluitar contra la fiscalitat a les grans fortunes.
A finals dels anys vuitanta i principi dels noranta, diu Puig en el seu relat, la pressió fiscal a Espanya “era forta”: “Si un dels germans moria, no podíem fer front a l’impost sobre successions (un 30% del valor) i una entitat financera o un fons amb visió a curt termini hauria d’entrar a l’empresa, obligant-nos a un canvi de cultura”, hi explica. “Ens sentíem a la intempèrie fiscal i vam fer un esforç a escala nacional per solucionar-ho”. En el moment de prendre aquesta determinació, els quatre germans van abraçar-se i van “segellar un compromís”: “Ara no podem morir-nos”.
Segons Mariano Puig, l’Institut de l’Empresa Familiar és “un lobby per convèncer el Govern” sobre fiscalitat i empresa
Aquest esforç va concretar-se en el naixement de l’IEF. La família, juntament amb altres empresaris, va tenir un paper central en la creació de l’entitat l’any 1993. Al capdavant hi van situar l’empresari, advocat i mecenes català Leopoldo Rodés, amb una llarga trajectòria en el sector de la banca i de la cultura: va ser propietari de l’agència de comunicació i publicitat Havas Media i fundador i president de la fundació MACBA.
Un dels objectius de l’Institut, segons el mateix autor, era “crear un lobby per convèncer el Govern de la necessitat d’establir un marc legal i impositiu en el qual l’empresa familiar es desenvolupi i creixi per generar riquesa i feina, i pugui passar a la ‘next generation’ [en anglès en l’original]”. Per aconseguir això, era necessari, segons Puig, resoldre dos “problemes fiscals”: l’impost sobre el patrimoni (“que s’enduia anualment una quantitat”) i l’impost sobre successions (“que trencava la cadena”).
Felipe González: “Estic d’acord amb vosaltres, però…”
Puig hi explica amb detall com l’IEF va dur a terme els seus objectius: “Des de l’Institut vam convèncer Felipe González, president del govern el 1993, de la necessitat d’excloure els béns productius de l’impost sobre el patrimoni. Es va aprovar un decret llei en aquest sentit, però el text legal posava unes condicions que feia que molt poques persones es poguessin beneficiar del que s’havia aconseguit”.
L’empresari relata un sopar amb González on “el vam convèncer que també s’adoptés aquest concepte amb l’impost sobre successions”. La frase del llavors president del Govern espanyol va ser: “Estic d’acord amb vosaltres, però no sé què en pensarà la meva tribu”. La tribu, òbviament, era el seu partit, el PSOE.
El compromís d’Aznar
Després de l’arrencada amb Rodés a la presidència, l’any 1995 el mateix Mariano Puig va agafar les regnes de l’IEF. El Govern socialista, llavors amb el suport extern de CiU i del PNB, passava hores baixes pels escàndols de corrupció. L’any 1996, Aznar seria investit president. Poc abans del canvi de Govern, Puig i altres empresaris van reunir-se per sopar amb el líder del PP. L’empresari recorda com un dels presents “va explicar que hi anava en el lloc del seu pare i que, davant la mort d’aquest, el preocupaven dues coses: perdre’l a ell i haver de vendre el negoci pel fet de no tenir recursos per afrontar l’impost sobre successions”.
Aznar, segons relata Puig, es va comprometre que això no passés si ell arribava a president del Govern. I, quan va guanyar les eleccions, segons l’autor, va proposar un altre decret llei que eliminava l’impost sobre successions en béns productius, “però que, com el de patrimoni, també era molt excloent”.
El sopar d’El Bodegón: “Joaquín, ens hi abstenim”
Com a president de l’IEF, Puig va treballar per ampliar les exempcions fiscals en la llei d’acompanyament dels pressupostos. “Era l’última oportunitat. Hi va haver viatges a Madrid i dinars amb polítics del Govern i de l’oposició”. Puig explica que ell i tres empresaris més, de qui no diu el nom, van dinar amb Felipe González, “que en aquell moment ja no era president però sí líder de l’oposició”: “Sortia del restaurant El Bodegón i vaig acompanyar Felipe al cotxe. En el recorregut vaig remarcar la importància que ell tenia per a la continuació de l’empresa familiar si no es prenia una decisió que permetés les modificacions proposades”.
Puig reprodueix les seves paraules en aquell moment, dirigides a Felipe: “Avui a la comissió, Hisenda discuteix l’eliminació de les restriccions que tant ens preocupen. El PP ho aprovarà; però, si el PSOE ho fa servir per dir que afavoreix els rics, ho retirarà”. González, segons el relat de Puig, va agafar el telèfon i va trucar a Joaquín Almunia i li va dir: “Joaquín, ens hi abstenim”. En aquell moment, Almúnia era el cap del Grup Parlamentari Socialista i acabaria succeint González al capdavant del partit.
Cal dir que l’autobiografia de Puig no és del tot precisa amb les dates. L’empresari situa aquest episodi el desembre de 1995, però en aquell moment Felipe González encara era president del Govern. De fet, els pressupostos de l’Estat d’aquell any no van aprovar-se. CiU i el PNB hi van votar en contra l’octubre de 1995, la qual cosa va acabar provocant la caiguda del Govern i les eleccions anticipades el mes de març.
Joan Carles I: “La Corona és una empresa familiar”
Puig també hi explica les seves relacions fluides amb la Corona. El llibre relata com l’any 1998 l’entitat internacional Family Business Network li va demanar que organitzés una assemblea europea a l’Estat espanyol. “La vam preparar a San Lorenzo de El Escorial i em vaig permetre anar a La Zarzuela a convidar el rei Joan Carles a la inauguració”. El monarca hi va respondre afirmativament: “Em va dir que vindria encantat, ja que, després de tot, la Corona també és una empresa familiar”.
Puig també va mantenir lligams amb Mario Monti, Durão Barroso o António Guterres, amb qui “ens vam conèixer navegant a Eivissa”
Mentre ocupava la presidència de l’IEF, Puig també va participar en la creació del Groupement Européen des Entreprises Familiales (GEEF). L’objectiu era exercir de lobby davant del Govern de la UE”. Puig en va ser nomenat president, cosa que li va permetre, segons explica al llibre, establir lligams amb mandataris de la UE. L’empresari cita el primer ministre italià Mario Monti o el primer ministre portuguès José Manuel Durão Barroso, nomenat president de la Comissió Europea el 2004. També el primer ministre portuguès i futur secretari general de les Nacions Unides, António Guterres: “Ens vam conèixer navegant per Eivissa”. “Són trobades i relacions que em van fer aixecar la mirada i oblidar el vol rasant… També em van fer engreixar vint quilos! Massa reunions acabaven en dinars”.
Puig es vanta d’haver aconseguit que, gràcies a les negociacions que va liderar, el patrimoni empresarial hagi quedat exempt de l’impost sobre successions: “El 2008, quan va morir Enrique [germà de Mariano], els seus hereus van poder acollir-se a la reforma i pagar només pel seu patrimoni personal privat”.
Què impliquen les exempcions de l’impost sobre el patrimoni i successions?
La recerca i les dades existents avala que realment les gestions del lobby empresarial dels Puig en aquesta direcció han estat un èxit. L’economista Jordi Galí ha estudiat a fons l’impacte d’aquesta fiscalitat sobre les grans fortunes. Amb Èlia Capella va publicar el 2024 la investigació Qui (no) paga l’impost sobre el patrimoni a Catalunya. Galí i Capella hi expliquen que “aquestes condicions beneficien a qui té una part important del seu patrimoni en forma d’actius empresarials propis o en participacions en ‘empreses familiars’ que, malgrat el seu nom, poden ser molt grans”.
Avui dia, pel que fa a l’impost sobre el patrimoni, les denominades “empreses familiars” n’estan exemptes al 100%. Per tant, tots els béns patrimonials adscrits a l’empresa no tributen, incloent-hi béns immobles, tot i que l’activitat immobiliària no ha de ser la funció principal de la societat. Tampoc no poden estar adscrits a l’empresa familiar l’habitatge d’ús habitual o les segones residències, tot i que també hi ha fórmules que permeten matisar aquest punt, com explica Galí en aquest article revelador al diari Ara.
Per tal d’acollir-se a l’exempció, un empresari ha de complir tres condicions: que la participació en l’empresa familiar sigui superior al 5% (o del 20% conjuntament amb cònjuge, fills, pares i parents col·laterals de segon grau), que exerceixi funcions de direcció de la societat i que rebi de l’empresa una remuneració que representi un mínim del 50% dels seus rendiments empresarials, professionals i del treball. Pel que fa a l’impost sobre successions i donacions, la transmissió d’una denominada empresa familiar que estigui exempta de l’impost sobre transmissions patrimonials també té una deducció mínima d’àmbit estatal de la base de l’impost del 95%, sigui en herència o en donació.
