Joan-Pere Viladecans i l’art del cartell radical

Des del primer cartell de l’artista Joan-Pere Viladecans, de l’any 1969, han passat 55 anys i més de 150 cartells de colors, causes i encàrrecs diferents. Una tria d’aquests es mostra a l’exposició “Viladecans cartells”, que, després d’haver-se prorrogat, es pot veure al Museu d’Història de Catalunya fins al 15 de setembre i que, en paraules del mateix autor, és també una “petita seqüència de la història de Catalunya”. Es tracta d’una finestra a l’obra cartellista del pintor i gravador, que va utilitzar aquesta forma expressiva per comprometre’s amb la cultura catalana i en favor dels drets humans. 

“No hauria pogut viure sense l’art”, afirma Viladecans mentre passeja per la sala del Museu d’Història d’on pengen el centenar llarg de cartells. Malgrat que confessa que ha sacrificat moltes coses per poder dedicar-s’hi, per al pintor “l’art és una malaltia, un virus que tens tota la vida”. A ell se li va inocular als anys seixanta, quan va iniciar la trajectòria artística que va presentar en format d’exposició per primera vegada l’any 1969 a la Sala Gaspar. Aquella primera mostra va presentar-se amb una citació de Joan Brossa, “el seu llamp és bell i anihilador. La seva vivor, interna i esclatant”.

En el món del cartell hi va entrar per primera vegada amb un encàrrec per a la pel·lícula Nocturn 29, de Pere Portabella, el 1969, que s’exposa al Museu d’Història de Catalunya. “Em va fer molta il·lusió, tot i que no tenia ni idea de com es feia un cartell ni quin resultat podia oferir jo”, expressa ara Viladecans. De seguida, però, se’n va sortir i els encàrrecs van continuar arribant paral·lelament a la seva obra pictòrica, al mateix temps que la simplificava i radicalitzava.

Causes socials i poesia

D’aquells inicis, al Museu d’Història de Catalunya, es poden veure cartells d’exposicions de Viladecans en ciutats catalanes i estrangeres com Göteborg, així com les primeres mostres vinculades a causes o moviments socials, com l’amnistia o l’oficialitat del català per al Congrés de Cultura Catalana de l’any 1977. D’aquest cartell el pintor en recorda que eren “moments de gran esperança i d’una gran activitat, de molta eufòria, i gosaria dir que de molta alegria” i que ell en va ser “un testimoni privilegiat, perquè era jove i em fixava en tot”.

“El creador ha de ser crític amb tothom; és l’única manera que la seva opinió pugui ser qualificada de justa i neutra”

Un altre exemple d’aquell període és un cartell en defensa del barri de la Sagrada Família, on es llegeix “volem un barri per a viure-hi”. “La vida es repeteix”, reflexiona Viladecans davant del cartell, traçant paral·lelismes amb la situació actual de la zona, massificada pel turisme. Segons desenvolupa el pintor, ell té compromís social amb les classes populars i amb la gent que no és col·leccionista: “Soc un tio de barri i no l’he volgut trair mai. Hi ha elements, signes i colors que venen d’allà, com, per exemple, el mocador de farcells que apareix en alguns cartells”, assegura. “No tinc compromís polític de partit: el creador ha de ser crític amb tothom: és l’única manera que la seva opinió pugui ser qualificada de justa i neutra”, hi afegeix.

En la línia de fer coses que arribin a la gent, Viladecans comenta que els cartells per a portades de discos o de llibres, com la que va fer per a l’obra completa d’Edgar Allan Poe, el fan sentir útil. A l’exposició hi ha moltes portades d’aquest tipus, com les cobertes de Llibres del Mall, que Jaume Pont va definir l’any 1981 com a portades que no tenien solament una funció estètica, sinó també “díctica, en tant que ens diu, hic et nunc, ara i aquí: aquest és un Llibre del Mall”. Alguns exemples són Estimada Marta, de Miquel Martí i Pol, o Bruixa de dol, de Maria-Mercè Marçal, que es troben exposats a l’equipament. En el camp de la música, personalitats com Raimon també van col·laborar i pronunciar-se sobre l’obra de Viladecans. L’any 1973, el cantautor valencià deia: “Viladecans, com tots els qui tenen dos dits de front als Països Catalans, es planteja urgentment el problema de la identitat de l’individu que és ell fins al grup humà on li ha tocat néixer. Per això troba les paraules als murs”. 

Tal com es plasma a l’exposició, a part de col·laborar amb personalitats del panorama cultural, Viladecans també s’ha servit de la cultura com a inspiració, sobretot de la poesia. El pintor recorda que, quan era petit, la seva àvia li va regalar el Romancero gitano, de Federico García Lorca, que aleshores era prohibit i que va anar entenent al llarg dels anys. Més endavant, també li va regalar una antologia de Salvador Espriu i és quan va anar veient “que hi havia alguna cosa que em podia modificar la manera d’entendre, veure i opinar de les coses”. 

Tant és així que Viladecans afirma que “una obra és bona quan s’ajaça darrere el fet poètic”. “És molt difícil traslladar el fet poètic en una obra pictòrica perquè el fet poètic és equivalent al misteri, la màgia, a quelcom d’inexplicable”, argumenta. La música, d’altra banda, també va cultivar la seva biblioteca de referències: “Jo anava a tots els matinals del diumenge del Palau de la Música, que costaven 4 pessetes, i treballava sobre l’influx de Beethoven i d’un petit tocadiscs que tenia”. 

El cartell simple i radical

Actualment, Viladecans continua alimentant aquestes inspiracions amb d’altres que ha anat collint al llarg dels anys i que, d’una manera o d’una altra, han influït en la seva obra. Per exemple, fa uns anys va dedicar-se a investigar la novel·la nord-americana, així com Jaume Cabré. “Ara m’inspira la vida, anar pel carrer, passejar, mirar i sobretot escoltar. Intentar donar forma a coses que escolto. No és cap misteri d’inspiració ni de buscar les muses; hem de ser més humils”, reflexiona. De fet, Viladecans comenta que el cartell com a format ja era per si mateix una inspiració per a la resta de la seva obra: “Els cartells reflecteixen el moment plàstic i simbòlic en què soc, però adaptat a l’encàrrec. No renuncio al meu llenguatge”.

Alguns cartells de l’etapa més consolidada de l’artista que es recullen a l’exposició del Museu d’Història de Catalunya i que mostren la diversitat de referències i recursos pictòrics del pintor van des de la quarta Fira del Llibre de Barcelona de l’any 1980 fins al II Encontre de Poesia Catalana al País Valencià, el mateix any. També s’hi poden veure els que anunciaven la celebració dels 10 anys de Ràdio 4 o l’estrena de l’obra de teatre Antígona de Salvador Espriu, de l’any 1986, o el cartell de La Passió d’Olesa del 1987. En alguns d’aquests cartells, es pot identificar el procés de simplificació i radicalització dels mitjans, que l’autor defineix com “procurar donar un màxim d’intensitat amb un mínim d’elements” o  “una síntesi del que vols dir perquè l’art és la interpretació d’una època i de la vida”.

L’últim cartell que Viladecans data del 2024 i és precisament el que anuncia l’exposició al Museu d’Història, amb un escorpí com a figura central, que simbolitza Catalunya en el signe del zodíac, en un paisatge que representa la tardor i la preocupació pel canvi climàtic. En l’etapa actual de la seva trajectòria artística, el llenguatge i les temàtiques continuen canviant tal com ho han fet els darrers 55 anys, però la visió i la necessitat de fer art és la mateixa que al principi, una manera de “defensar-se davant les circumstàncies de la vida o de donar-me la raó davant del món”.