La vulnerabilitat climàtica: què és i com es pot combatre

El teu codi postal té conseqüències no només sobre la teva salut, sinó també sobre com t’afecta el canvi climàtic. Onades de calor i de fred cada cop més habituals, sequera, mala qualitat de l’aire… La crisi climàtica afecta de forma més contundent els grups socials amb menys ingressos i educació, amb un habitatge més precari i que viuen en zones més denses i amb menys zones verdes. És el que es coneix per vulnerabilitat climàtica. 

Articular polítiques públiques que posin al centre aquesta necessitat és una de les prioritats del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB). Aquesta entitat té com a objectiu definir el full de ruta a llarg termini per a la metròpoli, compta amb el suport de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), de l’Ajuntament de Barcelona i de 10 institucions més, i actualment és formada per 300 membres. La coordinadora del Gabinet tècnic del PEMB, Irene Navarro, creu que l’adaptació a la nova realitat climàtica “no es pot fer de forma aïllada”, sinó que cal buscar alternatives “en el context global de la regió metropolitana”. Això, segons diu, passa “per l’elaboració de plans de resiliència a tots els nivells, i sobretot per disposar d’informació de forma coordinada. La informació és clau”. 

La vulnerabilitat climàtica, barri per barri 

En la línia d’aconseguir la màxima informació possible, l’Institut Metròpoli va elaborar el 2022 per encàrrec de l’AMB un estudi que analitza el grau de vulnerabilitat climàtica dels municipis metropolitans. L’informe elabora per primer cop un Índex de Vulnerabilitat Climàtica (IVAC) que té en compte factors com l’any de construcció de cada edifici, la mitjana d’hores de desconfort a l’hivern i les zones i els pulmons verds de cada barri. L’índex, però, va més enllà: també considera la densitat de població, la situació socioeconòmica dels seus habitants (gènere, edat, educació) i la possibilitat de generació d’energies renovables. 

Les dades apunten que és a l’eix del riu Besòs on hi ha un nombre més elevat d’àrees molt vulnerables. Es tracta d’alguns barris de Badalona, els districtes de Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí de Barcelona, Montcada i Reixac, Sant Adrià de Besòs i Santa Coloma de Gramenet. Aquests concentren el 60% de la població que viu en zones amb vulnerabilitat molt elevada. L’Eix Llobregat, per la seva banda, també concentra àrees de vulnerabilitat especialment al municipi de l’Hospitalet, a Cornellà i en algunes zones d’Esplugues i de Sant Boi. 

Un 16,1% de la població que viu en zones de l’àrea metropolitana viu en zones d’alta vulnerabilitat climàtica

La població que viu en zones d’alta vulnerabilitat al canvi climàtic està al voltant dels 526.000 habitants en el global de l’àrea metropolitana, cosa que representa un 16,1% del total. En canvi, les zones amb més renda per capita de la metròpoli tenen un índex de vulnerabilitat molt més moderat. En districtes com Ciutat Vella, el 92% de la població té un índex de vulnerabilitat elevat (per sobre dels 61 punts), mentre que a l’Eixample la xifra no arriba a l’1% i a Gràcia és d’un 2,3%. Més enllà de Barcelona, a l’Hospitalet de Llobregat un 52% de la població viu en àrees amb elevada vulnerabilitat; a Santa Coloma de Gramenet, un 36,7%; a Cornellà, un 20,6%, i a Badalona, un 18,7%.

Més rehabilitació vol dir menys vulnerabilitat 

Una de les claus a l’hora de determinar la vulnerabilitat climàtica és l’estat i l’antiguitat de l’habitatge, i el parc de la regió de Barcelona està particularment envellit. Segons dades de la mateixa AMB, als 35 municipis metropolitans que envolten la capital catalana hi ha 424.147 habitatges construïts abans del 1981 (el 70% del total, que suma 607.756). Les tècniques utilitzades a l’època, com els aïllaments pobres o una ventilació deficient, són causa d’un mal comportament energètic. 

Irene Navarro creu que la rehabilitació del parc d’habitatges “és una cursa contra rellotge”. “Cal buscar estratègies per fer-ho de forma ràpida i industrialitzada en aquells barris que van ser construïts de manera més precària. Als anys vuitanta vam tenir la crisi de l’aluminosi i ens vam adonar que calia invertir recursos per transformar blocs sencers. Cal assumir que això d’ara és com una segona crisi: ens falta adaptar l’habitatge al clima que vindrà”. 

Irene Navarro (PEMB): “Ens falta adaptar l’habitatge al clima que vindrà”

Joaquim Arcas, arquitecte, cofundador de Cíclica i impulsor del projecte Som Comunitat Energètica, creu que cal canviar el paradigma sobre com s’estan impulsant les polítiques de rehabilitació. “La Unió Europea ens diu que el 2050 el parc residencial ha de ser neutre en emissions de carboni, i, per tant, ha de reduir el seu consum energètic. Però aquest enfocament no pensa en els sectors vulnerables. Avui en dia, aquestes capes de població no són grans consumidores ni generen emissions, perquè no poden pagar l’energia. En canvi, pateixen els efectes d’onades de fred i de calor”.

Això, segons Arcas, implica que els ajuts que fins ara les administracions han vehiculat cap a la rehabilitació d’edificis hagin impactat en capes de la societat mitjanes i altes: “A l’Estat espanyol, els fons Next Generation que han arribat per a la rehabilitació d’immobles no han discriminat en funció de la renda. Hi hauria d’haver un suport progressiu, que faci que els qui visquin en edificis de pitjors condicions i rendes baixes rebin la major part dels ajuts”.  “Hem de deixar de parlar d’eficiència energètica per parlar de seguretat energètica”, afirma.  

Arcas també creu que cal encetar un altre meló: l’obligatorietat de la rehabilitació d’immobles. “A França, a partir del 2030 els immobles de categoria G, els menys eficients, ja no es podran llogar ni vendre. Això és una forma de mobilitzar el parc. Cal combinar l’obligatorietat amb ajudes progressives”. 

Les dones grans pateixen més el canvi climàtic

La vulnerabilitat climàtica té afectació desigual segons el gènere, en especial si ens fixem en la variable de la pobresa energètica. Segons dades del Síndic de Greuges del 2023, fins a un 20% de les llars catalanes pateixen alguna mena de pobresa energètica. Però, si mirem les dades en clau de gènere, les dones tenen més probabilitat de patir-la: un 20,6% tenen més dificultats per mantenir una temperatura adequada a la llar, davant el 17,5% d’homes, i també més dificultats per pagar els rebuts (4,5% vs. 3,4%). 

Les dades recollides per elaborar l’Índex de Vulnerabilitat Climàtica també mostren que les dones que viuen en un parc d’habitatges més antic pateixen més les onades de calor. Les seccions censals més vulnerables tenen valors mitjans significativament més alts tant pel que fa al percentatge de gent gran que viu sola com pel que fa al percentatge de llars amb dones grans. Marta Garcia-Sierra i Elena Domene, investigadores i autores de l’informe de l’Institut Metròpoli, expliquen que “la majoria dels estudis mostren que les dones tenen un risc més elevat de mortalitat i morbiditat per calor que els homes, independentment del grup d’edat”. 

Fins a un 20% de les llars catalanes pateixen alguna mena de pobresa energètica

Irene Navarro, coordinadora del gabinet tècnic del PEMB, exposa com a paradigma de vulnerabilitat climàtica el cas d’una dona gran que visqui sola en un pis de renda antiga el propietari del qual ja no el vol rehabilitar perquè està esperant que mori per poder-lo llogar a un preu més alt. Es tractarà, probablement, d’una dona amb una pensió baixa i pocs recursos. “Són capes de desigualtat que es van sumant i que situen aquest segment social en una posició molt vulnerable”. 

Coordinació i anticipació per fer front a l’emergència 

Una de les estratègies per combatre la vulnerabilitat davant onades de calor o de fred ha estat la creació de la Xarxa Metropolitana de Refugis Climàtics. Durant l’any 2024, els municipis metropolitans van disposar d’un total de 186 espais destinats a aquesta funció: 53 parcs, 115 equipaments i 18 piscines. Els refugis van estar actius durant els mesos de més calor en 24 municipis, i als de la Xarxa Metropolitana cal afegir-hi els de la mateixa ciutat de Barcelona, que en l’actualitat són 350. Es tracta d’espais que permeten protegir-se de la calor o del fred mentre mantenen el seu ús habitual. A excepció de les piscines, en tots els espais l’accés és gratuït: biblioteques, centres cívics, casals de gent gran, mercats, museus… 

Però només amb refugis climàtics no n’hi ha prou. Irene Navarro també creu que des de la política caldria entendre la urgència del moment. “No es pot actuar només des de la gestió de l’emergència: calen accions transversals i anticipació. Calen plans d’adaptació i resiliència a escala territorial que tinguin en compte variables com l’habitatge, la mobilitat i les desigualtats preexistents”. En aquest sentit, creu que cal facilitar i racionalitzar els suports a la rehabilitació: “Hi ha moltes maneres de fer-ho, i els processos han de ser acompanyats”. També contribuir des dels ens locals a generar espais verds, pacificar carrers o donar impuls a comunitats energètiques. La clau, segons Navarro, és “anticipar-se i planificar serveis d’atenció ciutadana per reaccionar millor en situacions d’emergència”.

* Aquest article, en una versió reduïda, ha estat publicat originàriament a la revista ‘Desiguals’, editada per CRÍTIC i disponible a la nostra Botiga. Si sou subscriptors/ores de CRÍTIC, us l’enviem gratuïtament a casa.