Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Oriol Estela “Alguns barris metropolitans no s’han beneficiat mai del progrés de Barcelona”

Oriol Estela (Barcelona, 1969), economista i geògraf, és l’actual coordinador del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona. Allà acaben de concloure un llarg procés de debats per pensar la Barcelona del demà. A més, és també coordinador de la Càtedra Barcelona-UPF de Política Econòmica Local i, durant la seva etapa a la Diputació de Barcelona, ha estat director de l’Oficina d’Estratègies per al Desenvolupament Econòmic Local. Un dels seus objectius és reduir les desigualtats socials, econòmiques i urbanes a la regió metropolitana. Sap de què parla: és fill del barri del Turó de la Peira, un dels barris més pobres de Barcelona, i va viure en els blocs afectats per l’aluminosi. Avui CRÍTIC conversa amb ell observant la metròpoli des de la Torre de Collserola. 

16/02/2022 | 06:00

Del procés col·lectiu de debats i reunions impulsat per Barcelona Demà, quines conclusions principals n’heu tret?

Primer, que tothom ha vist que té sentit parlar en l’àmbit regional de problemes o missions com l’habitatge, la mobilitat, l’economia circular, l’emergència climàtica o l’alimentació o, com a novetat principal del nostre enfocament, al contrari d’altres plans fets en el passat, que cal posar el focus en la desigualtat social i la segregació urbana dins la regió. I, alhora, tothom veu que no hi ha cap instrument legal ni govern que atengui aquests reptes en l’escala regional.

Situem-nos primer. Expliquem què és la regió metropolitana de Barcelona de què parleu vosaltres: no és l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB); tampoc és la província de Barcelona…

La nostra referència és el que es va anomenar regió metropolitana de Barcelona en el planejament territorial del 2010: això són set comarques: el Maresme, els dos Vallesos, el Barcelonès, el Baix Llobregat, l’Alt Penedès i el Garraf. Però, quan vam parlar amb Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú, van demanar ser-hi, però amb el conjunt de la vegueria del Penedès, que inclou el Baix Penedès i una part de l’Anoia, i, per tant, en aquest procés sumem 199 municipis. Aproximadament, parlem de cinc milions i mig d’habitants.

I, aquesta regió de Barcelona, com és? Per què té sentit, segons vosaltres, ajuntar-la?

És una regió complexa, amb indústria, món agrari i un sector de serveis molt potent, amb mar i amb muntanyes, grans espais naturals, però que té una característica principal: la seva xarxa de ciutats mitjanes que, a diferència d’altres metròpolis globals, no són ciutats sorgides del no-res o només fruit dels corrents migratoris, sinó que són ciutats amb història i identitat potents. Ciutats com Sabadell, Terrassa, Vilafranca del Penedès o Mataró ja eren entre les 10 més poblades de Catalunya l’any 1900. Articular una metròpoli entre la gran ciutat de Barcelona i el seu entorn i aquestes ciutats mitjanes que formen l’arc metropolità seria fonamental.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Cal buscar noves centralitats dins la Gran Barcelona. Per què no es podria posar l’Hermitage a Mataró?”

Els catalans, fent una mica de broma, estimen i odien els barcelonins a parts iguals. Com afecta la idea de metròpoli el fet que Barcelona sigui tan rellevant econòmicament i internacionalment, comparada amb la resta de la regió?

Cal matisar que Barcelona no és una ciutat gegant, ni en extensió ni en població, comparada amb altres capitals d’Europa. Barcelona té molta força en l’imaginari global, sense que això estigui tan justificat pel seu pes demogràfic. Tanmateix, l’inconvenient principal és que moltes empreses o organismes parlen de la importància de la metròpoli de Barcelona; però, quan aterren els seus projectes, els situen físicament dins les rondes de Barcelona. No pensen en projectes potents per al Vallès? O per al Maresme? O per al Baix Llobregat? Sembla que tot s’hagi de concentrar a Barcelona. Per què no es podria posar l’Hermitage, per dir un exemple, a Mataró, i aprofitar el fet que, al litoral del Maresme, hi ha molt de turisme rus? Fixa’t en el potencial que té que la Universitat Autònoma de Barcelona, una de les universitats més ben valorades d’Europa, sigui a Cerdanyola i tot el que genera a l’espai de la B-30.

Hi ha recança, però, a anomenar tot aquest espai amb el nom de Gran Barcelona.

Perquè el focus es posa en fins on arriben els límits d’aquesta Barcelona. Però, per a mi, parlar de Gran Barcelona té més a veure amb la descentralització que amb l’extensió. Seria recuperar una de les idees que hi havia al darrere de la descentralització de Barcelona ciutat: 10 districtes de dimensions físiques i demogràfiques equiparables als municipis del voltant, un govern metropolità i la generació de noves centralitats pel conjunt del territori.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“La qüestió metropolitana no genera conflicte entre partits… sinó diferències entre si ets dins o fora de Barcelona”

Cal un govern polític d’aquesta regió metropolitana?

El que segur que cal és racionalitzar les administracions que hi ha ara. Entre la ciutadania i la Generalitat de Catalunya, hi hauria d’haver com a màxim dos nivells: primer, el municipal, que és ja pràcticament intocable (aquí no hi ha voluntat de tocar la planta municipal), i, després, cal una administració per coordinar aquests municipis. Potser a l’estil de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, però replicat en altres subregions, agrupant comarques. Cal un únic govern per a la Gran Barcelona? Jo crec que no tindria sentit, perquè, en termes de població almenys, estaríem parlant d’un govern per al 70% de la població de Catalunya. Una manera factible de fer-ho seria recuperar les vegueries, que ja van ser aprovades en l’Estatut d’autonomia amb gran consens de les forces polítiques, tot i que caldria renegociar-ne la factibilitat amb l’Estat, perquè suposaria tocar les diputacions.

Hi ha un context històric darrere de tot això que no es pot obviar. La creació d’un possible govern polític macrobarceloní, ateses les realitats electorals, s’ha vist històricament amb molta suspicàcia per part del món convergent i, sobretot, per part de Jordi Pujol. Això, ara es continua veient amb suspicàcia des dels partits polítics?

Sí, però amb un matís: tampoc va ser menor l’oposició d’alguns ajuntaments, que, com la Generalitat, acabaven d’iniciar el seu camí després del franquisme, contra la primera corporació metropolitana que va existir. Per tant, el component municipalista és sempre rellevant. Avui dia, la meva impressió és que la qüestió metropolitana no genera un conflicte entre partits… sinó diferències entre si ets a Barcelona o fora de Barcelona. No veure avui dia que articular la regió metropolitana, que servirà per articular també la resta del país, és una prioritat, ja siguis independentista o no, és un gran error. En el procés de creació de l’AMB, va ser difícil arribar a acords metropolitans que no poden ser més que per grans consensos. Serà complicat, sí, però tothom diu que s’ha de fer i que s’ha de resoldre. Nosaltres, modestament, des del Pla Estratègic Metropolità, hem contribuït a reobrir aquest meló. Avui, per exemple, ja existeix l’Associació de Municipis de l’Arc Metropolità, i, ara, la Generalitat ha recuperat la comissió territorial de la vegueria metropolitana, que era un òrgan que estava pràcticament mort des del 2010. Però cal que algú s’atreveixi a prendre altres decisions que impliquen canvis en el repartiment de poder i de recursos.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Ara cal posar el focus en la desigualtat social i la segregació urbana dins la regió de Barcelona”

Les desigualtats socials, educatives o econòmiques a la regió de Barcelona són molt fortes, i fins i tot entre ciutats tan properes com Sant Cugat del Vallès i Badia del Vallès, o entre Matadepera i barris com el de Ca n’Anglada, a Terrassa. Deies que aquest hauria de ser un dels objectius a assolir per qualsevol nou pla o govern metropolità?

L’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans ho té estudiadíssim. Durant els anys vuitanta i noranta a l’àrea de Barcelona es van anar reduint a poc a poc les desigualtats. Però, en només tres anys de la crisi econòmica del 2008, es va retrocedir 20 anys en el nivell de desigualtats existent. I, quan va arribar la crisi de la Covid, només n’havíem recuperat la meitat, d’aquests nivells de desigualtat. Ara la situació serà probablement pitjor. El model sobre el qual s’estava basant el progrés econòmic de Barcelona i el seu entorn era molt feble. Hi ha hagut molts barris que no se n’han beneficiat mai, d’aquest progrés.

I com es resolen aquestes desigualtats metropolitanes?

Amb un sistema de predistribució i de redistribució que, d’entrada, no faci que els municipis que tenen més problemes siguin els que tenen menys recursos per fer-hi front.

Per seguir amb el mateix exemple, els pressupostos municipals de l’Ajuntament de Sant Cugat podrien preveure una partida per ajudar Badia?

Administracions com l’Àrea Metropolitana de Barcelona o la Diputació de Barcelona tenen aquesta missió, i fan la seva feina. Però et posaria un altre exemple del que està passant ara amb aquesta situació de desigualtat de recursos entre ajuntaments propers, i que és fruit del canvi de domicili de molta gent cap a urbanitzacions o barris nous dels afores de les ciutats. Mataró, segons un estudi del geògraf Oriol Nel·lo i del sociòleg Ismael Blanco, està perdent població d’ingressos mitjans i alts, que es desplaça a municipis petits del seu entorn i, per tant, es perd recaptació d’ingressos per a les arques municipals i, en canvi, ha de fer cada cop més despesa social amb la seva població de baixos ingressos. Si això no s’equilibra, s’entra en un cercle viciós de la pobresa.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“A la regió de Barcelona hauríem de trigar com a màxim 45 minuts per anar d’un punt a un altre amb transport públic”

El transport públic a l’àrea de Barcelona és un dels drames per a molta gent, sobretot de classes treballadores i gent jove: infrainversió a Rodalies, falta d’autobusos i amb baixa freqüència horària, lentitud dels intercanvis modals. Com se soluciona?

Aquí, però, hi ha un bon començament: hi ha una administració que coordina el transport públic, almenys de l’àrea de Barcelona, que és l’Autoritat del Transport Metropolità. Però s’han de millorar coses com la innovació en mobilitat i digitalització, i el cas de la posada en marxa de la T-Mobilitat és, fins ara, un fracàs flagrant, i, òbviament, s’han d’augmentar i prioritzar bé les inversions en sistemes com el de Rodalies de Renfe i els trens de mercaderies. No pot ser, per exemple, que un pla prevegi allargar el metro cap aquí, i un altre pla també prevegi allargar el tramvia en la mateixa direcció, mentre altres zones no estan ben connectades.

Fora de Barcelona, la situació del transport públic és bastant més deficitària, no?

Barcelona, que té aquesta gran capacitat d’influència i d’atraure inversions, hauria d’entendre que li és tant o més urgent que hi hagi una connexió ferroviària transversal des de Mataró fins a Vilanova i la Geltrú sense passar per Barcelona que no pas fer la línia 9 del metro. Em sap greu dir-ho així, perquè es podrien fer totes dues coses, però és que amb la inversió de cinc quilòmetres per al metro es podrien projectar tantes millores en el transport de la regió metropolitana…

De fet, tu, en un article a CRÍTIC, definies la regió com un conjunt de ciutats i pobles que combinen residència, activitat econòmica i serveis per a les activitats quotidianes que permeten conjugar allò que ara anomenem la “ciutat dels 15 minuts” amb la “regió dels 45 minuts”. És interessant, aquest concepte!

L’objectiu hauria de ser tenir un entorn, que pot ser el barri o el poble, on triguis 15 minuts a desplaçar-te per fer la majoria de tasques bàsiques de la vida quotidiana i, alhora, disposar d’una regió on triguis 45 minuts com a màxim per arribar a serveis bàsics centrals com hospitals, universitats o llocs de feina. A la regió de Barcelona hauria de ser possible trigar com a màxim 45 minuts per anar d’un punt a un altre amb transport públic o, almenys, amb transport sostenible. I, com fan moltes ciutats suïsses, caldria coordinar el transport metropolità perquè hi hagués un màxim de 15 minuts d’espera si s’ha de fer un intercanvi de transport. La interconnexió és fonamental. Avui, però, això no es dona.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“En 40 anys s’han perdut 40.000 hectàrees de sòl agrícola a la regió metropolitana de Barcelona”

Un altre dels eixos que sempre surten, quan parlem del futur de les grans conurbacions, és la qüestió ambiental. Com podem tenir grans ciutats més verdes i ecològiques, que redueixin emissions, que consumeixin menys energia? Cal apostar per renaturalitzar les ciutats? Pel decreixement?

S’estan fent coses. Però el problema, novament, és l’escala i la intensitat. Reverdir les ciutats, s’està fent. Treure cotxes dels centres de les ciutats, s’està fent, i no només a Barcelona. Però caldria articular tot això, multiplicar les inversions, i aprofitar els fons Next Generation per dimensionar els canvis. Nosaltres plantegem objectius com fer un sistema de transport més sostenible, tal com t’explicava abans; l’augment d’un metre quadrat de verd per habitant fins al 2030 als nuclis urbans; un procés de rehabilitació verda d’edificis per renovar-los i fer-los més eficients; una millor gestió de l’aigua, de les escorrenties i dels cabals dels rius que abasteixen Barcelona, perquè tenim un problema amb les sequeres… i moltes més coses que es podrien fer ja.

També tenim el problema de com s’alimentarà la Gran Barcelona en els anys vinents. Podríem basar la nostra dieta en productes agrícoles de proximitat? Com conservem les àrees agrícoles que hi ha a l’àrea de Barcelona? Es podrien crear noves àrees agrícoles o ramaderes en terrenys abandonats per la desindustrialització o en parcs com Collserola?

El primer punt és el del sòl. Des de l’any 1979 fins ara, s’han perdut 40.000 hectàrees de sòl agrícola a la regió metropolitana. Però hi ha un estudi de l’Àrea Metropolitana que diu que avui es podrien recuperar ja 6.000 d’aquestes hectàrees. Hem de començar per aquí. I, després, s’ha de millorar en la gestió i dinamització de les ja existents. Tenim figures com els parcs agraris que ajuden molt, i això és imprescindible, també, per al relleu generacional en el sector. I, per acabar, falten els canals de distribució d’aliments adequats perquè la producció agrària local arribi als consumidors locals. Fa poc, la gent de la Federació de Cooperatives Agrícoles del Vallès ens deia que els resulta molt difícil vendre producte a Barcelona ciutat. I probablement, per a ells, Mercabarna no és un canal vàlid.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

Caldria un pacte urbà-rural per distribuir els recursos i les oportunitats arreu del territori”

Finalment, cal tocar l’espinosa qüestió energètica. Ara hi ha un nou conflicte entre el món rural i la ciutat. Barcelona i la seva àrea depenen de l’energia que es produeix al món rural, ja sigui amb l’energia elèctrica nuclear, com la hidroelèctrica als Pirineus, o la solar i l’eòlica. Per acontentar el consum desmesurat d’energia de Barcelona, la resta del país ha de continuar cedint el seu territori?

L’Observatori del Deute en la Globalització va fer un informe per al Pla Estratègic que va concloure que, de tots els projectes de plaques fotovoltaiques pendents d’autorització a Catalunya, només el 0,8% és previst a la regió metropolitana; per tant, el 98,2%, n’està fora. Es podrien posar plaques als polígons industrials, als terrats dels edificis i estimular que hi hagi més comunitats d’autoconsum energètic. I, si parlem de l’eòlica, el mateix: a la regió de Barcelona hi ha un 0% de generadors previstos, segons les sol·licituds presentades. Ni un. La Barcelona metropolitana hauria de donar exemple i buscar llocs on es puguin instal·lar aerogeneradors, encara que probablement no pugui ser massivament, per falta d’espai de condicions òptimes. Avui dia seria imprescindible un nou contracte territorial, equivalent al que entenem per contracte social, per distribuir els recursos i les oportunitats arreu del territori i, per tant, cal un pacte urbà-rural, també a Catalunya.

Pel·lícules com Blade Runner descriuen un futur caòtic, brut, fosc, sobrepoblat i desigual. Com seran les grans urbs del segle XXI?

Al, final, però les ciutats no han canviat tant durant el segle XX i del començament del segle XXI ençà. S’han expandit i disseminat, amb la suburbanització a l’americana, pel fet de tenir un element com el cotxe privat tan accessible. Però els centres de les ciutats tampoc han canviat tantíssim. Hi haurà canvis tecnològics, sí, associats a l’aplicació de la digitalització a l’espai públic. Hi haurà nous debats sobre l’ús de les dades i el control. I jo, particularment, també espero que canviïn en favor del verd i d’un major respecte pel medi ambient. Però, sobretot, espero un canvi més cap enfora, que impliqui la reconnexió del món urbà amb tot el que és l’entorn no urbanitzat, i el rural en particular.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies