L’estigma de la salut mental a la feina: avenços i resistències

Moltes persones que tenen un trastorn de salut mental expliquen que oculten el seu diagnòstic a l’hora de buscar feina per evitar la discriminació. L’estigma continua sent molt present a la nostra societat, especialment a l’entorn laboral, on la productivitat és el que mana. Es calcula que el 48,5% de les persones que pateixen trastorns mentals ho amaga per no topar-se amb el rebuig i l’estigmatització a la feina. Les dades de l’atur reflecteixen aquesta desconfiança: la taxa d’atur de les persones amb trastorns mentals és del 61,9%, 44,2 punts més alta que la del conjunt de la població de Catalunya. 

L’informe L’estigma i la discriminació en salut mental a Catalunya, de l’entitat Obertament, aporta dades recollides el 2016, però què són il·lustratives de com operen l’estigma i la discriminació dels trastorns psicològics a la feina. L’ocultació permet eludir els prejudicis perquè et tractin com a qualsevol altre treballador o treballadora? Pit-roig Vinyals, amb un diagnòstic d’un trastorn mental crònic i activista d’Obertament, mai no s’ha plantejat explicar-ho a la feina. “Si sabessin que tinc un problema de salut mental, esperarien de mi que fos agressiva o que no pogués complir les meves responsabilitats. Per això no em plantejo explicar-ho a l’entorn laboral; em trobaria amb aquesta suspicàcia”. 

No ho va fer ni tan sols l’any 2020, quan va intentar suïcidar-se. Arran d’aquest episodi va estar molt temps de baixa, però en cap moment no va explicar que havia tingut un problema de salut mental. “Ningú no t’obliga a parlar de la salut a la feina; però, si el problema de salut és físic, pots considerar fer-ho perquè empatitzin amb tu. Quan tens un problema de salut mental, ni t’ho planteges”, assegura. Aquesta situació obliga Vinyals a viure el que ella denomina una “dissonància cognitiva”. “D’una banda, visc com una persona normal, dissimulant a la feina, i de l’altra, com a persona amb un trastorn mental, amb les seves crisis… i això fa que em peti el cap”, explica.

La taxa d’atur de les persones amb trastorns mentals és del 61,9%, uns 44 punts més alta que la del conjunt de la població

En la mateixa línia opina Enric Arqués, codirector de la Fundació Joia, dedicada a la inserció laboral de persones amb problemes de salut mental: “Tenir un trastorn de salut mental no et dona cap punt al món laboral, sinó tot al contrari”. “L’estigma continua sent molt fort, per molts esforços que fem”, assegura, i és especialment complex de gestionar a l’entorn laboral “on tothom està molt malament, amb molta càrrega de feina”. Segons l’advocat del Col·lectiu Ronda, Àlex Tisminetzky, “la jurisprudència recull que hi ha moltes persones que abandonen el món del treball per una malaltia mental, i, quan volen reincorporar-s’hi, ho tenen molt difícil”. “Després de cinc anys sense treballar ja no tenen accés a una pensió perquè no tenen l’alta a la Seguretat Social ni la cotització mínima”, hi afegeix. Les dificultats pròpies de l’àmbit laboral, en el seu cas, s’agreugen: “És un col·lectiu que pateix molts acomiadaments, problemes d’inserció i de progrés en el mercat laboral”, assegura. 

En termes generals, tanmateix, l’advocat considera que “s’ha avançat molt en sensibilització social i també en normativa” en matèria de prevenció de riscos psicosocials. “Ara hi ha una sèrie d’obligacions legals per a l’empresa que abans no existien, i això beneficia tothom”, assegura, “tot i que s’ha d’avançar a concretar una normativa més exhaustiva, preveure sancions i dotar de més recursos la Inspecció de Treball”. A banda, està convençut que “si hi ha una plantilla organitzada sindicalment, és més fàcil fer complir la normativa”.

Augmenten la depressió i l’ansietat, però no els recursos

Des de la Covid-19, al Col·lectiu Ronda estan rebent més casos de patologies mentals agreujades “perquè no han tingut el seguiment necessari per part de la sanitat pública”, denuncia Tisminetzky. Han donat suport legal a persones amb patologies greus que només havien rebut atenció telefònica, o seguiment tan sols del metge de capçalera, en lloc de l’especialista. “És molt important en aquests casos tenir informes mèdics dels especialistes de la Seguretat Social” que indiquin que “existeix una situació laboral que desencadena o agreuja problemes de salut mental”, explica l’advocat. Però, a causa del col·lapse sanitari, “a la gent li costa molt arribar a l’especialista de la sanitat pública, i acaba a l’especialista de la privada; i els informes de la privada no estan tan ben vistos en l’àmbit jurídic”, lamenta. “Sempre ha existit, això, però ara és molt més greu”, conclou.

Enric Arqués: “L’atenció primària està molt bloquejada, i això provoca que la persona amb un trastorn mental no es recuperi tan ràpidament”

El codirector de Joia coincideix amb el diagnòstic: “L’atenció primària està molt bloquejada, i això provoca que la persona amb un trastorn mental no es recuperi tan ràpidament”. “Estem  malament en aquest àmbit des de fa molts anys”, hi afegeix; “així que l’augment de la demanda ens agafa amb moltes millores pendents en la sanitat”. Segons la darrera enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), tres de cada cinc persones han tingut símptomes de depressió i d’ansietat. Les dades d’atenció del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) també mostren un important augment de les atencions per causa d’episodis d’ansietat: mentre que les demandes per aquest motiu van ser 1.242 el 2019, l’any següent, amb l’esclat de la pandèmia, es van atendre un total de 4.969 demandes.

Després de la pandèmia: més consciència i menys tabú?

Després del xoc social que ha representat la pandèmia, les persones se senten amb més llibertat de poder dir “No estic bé”? Segons Enric Arqués, “les empreses són més conscients del patiment psicològic i personal, hi ha més empatia, però això no vol dir necessàriament que s’estigui produint un canvi”. A més, adverteix: “L’estigma no canvia d’un dia per l’altre”. D’acord amb la seva experiència en l’àmbit de la inserció, “encara hi ha molta reticència a assumir la responsabilitat per part de l’empresari, i també molta por que l’empresa deixi de ser productiva”, especialment “en l’actual context de crisi energètica i manca de recursos” per invertir en mesures preventives i de sensibilització.

Pit-roig Vinyals: “La consciència sobre la salut mental de després de la pandèmia se centra sobretot en casos circumstancials”

Pit-roig Vinyals, com a persona que conviu amb un diagnòstic, no veu encara la llum al final del túnel: “Que hi hagi hagut un cert reconeixement als problemes de salut mental no implica que això impacti positivament en la mirada estigmatitzadora dels trastorns de salut mental. El ‘despertar’ de la consciència sobre salut mental que ha tingut lloc arran de la pandèmia se centra sobretot en casos circumstancials, i relaciona els problemes mentals amb causes socials. Els trastorns crònics, molt em temo, seguiran estigmatitzats.” Tot i així, agraeix aquesta “obertura de portes arran de la pandèmia” i reconeix que, en termes generals, “les generacions posteriors estaran més ben cuidades”. L’esperança és compartida amb el codirector de Joia: “Com a mínim, ara el tema de la salut mental és a l’agenda”.

Trencar amb l’estigma

Què hauria de passar per trencar amb l’estigma? Vinyals considera que “s’hauria de donar un consens social tan ampli, des de totes bandes, fins que resultés ridícul posar en qüestió l’existència dels trastorns mentals i els estigmes que s’hi vinculen”; un consens “que impliqui un canvi generacional, tal com ha passat amb el moviment feminista o l’LGTBI”. Per arribar a aquest punt, creu que “necessitaríem una gran campanya promoguda pels governs central i de la Generalitat i que es materialitzés a les escoles, als autobusos, arreu”, amb l’objectiu de “normalitzar els trastorns mentals i desfer tots els falsos mites que s’hi associen, com l’agressivitat”. De fet, assegura que, “en comparació amb la població general, les persones que tenen un diagnòstic de salut mental tenen més probabilitats de patir agressions que no pas d’agredir ningú”.

Àlex Tisminetzky: “Si hi ha una plantilla organitzada sindicalment, és més fàcil fer complir la normativa”

“Els trastorns de salut mental són una situació humana bastant habitual i com a tal s’han d’assumir”, assenyala Arqués. Fa anys que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) insisteix a recordar que una de cada quatre persones viurà un trastorn de salut mental al llarg de la seva vida. “És un problema important i que afecta moltes persones”, remarca, però “en l’àmbit de la salut pública no hi ha campanyes sobre la salut mental, ni tampoc hi ha una gran inversió en atenció ni en sensibilització”.

“Una empresa saludable produeix millor”

L’informe L’estigma i la discriminació en salut mental a Catalunya considera que, en l’àmbit laboral, “les àrees directives tenen un paper clau en la lluita contra l’estigma en salut mental”. El problema és que les empreses “no disposen de recursos i d’eines suficients per inserir adequadament les persones amb trastorns mentals”. Tot i aquestes limitacions, el codirector de Joia assegura que “una empresa saludable produeix millor”. Però què significa una “empresa saludable”? En primer lloc, una empresa que “treballa la sensibilització i ofereix possibilitats de cures”, assenyala. I per això cal donar formació als comandaments. Després, continua, “cal un sistema d’intervenció que superi la visió patologitzadora i cuidi molt la privacitat de les persones”, generant “espais de confiança” per a la plantilla. 

Des d’una visió més general, segons Arqués cal seguir abordant el que denomina el “doble estrès”, amb referència a la suma de la vida laboral i la personal. “A la Fundació ens prenem molt seriosament les polítiques de conciliació, igual que ja vam començar a treballar la desconnexió digital, tot apostant pel teletreball, abans de la pandèmia”, explica. “A una entitat com la nostra, tu no pots tenir un discurs de cuidar les persones si no cuides les persones amb qui treballes en el dia a dia”. Pit-roig Vinyals, des de la seva perspectiva  d’activista, reclama “més valentia política” per “canviar la llei i impulsar mesures com el reforç del cos d’inspectors de Treball”. “Si l’empresa està disposada a fer salut mental washing però no ho està a canviar les pràctiques que més amenacen la salut mental de les treballadores, i si, a més a més, l’entramat polític no està disposat a controlar-la, no hi ha res a fer”, assevera. 

Ella treballa a la universitat, on denuncia que hi ha una “precarietat laboral brutal”. Aquest fet, “és clar, acaba afectant la salut mental”. “No estic dient que tots els trastorns mentals estiguin determinats per situacions materials com l’explotació laboral o els problemes d’habitatge”, puntualitza; “però, si ataquéssim aquestes condicions, segurament es reduiria notablement la quantitat de persones que necessiten atenció per problemes de salut mental i probablement també el consum de psicofàrmacs”.