17/12/2019 | 19:00
A poc a poc guanyen pes les iniciatives de joieria responsable, que garanteixen que l’or emprat s’ha obtingut respectant el medi ambient i amb unes condicions laborals dignes per als miners. Una campanya de Medicus Mundi Mediterrània (MMmed) busca precisament augmentar la conscienciació dels consumidors a l’hora de comprar joies i també promoure un consum crític sobre altres productes que contenen or, com ara els aparells electrònics. A escala global, la producció de l’or encara està estretament vinculada a vulneracions de drets humans, finançament de conflictes armats, destrosses mediambientals i generació de problemes de salut pública, per culpa de l’ús massiu del mercuri que es fa, sobretot en la mineria artesanal, per separar el metall preciós dels altres materials.
Des de fa milers d’anys, l’or està íntimament vinculat a la riquesa. Allà on apareix, s’hi engega una ingent activitat econòmica per extreure’l. Posteriorment, sovint és refinat i, en la majoria dels casos, s’utilitza en la fabricació de joies. Tot plegat implica un moviment de milers i milers de milions d’euros any rere any. Ara bé, rere aquesta cara també hi ha una realitat molt més tèrbola, que implica vulneracions de drets humans, condicions laborals miserables per a bona part dels milions de miners que, de manera artesanal, s’hi dediquen arreu del món, danys mediambientals per la desforestació que comporta l’activitat minera, contaminació del sòl i de les aigües per l’abocament del mercuri emprat en els processos de separació de l’or de la roca, finançament de conflictes armats, etc. En general, quan comprem una joia, desconeixem d’on prové l’or i en quines circumstàncies s’ha produït, excepte si optem per una de les opcions de joieria responsable, que a poc a poc van sorgint i garanteixen unes condicions laborals justes i un respecte pel medi ambient.
L’or s’ha revalorat enormement del començament del segle ençà: ara una unça d’aquest metall preciós val uns 1.300 euros
Tot i que en certa manera sempre s’ha considerat un valor refugi, sobretot en temps d’incerteses econòmiques, actualment vivim una espècie de nova ‘febre de l’or’. A finals de novembre, l’unça d’or —unitat equivalent a 28,35 grams— cotitzava lleugerament per damunt dels 1.450 dòlars (uns 1.317 euros) a la Borsa de Londres, un dels valors més elevats dels darrers sis anys i mig. El metall s’ha revalorat enormement del començament del segle ençà, fins al punt que l’any 2000 la cotització no arribava als 300 dòlars l’unça.
Com passa tan sovint en la indústria extractiva, els beneficis que genera l’explotació de l’or, però, rares vegades beneficia la comunitat on s’obté, sinó que sobretot impacten en els comptes de resultats de companyies mineres o de grans companyies de joieria. Passa, per exemple, amb l’or que la Xina obté de Sierra Leone, que no ha contribuït a millorar la situació de la població local. En contrast, iniciatives com la campanya “Or+ just”, que ha engegat Medicus Mundi Mediterrània (MMmed), posen l’accent en la compra d’or —tant per part de les joieries com dels consumidors finals— que garanteix un benefici real a la comunitat local d’on prové.
La nova ‘febre de l’or’ es tradueix en un increment de la producció global. Segons les dades de l’informe ‘Gold Focus 2019’, que elabora la consultoria britànica Metal Focus, la producció de les 30 mines d’or més grans del món va ascendir a 737 tones el 2018, un 6% més que l’any anterior. La principal companyia del sector és la canadenca Barrick Gold, que participa en l’explotació de cinc d’aquestes mines i va tenir uns ingressos superiors als 20.500 milions d’euros durant el 2018. L’any passat, va fusionar-se amb la britànica Rangold, una altra companyia de grans dimensions. En segon lloc al rànquing hi ha l’estatunidenca Newmont Mining, mentre que el podi el completa la sud-africana AngloGold Ashanti. Just per darrere, hi ha la també canadenca Kinross Gold i la russa Polyus Gold.
En paral·lel, els darrers mesos s’ha disparat la compra d’or com a valor refugi per part de bancs centrals de diversos països, com ara la Xina o Rússia, davant la possible crisi econòmica i la guerra comercial entre els Estats Units i el gegant asiàtic. El país nord-americà es manté —i amb diferència— com el que té unes reserves d’or més grans, ja que el seu banc central n’acumula més de 8.100 tones, aproximadament la quarta part del total mundial, segons les dades del Consell Mundial de l’Or.
Destrucció del medi ambient i problemes de salut arreu
Darrere de les xifres macroeconòmiques s’hi amaguen moltes realitats quotidianes que, a diferència de l’or, no llueixen precisament. D’exemples, n’hi ha desenes, com ara les conseqüències que té l’explotació del metall en diverses parts de l’Amazones. Succeeix, entre d’altres, a l’Amazònia veneçolana i a la peruana. En el primer cas, la seva particular ‘febre de l’or’ s’ha traduït en una onada de desforestació i de violència que, com a conseqüència de l’increment de l’activitat minera, tant la legal —és a dir, amb concessions del Govern de Nicolás Maduro— com la il·legal. Un altre efecte són els problemes de salut de la població autòctona, com a conseqüència de menjar peixos contaminats amb el mercuri utilitzat en el procés d’obtenció d’or. Al Perú, el còctel és similar: accelerada reducció de la massa forestal i catàstrofe ambiental i de salut pública.
També s’ha denunciat la situació equivalent que genera l’explotació de la mina de North Mana, a Tanzània, que és propietat de Barrick Gold, la principal companyia mundial del sector: l’existència de milers i milers de sud-africans afectats per la radioactivitat dels centenars de mines d’or abandonades, que emeten materials tòxics com el plom, el sofre o l’arsènic, i que es tradueix en molts casos de problemes respiratoris, així com malalties epidèrmiques i oculars.
I a això s’hi ha d’afegir el rol que l’or ha tingut en alimentar conflictes armats, com ara el que des de fa dècades es viu a la República Democràtica del Congo. De fet, és un dels considerats “minerals de conflicte”, juntament amb el coltan, la cassiterita o el wolframi. Arran de la pressió de diverses organitzacions, el 2010 el Congrés dels Estats Units va aprovar la ‘llei Dodd-Frank’, que obliga les companyies a provar que els seus aprovisionaments d’aquests minerals no contribueixen a alimentar el conflicte bèl·lic a la regió africana dels Grans Llacs. En el cas de la Unió Europea, el 2017 es va aprovar un reglament que obliga totes les empreses de la cadena de subministrament a identificar les condicions d’extracció i de compra d’aquests minerals. Ara bé, només és aplicable a les que importen minerals en brut, però no a les que importen els minerals dins de parts o productes acabats, un fet denunciat per organitzacions com la catalana Justícia i Pau, per a la qual el reglament és “insuficient”.
En aquest panorama crida l’atenció el cas de Cajamarca, una regió colombiana on la població d’un municipi va aconseguir aturar, a través d’un referèndum local, el megaprojecte miner que encapçalava la multinacional AngloGold Ashanti. El rebuig el van liderar activistes ecologistes, fonamentalment pels danys mediambientals que comporta una explotació d’aquest tipus.
Els efectes perjudicials de l’ús del mercuri
Un cas paradigmàtic de les conseqüències negatives que pot tenir l’explotació del metall el trobem a la regió de Cabo Delgado, a Moçambic, com retrata el documental ‘La febre de l’or’, produït per MMmed. Territori molt empobrit —el 60% de les persones hi viuen amb menys d’1,25 dòlars el dia—, una de les activitats de subsistència que s’hi porten a terme és la mineria artesanal, considerada il·legal per l’Estat, però generalment tolerada perquè possibilita que la població obtingui algun ingrés. La pèrdua de fertilitat generada per la contaminació i la desaparició de la vegetació que comporta la mineria es tradueixen en l’abandonament de les terres de conreu, mentre que els immensos cràters que es fan al sòl —i on s’entaforen els miners, amb escasses o nul·les mesures de seguretat— alimenten l’obstrucció de la xarxa hidrogràfica per la sedimentació que generen.
L’aigua també acaba contaminada, bàsicament per la utilització de mercuri que fan els miners per extreure l’or. En concret, el mercuri abocat a la roca forma una amalgama amb l’or, que en facilita la detecció, la separació i l’extracció. Per cada gram d’or, se n’utilitzen entre 10 i 25 de mercuri, que acaben abocats al sòl i a l’aigua, i els contaminen i afecten la cadena tròfica (peixos, cultius, etc.). A més a més, quan s’obté una palleta d’or, el miner crema el mercuri per netejar-la, de manera que inhala un vapor que també és tòxic. De retruc, aquest tipus de mineria perpetua la pobresa en unes zones en què normalment també hi apareix la prostitució —com a alternativa econòmica—, un fet que dispara les malalties de transmissió sexual.
L’exposició al mercuri, que es fa servir per separar l’or, provoca greus perjudicis per a la salut i el medi ambient
Però per què és tan greu l’ús del mercuri? Bàsicament, perquè l’exposició a aquest metall pot provocar greus perjudicis per a la salut i el medi ambient, com ara la contaminació de l’aigua, la pèrdua de fertilitat dels sòls o la pol·lució atmosfèrica. Entre altres qüestions, el mercuri pot atacar el sistema nerviós, així com l’aparell digestiu, els pulmons, els ronyons i el sistema immunitari. Quan produeix afectacions, es tradueix en símptomes com tremolors, insomnis, pèrdua de memòria, mals de cap, debilitat muscular i, en els casos més extrems, la mort. Els nadons nascuts de dones amb un alt nivell de mercuri a la sang poden néixer amb problemes cerebrals, auditius i de visió.
La consciència global sobre els riscos del mercuri va fer un salt endavant el 2013, quan va signar-se el Conveni de Minamata, un tractat mundial que pretén protegir la salut humana i el medi ambient dels efectes adversos d’aquest metall. El conveni va entrar en vigor el 16 d’agost de 2017 i ara mateix compta amb la signatura de 128 països, tot i que no tots l’han ratificat ‘a posteriori’. Un d’aquests casos és l’Estat espanyol, signant inicial del tractat, però que no l’ha ratificat posteriorment, com sí que han fet altres països de la Unió Europea.
L’acord estableix la prohibició de l’obertura de noves mines de mercuri, l’eliminació gradual de les existents, la reducció de l’ús del mercuri en una sèrie de productes i processos o la promoció de mesures de control de les emissions a l’atmosfera, la terra o l’aigua, entre d’altres. Un dels àmbits en el qual posa el focus el tractat internacional és precisament la mineria artesanal, perquè, segons els càlculs del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient, és la responsable del 38% de les emissions globals de mercuri: unes 800 tones a l’aire i unes 1.200 al sòl i a l’aigua.
L’impuls de la mineria responsable
Des de fa uns quants anys han sortit iniciatives de mineria responsable —amb la joieria com la darrera baula de la cadena—, encaminades precisament a reduir l’ús del mercuri i a garantir unes millors condicions de vida als miners i a les comunitats del Sud d’on s’obté l’or. Un dels exemples és la campanya de MMmed “Or+ just”, que busca sensibilitzar i fomentar els projectes de joieria responsable. El primer pas, però, és donar-los a conèixer, perquè la majoria de la població —i també la majoria dels joiers— desconeixen encara avui les problemàtiques vinculades a l’extracció de l’or i l’existència de l’or certificat.
En una entrevista a CRÍTIC, Iván Zahinos, director de projectes de cooperació de MMmed, subratllava que “s’ha d’evitar criminalitzar els miners. Són gent que es veu abocada a aquesta pràctica perquè no té alternativa. És una feina duríssima. Però els estudis demostren que, un cop la mineria artesanal arriba a una zona, és molt difícil aturar-la. Així que s’ha de dignificar i formalitzar. I estimular la creació de cooperatives o associacions de miners que treballin en bones condicions i no usin tècniques agressives per al medi ambient.”
Precisament, aquesta és una de les tasques que desenvolupa l’Aliança per la Mineria Responsable (ARM, per la sigla en anglès), una ONG sorgida el 2004 a Colòmbia amb l’objectiu de transformar la mineria artesanal i de petita escala “en una activitat socialment i ambientalment responsable que millori la qualitat de vida dels miners artesanals i el seu entorn”. L’ARM treballa en col·laboració amb tota la cadena de subministrament, des dels miners fins a organismes de la indústria i compradors, per garantir la traçabilitat del producte.
Segons explica Maria Pujol, responsable de Comunicació de l’entitat, “intentem empoderar els miners i les mineres perquè millorin les seves pràctiques socials, laborals i mediambientals”. Això s’aconsegueix mitjançant projectes de cooperació que, entre altres qüestions, assessoren les organitzacions perquè redueixin l’ús de mercuri —en aquells països on encara s’utilitza, a través de tècniques alternatives per separar l’or—, perquè enforteixin les organitzacions i, alhora, se’ls facilita l’accés als mercats internacionals de l’or, garantint-los que se’ls paga un preu just pel metall.
Per tal d’assolir aquesta darrera qüestió, l’ARM va crear Fairmined, un segell que certifica que l’or prové d’una mineria —sempre de petita escala— responsable. El segell garanteix que els miners tenen una feina estable i segura, que l’activitat té un impacte ambiental reduït, que no s’hi donen casos de treball infantil i que contribueix a promoure el benestar de la comunitat, entre d’altres. A canvi, s’assegura a les organitzacions mineres el pagament d’un preu just, al qual s’afegeix un premi addicional com a “incentiu de mercat”, l’import del qual s’ha de destinar a millorar les comunitats i organitzacions mineres. Entre el 2014 i el 2018 ha suposat el pagament de gairebé 4 milions de dòlars a les organitzacions. Ara mateix, hi ha unes 220 marques arreu del món que venen or amb llicència Fairmined, mentre que vuit organitzacions mineres proveeixen l’or certificat. Als Països Catalans hi ha una dotzena de joieries amb el segell, la gran majoria a Barcelona.
Com Iván Zahinos, Maria Pujol posa l’accent en el fet de no criminalitzar els miners i recalca que la petita mineria i l’artesanal “són activitats que no desapareixeran”. A partir d’aquí, dona un exemple i subratlla que “reduir l’ús del mercuri no sempre és fàcil” i que l’entitat “els capacita per formar-los en l’ús de mecanismes alternatius”, més enllà que Fairmined, com a estàndard progressiu, estableix una reducció que cada any ha de ser més important, sempre complint la legalitat de cada país. A més a més, comenta que “no es pot pretendre canviar un sector com aquest d’un dia per a l’altre” i destaca que és important que els joiers “sàpiguen què hi ha darrere de les matèries primeres que compren”, i per això és fonamental que es conegui l’or just i que “s’asseguri que els ingressos van a millores comunitàries”.
Joiers compromesos
Per culminar la cadena plantejada per l’ARM, cal que cada cop més joieries se sumin al segell Fairmined o d’altres de similars i que els consumidors optin per aquests establiments per comprar productes que portin or. Entre les que ja ho han fet a Barcelona hi ha Majoral, que, a banda de botiga, també és distribuïdora, el col·lectiu Oh my Gold, que agrupa artesanes de l’alta joieria, Adriana Díaz Higuera, Emilie Bliguet Ethical Jewellery, ILFO Unique Eco-Jewels, Juia Jewels, Koetania i Teresa Estapé. Totes elles participen en un grup de treball facilitat per MMmed, en el marc de la campanya “Or+ just”, que vol promoure pràctiques de joieria responsable dins del sector.
Francesc Picanyol, gerent de Majoral, explica que en el seu cas els contactes amb l’ARM van arrencar el 2013 i l’any següent ja es van convertir en distribuïdors d’or amb el segell Fairmined. Hi van arribar perquè la companyia va decidir aplicar el balanç del bé comú —una iniciativa que sorgeix de l’economia del bé comú— i vam “descobrir que no teníem ni idea d’on venien els nostres aprovisionaments, així que vam començar a investigar i vam descobrir que hi havia alternatives que garanteixen la traçabilitat del material”.
“Els clients estan disposats a pagar una mica més per un or just”, explica Katja Jesek, del col·lectiu Oh my Gold
Picanyol recorda que també van fer una enquesta a clients propis que van donar “llum verda” a fer un seguit de canvis encarats a millorar el balanç social de l’empresa, encara que això impliqués “encarir una mica el preu de les joies”. De moment, però, han internalitzat els costos extres que comporta la compra d’or just —bàsicament, pel premi Fairmined— i reclamen que les administracions estableixin “algun tipus de bonificació fiscal a les empreses” que practiquen la joieria responsable, així com alguna modificació en els concursos públics per tal que es premiï aquesta opció. En el cas de Majoral, adquireixen l’or amb mines certificades amb el Fairmined, les quals coneixen a partir d’un directori que els facilita l’ARM.
Katja Jesek, una de les artesanes integrades a Oh my Gold i que en el seu cas té la marca Adoro mi Oro, comenta que va unir-se al Fairmined el 2014. “No sé com, vaig llegir un article sobre l’extracció de l’or i diamants i també un llibre sobre l’or ètic i des d’aleshores vaig saber que mai més tornaria a treballar amb un material que no sigui ètic”. En el seu cas, l’or certificat el compra a Majoral o a un proveïdor alemany —el seu país d’origen— i subratlla que s’ha trobat que els seus clients “estan disposats a pagar una mica més per un or just”. “Tampoc és un gran encariment. Per exemple, per un anell que porta quatre grams d’or i costa 800 euros, doncs si és amb or Fairmined, potser en valdrà 820”, detalla.
Jesek considera, però, que encara “falta informació” al mateix sector perquè més joiers se sumin a la iniciativa, perquè avui són pocs els que coneixen el tema de l’or responsable. Com a estímul, hi afegeix que “des que faig servir or just, el meu negoci ha pujat, perquè la gent valora que són joies amb un tret especial i també estic més visible a Internet, perquè em distingeixo d’altres negocis”.
Finalment, una altra de les potes de la campanya “Or+ just” és que també es tingui en compte en els processos de compra pública. En aquest sentit, Medicus Mundi Mediterrània ha començat a abordar la qüestió amb l’Ajuntament de Barcelona, per tal que s’introdueixi alguna clàusula nova en els concursos que estableixen que la producció ha de ser d’or responsable. Un dels primers objectius és que ho estableixi el concurs per adjudicar la contractació de les Medalles d’Or de la ciutat.
