26/02/2024 | 06:00
[Aquest reportatge és un capítol del llibre Salvador Puig Antich, cas obert (Angle Editorial, 2024), una nova edició ampliada i revisada de la investigació del periodista Jordi Panyella sobre la detenció i el procés a l’anarquista del Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL).]
Dissabte, 2 de març de 2013. En Francisco, camisa d’un blau cel color de cendra, amb la identificació de funcionari de presons de la Generalitat cosida al pit, pantaló blau molt fosc, calçat negre reglamentari, la cara inflada, la pell clivellada i rogenca com el vi, l’alè que delata el rastre dolcenc i recent de l’última copa d’anís ingerida, m’assenyala amb la mirada un punt a terra, sobre el mosaic de granit d’un blanc trist, molt trepitjat, pigallat de negre. “Va ser aquí”, diu mentre fa dues passes enrere obrint els braços i separant-los molt a poc a poc, mantenint els palmells de les mans acarats, delimitant amb el gest l’espai que s’obre davant seu. I retrocedeix lentament, amb precaució, vigilant on trepitja, com si el mogués l’obligació de ser respectuós amb l’episodi tràgic i repugnant que es va produir en aquell indret.
Jo, que no porto el rellotge al canell ni puc consultar el minutatge del mòbil, perquè les visites tenen prohibit entrar el telèfon dins la presó, tinc el pressentiment que estem a l’hora justa, i li demano a en Francisco que m’ajudi i ell em respon amb exactitud: “Falten cinc minuts perquè siguin tres quarts de deu del matí”. Fa dies que tinc aquesta hora gravada al cervell, i quan la sento de la veu d’aquest funcionari em quedo clavat al lloc on soc i experimento, en un instant brevíssim i desagradable, com la sang se’m fa espessa i freda dins les venes. I una pessigada gèlida, com gèlida és la carícia de la mort, em tenalla.
En aquesta mateixa hora i en aquest lloc un ferro letal es cargolava contra l’últim pensament de llibertat de Salvador Puig Antich
Un dia exactament com el d’avui de fa trenta-nou anys, un dissabte d’aire trist i fred del final de l’hivern, com ho és avui també, en un minut tan absurd i irrellevant com és aquest de tres quarts menys cinc de deu del matí i al mateix indret de les dependències de la presó Model de Barcelona on ara em trobo, un botxí va executar la feina per a la qual se’l va fer venir expressament des de Badajoz. En aquesta mateixa hora i en aquest lloc un ferro letal es cargolava contra l’últim pensament de llibertat de Salvador Puig Antich, esmicolant-li l’existència, ofegant-li l’última alenada d’aire, fent a miques com una fulla seca dins la mà closa la darrera esperança d’un jove que havia somiat una vida plena. És per això que soc aquí. Perquè el meu itinerari en aquesta història va arrencar avui fa cent cinquanta dies dins la diminuta porteria d’un edifici de l’Eixample barceloní, allí on tot va començar, i, volgudament, he pretès posar-hi el quasi punt final visitant aquest lloc —un altre espai de dimensions reduïdes, en un altre edifici del mateix Eixample— on la vida d’en Salvador es va apagar salvatgement.
Fa exactament cinc mesos i vuit dies que visc atrapat en la troca del cas Puig Antich, des que m’hi vaig enredar el 25 de setembre passat. Cinc mesos, una setmana i encara no la meitat del vuitè dia és el temps que el règim feixista va trigar a processar, jutjar i ajusticiar en Salvador. M’ha passat tan ràpid, aquest temps, que ara prenc consciència del vertigen que va sentir Puig Antich i tots els que l’envoltaven en veure com des del moment mateix del tiroteig i la detenció en aquella porteria els dies van anar caient implacables l’un rere l’altre i com inexorablement la sentència prenia forma de garrot i d’argolla oberta per fermar-hi el coll del condemnat.
Per acabar de fer front a la gran mentida, per desmuntar la brutalitat d’aquella sentència, necessito fer aquest últim trànsit espacial i temporal
Aquella tarda de setembre que vaig visitar el portal del número 70 del carrer Girona, en sortir de l’edifici em vaig plantejar fermament l’obligació d’escriure aquest llibre com una cursa contra el rellotge, que tenia un lloc de partida i un d’arribada molt concrets. Ells, els eficients policies de la Brigada Social, el jutge instructor militar i el seu aplicat fiscal, els homes del sabre que van formar el tribunal del consell de guerra i els que després van confirmar la sentència al Consell Suprem de Justícia, el general de generals i dictador de dictadors, que amb el seu dit polze va marcar l’hora de la fi, en van tenir prou amb encara no mig any per bastir i executar la condemna a la pena capital. I jo em volia demostrar que en el mateix període podia desconstruir aquella realitat. Em vaig marcar de temps sis mesos escadussers per construir la versió periodística del cas, la que vol mostrar les coses tal com van ser i no tal com es van escriure en la sentència condemnatòria. Pretenia arribar al dia i al lloc on soc avui amb un plec de proves noves a la mà en defensa de la no-culpabilitat de Puig Antich i poder cridar-los a la cara: “Llegeixin aquests papers! Aturin aquest crim!”.
I per això soc ara i avui aquí, perquè per acabar de fer front a la gran mentida, per desmuntar la brutalitat d’aquella sentència, necessito fer aquest últim trànsit espacial i temporal. Visito el lloc en el dia i en l’hora exacta que la mateixa Mort hi va fer cap, ara fa trenta-nou anys, per emportar-se en Salvador. I si pogués parlar amb la Mort cara a cara, li preguntaria si un indret tan trist li sembla l’escenari adequat per a una cita tan transcendental. M’armaria de valor per preguntar-li quina mena de gran senyora és la que obeeix els designis d’un botxí patètic quan és ella qui dirigeix els moviments de la dansa de la dalla. És evident que la Mort no va on vol, sinó que acudeix submisa allà on la fan anar, esclava dels que, amb els propòsits més repugnants i en els llocs més sòrdids, abusen de la seva avidesa. Per quins set sous havia de desplegar el seu mantell opac al quartot indigne d’una presó ruïnosa? Però hi va ser cridada i no va faltar a la cita, i tots els que l’haurien pogut foragitar no van fer res per impedir-ho.
En Francisco no sap que el seu gest mostrant-me aquelles quatre rajoles del terra m’ha provocat un ofec a la gola i m’ha omplert els ulls d’una tristor infinita que ara em toca reprimir. No soc cap heroi irreal de còmic que pugui aturar el temps, però sí que soc periodista i, obligat per la professió, home de façana hieràtica i ploma escèptica, i no he anat a la presó a plorar-hi ni a fer-hi cap exercici d’exorcisme, sinó a buscar una informació molt subtil, un perfum d’història que espero trobar encara surant en l’aire dens de la presó, arrapat com una crosta sobre els seus murs vells. I deixo que el funcionari m’expliqui els detalls del lloc on ara ens trobem com si tots dos haguéssim retrocedit quasi quatre dècades enrere.
El punt que m’ha marcat en Francisco a terra és a només dos metres del mur que separa aquesta sala del gran pati que hi ha a l’entrada del recinte
“Sota aquest mosaic que hi ha aquí davant meu hi ha un forat. És el que van fer per clavar-hi el pal del garrot, i era profund perquè l’estructura havia d’aguantar-se amb solidesa, sense fer moviments. Després de l’execució el van omplir amb ciment, i durant molts anys es podia veure perfectament la marca que va quedar, fins que van fer obres per remodelar aquesta sala i ho van recobrir tot amb un nou terra. De fet, si traguéssim aquestes rajoles el descobriríem aquí sota. Nosaltres per evitar passar-hi per sobre el teníem cobert amb una petita nevera”, i acaba la frase dibuixant una mitja ganyota al rostre, buscant la meva complicitat en la confidència que acaba de fer-me, perquè no el prengui per un irreverent i entengui que treballar en un lloc així, amb el record sempre present d’aquella execució, no és ni fàcil ni agradable.
Parlo amb aquest funcionari dins de la sala de paqueteria de la Model, centre penitenciari on ell fa trenta-sis anys que treballa, molts dels quals destinat en aquesta secció de recepció i distribució de sobres i embalums per als presos, un indret ple d’estanteries que recorda els magatzems de les velles oficines de Correus. El punt que m’ha marcat en Francisco a terra és a només dos metres del mur que separa aquesta sala del gran pati que hi ha a l’entrada del recinte. El pati és un espai gran i rectangular, d’aire colonial i també decadent, envoltat d’una porxada altíssima i per on a aquesta hora del matí hi transiten lliurement funcionaris, policies i familiars de presos —la majoria dones— que compleixen amb el ritual de la visita matinal del dissabte. A només dos metres d’aquesta avantsala de la llibertat, perquè entre el pati i el carrer Entença només hi ha una gran porta de fusta que s’obre fàcilment empenyent-la amb la mà, és on van fermar el garrot.
En Salvador va passar l’última nit esperant l’hora de l’execució en una sala del primer pis del recinte penitenciari, una de les que es destinen a les comunicacions entre reclusos i advocats. A tres quarts menys cinc de deu de la nit anterior, divendres 1 de març de 1974, se li va comunicar que el consell de ministres havia acordat complir la pena capital, i la llei militar marcava que des d’aquell moment fins a la consumació de l’execució havien de passar dotze hores. Per això a Puig Antich el van ajusticiar a aquella hora tan absurda d’un matí de dissabte.
I quan va ser el moment el van conduir per un passadís del primer pis fins a un tram d’escales per on va baixar fins a arribar a peu pla, i un cop aquí van girar a l’esquerra. La comitiva de la mort es va haver d’esperar uns segons que s’obrís una gran reixa de ferro, i aleshores es va posar a caminar passadís enllà, deixant a la seva esquena la zona de galeries i de cel·les de reclusió. Feien el recorregut invers del que fa un pres quan entra a la presó. Dirigien els passos cap a la sortida del centre penitenciari, però just arribar a l’últim cancell, el que després de franquejar-lo et deixa al pati per on transiten els homes i les dones lliures, van girar a la dreta i a través d’una petita porta de fusta van entrar en un corredor llarg i estret. De seguida una altra porta a l’esquerra i van accedir a la primera sala de paqueteria, un espai amb dues petites finestres amb obertura al pati exterior per on es feien passar els embalums. Al fons d’aquesta sala, al costat esquerre, una altra porta i per aquí van entrar a l’espai definitiu, una segona habitació del departament on es guardaven les bosses amb la roba dels interns que els familiars portaven a casa per rentar.
Després de les obres que es van fer a la zona de paqueteria, ni el petit corredor ni el mur que dividia l’espai en dues sales existeixen avui en dia. Ara és un sol espai, més ampli, amb les dues petites finestres originals i una de tercera, més gran que les anteriors, tancada amb un vidre gruixut de seguretat, que permet veure tot el que passa al pati exterior. Però aleshores només hi havia les dues finestres de la primera sala, que es tancaven amb un porticó metàl·lic i per on es filtrava la llum natural, també a aquella hora i aquell dia. I la llum d’un matí de març entrant per aquelles dues petites obertures és l’última que en Salvador va veure abans que el fessin passar al recambró on hi havia el pal del garrot clavat a terra i l’argolla oberta esperant-lo.
En Francisco m’ajuda a calcular les dimensions d’aquella habitació i arribem a la conclusió que no arribava a tenir ni vint metres quadrats. I en aquest espai s’hi van encabir el reu, el seu botxí i les deu persones que segons consta a la diligència que acredita l’execució van presenciar l’acte. “Pràcticament eren a tocar d’en Salvador”, li faig notar al funcionari després de comprovar la dificultat d’encabir sense estretors tantes persones en un espai tan petit, on a més a més hi havia les estanteries que es feien servir per guardar paquets. El meu interlocutor m’ho confirma: “Sí, gairebé eren a sobre seu, no hi havia lloc per a més”, i se’m regira tot en imaginar-me aquells homes contemplant a poc més d’un metre de distància la lenta agonia que va patir el condemnat, i com una vida s’escapava per sempre més davant els seus ulls.
L’escanyaven a ell, però així també ofegaven tot un poble
Ni una mort digna en un espai digne i a una hora digna, li van voler donar. Ni digna, ni legal. Pel codi penal militar pel qual va ser condemnat, Puig Antich havia de ser passat per les armes, però van canviar l’escamot d’afusellament per l’argolla del garrot, mètode de matar que la legislació només preveia per a casos de delinqüència comuna. L’escanyaven a ell, però així també ofegaven tot un poble. Tampoc van tenir la condescendència de permetre a un representant legal de la família de ser-hi present. “Quan va arribar al moment vaig demanar-los de poder ser a l’execució, perquè vaig considerar que era la meva obligació com a advocat. Però el jutge instructor em va dir que no. Després la policia tampoc em va deixar anar a l’acte de l’enterrament”. M’ho va explicar el lletrat Jesús Condomines, que amb el també advocat Oriol Arau va passar tota aquella nit de vetlla a la Model, acompanyant en Salvador i les seves germanes, esperant que la feina contra rellotge que feien fora de la presó Francesc Caminal i molts d’altres per aturar l’execució tingués un resultat positiu. Però la gràcia de l’indult mai va arribar. “Va ser molt llarg, i recordo que vaig fer molts cafès amb el jutge instructor, Nemesio Álvarez. Tantes vegades he pensat que si hagués pogut enregistrar les converses que vam tenir aquella nit…”, em va dir abans de convenir amb mi que aquell jutge va ser un trist titella que, com a bon i disciplinat militar, més que aplicar la llei va executar sense dilacions les ordres rebudes.
Li faig confidència al Francisco de la conversa que vaig mantenir amb Condomines mentre recullo les meves coses i ens encaminem cap a l’exterior. Fa molts anys que treballa entre els murs de la Model i el veig impassible, potser un punt incòmode per haver de recordar que l’espai físic que trepitja cada dia va servir una vegada de patíbul, però no crec que per a ell avui acabi sent una jornada de feina diferent de les altres. Jo, en canvi, marxo amb el bloc ple d’anotacions i dibuixos del lloc i, d’afegit, m’emporto una pesantor en l’ànim que em fa sentir incòmode, perquè m’havia cregut que encara podria fer anar el temps enrere i aturar aquell crim legal, i en canvi ara em sento abatut i amb l’estranya i absurda sensació d’haver fet tard.
Ens acomiadem sota la gran porxada que hi ha just a l’entrada del recinte carcerari. És un espai encaixonat entre tres parets i un sostre baix que impedeix que la llum s’hi esplaï com ho fa a la resta del pati, i des d’aquest punt, envoltat d’una penombra presidiària, enmig d’una claror tèrbola i desavinent, dono l’últim cop d’ull a l’altre costat del recinte i al mur rere el qual hi ha la sala de paqueteria i aquell forat tapat amb ciment. Encara no són les deu del matí quan obro la gran porta de fusta que dona accés a l’exterior. Faig una camada i trepitjo el carrer Entença.
El sistema es considerava legitimitat per tirar endavant els actes més infames, i per tant ni necessitava ni buscava el refugi de la nit
Llum, molta llum! Pot semblar una gran estupidesa, però és just en aquest instant que m’adono que ja fa hores que és de dia, i no només això sinó que ja és dia ple. Vinc emboirat per la foscor física i també espiritual del lloc i del moment, transito encara entre la penombra dels últims metres del túnel del temps en què m’he endinsat, tot just acabo de fugir del mantell negre i impenetrable de la mort, i és per això que em sorprèn encara més descobrir el sol cremant damunt meu, en la vertical de les cases que s’alcen a l’altre costat del carrer, clavant guitzes a la teranyina grisosa de núvols que empastifa el sostre de Barcelona. Plantat al mig de la vorera, mirant a un costat i a un altre, quedo sorprès per la intensitat de la claror del moment, una llum potent que es redimensiona damunt la pedra esclarissada, de color de crema, dels murs de la presó. L’espai que s’obre ara davant meu és diàfan, damunt la vorera no hi ha plataners de fulla espessa que es mengin la llum, i això fa que el dia sigui nítid, i l’aire, transparent com poques vegades m’ho ha semblat en aquesta ciutat.
I aleshores veig clar allò que de tan evident no te n’adones fins que no t’ho planten a la cara: l’acte de l’execució es va fer en ple dia, com si fos una més de les moltes coses que tocava fer en aquell matí qualsevol de dissabte. El règim feixista era tan bèstia que no només no li tremolava el pols a l’hora de dictar i signar sentències de mort, sinó que les executava a plena llum del dia per fer més evident encara el càstig d’arrencar-li a algú la vida. Ni execucions perdudes en una hora fosca i indeterminada de la matinada ni afusellaments romàntics envoltats de bromes baixes en el moment poètic de trenc d’alba. Ajusticiava a plena llum del dia.
El sistema es considerava legitimitat per tirar endavant els actes més infames, i per tant ni necessitava ni buscava el refugi de la nit, aquella fosca que tot ho empara. No em costaria gens descriure l’escena novel·lesca del botxí sortint d’incògnit, com un espectre, de la foscor, escapant-se carrer Entença amunt, fugint de la claror que projecten els fanals en la nit, fent grans camades, com un lladre de vides fuig del lloc on ha comès el crim. Però de cap de les maneres em sé imaginar aquest mateix home abandonant la Model com ho devia fer fa trenta-nou anys, a la mateixa hora que jo ho faig ara i sota la mateixa llum delatora del matí.
El botxí es deia Antonio López Guerra. Era un home que va viure permanentment aferrat a una ampolla de cervesa, un got de vi o qualsevol altra beguda de més graduació que l’ajudés a suportar aquella feina insuportable. En Salvador va ser l’últim d’una llarga llista de disset noms amb què va omplir el seu full de serveis d’executor de condemnes a la pena capital. Massa llum, massa vida per a l’home que acabava de donar la mort.
Ningú va ser capaç de deturar el temps aleshores, ni ningú s’ha plantat avui davant la presó per recordar que ningú va ser capaç de fer-ho
Tanta claror i tan abassegadora em desorienta, i també la quietud del carrer Entença a aquesta hora i en aquest dia. De cop i volta, de lluny m’arriba el soroll metàl·lic i feridor de la pedra d’un esmolet girant a tota velocitat mentre afila una fulla de tall, que ben bé podria ser la d’un sabre o la de qualsevol altra eina de matar. Aquell iiiiiiiiiiiiiiiiii eixordador que no s’atura mai i va creixent en temps i intensitat m’ofèn les orelles fins que el so se’l menja, definitivament, el rodar veloç i amb una estridència sorda dels cotxes que desfilen pel carrer Entença després que el semàfor els hagi deixat el pas expedit. Hi transiten a tota velocitat, com ho fa l’aigua d’una riuada que es desboca muntanya avall per fer mal, però també per fer net. És la llei de la vida del trànsit incessant de les coses, que mai s’atura, sigui quina sigui l’amargor que toqui plorar o la bona nova que toqui riure.
Ningú va ser capaç de deturar el temps aleshores, ni ningú s’ha plantat avui davant la presó per recordar que ningú va ser capaç de fer-ho. Soc un il·lús, un somiatruites sense remei, perquè per un moment havia cregut que una gernació prendria avui el carrer, davant la presó, per recordar en Salvador en un dia i una hora tan assenyalada. Però el carrer és desert. I mentre travesso l’asfalt cap a l’altra vorera d’Entença, dirigint-me a aquell punt on ja fa molts anys es va plantar, desafiant i noble, Lluís Maria Xirinacs en la seva campanya per l’amnistia dels presos, em pregunto on són tots aquells que des d’ahir han omplert amb desenes de missatges les xarxes socials afegint quatre paraules de sentida indignació a un article que hi ha penjat el periodista Xavier Montanyà, un dels autors del llibre La torna de la torna, amb un títol evocador: “Aniversari d’un crim legal”.
-
Salvador Puig Antich, cas obert
El fragment que heu llegit pertany al llibre ‘Salvador Puig Antich, cas obert’, de Jordi Panyella (Angle Editorial, 2014/2024), que, amb motiu del 50è aniversari de la mort, s’ha reeditat i revisat. Amb l’ajusticiament culminava un procés judicial que va ser una gran farsa i on es va negar a Puig Antich el dret de defensa més elemental. La manipulació del cas va arribar fins al punt que la justícia militar va permetre a la policia franquista alterar el contingut del sumari fent desaparèixer documents, proves de càrrec que exculpaven l’acusat. Aquesta és una de les revelacions colpidores que el periodista Jordi Panyella fa després de furgar en el sumari original i entrevistar-se amb desenes de testimonis directes dels fets, alguns dels quals han acceptat parlar per primer cop en aquest llibre trencant un silenci de dècades.
