Crític Cerca

Foto: CCCB

Reportatges

Qui no vol el somni americà de la casa amb jardí?

L’exposició “Subúrbia. La construcció del somni americà”, del CCCB, recorre la història i les controvèrsies del model de vida de casa unifamiliar allunyada de les grans ciutats

16/05/2024 | 06:00

Les màquines de tallar gespa estan tan vinculades a la vida estatunidenca que és difícil no imaginar una casa unifamiliar amb jardí i garatge sense un home traient les males herbes al seu terreny. En moltes sèries i pel·lícules hem vist aquesta obsessió per mantenir la parcel·la de casa rasurada a la perfecció, el símbol de l’autèntic “somni americà”. Aquesta gespa és la que els visitants del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) trepitgen quan entren a l’exposició “Subúrbia. La construcció del somni americà”, que recrea la casa prototip estatunidenca i que presenta un recorregut per la història d’aquest ideal de vida tan anhelat com controvertit que també troba miralls en el territori català. 

La mostra, que ha estat comissariada pel periodista cultural Philipp Engel i que es pot visitar fins al 8 de setembre, explica la relació entre el desig català de “la caseta i l’hortet” i el boom de la casa adossada amb l’expansió ideològica de la vida americana. De fet, a l’exposició s’explica que “la conformació de Subúrbia com a fet cultural a Catalunya és una realitat que les narratives sobre el procés d’urbanització català han ignorat històricament” perquè estaven massa centrades en les grans ciutats i en el contrast amb la Catalunya interior. 

Foto: CCCB
Foto: CCCB
Anterior Següent

Un exemple que es posa d’aquest model urbanístic són les torres de cap de setmana, la que Engel considera “la primera gran onada suburbana a Catalunya” i que fa referència a la construcció d’urbanitzacions de segona residència als anys seixanta que permetien estar prop de la natura però també prop de Barcelona. A partir dels vuitanta, comenta la mostra, moltes urbanitzacions van passar a ser primeres residències i es van construir habitatges unifamiliars al voltant de ciutats intermèdies. Segons dades de “Subúrbia”, de fet, als 311 municipis de la província de Barcelona, entre el 1985 i el 2005, es construïa una casa unifamiliar cada hora. “El paisatge del suburbi és tan icònic que genera una fascinació de la qual no ens podem escapar”, diu el comissari. Tampoc a Catalunya.

Fascinació per la casa amb jardí

Els orígens d’aquest model unifamiliar que causa fascinació i contradiccions es remunta als Estats Units del segle XIX, quan les elits van marxar fora de les ciutats, que durant la Revolució Industrial eren per a ells un sinònim d’epidèmies i de delinqüència. Els homes de la casa viatjaven cada dia a la ciutat per treballar i tornaven a casa, on els esperava la dona amb els fills. “Els avantatges del camp amb les comoditats de la ciutat: l’indret ideal per veure créixer els nens! Verd, tranquil, silenciós i segur”, diu l’exposició. Engel defineix l’objectiu d’aquest estil de vida: “Privatitzar la natura per aconseguir la pròpia pau espiritual, un privilegi a l’abast de pocs però difós a través d’una florent indústria editorial que despertava l’admiració i l’enveja de la resta de la societat”. 

És a dir, un model de vida basat en la “casa cristiana” que mantenia l’ordre i els rols de gènere: l’home treballant a la ciutat i la dona feinejant a casa, tal com desenvolupa el manual The American Woman’s Home, de Catherine Beecher, de l’any 1869. Dècades més tard, algunes dones criticarien el fet de quedar atrapades en cases suburbanes en els mateixos rols domèstics. L’any 1963, Betty Friedan escriuria a La mística de la feminitat sobre la frustració d’aquest aïllament: “Cada mestressa de casa dels suburbis lluitava sola contra això. Mentre feia els llits, anava a comprar, combinava el material de les fundes, menjava entrepans de mantega de cacauet amb els fills […] o jeia al costat del marit a la nit, temia fer-se fins i tot ella mateixa la pregunta silenciosa: ‘Això és tot?’”. A la dècada dels setanta, Ira Levin va publicar el best-seller The Stepford wives, una distopia on les mestresses de casa d’un suburbi de Connecticut eren substituïdes per robots per assolir la submissió absoluta”. 

El que havien estat comunitats de les elits es va anar estenent a la classe obrera a causa de l’arribada del tramvia, i amb això es van crear els anomenats suburbis del tramvia. Les cases, però, ja no eren com les de la burgesia, sinó prefabricades. La casa unifamiliar, exposa la mostra, es va convertir en una qüestió d’Estat fins al punt que el qui es convertiria en el president dels Estats Units, Herbert Hoover, va escriure que “mantenir un alt percentatge de propietaris individuals” era una prioritat de país. Els pamflets publicitaris del promotor immobiliari Samuel E. Gross anunciaven que en una dècada havia construït 7.000 cases i venut 30.000 parcel·les, i Pacific Ready Cut, 50.000 bungalous només a Los Angeles. 

Foto: CCCB

Després de la Segona Guerra Mundial i amb els soldats tornats a casa, van proliferar els suburbis massius finançats (només als soldats blancs) per l’Associació de Veterans, comunitats amb veïns d’un mateix perfil i “un mateix sentiment de desarrelament”. Segons dades de l’exposició, el constructor William Levitt va construir 30 habitatges unifamiliars per dia l’any 1948, i es van crear “comunitats planificades” com la de Lakewood, el suburbi més gran de la postguerra, que va albergar més de 80.000 persones. A l’exposició es poden veure fotografies de veterans passant la nit davant l’oficina de Levitt per inscriure’s en l’adjudicació d’habitatges de lloguer l’any 1947.

En una clau més recent, la mostra d’Engel exposa que ja fa més de 30 anys que aquest model està sentenciat a mort perquè és poc sostenible i adverteix que “les diferències socioeconòmiques han esdevingut extremes a la perifèria infinita de les ciutats americanes”. Tot i això, apunta l’exposició, “la feliç postal dels anys cinquanta continua ancorada molt profundament en l’imaginari popular i col·lectiu com si el temps no li hagués passat per damunt”. 

Cultura d’adulació i de terror

El boom dels suburbis i de la casa unifamiliar va penetrar tant en l’estil de vida americà que la cultura també va plasmar en pel·lícules, sèries i llibres aquest model de vida i de família: des de les Golden Girls fins als Simpsons o El Príncep de Bel Air van perpetuar aquest somni americà de la casa, el jardí i el cotxe. Tot i això, desenvolupa “Subúrbia”, “el format també va acollir modulacions racials, de classe i de gènere mimetitzant els canvis socials que va viure el model suburbial”. En el terreny polític, i després de l’assassinat de Martin Luther King l’any 1968, es va signar la Fair Housing Act per posar fi a la discriminació en el lloguer o la venda de béns immobles per qüestions de raça, religió o orígens nacionals. 

Foto: CCCB
Foto: CCCB
Anterior Següent

La vida retratada per la cultura, i fotografiada per artistes com Bill Owen en el llibre Subúrbia, autor del qual es poden veure diverses imatges al CCCB, ha causat tanta adulació com terror. A l’exposició comissariada per Engel també es desenvolupen les paranoies i els terrors que van provocar gèneres com el “gòtic suburbà”, en què “el mal venia de fora, amenaçava a envair la llar, fins i tot devaluar-la (també podia ser del veí del costat, tan amable amb el tallagespa)”. 

Les ombres i llums del model de “Subúrbia”, així com les interpretacions culturals que se n’han fet, s’aborden de manera extensa en la programació vinculada a l’exposició del CCCB. Se n’han fet i es faran diverses taules rodones, com la que va tractar del paisatge suburbial en sèries amb Serializados, Robin Green, Ainhoa Marzol i Enric Albero, i que es pot recuperar en línia, o d’altres que portaran experts diversos. Visitaran el CCCB Keeanga-Yamahtta Taylor, que parlarà sobre el dret a tenir una casa i sobre racisme, resistència i reparació amb estudiants de secundària; l’escriptora A. M. Holmes, que tractarà de la identitat nord-americana arran del llibre La revelació (Angle/Anagrama, 2024), i l’escriptor Richard Ford, que conversarà amb Pere Antoni Pons sobre el seu darrer volum, Sé mía (Anagrama, 2024). Aquests noms se sumen a d’altres que ja han passat per la programació de l’exposició “Subúrbia”, com l’especialista en urbanisme dels Estats Units Margaret Crawford i els experts en arquitectura Nathalie de Vries i Hans Ibelings, que també van participar en el seminari sobre l’urbanisme dispers a Europa. A més, el CCCB compta amb visites comentades i adaptades per a persones amb sordesa, baixa visió o ceguesa.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies