Quina relació tenen les pluges excepcionals del gener i del febrer amb el canvi climàtic?

Aquest hivern no s’assembla gens al que ens havien explicat que havia de ser el futur (o present?) climàtic. Amb les dades a la mà, el Servei Meteorològic de Catalunya ja ha afirmat que, amb la suma de la pluja del desembre i del gener, aquest hivern ja és el més plujós dels últims 30 anys, una xifra semblant al conjunt del territori. El sol tampoc no ha fet acte de presència: aquest ha estat el segon mes de gener amb menys hores de llum solar des del 1996. Aquest escenari ha generat confusió i ha fet que molta gent es preguntés on és la calor que se suposava que havia d’arribar amb el canvi climàtic, o la sequera permanent que ens havien dit que patiríem.

Però el canvi climàtic no és una línia recta cap a la calor constant, ni una sequera infinita. És, sobretot, un procés de desestabilització del sistema climàtic: el temps cada vegada és més variable i imprevisible. És a dir, plou quan no toca (o amb més intensitat del que seria normal), després de sobte patim sequeres de llarga durada, i també veiem, de tant en tant, nevades excepcionals. I tots els fenòmens s’intensifiquen. Quan hi ha sequera, és més intensa i duradora. I, quan plou, ho fa amb ganes. I, per descomptat, quan fa calor, fa molta més calor, i durant més temps. 

Quina relació hi ha entre el canvi climàtic i la pluja intensa? 

Entrem en primer lloc a allò que la comunitat científica sap i confirma: que la quantitat de vapor d’aigua a l’atmosfera intensifica les borrasques, i que, si n’hi ha més, és una conseqüència directa del canvi climàtic antropogènic. L’informe del 2024 ja indicava que la humitat atmosfèrica havia augmentat un 4,9% respecte a només a una dècada abans. “Això és moltíssim”, explica a CRÍTIC Carme Llasat, catedràtica de Física de l’Atmosfera de la Universitat de Barcelona (UB). L’experta explica que l’energia de l’atmosfera prové en gran part dels canvis d’estat de l’aigua (evaporació i condensació) i de l’intercanvi de calor. “Tenim un mar i un oceà molt més calents, cosa que implica més evaporació, més intercanvi tèrmic i, per tant, més energia disponible al sistema atmosfèric”, explica. 

Alguns estudis afirmen que l’escalfament de l’Àrtic afecta el corrent ‘en jet’ i això facilita la creació de borrasques a l’Atlàntic Nord

Però això només explica una part de la història, la de la intensitat de les pluges. Què podem dir de la seva freqüència? Potser cal mirar cap a l’Àrtic. Alguns estudis afirmen que el seu escalfament desproporcionat afecta el corrent en jet, un riu d’intensos vents d’oest a est situat a l’altura del vol dels avions que envolta l’hemisferi nord, i que “crea i controla la major part del temps que experimentem a l’hemisferi nord“, explica a CRÍTIC Jennifer Francis, científica atmosfèrica sènior al Centre d’Investigació Climàtica Woodwell (Massachusetts, Estats Units). Així que tot el que afecti la intensitat o la trajectòria del corrent en jet afectarà, al mateix temps, el temps atmosfèric. 

L’experta nord-americana explica que aquests corrents es formen per les diferències en la temperatura de l’aire, com la que hi ha entre l’Àrtic i la més temperada del sud. Si la diferència és gran, els corrents són forts i tendeixen a fluir amb una trajectòria més recta. Si la diferència, però, és petita, els corrents són més febles i és més probable que no vagin en línia recta, sinó que la seva trajectòria sigui ondulada.  Aquestes ones són clau, perquè en neixen les borrasques. 

La teoria diu que, com que l’escalfament és molt més ràpid a l’Àrtic que a la resta del planeta, la diferència nord-sud està reduint-se, i això alhora debilita els vents oest-est del corrent en jet i augmenta la probabilitat de patrons ondulats.

Per què hi ha tantes tempestes i borrasques seguides a Europa? 

Un altre factor important en aquest cas són les onades de calor marines al Pacífic Nord que, segons l’experta, ajuden a “ancorar” aquestes grans ondulacions del corrent en jet, tot fent que el patró atmosfèric sigui molt persistent. És a dir, no només hi ha ones més grans, sinó que el conjunt del sistema queda bloquejat amb la mateixa configuració durant setmanes.

En aquest cas concret, tal com està el sistema atmosfèric actual, l’experta reconeix que el raig sobre l’Atlàntic és fort, però també rep tot allò que ve “de dalt” (del Pacífic i de l’Amèrica del Nord). És com un efecte dòmino: si el corrent s’ondula i es frena al Pacífic, crea una configuració que llança una “processó” de tempestes cap a Europa de manera repetitiva, explica.

Altres científics creuen que l’augment del nombre i de la intensitat de les borrasques pot ser a causa d’una variabilitat natural

Però no tothom a la comunitat científica hi està d’acord. Altres científics plantegen que també pot ser causa d’una variabilitat natural. “És difícil tenir-ne una resposta clara”, explica a CRÍTIC Carlo Buontempo, director de canvi climàtic del programa Copernicus. L’expert reconeix que la reducció de la diferència de temperatura entre el pol i els tròpics pot influir en el seu comportament, però assenyala que aquestes variacions “són petites” i que, tot i que això “és compatible amb el canvi climàtic, no diria que sigui la raó per la qual hem vist el que hem vist aquest hivern”. L’expert opina que, al gener i al febrer, “la variabilitat climàtica té el rol més important. Potser el canvi climàtic hi ha contribuït una mica, però no sembla la raó principal”.

Sobre el fet que el debilitament del corrent en jet faci que s’estigui ondulant amb l’increment de temperatures i que aquestes estructures es moguin més lentament, afavorint situacions persistents —tant les onades de calor a l’estiu com els episodis de pluja constant a l’hivern—, diu que “té sentit i hi ha algunes evidències en aquesta direcció, però també n’hi ha en la direcció contrària. No hi ha un consens ple. El consens actual és que pot ser un factor, però no explica per si mateix tot el que veiem”. 

Es pot dubtar del canvi climàtic quan fa fred o neva de forma excepcional?

Dubtar del canvi climàtic quan hi ha episodis de fred o de neu és habitual i no només passa aquí. Aquest fenomen és cíclic i es replica arreu del món, facilitat per les xarxes socials, que difonen els mateixos rumors de manera similar cada any. Així, es poden trobar articles de fa diversos anys que plantegen la mateixa pregunta: per què fa fred en un context de canvi climàtic?

Algunes regions europees, com la península Ibèrica, han patit pluges i inundacions importants; altres regions han viscut un hivern molt sec

Moltes vegades pot passar que puntualment a la nostra ciutat o al nostre poble no hi hagi signes de canvi climàtic, però això no significa que no es puguin detectar clarament en altres parts del món. Aquest hivern, sense anar més lluny, aquí hem tingut un gener que ha estat normal pel que fa a temperatures, però arreu del món ha estat considerat el cinquè gener més calorós des que hi ha registres. 

Pel que fa a les pluges i les inundacions, aquest hivern ha estat extremament variable a Europa: mentre que la península Ibèrica, Itàlia, els Balcans occidentals, Irlanda i el Regne Unit han patit episodis de pluja i d’inundacions importants, altres regions, com ara els estats bàltics, Finlàndia, una part de l’oest de Rússia, Escandinàvia i Islàndia han viscut un hivern molt sec.

Falta planificació política per mitigar els efectes del “caos climàtic”? 

La qüestió de fons en qualsevol cas no és només que plogui molt. És que episodis de pluja extrema com els d’aquest gener i febrer tensionen fins al límit els engranatges que sostenen la nostra vida quotidiana i ens impedeixen planificar el futur. Quan les carreteres es tallen i el transport s’atura, es posa en risc el subministrament d’aliments als supermercats, de material mèdic als hospitals o el funcionament regular de sectors sencers que depenen d’una logística contínua. I també el de persones que depenen d’un cotxe, o d’un tren, per fer la seva vida. 

Ho hem vist amb la pluja i també amb el vent, que ha causat ja les últimes setmanes desenes de ferits, múltiples afectacions a carreteres i trens, i vols cancel·lats. S’han tancat escoles i els serveis municipals s’han reforçat per retirar les desenes d’arbres, contenidors i altres elements del mobiliari urbà danyats pels carrers.

“Això és un caos climàtic; no sabem cap a on transitem”, opina l’ambientòleg i divulgador Andreu Escrivà

És un exemple molt visual de com aquesta concatenació d’esdeveniments meteorològics ens obliga a paralitzar activitats, a improvisar solucions d’urgència i a viure amb una sensació persistent de descontrol que també impacta en la nostra salut mental. 

“El problema no és tant que venim del clima A, i estem entrant en un clima B: això és un caos climàtic”, explica a CRÍTIC l’ambientòleg i divulgador Andreu Escrivà. “Som en un punt inestable, dins d’un camí inestable, caòtic, del qual no sabem el destí, i això ens impedeix planificar. Perquè, si tu passes d’un clima A a un clima B, i tens molt clar quin és el clima B, i què hi passa, més malament que bé però pots planificar, adaptar-te, i pots gestionar les infraestructures, però el que passa ara és que estem transitant cap a un lloc desconegut”, alerta.

Així, la intensificació de fenòmens extrems en un sistema que encara depèn dels combustibles fòssils —justament els responsables d’aquest canvi climàtic— esdevé, sobretot, un factor clau de desestabilització, que erosiona la nostra capacitat de planificar a llarg termini i, per tant, de conduir la transició cap a un model que finalment abandoni aquests combustibles.

* Andrea Arnal és periodista de ciència i està especialitzada en comunicació del canvi climàtic. Coordina el projecte Esfera Climàtica, al CREAF, que té l’objectiu de millorar la cobertura de la crisi climàtica als mitjans, impulsant-hi la presència de dones científiques.