05/11/2026 | 07:00
Com ens organitzem per guanyar l’extrema dreta? És possible disputar-li el relat? La segona edició de l’Escola de Pensament de CRÍTIC ha reunit al llarg de tres sessions més de 300 persones al pati de la Model i al convent de Sant Agustí per fer-se preguntes sobre el moment polític i social actual i sobre els reptes que planteja.
Per les tres jornades, que s’han celebrat el 15, el 19 i el 29 d’octubre, hi han passat Montse Santolino, Miquel Ramos, Youssef Ouled, Laia Serra, Enric Aragonès, Victoria Columba, Alys Samson, Raül Romeva, Dolors Sabater i Gala Pin. L’objectiu ha estat analitzar i debatre com es pot fer front a l’extrema dreta en tots els àmbits: en l’àmbit del relat, pel que fa a la mobilització social i també en el marc de la disputa electoral.
L’Escola de Pensament de CRÍTIC ha estat possible gràcies a una campanya de microfinançament, al suport de l’Ajuntament de Barcelona i, pel que fa a la primera sessió a la Model, celebrada en el marc de la Biennal de Pensament, al suport de l’ICUB i del CCCB. Aquestes són algunes de les claus que ens deixa.
No normalitzar la bestialitat: cal disputar el relat a tot arreu
La primera sessió de l’Escola de Pensament de CRÍTIC, celebrada al pati de la Model, va estar centrada en com disputar el relat. Miquel Ramos, periodista expert en l’estudi de l’extrema dreta i dels discursos d’odi, assenyala que “el tret més característic es basa en l’afirmació d’identitats excloents”, que confronta “la diversitat de les societats contemporànies amb una mena d’identitat pura i immutable”. Segons Ramos, “hem d’assumir, com a punt de partida per a una disputa real del relat, que tot l’entramat de valors democràtics, republicans i igualitaristes no formen part de les seves coordenades”.
Montse Santolino, periodista especialitzada en drets humans, creu que la disputa del sentit comú és un element imprescindible en la lluita pel relat: “És un repte especialment dificultós en un moment com l’actual, en què la normalització de la bestialitat ha obert la finestra d’Overton a una majoria social que es pot moure i, de fet, s’està movent cap a posicions reaccionàries”.
Montse Santolino: “Cal fer evolucionar el model clàssic de comunicació tipus ‘xapa’ i fer una empenta cap a l’emoció”
Així mateix, durant el debat es van posar sobre la taula alguns elements que poden servir com a estratègies efectives per combatre i guanyar el relat a l’extrema dreta: en primer lloc, passar del que Santolino anomena “el model clàssic de comunicació tipus ‘xapa’” a fer una empenta “cap a l’emoció”. “Si una cosa ha sabut fer bé l’extrema dreta, ha sigut vincular les qüestions materials amb l’emoció, oferint respostes fàcils, a més d’excloents, racistes i masclistes”. Un exemple seria el cas del desnonament de Maricarmen i l’onada de solidaritat que va despertar.
En aquest sentit, Miquel Ramos assenyala que “la millor xarxa social és el carrer, i apunta a la necessitat de “reconstruir comunitat als barris i carrers”: “No es tracta només de la recuperació dels vincles socials i comunitaris als barris, centres cívics, colles de festes i altres espais públics, sinó també de la creació de noves comunitats polítiques amb capacitat d’incidència, de mobilització i de marcar l’agenda”.
Posar el colonialisme i el racisme al centre del discurs
El periodista i investigador Youssef Ouled, expert en antiracisme, va afirmar que l’auge de l’extrema dreta no és més que “la revelació de la cara desacomplexada del sistema”, i va establir una relació directa entre “l’ús de marcs problemàtics que actuen en una lògica de sosteniment del capitalisme i on la deshumanització i la criminalització dels immigrants, sobretot dels immigrants racialitzats del Sud global, té un paper primordial”.
Youssef Ouled: “Parlar de colonialisme i de racisme més enllà de la retòrica no és una prioritat de les esquerres a hores d’ara”
Ouled plantejava la idea del ‘bumerang colonial’, fent referència a com la violència en el Sud global, normalitzada des de fa segles, “ara torna a Europa per començar una nova fase”. En aquesta línia, va esbossar una crítica a les esquerres, en manifestar que parlar de racisme i de colonialisme, almenys més enllà de la denúncia retòrica, “no és una prioritat a hores d’ara”.
Per tant, una de les accions més reclamades en aquest àmbit té a veure amb el fet d’esmenar la manca de reconeixement dels agents polítics anticolonials i antiracistes, i “donar-los espai per parlar amb veu pròpia i eixamplar la possibilitat d’obrir debats urgents, encara que siguin incòmodes”. Tot partint, segons Ouled, d’una idea central: no hi ha capitalisme i, per tant, extrema dreta, sense racisme ni colonialisme.
Capgirar els marcs imposats per l’extrema dreta
L’extrema dreta no és la mateixa de fa un segle. Avui en dia, actua amb coordenades diferents i, fins i tot en els seus exponents, hi ha un canvi respecte del paradigma tradicional. Ho veiem des de Jaime de los Santos, diputat LGBT del Partit Popular al Congrés, passant per Bertrand Ndongo, agitador digital afí a Vox d’origen africà, fins a Alice Weidel, presidenta de l’AFD alemanya, lesbiana i casada amb una immigrant de Sri Lanka.
En aquest nou context, es fa especialment important enfortir la capacitat de disputar els marcs imposats per l’extrema dreta amb l’objectiu de capgirar-los. Sobre aquesta qüestió, Santolino creu que cal “no només confrontar els marcs més problemàtics, sinó jugar a superar-los amb propostes concretes que responguin als desitjos, a les pors i als anhels de la ciutadania”. I posa l’exemple de l’exitosa campanya de l’alcalde de Nova York, Zohran Mamdani.
Davant la crítica que diu que l’esquerra no s’atreveix a parlar d’immigració, tant Miquel Ramos com Youssef Ouled destaquen que sí que ho fa, però fent “una esmena a la totalitat”, ressituant-ne el marc com una qüestió de drets humans, d’humanitat, i d’una realitat que sempre ha existit al llarg de la història.
Guanyar no és només aconseguir canvis legislatius, sinó transformar el sentit comú
Què significa guanyar? En quines lluites podem dir que no està tot perdut? Hi ha exemples que demostren que l’extrema dreta encara no ho té tot guanyat. El Sindicat de Llogateres, amb una capacitat d’organització de masses, ha aconseguit que determinades demandes com la regulació dels lloguers i la prohibició del rendisme immobiliari hagin deixat de ser un tabú. La Comunitat Palestina de Catalunya, la Coalició Prou Complicitat amb Israel i altres moviments com la Global Sumud Flotilla i la campanya ActxPalestine han assolit mobilitzacions històriques en diversos àmbits, capgirant marcs preestablerts com que l’Estat genocida d’Israel és l’única democràcia de l’Orient Mitjà. La campanya Regularización Ya va assolir milers de signatures per impulsar una iniciativa legislativa popular (ILP) de regularització. I el moviment feminista ha assolit des del 2018 una centralitat inèdita amb impactes no només mediàtics, sinó també legislatius.
D’això se’n va parlar a la segona sessió de l’Escola, amb Laia Serra, Enric Aragonès, Victoria Columba i Alys Samson. Serra, advocada feminista, apuntava que, en el moment actual, guanyar vol dir, com a mínim, “articular resistència i poder canviar o condicionar els marcs”. En relació amb això, el feminisme i el seu rol en la formació de nous lideratges exemplifiquen una victòria tàctica que trenca amb els marcs de fa uns anys i ens posiciona en nou punt de partida en molts aspectes, malgrat l’ofensiva permanent de l’extrema dreta.
Enric Aragonès: “Les conquestes socials s’han d’identificar com a victòries de la mobilització popular i no com a concessions institucionals”
Enric Aragonès, portaveu del Sindicat de Llogateres, posa el focus en la importància de combinar les reivindicacions amb estratègies de mobilització i de desobediència: “La vaga de lloguers, l’aturada de desnonaments i la construcció d’aliances han contribuït a capgirar el sentit comú dominant sobre l’habitatge”. També, va insistir en la importància del fet que les conquestes socials “s’identifiquin com a victòries de la mobilització popular i no com a concessions institucionals”.
Igualment, la campanya Regularización Ya va atènyer una fita històrica en aconseguir impulsar una ILP per a la regularització massiva d’immigrants a tot l’Estat, donant un exemple d’organització dins d’una conjuntura en què la població migrant ha estat la diana a la qual l’extrema dreta ha dirigit la seva ofensiva. En paraules de Victoria Columba, portaveu de la campanya: “El canvi de narrativa sobre la migració va ser una petita victòria fruit d’una lluita molt llarga. Passar de la visió de la caritat a una regularització massiva és un canvi brutal”.
No hi ha victòries sense organització, però tampoc sense sortir de la bombolla militant
La construcció de moviments amb estructures sòlides i capacitat de sostenir les lluites en el temps és fonamental. Enric Aragonès reivindicava recuperar “la idea de l’organització com a protecció davant dels embats del neoliberalisme”, a partir d’experiències com el sindicalisme de base vinculat a l’habitatge. El repte, però, és que aquestes organitzacions puguin arribar més enllà dels convençuts.
Laia Serra advertia de les dificultats de l’esquerra per sortir dels seus codis i del llenguatge militant, i de la necessitat d’acompanyar malestars socials que no sempre ha sabut entendre. Victoria Columba, per la seva part, reivindica que les persones afectades pel racisme parlin amb veu pròpia: “Hi ha coses que tenen més credibilitat si les expliquem des del nostre lloc. Necessitem complicitats. Que ens cuidin”.
Les lluites són interdependents: enfortir la perspectiva interseccional
Una de les idees transversals és que les diferents lluites no poden avançar de manera aïllada. Laia Serra destacava que “la interseccionalitat i la multiplicitat de camps des dels quals actuar han enfortit la lluita” i que reivindicar el fet col·lectiu és avui especialment important.
Alys Samson, portaveu de la Coalició Prou Complicitat amb Israel, portava aquesta reflexió al terreny de la solidaritat amb Palestina: “Totes les lluites es necessiten i formen part d’un mateix combat”. Aquesta mirada, segons Samson, “implica entendre que el feminisme, l’antiracisme, l’anticolonialisme, la lluita per l’habitatge i la solidaritat internacionalista no són reivindicacions separades, sinó dimensions connectades d’una mateixa disputa política amb un enemic comú”.
Reconstruir vincles socials, identitat i sentiment de pertinença
La darrera sessió de l’Escola de Pensament de CRÍTIC va tenir lloc al convent de Sant Agustí el 29 d’octubre, i va tenir com a punt central la batalla electoral, amb la presència de Raül Romeva (ERC), Gala Pin (Comuns) i Dolors Sabater (CUP). Tots ells han ocupat posicions de primera línia en els seus espais polítics respectius, i avui continuen fent política més enllà de les institucions.
Raül Romeva: “L’esquerra ha perdut la capacitat de construir comunitat”
Raül Romeva, exconseller d’ERC, apuntava que, “en moments d’incertesa en una societat líquida, tothom necessita sentir que pertany a algun lloc”. L’extrema dreta, diu Romeva, “ha sabut oferir aquesta identitat i un sentit de pertinença, mentre que l’esquerra sovint ha perdut la capacitat de construir comunitat”. Dolors Sabater, exalcaldessa de Badalona i exdiputada de la CUP, ho sintetitzava afirmant que “la trinxera més important contra l’extrema dreta és la comunitat”. Això vol dir recuperar “espais de convivència, organització veïnal i mobilització al carrer”.
L’exregidora de Barcelona en Comú Gala Pin posava com a exemple l’experiència de Die Linke a Alemanya, que va apostar “per un porta a porta centrat en l’escolta activa i el reconeixement de l’altre, més que no pas intentar convèncer la gent que voti el seu programa”. Una recepta similar a la que va aplicar Adelante Andalucía en les darreres eleccions andaluses.
En el terreny digital, va sorgir l’exemple de l’exèrcit digital de Lula, el ja conegut grup de WhatsApp amb més de 10 milions de seguidors. André Janones, assessor digital de Lula, va desenvolupar una estratègia en línia i fora de línia que va anar molt més enllà del grup de WhatsApp. El grup va servir per enviar directives i accions concretes que després es visibilitzen al carrer.
Recuperar la credibilitat de l’esquerra a través de canvis materials concrets i realitzables
Una de les autocrítiques més repetides durant l’Escola de Pensament de CRÍTIC va ser la distància entre les promeses de l’esquerra quan és a l’oposició i la seva actuació quan arriba al govern. Dolors Sabater assenyalava que “la manca de transformacions materials profundes ha contribuït a alimentar la desconfiança”, mentre que Raül Romeva advertia que “el cost que té per a l’esquerra dir que es farà alguna cosa i no fer-la és molt més gran que el que pateix l’extrema dreta”. Per això, l’esquerra ha de passar de les grans consignes a “la proposta concreta, propera i realitzable”, concloïa.
Gala Pin també insistia en la necessitat de “generar esperança a partir de propostes tangibles” i d’explicar “el mapa de poder que impedeix o condiciona les transformacions”, abordant també la urgència del fet que els partits “es deixin desbordar” i puguin anar més enllà dels seus militants i votants tradicionals.
