Pau Llonch: “Institucions com el Parlament són ‘la casa de l’amo’. La CUP no ha de caure en els errors del PSUC”

  • Yeray S. Iborra / @truitadeyeray
  • dijous, 2 abril 2015

Pau Llonch (Sabadell, 1982) és productor, MC, tallerista i… activista. La seva vida està marcada pel ritme i la lluita. En la vessant musical, tot va començar cridant i saltant amb Batzak, fins que passa a cocapitanejar el primer grup-oficial-de-'rap'-en-català-que-no-sona-rar: At Versaris. Han fet rimes posant-se de costat dels treballadors de TMB o de les CUP, entre d’altres causes. Llonch, juntament amb altres companys de generació com Oleguer Presas, funda l'any 2000 la revista Ordint la Trama i milita al Moviment Popular de Sabadell i, és clar, a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca a Sabadell. L’activisme no descansa, ni fumant: “És teu l’encenedor? Bé, és igual, crec que l’encenedor és l’única cosa que hem arribat a mancomunar al món”.

"CiU està tenint una posició més progressista en l’eix nacional que Monedero? Que Podem s'ho faci mirar"

El ‘rap’ ha de ser sempre un element més de vigilància del poder?

Majoritàriament ho ha estat. En els orígens ho era, com a mínim, en molts casos. Si et sóc sincer, però, jo la part de la meva vida que té a veure amb la música a vegades la practico com a militància —pels llocs a on anem o les condicions que demanem—, però sobretot com una forma de realització personal (força indispensable per a tothom, la realització). Si anhelem una societat diferent, és perquè la gent pugui realitzar-se en tots els àmbits; si no, la vida alienada és molt miserable i pobra. En conclusió, per a mi, la música no és una supermilitància, siguem clars.

No te’n refies d’aquells que es pengen l’etiqueta només d’artistes?

Se’ls ha de criticar. Vull, volem [a partir d’aquest moment ja només parlarà en plural] una certa abolició entre el treball intel·lectual i manual. Que hi hagi persones que diguin que estan predissenyades per ser artistes i que, en canvi, servir ‘birres’ a una barra d’un bar, no ho poden fer… No ho entenc.

Què has après tu dalt de l’escenari, aquests anys?

Abans només ens escoltava gent del nostre àmbit, dels moviments. Veure que amb el pas dels anys hi ha gent que et diu que ha pensat, que ha après —no m’agrada gaire dir-ho així: que ha guanyat eines, millor— amb les nostres lletres sobre la militància o les relacions personals fa il·lusió. Sobretot he après a no ser com alguns companys de camerino que han pensat més en el negoci que en la seva funció social.

FOTO: Jordi Borràs

FOTO: Jordi Borràs

“Costaria bastant trobar una banda de ‘rap’ sense discurs social. En el ‘pop’ seria més fàcil”

El ‘rap’ com a eina de transformació.

Una eina, sí. Una eina social: crec que costaria bastant trobar una banda de ‘rap’ sense discurs social o, encara més difícil, que fos reaccionària. En el ‘pop’ et seria més fàcil. [Riu.]

“At Versaris han aconseguit que el ‘rap’ no soni ‘cutre’ en català”. Quantes vegades has escoltat aquesta sentència? Es manté el greuge idiomàtic?

Bastantes, bastantes. [Riu.] Nosaltres hem intentat fer-ho normal. Seria lamentable —també perquè ho faria molt pitjor— que jo rapegés en castellà. Un greuge? És una qüestió de normalització. Al principi la gent tampoc no entenia el ‘rap’ en castellà, ni a Saragossa, ni a Madrid… Jo crec que en breu la gent començarà a jutjar sobre la base de la qualitat i no pas de la llengua. Crec que ja ho està fent, de fet.

Música supeditada al missatge? Missatge supeditat a la música?

És una certa tensió creativa. Com sempre, entre contingut i forma. La gràcia del ‘rap’, i ho explico als ‘nanos’ als tallers [Pau Llonch fa Tallers de Rima a les escoles], és que, malgrat que de forma popular es llegeixi com un estil vulgar, és molt més sofisticat del que sembla: solo-rítmic amb les veus, elements melòdics malgrat la il·lusió atonal… Pot ser infernal d’escoltar si no es treballa tot això. Si només vols que sigui espectacular el que rimes, pot ser que al final no t’arribi res; si te la ‘sua’ la música, doncs escriu prosa o milita en alguna organització.

El ‘rap’, quin tant per cert és música i quin competició? Competició, competició… No tot del capitalisme és dolent?

[Riu.] Hi ha un element competitiu —desvinculat de la música sona malament!— que és sa. Quan en Rodrigo [Rodrigo Laviña, component d’At Versaris] em posa el llistó molt alt amb una música o una lletra, m’estimula. No vull ser allà al seu costat dalt d’un escenari i fer el préssec! És un estímul i un aprenentatge: quan una persona fa molt bé una cosa, vols acompanyar. ‘Music is a mission, not a competition’, que diuen.

Segueix reflectint el ‘rap’ els eixos de desigualtat?

S’ha de ser molt conscient del que projectes i la responsabilitat quan puges a un escenari. Els rols: què veuen els xavals?

FOTO: Jordi Borràs

FOTO: Jordi Borràs

En termes de gènere no ho hem cuidat gaire, per exemple…

Nosaltres hem pensat molt sobre això arran d’un documental d’una companya del seminari Taifa, Elena Idoate, “Tomar el escenario”, el paper de les dones minoritzat al món de la música. I un es planteja per què en aquest procés, al llarg d’aquests anys amb la banda, no hem incorporat de forma natural alguna companya: alguna cosa s’haurà de revisar! La idea que tres paios, homes, siguin allà dalt donant la brasa dues hores és una cosa política i amb pes. El que transmetem és bo o no? O és patriarcal i heteronormatiu? El ‘rap’ també és competició amb tu mateix.

L’altre dia, Boots Riley (cantant de The Coup, banda de ‘hip-hop’/’funk’ dels noranta), comentava en una entrevista: “Has d’estar involucrat en allò sobre el que estàs escrivint; si no, et resultarà difícil escriure alguna cosa bona!”.

El ‘rap’ és un estil molt sincer. Per això el primer disc de moltes bandes et flipa, però després… Som materialistes, filosòficament parlant, i les coses que penses estan relacionades amb la forma com vius; no tot és només ideologia: si tu vius allunyat de les problemàtiques que intentes explicar, al final es veu clar que ho estàs impostant.

Amb At Versaris mai us heu dedicat només a la música…

És un debat. Hi ha molts grups que, quan comença a funcionar amb la música… Ehem, tots coneixem l’exemple de mil bandes. Nosaltres, sempre que hem tingut temptació de professionalitzar-nos, hem pensat: “Tindrem coses interessants a dir?”. Hi ha gent que fa grans bajanades. Tenir un peu en un lloc i en l’altre ens permet estar tranquils. I no omplir-nos la boca dalt d’un escenari dient coses que no fem.

FOTO: Jordi Borràs

FOTO: Jordi Borràs

“Vull fer autocrítica amb l’ús que he fet algunes vegades de Twitter. No pots polemitzar amb companys com si fos una assemblea”

Això mateix també es podria aplicar a les xarxes socials, on també ens omplim molt la boca…

Vull fer autocrítica amb l’ús que n’he fet algunes vegades; en sóc molt conscient. És una reflexió que he repetit, però hi ha una sèrie d’autors que han filosofat sobre la tecnologia, la societat, la militància… Hem tendit des dels moviments socials a adoptar una actitud tecnopolítica que ve a dir: “Tot progrés tecnològic pot ser reorientat positivament en les lluites”. Em sembla un error. Manuel Sacristán [filòsof] diu que hi ha instruments que, per si mateixos, són no comunistes: les xarxes no ho són, ni de bon tros, però necessiten un ús molt, molt crític. En certs moments jo mateix he perdut la noció que allò és un espai públic: no pots polemitzar amb companys abandonant la fraternitat de la discussió com si allò fos una assemblea perquè ho està veient altra gent. No és el mateix un bar o una conversa privada que Twitter.

Confonem constantment els registres i els àmbits?

Exacte. Hem estat poc curosos. M’atreviria a dir que bona part dels conflictes polítics latents en l’àmbit del municipalisme han estat escalfats per les xarxes. Calma. No és una crítica des de l’altar, però últimament intento ser més denotatiu a les xarxes. Quan no ho he estat, ho he estat a consciència tenint clares —i volgudes— les conseqüències.

Espai privat. Cada cop és més difícil mantenir-ho amb les tecnologies. Com es viu des dels moviments socials? Penso en la vigilància dels estats, detencions sospitoses dels cossos de seguretat…

Això té a veure amb l’alienació tecnològica. Cada vegada tenim menys capacitat per controlar els instruments que utilitzem. Com ha anat passant en tots els processos productius. El capital, a mesura que s’ha anat tecnificant, ha provocat una ruptura epistemològica, des del punt de vista tècnic, entre la gent que utilitza les coses i la gent que sap com funcionen les coses. Això ha fet que la gent que té un cert perfil tecnològic fem un ús igualment de la tecnologia que… pfff! Parlàvem amb en Jordi [Jordi Borràs, fotògraf] que amb el correu, per exemple, hem de ser molt més tenaços. Parlo d’encriptació i tal. Perquè després passa el que passa.

Collen a les xarxes, però també al carrer. L’última, la ‘llei mordassa’…

Crec que tothom, fins i tot en el cas d’opinions repulsives, tothom, ha de poder fer públic el que pensa. Tot el que signifiqui coartar la llibertat d’expressió és contraproduent. Fins i tot acabar amb el feixisme sobre la base de restriccions civils és una mala estratègia, mira Grècia. Millor fer feina pedagògica, no? O practicar l’autodefensa als carrers. O millor engreixar les nostres organitzacions polítiques de base. El marxisme és una ‘filosofia de la praxi’ per això. La PAH n’és un bon exemple: una persona deixarà de banda els vels discriminadors quan comparteixi una organització com la PAH amb gent de totes procedències, quan se n’adoni que allò que l’oprimeix és el mateix que a algú de Colòmbia o de l’Equador, mateix enemic. Però, si no comparteixes espai de lluita, és molt fàcil que des de casa treguis conclusions equivocades sobre allò que veus al teu barri. Intentar evitar que s’estengui el discurs de l’MSR [Movimiento Social Republicano] a base de pals —legals en aquest cas— no crec que sigui un bon recurs.

Parlant de moviments actius de base popular: com es fa el traspàs de la vida al carrer a les institucions? Com es podrien valorar aquests primers quatre anys de les CUP al Parlament?

La feina de les CUP, en aquesta primera etapa, no era tant entrar a les institucions per canviar-les sinó per visibilitzar un munt de lluites soterrades que nosaltres coneixíem però que no tenien una dimensió massiva. Comparteixo la reflexió amb un company del Seminari Taifa, José Iglesias: al final, les institucions, i especialment el Parlament, són ‘la casa de l’amo’. Si un té la temptació d’abandonar tots els altres fronts de lluita, s’adona que acaba sent fagocitat per la pròpia dinàmica institucional. Ho haurem de tenir en compte per no caure en errors que ens han precedit: el PSUC fa unes quantes dècades…

FOTO: Jordi Borràs

FOTO: Jordi Borràs

“No és compatible un projecte de transformació incorporant gent que porta 30 anys ‘apoltronada'”

…o Iniciativa? Tu has estat vehement en la crítica a Iniciativa per Catalunya.

Hi ha molta gent d’Esquerra Unida i Alternativa amb la qual jo tinc una afinitat total. Ho comentàvem amb en Joan Tafalla per les xarxes: “Quina llàstima que dues persones tan afins no hàgim pogut convergir en un procés municipalista com el que estem vivint”. El que nosaltres impugnem d’alguns processos és si aquestes estructures organitzatives tan anquilosades i escleròtiques, i que són producte de tantes renúncies, serveixen per inaugurar una “nova època”. Volem entendre les institucions com un espai més i no com l’Espai de Transformació. Radicalment no ho són; per tant, en la mesura en què haguem de traçar aliances per concórrer en aquestes eleccions, com una eina més, fins a quin punt hem de prioritzar aquestes formacions polítiques? Jo penso que no ho hem de fer… I aquí hi ha l’error d’algunes persones que han tingut lideratges orgànics en moviments socials importants: creure imprescindible comptar amb aquestes forces per anar a les institucions. Per a mi hauria estat prioritari haver comptat amb altres forces que no han tingut tan present la lluita institucional, com les CUP, i no pas com Iniciativa. A mi em dol que algú equipari les dues formacions, tot i que a mitjà termini haurem de subsumir-nos tots, per nassos, en dinàmiques transformadores.

Per què és tan important el ‘paraigua corporatiu’ en aquestes formacions que comentes?

Hi ha un problema d’autoestima. Moltes persones no haurien pogut capitalitzar el seu bagatge sense aquestes formacions. Aquesta estructura és un complement. Però no és compatible un projecte de transformació incorporant gent que porta 30 anys ‘apoltronada’ i vivint bàsicament d’això [de les institucions], al marge de dinàmiques de lluita. Alliberats en sindicats, saltant d’una institució a l’altra… Això no té sentit; volem fer una crítica política més radical del capitalisme.

“Hi ha qui planteja salaris de 1.800 euros en política. Però, si un vol transformar la societat, ha de viure com la gent que vol adherir al seu projecte”

Però aquestes aliances, no són els passos a seguir per a una transformació de fons? Per sortir de la cova?

Sí, si es fa aquesta lectura i s’entén com un procés per anar a alguna cosa més… El problema és que moltes vegades això acaba aquí. És raonable pensar que, amb segons quins actors convergeixis, és molt probable que acabis com acabis. Si convergeixes amb algú que d’entrada et diu que les legislatures no han de ser de quatre anys sinó de vuit… Aquesta gent que transforma en comptes de veure la institució com una pota més i no com una pota cap a la professionalització, que entén que els salaris que s’han de plantejar són de 1.800 euros… I que ho naturalitzin. Un, si vol transformar la societat, ha de viure en condicions similars a les de la gent que vol adherir al seu projecte! Credibilitat i legitimitat. Parlo de l’’affaire’ Monedero, també. I igualment passa amb els patrimonis d’algunes persones que ara es volen atorgar les medalles del camp popular i de la transformació social.

Parlem de… Gemma Galdon, dirigent de Podem a Catalunya?

No entenc que una persona pugui acumular 300.000 euros treballant pel camp popular! No ho entenc. Has treballat pel capital, independentment del que diguis ideològicament; és pornogràfic.

Però és un sil·logisme? Una persona que ha acumulat no podrà fer polítiques populars? Amb aquesta trajectòria que demanes, el cercle dels que poden fer política oficial s’estreny…

Nosaltres no plantegem que necessitem gestionar millor el sistema amb gent que tingui un comportament èticament millor, sinó que el que estem plantejant és que hi ha d’haver uns lideratges i persones que facin hegemònica la idea que el capitalisme és un sistema a destruir. Tu, per fer això, necessites altura moral. Necessites una vinculació amb les persones que dius representar. No estem parlant de no tenir una vida digna, tot el contrari. Però no em negaràs que hi ha una separació entre tota la gent que la senyora Gemma Galdon diu representar i les condicions materials que ella té. A mi no em representa algú així.

FOTO: Jordi Borràs

FOTO: Jordi Borràs

“No tinc pensat posar la cara en una candidatura electoral. Sembla que hi ha molta gent que té massa ganes d’anar en una llista”

Quin paper tindràs tu en aquest any de comicis?

No tinc pensat posar la cara; hi ha altra feina que estem fent que cal seguir fent. I crec que persones que hem tingut una certa notorietat en moments determinats no podem seguir l’exemple que això ha d’acabar a curt termini inevitablement a les institucions. Al final, si no, la lluita social acabarà semblant un camí cap allà. La PAH ha demostrat més que cap altra institució que ha fet més que cap altre actor: tindria molt més sentit tenir una Conselleria d’Habitatge, a hores d’ara? Doncs no, la PAH encara ha de canviar moltes coses perquè, a més, genera subjectes polítics amb consciència de classe, i no delegació. Mira, jo, com molta altra gent, penso que el moviment t’ha de demanar anar a la institució: les persones que tenen moltes ganes d’anar en una llista electoral no hi han d’anar. I sembla que hi ha molta gent que en té massa.

“El fenomen Podem obre escletxes d’oportunitat. Si es plantegen la institució com ‘un espai a conquerir’, potser no està malament”

Fem una lectura massa purista del fenomen Podem?

El fenomen Podem obre escletxes d’oportunitat. Amb tota l’energia i trempera que han canalitzat, quan comencin a renunciar a coses, també es mouran coses. [Riu.] Hi ha un debat soterrat: alguns objectius no els poden posar sobre la taula, però potser els plantejaran després? Això és molt perillós, perquè la gent confia en tu per unes coses… Però, si ens plantegem, com diuen ells, la institució com ‘un espai a conquerir’, potser no està malament.

Però el seu discurs no es desinfla i estandarditza amb massa velocitat?

Jo crec que en la transformació social no hi ha gaires dreceres. La hipòtesi aquesta de la finestra d’oportunitat té a veure amb lectures personals i oportunitats personals, però no amb la feina de formigueta que moviments socials i de base plantegem alternatives al capitalisme. Aquestes coses no es decreten des de La Moncloa; aquestes coses s’han d’assajar. Som persones travessades per un sistema econòmic holístic i necessitem que la gent s’organitzi i practiqui les alternatives, i que la gent es transformi practicant-les, i això no és consumir un canal de ‘tele’ ni seguir un líder.

És comparable Syriza amb Podem? Pot passar alguna cosa similar aquí?

Syriza arriba al poder després de moltes vagues generals i militància de molts anys, d’aglutinar molts moviments. Hi ha un treball en comú: Podem ha de demostrar molt. De moment, només ha demostrat capacitat per generar titulars histriònics. Aquests lideratges-de-la-Complutense són clars en ciència política, però en economia política tenen un projecte d’economia no transformadora absolutament socialdemòcrata. Plantegen, per exemple, una redistribució impossible: les impugnacions que els fa la dreta sobre com finançaran aquestes polítiques són, fins i tot, encertades! No pots redistribuir en l’actual fase de baix rendiment del capitalisme. I encara que ho fos, èticament no ens hauria de semblar correcte. La seva posició respecte a l’eix nacional, per exemple, està a la dreta d’IU. Han tingut una visió xovinista: formalment, reconeixen un dret a l’autodeterminació ben estrany, que si es vol exercir ha de ser tutelat… Hem escoltat arguments tan ‘cutres’ com que ‘portem 500 anys de convivència’ [Juan Carlos Monedero a ‘Els matins’].

FOTO: Jordi Borràs

FOTO: Jordi Borràs

“Hi ha més sobiranistes a EUiA, malgrat que no comparteixi algunes coses, que a CiU”

Manuel Delgado parla, en relació amb l’autodeterminació, sobre la “urgència clarificadora”, i tu t’ho fas molt teu sempre. Això vol dir simplement que el fi no justifica els mitjans amb el tema del procés? És una crítica a les CUP?

El procés en el qual arribes a assolir la teva autodeterminació determinarà com serà aquest estat o societat. En termes de sobirania, crec que hi ha més sobiranistes a EUiA, malgrat que no comparteixi algunes coses, que a CiU: només gosen que decidim sobre quina és la bandera al nostre carnet d’identitat. Res més, la resta ja ho gestionarà bé el mercat [to irònic]. No és només recuperar les sobiranies que ens ha robat l’Estat espanyol, sinó també les que ens ha robat el sistema capitalista! A les CUP els importa aquest matís, però entenc també, i em molesta de les crítiques oportunistes, que algú retregui la posició de l’esquerra ‘indepe’ com si hagués posat un xec en blanc a CiU. És absurd i insultant. Des del punt de vista tàctic, l’actual situació i el xovinisme de l’esquerra espanyola ens porten a compartir un breu camí amb molta altra gent en termes de voler decidir lliurement, democràticament i sense ingerències, i ja està. CiU està tenint una posició més progressista en l’eix nacional que Monedero? El meu adversari de classe, que es diu Artur Mas, està tenint una posició més progre que alguna esquerra espanyola, sí. Que s’ho facin mirar.

Quan l’independentisme creix, també creix l’essencialisme?

L’extensió del procés —o del bluf, ja no ho sé— ha augmentat sobre la base d’un cert instrumentalisme econòmic fonamentat en mitges veritats o falsedats. Qui vol posar molt èmfasi en la fiscalitat el que no vol que mirem és l’espoli de classe.

La fal·làcia d'”el procés no és ideològic”…

Molt mistificador, això que “el procés no és ideològic”: com si hi hagués arguments que valen per tot. Jo no vull un sobiranisme essencialista que defensi que nosaltres som “més bons productors i tenim menys riquesa que els extremenys perquè hem d’arrossegar pobles de l’Estat espanyol”! L’argument bàsic és que tenim un dret i volem engegar processos de solidaritat internacional amb pobles que també s’hauran de deslligar del jou i de les seves respectives burgesies que els roben les llibertats nacionals. No som exemple per a ningú. Més botiflera, pactista i lladre de llibertats que la burgesia catalana… no n’hi ha.

Inicia sessió per poder descarregar l'entrevista en format PDF i EPUB. Si encara no ets usuari de CRÍTIC, registra't ara.
7 comentaris
  • Subscriptor Ramon Salvat Guarque 2 d'abril de 2015 - 9:45

    És “encantadora” la “capacitat d’analisi” de certs revolucionaris. Algú nascut al 1982 tindria que informar-se una mica de les circumstàncies que certes forces politiques i certes persones varen tenir que asumir, combatre i intentar superar. Ja cansa la desqualificació total d’alló tant dificilment aconseguit, que curiosament es básicament el que la dreta s’esta carregant en els darrers anys. Deixant a banda aquest concepte tant “revolucionari” de llibertats nacionals, clar……

    • marcbonustrack 2 d'abril de 2015 - 10:09

      El que em fa gràcia a mi són els revolucionaris nescuts als 60’s que han acabat en consells d’administració de grans empreses o en inmobiliaries… això si que és encantador.

  • Subscriptor Isabel Melendez Plumed 2 d'abril de 2015 - 12:32

    S ‘ha preguntat l’entrevistat perquè part de la dreta catalana, mentre fa una venda obscena del territori (Barcelona World) i de les seves gents (sanitat com exemple suprem) saltant-se acords del Parlament, obviant-lo, diu que vol i farà que el país sigui independent? Quina independencia? No son molt semblants, per no dir idèntics el objectius del poder de la dreta tant espanyola com catalana? Perquè no ho han de ser els de la esquerra, si mes no en lo fonamental ?:la lluita cotra la desigualtat creixent, la lluita per una democràcia millor.Pero ara, ja, no demà. No pensa que qualsevol aliança amb CiU es traïr aquesta lluita.?
    De vegades la política es transforma en religió. I efectivament la religió promet el cel. Aixó sí, primer t’has de morir.

    • Subscriptor Jordi Sanglas Crespi 8 d'abril de 2015 - 9:24

      Aliança amb CiU?

  • Subscriptor JCN 2 d'abril de 2015 - 12:32

    Sensacional com sempre, clar i sense embuts; pots estar més o menys d’acord i segur que tot matitzable, però la coherència entre el que diu i el que fa, la sinceritat i donar la cara, d’en Pau i tota la colla son tot un exemple. Quins home si dones que pareix el vallès ;-)

    I si! que carai Ramon Salvat, més val que siguem crítics ( i més en aquest mitja) que per lloar la transició i els lladres dels nostres somnis ja tenim la majoria de mitjans de comunicació. Benvingut a Crític company!!!

  • marcelo 6 de maig de 2015 - 10:58

    El Pau Llonch sembla que oblida ràpid allò de l’autocrítica a les xarxes i a més menteix sobre la història. http://imgur.com/puJFC1W

  • Rob Traws 18 de febrer de 2016 - 17:56

    Estimado Pau Llonch,

    ante todo te presento mi visión de un activista de izquierda y miembro de la CUP.
    En primer lugar espero encontrar signos claros de un espíritu libre y tolerante.
    Luego no sobra suponer que hay una firme postura contra cualquier tipo de opresión dictatorial.
    Como siguiente punto espero también que destaca una idea clara sobre el significado de la libertad de expresión. Para un Político activo como usted tampoco es mucho pedir que conoce la diferencia entre Idea y ideología. Bien, creo que hasta allí no vamos a discrepar en opiniones.

    Yo he nacido y crecido en la RDA y creo que con esto ya sabe a donde voy. Correcto, su jersey en la entrevista con el critic.cat . hace un año.

    De entrada déjeme explicar que en un principio estéticamente me parece muy chula y incluso yo me la pondría. No obstante hay una pequeña diferencia entre mi persona y usted. Usted es un político activo en la vista publica, yo una persona civil totalmente anónima sin preferencias políticas pero con las ideas muy claras sobre un mundo mejor.

    Bien seguimos. Como mencionado usted es interpretado como persona que puede llegar a ejercer algún tipo de poder político en algún momento y como tal espero de usted que cumple con la visión anteriormente descrita que tengo de un miembro de la CUP.

    Desafortunadamente al ponerse este jersey rompe con todas la executivas que tenia de un miembro de la CUP y por tanto de la CUP.

    La RDA era un sistema político cuyo poder se basaba en opresión, corrupción y dictadura militar. Su servicio secreto controlaba y tiranizaba a la gente civil. Su policía mataba en la fronteras a los que querían irse. En sus colegios enseñaba mentiras sobre la realidad política de la postguerra. La idea del bien común fue instrumentalizada para fines criminales de una clique de políticos corruptos. En el 86 repartían patillas de flúor y jodo a los niños diciendo que es para el crecimiento de los dientes. Educación superior solo recibian los que iban a favor del sistema. et cetera ..todo el abanico de tratamiento bonitos de una dictadura.

    Ahora veo usted, un político de ultra izquierda catalana comunista con esta camiseta y me entra miedo. Miedo de tener que huir. Miedo de una panda de ambiciosos e incultos fanáticos . Miedo de que otra vez se confundo el concepto de idea y ideología. Miedo de que no podré estar en contra de algo sin sufrir exclusión social o consecuencias mas graves.

    A usted le parecerá una chorrada de poca importancia pero para mi es una declaración clarisima. Una declaración que deja al descubierto su conocimiento sobre la historia de mi tierra y como esta vinculado con el presente. Una declaración que deja un mal aire de intolerancia y ciego fanatismo en el partido de la CUP y por supuesto una impresión de usted que se aprecia en otras entrevistas también. Que es la de un ambicioso, violento e inculto.

    No tiene la menor idea ni conocimiento sobre la historia cercana de europa y los impactos que tenia en su pueblo a nivel personal. Es usted un crío fanfarrón y peligroso que confunde libertad con la protesta. Una protesta pírrica que finalmente solo servirá para hincarle el ego un poco.

    Un cordial saludo

Deixa el teu comentari