12/11/2021 | 06:00
De tots els acords i pactes als quals s’ha arribat durant aquests primers 10 dies de negociacions, quins destacaries?
Tinc la sensació que la presidència de la COP26 ha decidit que la primera setmana de la COP, com a mínim, sigui una setmana per als mitjans: una setmana de titulars. S’han fet un munt de pactes i n’hi ha algun que resulta interessant i d’altres que semblen un remake d’altres pactes, com el de la desforestació, que recorda la Declaració de Nova York del 2014. Hi ha coses que s’han d’agafar amb pinces, però el que sí que han aconseguit és que no es parli de les negociacions reals. No és normal.
I això?
Normalment, quan la presidència fa una roda de premsa, els periodistes pregunten i es respon. En aquesta no. Els responsables han fet un esforç perquè hi hagi declaracions paral·leles. La COP té dos grans objectius: les negociacions, que per mi és el que té més valor, i la signatura de coalicions entre països. Durant aquesta setmana, l’organització ha pressionat perquè es donés la segona dinàmica. Tot i això, han sortit coses interessants, com un pacte que s’ha fet amb Sud-àfrica per atorgar-los uns diners en concepte de transició justa.
“La COP va començar dient als països del Sud que no els donaríem allò que els havíem promès”
Un préstec?
En principi, en diuen “grant”; per tant, es considera una donació, un “concessional loan”, i això vol dir amb un interès molt baix. Això és una bona notícia. Feia anys que Sud-àfrica preparava una guia de transició molt acurada. Són un exemple de bon funcionament de finançament climàtic. És una demanda molt ben preparada que ha tingut com a conseqüència una inversió. Ara, evidentment, s’haurà de vigilar la transparència de tot el procés. El país n’ha quedat molt content perquè feia molt temps que perseguia aquest objectiu. Aquestes coses també passen a les cimeres!
Un dels cavalls de Troia d’aquesta COP és precisament la qüestió del finançament.
Els 100.000 milions de dòlars anuals que mai han arribat, certament. A principis de setmana ja es va dir que, com que no s’havia arribat a l’objectiu, la qüestió del finançament es posposava fins al 2023. Aquesta promesa la sentim des del 2009, a la COP de Copenhaguen, i s’havia de començar a aplicar el 2020. Així és precisament com va començar la COP: dient als països del Sud que no els donaríem allò que els havíem promès. Això crea una divisió molt important des del començament.
L’article 6 de l’Acord de París també és conflictiu. Esperes que es concreti, durant aquesta COP?
L’article 6 diu que hi haurà un mecanisme de mercat d’emissions, però no el concreta. Fa anys que se’n negocia la implementació, i pot ser que s’estableixi quelcom de similar al que hi havia al Protocol de Kyoto: poder comprar i vendre emissions entre països. Què pot passar? Que els càlculs poden ser erronis i que se’n tregui profit. L’article 6 és un joc de números, també obert a empreses i a projectes. Quan les regles de transparència no estan ben fetes, passa el que passa amb els projectes fets sota el Protocol de Kyoto: no va haver-hi una reducció real de les emissions.
Quin és el perill?
Acabar amb unes regles molt laxes. Quan no hi ha consens, el que passa és que vas al mínim comú denominador. Un acord de mínims seria un mal resultat. Necessitem unes regles de comptabilitat potents, la protecció dels pobles indígenes i dels països més pobres, entre moltes altres coses.
“Sembla que, si parles de manera positiva de la COP, no estiguis prou conscienciada”
Tinc la sensació que el debat del decreixement no és sobre la taula. No es considera una opció viable?
Dins el marc formal i de la investigació, el decreixement no és pensat com una opció. Les projeccions que estan fent els diferents països estan basades en la premissa del creixement econòmic. Dins de la bombolla climàtica espanyola sí que se’n parla, però aquí no.
El sector amb una delegació més gran és el format per les empreses de combustibles fòssils. No és una incongruència?
Cada vegada hi ha més pressió perquè això no passi, però passa. I sempre hi seran, potser no de manera directa, però sempre hi seran presents, per exemple, a través de diferents organismes. Estic d’acord que hi siguin, però sí que hi hauria d’haver alguna regulació perquè no influenciïn el que passa a la COP.
Ho veus factible?
Si els governs es posen contundents, sí, però continuen sent ambigus.
“Les projeccions climàtiques dels països estan basades en la premissa del creixement”
Els plans que s’estan fent són molt a llarg termini, però potser cal començar a actuar ara, no?
Això és una de les coses que abordem amb la gent amb qui treballem. S’ha de tenir en compte què es farà a llarg termini, però revisar què es farà demà, per poder treballar de manera alineada. Durant aquesta COP són moltes les empreses que s’han compromès al Net Zero per al 2050. Jo els preguntaria: “D’acord, i què faràs demà? Quin és el proper pas?”. En aquesta COP s’ha revalidat el missatge científic i han tingut molt de protagonisme els 1,5 °C; però, encara que es pressioni molt, som molt lluny de l’objectiu i del que demana la ciència.
Et mostres optimista o pessimista?
Jo m’ho miro amb molta distància i amb molta calma. Hem d’esperar a veure com es completen aquests plans i com s’implementen.
Quin seria el pitjor escenari?
Que no es compleixi absolutament res i que anem al business as usual. Que anem als 2,7 °C, per exemple. Encara hi ha una distància molt gran entre allò que hem promès que farem i allò que estem fent. Cal més implementació, i aquesta serà una de les grans lluites. De vegades em sorprèn com països amb menys recursos fan més [en la lluita contra el canvi climàtic] que països amb més possibles.
Algun exemple positiu?
De nou, Sud-àfrica. Té una comissió presidencial de canvi climàtic molt potent que està fent molta feina repensant el futur del país.
Penses que el missatge apocalíptic que donem els mitjans pot tenir un efecte rebot i que impacti de manera negativa? M’explico: pot ser que la gent es desanimi i porti a la inacció?
Jo m’alegro de les coses bones que passen a la COP, i també s’han d’explicar. Els missatges simples no existeixen, i s’han de buscar els detalls. El debat està molt polaritzat i sembla que, si parles de manera positiva de la COP, no estiguis prou conscienciada. Penso que s’ha de comunicar que la COP no serà mai l’única solució, però s’han de saber explicar les coses bones que en surten. Cap COP sortirà bé perquè hi ha 197 països negociant! Segons la meva opinió, la COP ha de continuar existint, perquè, si no, hi ha certes veus que mai serien escoltades. És el que passa amb el G-20, per exemple. Aquí s’escolta a tothom igual, o almenys això és el que s’intenta. La societat civil a la COP amplifica el discurs d’aquestes veus més petites. Em fa molta por un món en què no puguem creure en el multilateralisme. El canvi climàtic és quelcom de molt multilateral. No vull un món on no es pugui parlar internacionalment del canvi climàtic.
