19/11/2021 | 06:00
L’atenció als infants, segons tots els polítics, és prioritària. Però els CDIAP a Catalunya estan saturadíssims.
L’atenció precoç té sentit tan precoç com sigui possible. La xarxa està saturada i ve d’una situació d’infrafinançament des de fa més de 10 anys. Després de la pandèmia, la situació ha empitjorat encara més. Des del 2003 fins al 2019, la demanda s’ha incrementat un 244%, i els recursos han crescut un 1% o 2% en els millors anys. I no se sap gaire que 1 de cada 10 nens a Catalunya acabarà passant per un CDIAP en algun moment. L’any passat, malgrat estar uns quants mesos confinats a casa i sense escoles, s’hi van atendre uns 40.000 nens; i aquest 2021 ja estem veient que les xifres superaran totes les expectatives. Hi ha molta preocupació entre les famílies, els professionals i les entitats socials que gestionen els centres.
Amb la pandèmia, s’han multiplicat casos de joves i d’adults amb problemes de salut mental, ha crescut el consum de psicofàrmacs i trucades al Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) per casos de problemes mentals. No sabem, però, què està passant amb els problemes de salut mental i psicosocials entre els infants, els oblidats de sempre.
Al juliol del 2020 vam fer una enquesta a 4.000 famílies que estan sent ateses als CDIAP, i vam poder comprovar com molts dels problemes que ja teníem estaven augmentant ja després dels primers mesos de la pandèmia i del confinament. Mireu: els trastorns de llenguatge havien crescut un 20%; els problemes de relació i de comunicació, un 14% més, i les dificultats en els hàbits o en l’alimentació, un 10% més. Els nens van patir molt aquella situació de confinament i d’estrès, i no van poder relacionar-se amb altres infants i adults durant un temps crític de la seva vida. Els primers anys de vida són els que serveixen per construir l’Altre i per formar la personalitat en relació amb els altres, els iguals, i, a més, justament els nens es construeixen a través de l’experimentació amb el cos i de l’activitat física, i precisament això és el que era més prohibit.
“El primer símptoma que alguna cosa no va bé en un infant és quan hi veiem trastorns del llenguatge”
Els adults, com a mínim, podem expressar que alguna cosa no va bé… però com saps que els nens de 0 a 6 anys ho van passar malament (o encara ho estan passant malament) per culpa de la pandèmia, dels confinaments o de l’estrès familiar d’aquests temps?
Ells es van perdre una etapa importantíssima de la seva formació i, a més, van veure, perquè els nens no són cecs, que les famílies estaven patint, ja fos per la por, per la pèrdua de la feina o fins i tot per la mort o la malaltia d’un familiar. Els infants probablement van captar una part d’aquella angoixa o estrès que veien. Sovint tenim una mira adultocèntrica, i pensem que els nens no es van adonar de gairebé res del que va passar… però moltes vegades els símptomes apareixen més endavant. I el primer símptoma que alguna cosa no va bé en un infant és quan hi ha trastorns del llenguatge. Ara, però, podrem tractar-los millor perquè ja fa un any que van tornar a l’escola, també a les extraescolars, i es van recuperant les revisions pediàtriques perdudes. Quan el pediatre o la infermera veu l’infant, és quan pot veure coses que no van bé, i derivar-los al CDIAP.
Ostres, i els pares i les mares, com podem detectar si el nostre fill té un problema de salut mental o d’angoixa?…
Els pares han d’observar l’infant per veure si alguna cosa del seu comportament ha canviat després dels mesos de pandèmia. De vegades, pot ser que el nen estigui especialment actiu o irritable, o tot al contrari, passiu, que no presti atenció, que no vulgui relacionar-se amb els altres. Però els pares tampoc han de ser experts ni han d’estar angoixats per detectar trastorns.
A la meva filla, per exemple, durant gairebé dos anys de pandèmia, molt poques persones l’han abraçat o li han fet petons. Què devia pensar ella?
Els més petits segurament veien que passaven coses, però no ho van entendre del tot, tot i que ho van sentir; però a partir dels 3 o 4 anys, quan ja adquireixen capacitats com el llenguatge i de raonar, van poder reaccionar d’una manera o d’una altra depenent de com la família els va saber explicar el que estava passant. Se’ls va haver d’explicar que excepcionalment no podíem fer petons ni abraçades, que excepcionalment no podíem anar a jugar amb amics o sortir al parc, que excepcionalment no anirien a l’escola durant alguns mesos… i tot això depèn molt de la capacitat dels pares per explicar-ho, del temps que es pugui dedicar als fills o del nivell socioeconòmic de la família.
Hi ha qui pensa que els nens petits no tenen problemes psicològics, que tot se soluciona amb el temps i no fent-los tant de cas com els pares i les mares d’ara. De vegades, ens topem amb comentaris de cunyats: si veus el nen o la nena trist, vol dir que et preocupes massa; si plora, ja callarà; si no dorm, deixa-la plorar fins que es cansi; si no menja, doncs dona-li el mateix plat per sopar fins que s’ho mengi.
Nosaltres defensem que, més que problemes psicològics dels nens, hi ha malestars subjectius que poden condicionar el desenvolupament de l’infant. El nen encara està construint la seva personalitat, però sí que pot patir trastorns específics, siguin lleus o greus. Però sí que cal trencar aquest estigma en els nens i les nenes.
“El nen es comunica i es construeix a través del joc, i per això el psicòleg infantil juga amb ells”
És un tabú portar els nens o, fins i tot, els adolescents al psicòleg encara?
Alguns pares tenen dubtes sobre si venir o no a un CDIAP perquè creuen que només hi van nens amb un trastorn molt greu i sovint associat amb una qüestió intel·lectual o de discapacitat de l’infant. Però hi insisteixo: nosaltres fem un servei d’atenció precoç per avançar-nos a problemes de futur, i tenim especialistes en psicologia, en neuropediatria, en treball social, en logopèdia i en fisioteràpia. I, per tant, l’atenció que donem al nen és global i psicosocial.
Com treballeu amb un infant? És difícil saber què preocupa de debò un nen.
El nen es comunica a través del joc. De fet, es construeix a través del joc. Primer juga sol, imita, experimenta, explora, identifica textures i colors… i després la relació amb l’altre es fa jugant. I, per tant, el professional, a través del joc, anirà posant eines a l’abast del nen i, sobretot, de la família, per superar el problema que tingui.
Posar noms als trastorns que tenen els nens, sobretot després en l’adolescència, és cada cop més habitual. Hi ha, però, qui es queixa per les etiquetes psicològiques que cauen sobre aquells xavals. Aquest és “autista”, aquest és “TDAH”, aquest té un “TEL”…
Nosaltres, amb nens tan petits, som especialment curosos i intentem no posar etiquetes. L’infant encara està perfilant la seva identitat. Per això parlem sovint de “primeres impressions diagnòstiques”, i no tant de diagnòstics en si. Hem de ser curosos en com i quan transmetem la informació a les famílies. Tot i això, crec que això passa sovint i a tot arreu. Quan vas a cal metge, sovint vols etiquetar el problema que tens, i, per exemple, tenir diabetis pot ser una diabetis severa i insulinodependent, o una diabetis lleu que obliga a fer dieta. De vegades, és imprescindible dir als pares que el seu nen té un problema concret, perquè això els ubica on són i entenen el que els està passant.
“Hi ha factors determinants de classe social o de manca de temps que poden posar l’infant en un lloc més vulnerable”
Parlem d’aquests trastorns en els infants i de la seva classe social. Els que estan en situació de vulnerabilitat social, com passa amb els adults, poden tenir més problemes psicosocials?
Als CDIAP ens arriben nens de famílies de totes les classes socials. I, de fet, el CDIAP del barri de Sant Gervasi, a Barcelona, té el mateix volum de demanda que té el d’un barri pobre de l’àrea metropolitana. Sí que és cert, però, que hi ha factors determinants de classe social, de nivell d’estudis o de manca de temps per atendre els fills que poden posar l’infant en situacions de vulnerabilitat: parlant de la pandèmia, doncs, no va ser el mateix per a una família amb pocs recursos econòmics i que es va confinar en un pis petit i sense balcó al barri de la Mina que per a una família benestant i que es va confinar en una casa amb pati o terrassa. Els factors de risc per als infants, a més, s’han agreujat a causa de la crisi econòmica provocada per la pandèmia. Tanmateix, hi ha casos de nens de classe mitjana o alta que venen, i sovint està relacionat amb nens que fan mil activitats escolars i d’hiperactivitat però que no tenen gaire contacte amb els seus propis pares.
“Sembla que, si un nen no fa res, estigui malvist. Doncs no passa res per avorrir-se”
Ara es parla del concepte de les hipermares (o hiperpares) i, com al contrari de pares de generacions anteriors, dediquen molt de temps als fills, volen que siguin perfectes, que tinguin totes les extraescolars i activitats per al seu desenvolupament, que aprenguin anglès des dels 3 anys, estimular-los culturalment i esportivament en tot moment, que disposin de totes les joguines educatives del món, que juguem amb ells tot el dia, que ens hi dediquem en cos i ànima als seus problemes. Això, teòricament, semblava bo. Però és veritat que el concepte d’hipermaternitat és interessant. Com ho veu?
Hem de trobar un equilibri màgic. Entre estar-ne suficientment a prop i suficientment distanciat perquè pugui aprendre i estar estimulat. Moltes vegades, però, aquesta superpreocupació per donar recursos als nens és la mostra d’una societat estressada, individualista, competitiva i consumista que situa en un segon pla tot el que és col·lectiu i tot el que és cura. El fet de no fer res sembla que estigui malvist. Doncs no passa res. Tant els adults com els infants. Els pares els hem d’acompanyar amb certa distància i oferir-los recursos, però també hem de permetre que ells explorin. Els hem de donar espais propis i mirar-los més. Et sorprendria la quantitat de pares que venen al CDIAP i ens diuen: “Jo no m’he assegut mai a terra a jugar amb el meu fill”.
Com veu el tema de les pantalles i els mòbils i els infants? Aquest és un tema ple de preguntes: arriben nens al CDIAP, amb algun trastorn, per un excés de pantalles en els primers anys? Provoca problemes de debò? A partir de quina edat seria millor? Són tòxiques? On és el problema?
No ens agrada prohibir res… però s’ha de trobar el terme mitjà entre l’ús i l’abús. A priori no són recomanables per a menors de 3 anys, però després se’n pot fer un ús controlat i meditat. Si veiem que aquella pantalla està fent que perdi la capacitat de relacionar-se amb l’altre o de jugar amb altres materials, doncs potser sí que cal moderar-ne l’ús. Però, d’altra banda, no poden viure d’esquena al món digital. Ells han nascut en una era plena de telèfons mòbils, de fotografies digitals, de tauletes per jugar i de televisors pertot arreu… i aquest món segurament ha arribat per quedar-se. Els ajuda a coordinar la relació visual-manual, els ofereix vídeos curts per aprendre hàbits, etc. El que passa és que, com deia el pedagog Jaume Funes, ells no tenen la capacitat de regular-se: ha de ser l’adult el que els ajudi a trobar els límits. Però la reflexió que hauríem de fer també és: ens regulem i limitem nosaltres l’ús de les pantalles, dels telèfons mòbils o del televisor? Si vols que el teu fill no estigui enganxat al mòbil, però després tu l’estàs mirant tot el dia, mentre esmorzes, al llit quan vas a dormir o mentre mires la tele…
“És imprescindible que els nens tornin a jugar al carrer. Necessiten tocar-ho tot, moure’s, rodolar, caure…”
Cal tornar a jugar al carrer?
És imprescindible. Molts psicòlegs al llarg de la història han explicat com el cos té un paper clau en el desenvolupament de l’ésser humà. Necessitem tocar, moure’ns, saltar, rodolar, caure. Experimentar a través del cos i de l’activitat física és bàsic per als nens. I, a més, si es pot fer tot això amb els altres, millor, perquè necessites saber i tocar els altres.
Això està desapareixent. Com jugar al carrer, si a la majoria de les ciutats el carrer és un perill de cotxes, de contaminació, d’inseguretats diverses?
Sí. Estem fomentant que el joc s’acabi fent només en espais continguts i, sovint, espais tancats, des de l’escola bressol fins als clubs o les entitats que fan extraescolars dirigides. Som una societat tan estressada que volem omplir tots els buits en l’horari dels nostres fills amb activitats dirigides de tota mena. Però jugar al carrer sense més, això no? La meva generació, i parlo dels anys setanta i vuitanta, jugàvem bastant al carrer, a tot tipus de jocs. Ara, s’ajunten dues coses: la por que passin coses dolentes, l’obligació de protegir els nens i, alhora, que no hem considerat la importància formativa que té el joc al carrer.
“Permet que el teu fill s’avorreixi”. “Deixa de ser el seu animador sociocultural”. “No omplis tot el seu temps lliure d’activitats”. Són reflexions de la divulgadora i periodista Eva Millet sobre el tema de la sobreactivitat que tenen els fills, que cada cop comença abans, amb 1 o 2 anys ja.
Avorrir-se és bo per al nen.
Ja, però per què és millor avorrir-se?
Han de tenir la capacitat d’explorar el seu entorn per iniciativa pròpia. Han de poder experimentar. La majoria de les coses s’aprenen per assaig-error. Han de saber equivocar-se. Han de tenir iniciativa pròpia per fer coses. Han d’aprendre a descobrir. Avorrir-se els pot ajudar a explorar i a aprendre. Atenció, però, això no vol dir que deixem els nens abandonats, sense prestar-los atenció i que estiguin mirant el sostre tota la tarda! Els podem acompanyar, però no marcar-los tot el camí.
“Una educació basada en el càstig no és recomanable. Però, si el castiguen, l’infant ha d’entendre per què el castiguen”
Per contra, l’autoritarisme, els càstigs i les prohibicions poden provocar nens i nenes amb problemes en el futur?
Des dels CDIAP no entrem en els models educatius de cada família. No hi ha un punt on està prefixat que s’han de posar els límits. Hi ha famílies més permissives, i famílies que són més rígides o ordenades, i no hi ha un model bo o dolent. Una educació basada en el càstig, però, no seria recomanable a priori. És millor gairebé sempre ensenyar a l’infant on és el límit. I, lògicament, han d’aprendre que les seves accions tenen algun efecte i se n’ha d’explicar el perquè. L’important és saber si les accions que fem els pares per posar límits deixen un pòsit en el nen, o el nen realment no està entenent per què el castiguem.
Tot això es deixa sovint a l’àmbit individual i privat. Hi ha molts menys psicòlegs i psiquiatres públics a Espanya que la mitjana de la Unió Europea. Per què els governs han tingut tan poca preocupació fins ara per la salut mental?
Ara, arran de la pandèmia, sembla que hi ha més preocupació. Però, tanmateix, el malestar de les famílies i dels professionals dels CDIAP no para de créixer. Els governs fan discursos, però no hi posen recursos. I menys encara per als més petits, per a la primera infància. Nosaltres volem i necessitem fer més pels nens… però no podem atendre tots els que ho necessiten. La majoria dels polítics no veuen que cuidar els infants és, en realitat, una inversió de futur, perquè ells seran els nostres joves al cap de 10 o 20 anys. Si no invertim ara en la prevenció i l’atenció precoç, ens trobarem amb problemes més greus de salut mental, de comportament o d’aprenentatge en els joves. Cal una mirada estratègica en polítiques socials i de benestar, i invertir en la petita infància.
