07/07/2022 | 06:00
Ara publicaràs un llibre nou. Serà del mateix tema?
Sempre el mateix tema. Amb el primer llibre vaig descobrir que es podia viure dels pijos, i és una cosa que recomano moltíssim. Tampoc podré estirar gaire més el tema, però no li sembla una proesa increïble que jo hagi aconseguit viure dels pijos?
És una reparació històrica!
Històrica, total. No és que m’estigui forrant exactament, perquè vostè sabrà que això en el món editorial, menys que siguis Xavier Bosch, Vargas Llosa, Isabel Allende o Sílvia Soler, no hi ha manera. Però vaig fent. Està orgullosa de mi?
Molt! Però escolta: per què els pijos són el teu principal focus d’interès?
A mi no m’interessen especialment; els interessen a vostès! Jo vaig veure que això era un nínxol de mercat i vaig demanar feina a l’Ester Vera [directora del diari Ara]. Ella em va dir que escrivís alguna cosa els estius i vaig buscar una fórmula que em permetés escriure un article diari on hi hagués un leitmotiv. I vaig veure que eren els pijos. La meva entrada a aquest món és perquè sostinc la teoria que una de les seves principals característiques és el bon gust. Em vaig dedicar a la moda durant 20 anys –que ara m’importa un pito total: no entenc com vaig treballar-hi tant temps perquè és un autèntic atropello–, però sempre m’ha interessat la qüestió del bon gust i, a partir d’aquí, tirant i tirant.
“Puc dir que soc de les persones menys ‘pijes’ que hi ha, perquè hi he pensat molt”
Què aportarà el teu segon volum?
Hi he pensat tant en els pijos, que en el fons és pensar en el privilegi, que he arribat a la conclusió que això de ser pijo és una cosa que tenim més a prop del que ens pensem. Fins i tot a l’interior d’un mateix. Hi ha molta gent que s’ha llegit el primer llibre i es pensa que els pijos són els altres. No. Nosaltres fem una caricatura del pijo, tipus Tamara Falcó, Borja Mari o el Pocholo, i ens va a tots molt bé perquè ens relaxa moltíssim, però ens impedeix descobrir el pijo que tots portem dins, i que és el problema real.
Tu dius que no tens res a veure amb el món que descrius, per molt que ara facis aquesta revelació que tots portem un pijo dins…
Jo no!
Ah, tu no?
De fet, puc dir que soc de les persones menys pijes que hi ha, perquè hi he pensat molt.
En diverses ocasions ha dit que vens d’extracció treballadora. Parla’m dels teus orígens: d’on surt Marc Giró?
Vinc de classe treballadora, i això és una cosa empírica, perquè al meu voltant no hi ha ningú que no hagi hagut de sortir a treballar fora de la choza. Hi ha persones que et diuen “és que nosaltres teníem latifundis i una casa blasonada”, però a la meva família això no li ha passat: tot el puto dia treballant des de fa segles. Per tant, dedueixo que soc de la classe treballadora. Ara bé, jo reconec quina és la meva situació privilegiada i cada matí, quan em llevo, repasso els meus privilegis i sé d’on provenen, de manera que puc dir amb total sinceritat que no sóc un pijo. Els pijos no sabeu d’on us ve el privilegi i us n’oblideu; llavors aneu tirant de veta.
“Entre parar, cedir el pas, o atropellar, els ‘pijos’ atropellen. Això és literal i metafòric”
Quines característiques tenen els pijos?
Entre parar, cedir el pas, o atropellar, ells atropellen. Això és literal i metafòric. Cada dia hi ha més gent que atropella. Ara ho estem veient amb la qüestió trans: hi ha persones que són feministes i teòricament progressistes, que, a més, han arribat a opinar en diaris de grans tirades gràcies a les eines que proporciona el feminisme o la revolució obrera, i que, de sobte, s’apijen. Llavors, quan les persones trans reclamen els seus drets, aquestes opinadores, completament instal·lades en el privilegi, s’obliden de per què el tenen. Això és una cosa molt de pijos. Després hi ha els pijos clàssics, que són rics des del segle XV i s’obliden d’on ve la seva riquesa. Si tu parles amb la reina d’Anglaterra i li expliques el colonialisme i com està forjat l’Imperi britànic, et dirà: “No, home, no, que nosaltres hem fet el modernisme!”. El modernisme és una merda; és un dels problemes que tenim a Catalunya i a Barcelona, concretament. Si no hi hagués hagut modernisme, seríem d’una altra manera.
“El ‘pijo’ atresora privilegis, i el cervell no li envia l’ordre neuronal per descobrir d’on venen”
Ara m’he perdut.
Doncs estigui més atenta.
Perdoni! Vaig enrere: quan parlaves de la caricatura i la sàtira que fem dels pijos. Mentre fem aquest retrat, en realitat no estem parant prou atenció a qüestions com d’on prové la seva fortuna, o quins mecanismes tenen per mantenir-la i per conservar els seus privilegis. Però, en certa manera, el teu llibre no contribueix a aquesta sàtira?
Té tota la raó; per això n’escric un altre, perquè me’n vaig adonar. De totes maneres, si vostè llegeix entre línies, el primer llibre no està mal, eh?
En cap cas!
Una senyora de Pamplona em va dir: “Nos dejas finas”, i vaig pensar: “Doncs tens raó, filla meva”. En canvi, també hi ha altres pijes que se l’han llegit i que diuen: “Pues qué graciosos, los pijos”, com si això no anés amb elles. Insisteixo que tots portem un pijo dins. La gent fa quatre duros i es torna imbècil.
Per tant, no tens per què néixer pijo. Te’n pots fer.
És clar. Una estratègia que tenen els pijos és fer veure que estan aquí dels del Big Bang, però això és una patranya total. Si vostès ara tinguessin la riquesa més sobtada, sigui per la via de l’extorsió, del tràfic d’armes, de la loteria nacional o perquè roben un banc, en un quart d’hora tindrien l’aspecte de pijo. Els rics tenen molts números de ser pijos, però el pijo és la persona que atresora privilegis i a qui, al final, el cervell no li envia ni l’ordre neuronal per descobrir d’on venen. I té molt a veure amb qui tenen davant: un pensa que ho és fins que apareix Amancio Ortega. I Amancio Ortega ho creu fins que apareix Jeff Bezos.
“Els ‘pijos’, mentre resen, maneguen: van a veure verges i, mentrestant, es passen informació”
Això ens pot passar a nosaltres, també.
Ens passa constantment. Tu potser estàs en una circumstància que ets el pijo i n’has de ser conscient. Llavors pots actuar com un cretí o no; depèn de com gestionis el teu privilegi. Hi ha aquella falsa idea de la ultradreta, de dir que l’esquerra no pot comprar-se una casa amb jardí, com va fer Pablo Iglesias. Com? A la vista està que sí que ho pot fer!
Al llibre parles del pijo d’esquerres. Hi dediques un capítol i el resols amb una única frase: “Simplement, no existeix”.
No existeix, tot i que hi ha gent que insisteix a dir que és d’esquerres: per exemple, aquestes feministes que estan en contra de la llei trans, o els pijos que havien estat socialistes i que estan en contra de la Colau pel tema del cotxe. Però què volen, ofegar-se? O gent que és d’esquerres però que aquest estiu s’ho passarà pipa a Calella de Palafrugell i després a Nova York amb la família. Si ets d’esquerres verdaderament, no ets pijo.
Hi ha pijos que amaguen en certs moments que són pijos?
No ho poden amagar perquè no saben que ho són. No es reconeixen com a pijos, però sí que identifiquen el gitano, el marica o la romanesa. El que sí que amaguen són els diners, i això és perquè, si els han obtingut d’extorsions i tenen ous en diferents paneres, doncs és clar que són discrets!
Home, potser n’hi ha que sí que ho són, de conscients.
Que no, que no, que per això munten fundacions i ajuden la Creu Roja. Amb això ja tenen el cel guanyat. Després, hi ha aquesta cosa tan transversal i típica d’anar-se’n a l’Índia, muntar una teulada i quatre pilars, dir que allò és una escola, tornar-se’n i alabat sia Déu. Els pijos estan molt per la cosa catòlica, apostòlica i romànica, tot i que compte que no acabin cremant el Vaticà amb el papa dins. S’han apropiat de la idea de Déu i resen tota l’estona. I, mentre resen, maneguen: fan caminades, van a llocs sants a veure verges i, mentrestant, es passen informació els uns als altres.
“La que diu que és feminista liberal, a què s’està referint? Tu ets de dretes, guapa!”
De pijos homosexuals no n’hi ha, no?
No, en principi no. Desapareixen de tot el que surti del cànon clàssic eurocèntric. El feminisme, la qüestió LGTBI, la qüestió de la migració, la cultura, l’avantguarda, tot això obre la porta a la reflexió, i ser pijo és, bàsicament, no canviar de posició, no deixar anar cap privilegi i apropiar-se del possible privilegi dels altres.
Llavors, pijes feministes tampoc existeixen?
No.
Fixa’t que hi va haver alguns partits polítics que parlaven del feminisme liberal, justament per intentar interpel·lar les dones de les elits econòmiques i socials.
D’això no en parlarem, eh? És com si ara algú diu que els negres són inferiors als blancs. O que la Terra és plana. O que les dones han d’estar netejant el vàter de genolls. O que els que salten la tanca de Melilla són una banda de terroristes. Hi ha coses que no es poden debatre. La que diu que és liberal, a què s’està referint? Tu ets de dretes, guapa! Si una persona et diu que és liberal, t’has d’amagar la cartera, perquè està a punt de robar-te-la a la teva puta cara. Vostè no es deixi, enredar, eh?
Jo? No, no. Només plantejava que hi havia partits polítics que havien fet bandera d’aquest concepte: “Nosaltres som feministes liberals”.
No, vostès són feixistes! S’haurien de rentar la boca amb sabó quan parlen de feminisme! Ja entenem què és el liberalisme, és de Barrio Sésamo: tu ves fent la teva sense tocar els collons als altres. Però és que jo no conec cap liberal que no toqui els collons sistemàticament al que té davant. Amb el feixisme s’ha d’estar atent; els periodistes ja ho estàveu advertint. Hi ha moltíssimes persones que havien lluitat contra el feixisme durant 40 anys de dictadura, que s’havien fet feministes, socialistes, comunistes, i ara resulta que n’hi ha que es fan liberals! Quan ja tenen la televisió, la rentadora, els nens escolaritzats i obren la nevera i hi surt un iogurt Yoplait, s’obliden de per què poden obrir-la i tenir aquest iogurt. Aquest és el problema que té l’esquerra.
“La línia entre no assegurar una treballadora que et planxa les camises i Donald Trump és finíssima”
Què vols dir?
Hem de recordar d’on venim, què havíem estat i què som. No sé a quantes persones d’esquerres els he preguntat si tenen senyores que venen a casa seva a netejar, i em diuen que sí, que hi van 4 hores a la setmana. “La tens assegurada?”. “Ah, no, ho faig en negre”. Olé tus cojones morenos i d’esquerres! Llavors ens queixarem de Donald Trump, però la línia entre no assegurar una persona que tens 4 hores a la setmana planxant-te les camises i Donald Trump és finíssima. I hem d’estar-hi atents. No troba vostè que tinc una mica de raó?
La tens tota. Deixa’m recordar el que deies sobre les esquerres al programa El sentido de la birra: “Mentre estem llegint El capital, El manifest comunista, el que diu Simone de Beauvoir, i no sé què més, ja ens ha posat la polla pel cul la ultradreta. I mira com de senzill és el que diuen ells: una, grande y libre. I a prendre pel cul: tots els maricons al paredón i les dones a fregar el terra. No hi ha més discussió i es queden tan amples”.
Això ho deia perquè les esquerres, en general, són molt crítiques amb elles mateixes. I són molt lentes. Cal anar més ràpidament, s’ha de ser més pràctic i més simpàtic. Això també li ha passat a l’independentisme: que si patatim, que si patatam, que si la CUP, que si Junts, que si CiU, que si l’altre… És una cosa súper mal muntada! Doncs també les esquerres són massa autoexigents: sembla que siguin entrenadores d’un equip olímpic de gimnàstica rítmica de la Rússia de Gorbatxov. Noia, relaxa’t! L’esquerra ha perdut el sentit de l’humor. Mira l’Ayuso, com n’és de simpàtica, la tia, que va a El hormiguero, parla amb les formigues i s’ho passa genial. Jo flipo, t’ho dic sincerament. No?
Sí.
I, és clar, l’agenda de l’esquerra no pot ser l’agenda del fascio. Nosaltres no podem discutir si els mariques poden sobreviure o no, o sobre els drets de les dones. No, guapa, la gent s’ha d’espavilar. Ara sembla que hagis de tornar a explicar la qüestió trans o el feminisme. Com? En aquest punt de la pel·lícula hem d’estar explicant què és el feminisme? És que m’és igual que el tio sigui un talibà de l’Afganistan; a vostè no li explicarem el feminisme, perquè és senzillíssim. Les cartes sobre la taula i cara amunt: vostè està d’acord que les dones tinguin drets i que no se li ha de tocar la teta a una senyora que no diu que ho vol? Vostè sap la diferència entre violar una senyora i no violar-la, sí o no? Sí. Doncs no la violi. Però, en comptes de fer això, vinga a donar-hi voltes. Jo peco d’innocència perquè pensava que hi havia coses que eren clares.
Però per què creus que l’esquerra està comprant els marcs de la dreta?
Home! Jo sento tertúlies a la ràdio i no soc el Basté ni la Rosel, però jo faria fora gent de l’estudi. Posem els propagandistes al mateix nivell que els periodistes, i al periodista se li ha d’exigir: tota aquesta merda de dades que està dient, les pot acreditar? No? Doncs fora de l’estudi; avui no cobres. És com si tu ets anestesista, et deixes l’anestèsia i fas les coses a la brava. Això comportaria una querella criminal.
“Hi ha moltíssims periodistes que són servents dels ‘pijos'”
Per tant, els mitjans també contribueixen a l’establiment d’aquests marcs.
Al meu llibre parlo dels servents i n’hi ha de molts tipus: des dels clàssics, que paren la taula i retallen la gespa del jardí, fins als que entretenen el pijo. I hi ha moltíssims periodistes que són servents dels pijos. A les tertúlies ho veus constantment, però ningú demana explicacions. Amb la qüestió trans i la migració s’estan dient un seguit de coses que l’empresa editorial hauria de demanar que s’acreditessin. Ho hem de començar a exigir, perquè, si no, te la van colant. I llavors, què passa? Que els que queden com a més progressistes són els de Sálvame. Lídia Lozano, amb la seva actitud, queda més progressista que moltes de les tertúlies que ens traguem cada dia.
El fet que alguns mitjans facin de corretja de transmissió dels discursos de la ultradreta és una cosa conscient? La forma de confrontar-ho és que no es doni veu a les persones que els reprodueixen?
Amb la llibertat d’expressió tampoc ens hi posarem: és un fals debat. El debat de la llibertat s’hauria d’emmarcar a Qatar, no a l’Europa benestant. Hem de fugir dels falsos debats; és millor que parlem de gaspatxo, de com regar les plantes o de com treure’ns els mosquits de sobre.
“Falta edició en algunes tertúlies, però també ens hauríem de preguntar si els editors són protofeixistes”
T’ho preguntava per si creus que els mitjans han pecat d’un fals pluralisme que porta que a les tertúlies es doni espai a discursos que reprodueixen l’agenda de l’extrema dreta.
Ah, sí, completament. Falta edició a les tertúlies d’alguns mitjans. Però també ens hauríem de preguntar si els editors són protofeixistes. Aquesta és la pregunta. Jo no ho sé. Però probablement.
Per què et sembla més progressista Sálvame que moltes de les tertúlies “que ens traguem cada dia”?
Perquè trobo que Sálvame és més lliure, que té un discurs que està als marges i que la discussió és més real. Aquella gent no ens està dient: “Nosaltres som periodistes i podem explicar les coses”. Allò és espectacle i, com a tal, és més sincer.
“Molta gent es va assabentar que els homes exerceixen violència contra les dones a través de la filla de la Rocío Jurado”
Parlem del cas Rociíto?
Si vostè vol.
Bona part de públic a l’Estat espanyol et va conèixer a partir de les teves intervencions en el debat posterior a l’emissió dels programes de Rocío Carrasco. Quina lectura fas del cas i del tractament mediàtic que se’n va fer?
Nosaltres ja entenem que aquests temes s’haurien de tractar amb Judith Butler, Bel Olid i vostè mateixa moderant una taula al Centre de Cultura Contemporània, amb aportacions de catedràtiques de la universitat. És un tema molt seriós, i, en un món ideal, les coses haurien de funcionar així. Però resulta que molta gent es va assabentar que els homes exerceixen violència contra les dones a través de la filla de la Rocío Jurado. Toca’t els nassos i balla “Como una ola”! Ni ells mateixos sabien que allò aniria d’aquella manera, perquè anaven a fer espectacle, que és el que saben fer. Però es van trobar amb això.
“S’ha de preguntar sistemàticament sobre Melilla. La inflació me la passo pel cul: ‘¿Qué hay de lo de Melilla?'”
Per tant, creus que el programa, el debat posterior i el que ha generat és una oportunitat?
Jo tenia tot els prejudicis que vostès tenien, perquè disposava de la mateixa informació. M’havia tragat tota la història: una nena pijeta, filla de folklòrica que ha jugat a ser model, una arreplegada. Llavors, quan vaig veure de què anava el tema, vaig pensar: “Mare de Déu senyor!”. Va ser una oportunitat única i probablement històrica de parlar sobre maltractaments tipificats. Jo entenc les reserves de les persones que creuen que Telecinco i Jorge Javier Vázquez potser no són els més adequats per parlar d’aquest tema, entenc les reserves sobre el personatge de Rocío Carrasco, però la realitat és que ens paraven pel carrer senyores i ens deien “muchísimas gracias”, perquè s’hi sentien perfectament reconegudes. I això també passa amb la qüestió trans, amb els mariques i amb qualsevol persona que no se senti encaixada: hem d’aprendre a escoltar-les. Igualment, amb les persones que van saltar la tanca [de Melilla].
…
Tenim imatges, les hem vist esteses, mortes. Hi farem alguna cosa o no? Als polítics se’ls ha de preguntar sistemàticament sobre el que ha passat a Melilla. Quan el president del Govern comparegui per parlar de la pujada de la inflació, doncs miri, la inflació me la passo jo pel cul. “¿Qué hay de lo de Melilla?”. I això amb el president, amb el senyor subsecretari, amb el senyor Illa, amb el senyor Aragonès, amb la senyora Colau, amb tots: “Lo de Melilla, ¿qué?”. I no parar fins que contestin. Crec que hem de ser pesadíssimes.
