Ni Rufián ni Montero: el jovent comunista tenim un pla contra la reacció i el feixisme

La sensació de no ser capaços de copsar del tot la conjuntura és compartida per quasi tothom. Les notícies caduquen en poques hores, la lògica de l’espectacle mediàtic i els algoritmes de les xarxes socials amenacen de produir una ansietat paralitzant generalitzada, mentre la resignació eixampla les files de l’abstencionisme i de la reclusió en les aspiracions o la supervivència privades.

La guerra imperialista assoleix un caràcter cada vegada més mundial, en tant que condensa les contradiccions de la crisi secular del capitalisme global, un sistema atrapat en un estancament econòmic terminal que dura ja dècades. La fugida endavant de les oligarquies occidentals per navegar per la situació i posposar tot el que sigui possible el declivi atlantista pren la forma d’ofensiva contra la classe treballadora a tots els nivells i d’aposta per aprofundir en la dimensió autoritària dels règims liberals, amb l’auge de la reacció i del feixisme com a punta de llança d’aquesta transformació. A diferència de fa una dècada, guerra, imperialisme o auge reaccionari ja no són paraules remotes per a la majoria o limitades a la retòrica de minories revolucionàries; ara són de domini públic, són els atributs d’una nova època històrica de crua competició geopolítica i d’autoritarisme. La disputa pel sentit comú no és ja només desemmascarar què està passant, sinó oferir la millor resposta.

Al meu parer, la resposta que oferim els comunistes és la més racional, la més realista, sense dreceres. Altres respostes més cridaneres neixen directament mortes, produeixen cansament i frustració a parts iguals, i amenacen de tornar a capturar les energies socials que sincerament creuen que no és viable seguir com fins ara. En aquesta última categoria s’hi podria incloure l’enèsim reboot de l’esquerra reformista, de l’esquerra a l’esquerra del PSOE.

El 9 d’abril passat va tenir lloc un acte a Barcelona, al qual calia posar atenció: una conversa entre Irene Montero, eurodiputada de Podem i exministra, i Gabriel Rufián, diputat d’ERC al Congrés, moderada per Xavier Domènech, historiador i exlíder dels Comuns. Malgrat la manca d’originalitat total de la conversa, en què els ponents es dedicaren a repetir les mateixes consignes que en les darreres desenes d’entrevistes que han concedit, la rellevància de l’acte va més enllà de l’acte en si i s’ha de llegir com una contribució al debat obert al si de l’esquerra reformista sobre com confrontar l’auge reaccionari concretat en un possible govern del PP i de Vox a l’Estat espanyol.

Rufián i Montero proposen: “ajuntem-nos tots per aconseguir que el PSOE torni a governar”

La seva proposta podria resumir-se a: “ajuntem-nos tots per aconseguir de la millor manera possible que el PSOE torni a governar”. Les versions més tosques d’aquest nou frontpopulisme per al segle XXI parlen d’”unitat antifeixista” i de ciència electoral; en el fons, es refereixen a pur electoralisme, a reflotar marques mig enfonsades, al fet que la suma de debilitats permeti com a mínim no fer un ridícul excessivament espantós davant d’unes bases socials minvants i poc il·lusionades després de la gestió magnífica dels diferents “governs progressistes”. En el cas de Rufián, fins i tot pot llegir-se com una maniobra per assegurar-se el seu lloc de sortida per Barcelona al Congrés, que en altres escenaris podria estar en discussió per la seva poca sintonia amb la direcció d’ERC.

Les versions més refinades, amb Domènech com un dels seus representants, posen l’èmfasi en la necessitat de modificar la correlació de forces a escala social i, per tant, defensen que la dimensió electoral hauria de ser només una expressió d’aquest treball més profund. Els frontpopulistes més intel·ligents són conscients que els partits d’esquerres són avui sobretot partits de notables, diminuts en nombre de militants, i amb connexions fortes, com a màxim, amb sindicats de concertació amics de la patronal i amb un entramat difós d’influencers i d’activistes digitals. Per això, defensen que el nou frontpopulisme requereix un treball específic que canalitzi electoralment les energies contingudes en el teixit social, especialment ric a Catalunya, que formarien sindicats, moviments socials, agrupacions culturals, etc. Així, aquesta versió voldria aglutinar tots aquests col·lectius de base i subordinar-los políticament sota les coordenades de la col·laboració entre classes i el fracàs anunciat i confirmat mil vegades que és el Govern de l’Estat capitalista en general i el Govern del PSOE en particular.

Des de posicions comunistes, és necessari denunciar la completa bancarrota política a què ens volen condemnar aquests polítics professionals i partits de l’esquerra. La seva és una proposta equivocada, que només pot produir encara més desafecció i, a més a més, és profundament impotent davant del perill que suposa l’auge reaccionari i la transformació autoritària dels estats; és un suïcidi polític.

No tenen gens de credibilitat perquè no han pogut fer res del que prometien, però insisteixen a fer el mateix

En primer lloc, cal assenyalar el profund descrèdit del seu projecte. Les forces socialdemòcrates han governat a tots els nivells en els darrers anys: Podem, Sumar, Esquerra Unida, Compromís, Més, els Comuns, ERC, tots han tingut responsabilitats institucionals i no han solucionat cap dels problemes de fons que travessen la societat. La classe treballadora no viu significativament millor en cap sentit després del seu pas pel govern: els salaris reals continuen estancats, els preus de l’habitatge són pels núvols i es mantenen els desnonaments, s’ha continuat incrementant el pressupost militar i comerciant armes amb Israel, massacrant migrants a les fronteres, reprimint i empresonant vaguistes o infiltrant policies en diferents moviments socials, només per esmentar alguna de les infinites barbaritats que han continuat passant amb governs en què aquestes forces polítiques participaven o que havien investit.

No tenen cap mena de credibilitat, perquè no han pogut fer res del que prometien, però és que, a més a més, insisteixen a fer exactament el mateix, sense adonar-se’n (o adonant-se’n) que és la seva gestió, sempre inserida en la lògica capitalista i els seus límits, el que genera les condicions més adients perquè la reacció creixi.

En segon lloc, és important fer entendre que aquests partits fan propostes per a un món que no existeix. Les condicions que propiciaren l’ordre post-Segona Guerra Mundial i el sorgiment dels estats de benestar al centre imperialista —l’existència d’un moviment obrer fort i massiu, l’amenaça soviètica, l’extracció de rendes de la perifèria global i un cicle d’acumulació amb taxes de guany suficients— ja no existeixen i, avui, la classe dominant sap que, per sostenir la seva hegemonia, ha d’adaptar l’estratègia per a un moment d’estancament econòmic i una nova correlació de forces socials en què la classe treballadora es troba totalment desarmada políticament. El fonament del projecte polític de l’esquerra reformista europea, la redistribució de la riquesa respectant la societat de classes, s’esfondra, però la seva profunda lleialtat ideològica i política envers l’ordre capitalista i la legalitat burgesa els impedeix veure-ho i produeix un elevat grau de desorientació.

Radicalitat simulada, quan són a l’oposició; moderada impotència, quan governen, en un cicle que mai no s’acaba

La seva proposta sempre, a la pràctica, acaba implicant acatar els designis de les grans oligarquies i impostar un fals realisme, que no és més que una màscara per a la renúncia: radicalitat simulada, quan són a l’oposició, i moderada impotència, quan governen, en un cicle que mai no s’acaba. Cal explicar obertament que les reformes de mínims que requerirà el futur pròxim, definit per la crisi econòmica que esclatarà arran de la crisi energètica vinculada a la guerra, ni tan sols seran sobre la taula sense l’existència d’una força de classe amb la capacitat d’imposar-les i que es trobi en disposició de plantejar un camí de revolució política i social.

Ni el cunyadisme d’esquerres cada vegada més reaccionari de Rufián, ni el conglomerat politicoempresarial especialitzat en gaslighting que representa Montero formen part de la solució del problema importantíssim que hem d’afrontar. Cap de les forces polítiques de l’esquerra reformista no disposa de les anàlisis i les propostes necessàries per a la situació greu que vivim, i això ho tenen clar cada vegada més sectors socials. Deia abans que no hi ha dreceres i que, per tant, hem de ser clars i honestos, explicar que l’única via realista per aturar l’ofensiva de les oligarquies és la construcció d’una alternativa política socialista, però ho hem de fer mentre responem a les necessitats i preocupacions immediates de la nostra gent.

La construcció d’un front de classe contra la reacció i el feixisme és la proposta que el Moviment Socialista ha llançat a la resta dels sectors militants i a la societat en general, contraposada als cants de sirena de l’esquerra reformista. Es tracta d’un front de caràcter defensiu que ha de combatre l’avenç de les posicions reaccionàries en tots els àmbits, l’autoritarisme estatal i els grups d’esquadristes feixistes, integrat per organitzacions, col·lectius i associacions de la classe treballadora. Un front que ha de combatre la reacció i el feixisme, no per reforçar el PSOE com fa l’esquerra reformista, sinó precisament per demostrar la seva debilitat i connivència amb el projecte polític de les oligarquies. Aquesta tàctica defensiva ha de permetre allunyar tot el teixit social existent de la influència políticament nociva del reformisme i estendre la perspectiva de la lluita de classes davant del creixent malestar social, així com oferir victòries en lluites concretes contra els reaccionaris que permetin fer pujar la moral i treure de la resignació tant els sectors organitzats de la classe treballadora com els seus sectors més despolititzats.

No cal la unitat electoral de les forces subordinades al PSOE; cal unitat per la base per fer impossible un moviment de masses reaccionari

El que està a les nostres mans, en les de tots aquells preocupats per l’auge reaccionari, és demostrar que la força de la classe treballadora no rau en una desfilada electoral, sinó en la seva capacitat d’associació i mobilització orientada a evitar que l’elevat suport electoral a partits com Vox o Aliança Catalana cristal·litzi en una vertadera força social de masses al carrer i que les seves idees es continuïn difonent sense traves. El que es requereix avui no és la unitat electoral de les forces subordinades al PSOE, sinó la unitat per la base que faci impossible que existeixi un moviment de masses reaccionari que els quadres feixistes intenten impulsar, garantint que, governi qui governi —el PP, Vox, el PSOE o la seva esquerra—, tindrem la correlació de forces necessària per defensar-nos de qualsevol embat contra els drets polítics o les reformes contra les condicions de vida. En l’èxit d’aquesta articulació ens hi juguem les condicions per fer política en els pròxims anys, i els darrers mesos ja s’han pogut veure algunes primeres passes en aquesta direcció: la resposta al desnonament del B9 a Badalona, a la presentació de Núcleo Nacional a Sentmenat o a la manifestació racista de Vox a Tarragona són només exemples d’una dinàmica que s’ha de generalitzar.

Però cal assenyalar que aquesta iniciativa tàctica, confinada a qüestions concretes, paradoxalment podria córrer el risc de complir la funció d’agitació de carrer per les propostes frontpopulistes, que sens dubte tractaran d’apropiar-se i treure rèdit de les mobilitzacions des de mitjans de comunicació i parlaments. Com ho fem per no ser a la pràctica la força de xoc del PSOE o totes les forces subalternes a aquest?

La dinàmica política del front de classe s’ha d’acompanyar de la construcció de grans organitzacions revolucionàries que puguin orientar cap a un horitzó polític a llarg termini, que permetin lligar la lluita contra la reacció i el feixisme a la lluita contra el capitalisme que els engendra i contra tots els seus gestors, d’esquerres i de dretes, que ofereixi un programa de transformació radical; com en la majoria dels moments històrics, és entre la joventut treballadora on avui creix una proposta alternativa que pot evitar el daltabaix que suposaria seguir com fins ara.

El Moviment Socialista, en concret la seva organització juvenil, l’OJS, ha desplegat un treball constant d’agitació, propaganda i formació entre la joventut per socialitzar tant la proposta defensiva del front de classe com la necessitat d’organitzar-se de forma independent de tots els partits lleials al sistema capitalista i les seves institucions, per denunciar que, en temps de guerra, reacció i feixisme, existeix una nova generació militant no domesticada per l’esquerra reformista que té un pla i que afirma que l’única sortida a la barbàrie capitalista és la revolució socialista. Aquest Primer de Maig, dia internacional de la classe treballadora, l’OJS convoca una manifestació a Barcelona que ha de ser una demostració de forces en aquest sentit, una prova que no està tot perdut, que la joventut treballadora està cansada de venedors de fum i que es disposa a prendre les regnes del seu propi futur.