22/05/2026 | 07:00
Arriba Bad Bunny a Barcelona i amb ell reviu l’etern esbufec dels adults. Quina gràcia té això del reggaeton? Ni m’agrada ni l’entenc! Però, sobretot, no ho entenc. Això és música?! No cal patir més del compte, però tampoc no seria sobrer acceptar tres fets. 1) A les músiques populars, els adults no som pas el centre del món, sinó més aviat una veu perifèrica i sovint desinformada. 2) No totes les músiques han estat concebudes per agradar-te ni busquen la teva aprovació. 3) Moltes músiques neixen amb un desig explícit: incomodar-te. I en aquest objectiu gens dissimulat, hi ha tres eixos evidents: el d’edat, el de classe i el de raça.
La música és una eina molt útil per alçar barreres entre generacions i també serveix com una xarxa electrificada que manté a ratlla col·lectius considerats opressors en termes de raça o de classe. Justament per això, les noves músiques funcionen com un mirall de doble direcció que, d’una banda, defineix els trets característics dels qui la practiquen i, de l’altra, dibuixa amb precisió els qui no hi combreguen o, fins i tot, s’hi oposen. És difícil sentir-se més fora de joc que en un espai on et costa interpretar el lèxic amb què es verbalitzen les cançons i on la gent balla d’una manera que et fa vergonya replicar. D’això es tracta, del fet que entenguis, com a mínim, un missatge: el teu temps ha passat i el present som nosaltres. Tot això, és clar, en un espai de poder tan efímer i simbòlic com la pista de ball. Però, ei, no poques conquestes s’han gestat a les pistes de ball.
A La música. Una historia subversiva, l’historiador i crític de jazz nord-americà Ted Gioia sosté que els estils musicals sempre sorgeixen en els marges, a les perifèries, lluny dels focus de poder i de l’escrutini dels especialistes. El blues, tot i que avui es programi als auditoris, liceus i palaus de la música i que gaudeixi d’un prestigi inqüestionable, va néixer a Mississipi, un estat on els índexs d’alfabetització estaven sota mínims i la renda per capita era la més baixa de tots els Estats Units. Podem seguir: el jazz, el rock-and-roll, el soul, el funk, la salsa, la música disco, el reggae, la rumba, el punk, el rap, el rock urbà, el heavy, el techno, les mil mutacions de la cúmbia, el kuduro… Tots són gèneres forjats per col·lectius estigmatitzats i/o sorgits en contextos socialment desafavorits.
Hem d’assumir que, en l’àmbit de les músiques populars, el poder d’innovació sempre el trobarem en els marges
Res d’això és casual: “Les innovacions musicals gairebé sempre provenen dels marginats (esclaus, bohemis, rebels i altres individus exclosos de les posicions de poder) perquè ells són els qui senten menys lleialtat envers les formes d’actuar i les actituds dominants de les societats on viuen”, detecta Gioia. Per què? És molt senzill: només qüestionaran les músiques legitimades per les classes dominants aquells que se senten socialment exclosos. Potser ja ha arribat l’hora d’anar assumint que, en l’àmbit de les músiques populars, el poder d’innovació sempre el trobarem en els marges. I que, justament per això, totes les noves músiques passen per una primera fase de rebuig, una segona d’acceptació, una tercera d’assimilació/explotació i una quarta de reivindicació retrospectiva on es barreja revisió històrica, sentiment de culpa i aquella nostàlgia que tot ho cura i ens permet assegurar 20 anys després que 20 anys enrere ja t’agradava allò.
Quina vergonya, sí
Fa una mica de vergonya treure aquest tema el 2026, perquè el reggaeton ha deixat de ser una música emergent. El seu esclat internacional va arribar amb “Papi chulo” (de la panamenya Lorna) i “Gasolina” (del porto-riqueny Daddy Yankee), cançons del 2003 i del 2004, tot i que el terme reggaeton ja es feia servir una dècada abans i les seves arrels cal buscar-les a finals dels vuitanta. Escriure tot això per intentar justificar la centralitat d’un patró rítmic que fa més de dues dècades que marca el compàs del present és com voler explicar als adults del 1976 la importància del rock-and-roll 20 anys després de l’èxit de “Rock around the clock”, de Bill Haley… i un any abans de la mort d’Elvis Presley! Però cal reconèixer que, tot i que el món avanci cada cop més ràpid, i, amb aquest, les modes i els canvis culturals, hi ha comportaments que continuen despertant resistències inamovibles.
Cada cop que els adults cridem “aquesta música no m’agrada”, “això no ho entenc” o “això no és música”, no estem frenant l’expansió d’un estil, sinó reforçant el seu atractiu davant la generació que el convertirà en la seva banda sonora. Estem fent el que se suposa que hem de fer, de la mateixa manera que els nostres avis van renegar d’aquella música monòtona, incomprensible, salvatge, pervertida i buidacervells: el rock-and-roll. Els malucs d’Elvis Presley eren el perreo d’avui. I podem retrocedir encara més. El 1900, la premsa assegurava que el ragtime “afectava la ment dels joves” i simbolitzava “les perceptibles limitacions morals de la raça negra, que pràcticament no coneix les restriccions sexuals”.
El jovent mai no farà música per agradar als adults; seria un gest contra natura
Des que va esclatar el rock-and-roll, som un país profundament colonitzat per la cultura anglosaxona fins a l’extrem d’haver renunciat durant el darrer mig segle a les valuoses aportacions musicals de països veïns com França, Itàlia i Portugal i d’haver menystingut permanentment les de l’altre veí: el Marroc. Que el gènere més influent i omnipresent del segle XXI provingui justament d’un país que nosaltres vam colonitzar segles enrere ens sembla una broma de mal gust.
El jovent mai no farà música per agradar als adults. Seria un gest contra natura. Per a un adolescent d’avui, una guitarra elèctrica és un instrument tan primitiu com un clavicèmbal als ulls d’un jove del 1926. Si un grupet d’adolescents entusiasma els adults, possiblement no està fent música de la seva època, sinó refregint codis estètics d’èpoques precedents. Qui percep que no té un lloc al món fa servir la música per trobar-lo o per inventar-se’l. Qui l’ha trobat fa tot el possible per mantenir el món en ordre. Fins i tot el món de la música. Per dir-ho de manera més entenedora: la propera innovació musical mai no serà protagonitzada per quatre directius prejubilats de Fira Barcelona, Iberpotash, Acciona i Mémora que muntin un grup al paller d’un mas de Matadepera. Ni pels seus fills.
Tot arribarà… als museus
La primera cançó de jazz es titulava “Funky butt” (‘Cul pudent’), però fa dècades que el jazz, el blues i fins i tot el rock tenen les portes obertes d’auditoris, liceus i palaus. El 2007, el museu Barbican de Londres ja va acollir una exposició sobre el llegat del punk. La cultura hip-hop i la disco music han estat reivindicades en infinitat de llibres i documentals. Fins i tot un dispositiu tan controvertit com la rave de techno viu una petita febre revisionista. Aquest estiu, el cantant Yandel, meitat del duo pioner del reggaeton Wisin & Yandel, presentarà el seu espectacle amb orquestra simfònica al Palau Sant Jordi. I no trigarem gaire a veure retrospectives d’aquest gènere encara demonitzat en museus de prestigi.
Bad Bunny és una estrella global i la prova definitiva que allò que alguns encara anomenen músiques urbanes és el ‘pop’ d’avui
Bad Bunny, evidentment, no és encara en aquella fase de negació. Ni tan sols en la d’acceptació. És una estrella global, una màquina de generar diners i la prova definitiva que allò que alguns encara anomenen músiques urbanes és el pop d’avui. A més, arriba amb un disc prenyat de salsa que connecta la generació reggaetonera (i trapera) amb aquell estil sorgit als anys seixanta en un barri de migrants de Nova York que els blancs no volien trepitjar. Avui, Bad Bunny passeja orgullós la bandera d’un estil al qual ha injectat valors amb els quals podem empatitzar des d’una Europa progressista i adulta: mirada anticolonial, flow salsero, sensibilitat feminista, ambició estètica i fins i tot aquest posat intel·lectual que reforça sempre que cal amb el que tot ho suavitza: les ulleres.
Aquest planeta està governat per septuagenaris; alguns d’ells, amb evidents carències d’empatia, de moral i de sentit de la justícia. L’univers paral·lel de les músiques populars, però, no pertany als adults. Les músiques populars són un reflex de la realitat, d’acord, però pretendre resoldre els problemes del món corregint comportaments musicals és com pretendre millorar el sistema educatiu criminalitzant el comportament als patis. D’alguna manera, les músiques populars són el nostre pati d’escola.
Res d’això no vol dir que no calgui parar atenció als discursos que transmet la música. Repassem, però, les que ens van embogir d’adolescents. Probablement hi trobarem molts dels trets que ens incomoden del reggaeton: materialisme, individualisme, masclisme, lletres barroeres, desig sexual… De joves, la música ens permet fingir que el món és nostre. D’adults, ens entestem a recordar als joves que el món mai no serà seu. I així anem fent.
