21/07/2026 | 07:00
Eunoia (nom fictici) va arribar a Catalunya l’any 2021 del Perú, on va començar a treballar com a cuidadora de persones grans. Ella és treballadora de la llar en la modalitat d’interna, és a dir, dorm a casa de la persona que cuida, tot i que cobra com a externa. L’horari irregular que té li impedeix tenir una altra feina: cobra per unes 20 hores la setmana; però, en realitat, en fa més de 100. Aquesta és una situació que moltes treballadores de la llar internes viuen actualment a Catalunya: una paradoxa laboral en què han d’estar disponibles pràcticament tot el dia sense que bona part d’aquest temps es consideri feina.
Aquesta és la conclusió principal de l’informe El temps de les internes. L’explotació invisible, presentat per CCOO de Catalunya, que denuncia que moltes treballadores de la llar, majoritàriament dones migrants, arriben a estar a disposició de la família ocupadora fins a 22 hores diàries sense que aquesta dedicació es reconegui ni es remuneri com a treball efectiu.
Irene Galí: “La feina d’una interna és com la d’un socorrista: pot passar molta estona sense actuar, però ha d’estar disponible”
La trampa del “temps de presència”
Segons l’informe, el concepte legal de “temps de presència” s’ha convertit en una escletxa que permet allargar les jornades molt més enllà dels límits habituals del mercat laboral. Irene Galí, sociòloga i autora de l’informe El temps de les internes, defineix el “temps de presència” com el període addicional a la jornada laboral durant el qual la treballadora està obligada a romandre al domicili de la persona ocupadora i disponible per intervenir si se la necessita, però sense que aquest temps es consideri treball efectiu. És una característica prevista específicament en la normativa que regula el treball de la llar a Espanya.
En la pràctica, això significa que una cuidadora interna pot haver acabat la seva jornada ordinària i, tot i així, no poder marxar de casa ni disposar lliurement del seu temps: ha de continuar preparada per atendre qualsevol necessitat que pugui sorgir, encara que finalment no se li demani cap tasca. “És com un socorrista o un vigilant nocturn: pot passar molta estona sense actuar, però està treballant perquè ha d’estar disponible”, comenta Galí. Per a CCOO, aquesta és la contradicció principal del sistema: la disponibilitat permanent forma part de la feina de cuidar, però legalment bona part d’aquest temps queda fora del còmput de la jornada laboral.
La legislació, de fet, permet que aquest temps de presència arribi fins a 20 hores setmanals en els contractes a jornada completa. Així, una treballadora pot acumular una jornada ordinària de 40 hores i, a més, haver de romandre fins a 20 hores més al domicili sense poder organitzar lliurement el seu temps. Tot i que la norma estableix que aquestes hores s’han de compensar econòmicament o amb descans, la realitat és que sovint aquesta compensació no arriba o queda diluïda en salaris molt baixos.
En el cas de les treballadores internes, aquesta situació s’agreuja encara més perquè, a aquestes 60 hores setmanals entre treball efectiu i temps de presència, s’hi afegeix l’obligació de pernoctar al domicili. La normativa també permet que fins a un 30% del salari es pagui en espècie, mitjançant allotjament i manutenció, de manera que moltes acaben treballant i vivint al mateix lloc per un sou equivalent al salari mínim interprofessional.
El buit del registre horari i de la inspecció al domicili
A aquesta situació s’hi afegeix un obstacle: el registre horari no és obligatori en el cas de les treballadores de la llar i és difícil demostrar quan el temps de presència es converteix en temps de treball efectiu. Segons CCOO, aquesta manca de control facilita que moltes hores de feina acabin invisibilitzades i quedin sense retribució.
L’any 2024, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va determinar que excloure les treballadores de la llar del registre horari és contrari al dret europeu. A més, advertia que aquesta exclusió podria constituir una discriminació indirecta per raó de sexe, ja que es tracta d’un sector altament feminitzat; però, tot i això, la legislació espanyola encara no ha incorporat aquesta obligació.
A aquesta dificultat s’hi suma el fet que el lloc de treball és un domicili privat i les inspeccions de treball per detectar irregularitats no hi poden accedir lliurement perquè la Constitució protegeix la inviolabilitat del domicili. “Hi ha un conflicte entre el dret a la intimitat del domicili i els drets laborals de les treballadores. El que no podem assumir és que sempre prevalgui el primer”, defensa Galí.
Eunoia (treballadora interna): “Dormo a casa de la persona que cuido, però només em paguen com si fos externa”
Per a Eunoia, també caldrien més inspeccions de treball per a aquells qui exploten les treballadores internes, demanant-los cada vegada més sense pagar el que correspon: “Jo vull treballar amb persones conscients, que vulguin que tingui el permís de residència i que pagui els impostos com ho fa tothom”.
Un sector sostingut per dones migrants i amb molta economia submergida
El sector de les cures està profundament feminitzat i moltes de les dones que hi treballen són migrants: de les persones afiliades al sistema especial de treballadors de la llar a Catalunya, el 95% són dones i gairebé una de cada dues té nacionalitat estrangera. A més, sovint la situació administrativa de les treballadores no està regulada. Segons les dades recollides per CCOO, a Catalunya la taxa d’informalitat en el treball de la llar i les cures se situa al voltant del 35%.
Galí recorda que la Llei d’estrangeria ha contribuït durant anys a aquesta vulnerabilitat. “Per a moltes dones migrants extracomunitàries, sobretot de l’Amèrica Llatina, aquest sector ha estat una porta d’entrada al mercat laboral espanyol. Moltes acceptaven aquestes condicions perquè era l’única manera d’aconseguir una futura regularització”. Aquest és precisament el cas d’Eunoia, que va arribar del Perú sense permís de residència i va començar a treballar cuidant persones grans. Ara ja ha obtingut l’arrelament laboral, però les condicions continuen sent molt semblants: “Dormo a casa de la persona que cuido, però només em paguen com si fos externa”, explica.
La seva jornada comença atenent la persona dependent: l’ajuda a llevar-se i arreglar-se, prepara els àpats, neteja l’habitació i les zones comunes, l’acompanya a les visites mèdiques, a comprar o al banc. “La persona que cuido marxa a una escola de persones amb discapacitat de nou del matí a cinc de la tarda. En teoria, són hores lliures; però, com que he de continuar dormint allà i els horaris són tan irregulars, no puc buscar una altra feina”, relata Eunoia. Està contractada unes 20 hores setmanals; però, entre les estones de disponibilitat i les pernoctacions, supera el centenar d’hores mensuals de dedicació.
Per a Galí, aquesta situació evidencia una crisi de les cures: “Com a societat no estem sent capaços de donar resposta a les necessitats de cures, i aquest cost l’acaba assumint algú. Ara mateix el paguen les treballadores amb els seus drets i amb el seu temps”.
Reconèixer les cures, primer pas per invertir en el sector
L’envelliment de la població, les llargues llistes d’espera de la dependència, la manca de serveis públics suficients i les dificultats per conciliar han convertit les cures en una responsabilitat que sovint acaba resolent-se al mercat privat, a través de la contractació de treballadores internes amb aquestes situacions precàries.
Tot i això, CCOO insisteix que l’objectiu de l’informe no és responsabilitzar les famílies sobre aquesta situació, sinó apuntar a un canvi necessari en el model de cures i de sosteniment de la dependència. Per això, l’informe planteja reformes que permetrien equiparar els drets de les treballadores de la llar amb els de la resta de les persones assalariades.
Entre aquestes reformes hi ha la urgència d’incorporar definitivament el registre horari obligatori per a les treballadores de la llar, tal com exigeix la jurisprudència europea, i reconèixer el temps de presència com a temps de treball efectiu. També apunten a facilitar la regularització administrativa i laboral de les treballadores migrants i a incrementar la inversió pública en el sistema de dependència. “Sabem per on començar a desfer el nus: amb la dignificació i el reconeixement de les cures com a pilar essencial de la societat i amb una inversió pública adequada”, conclou Galí a l’informe.
