17/07/2026 | 12:39
En un Argentina-Anglaterra com el de la passada semifinal de Mundial, les Malvines són la ferida que cou, el motiu per viure-ho encara més apassionadament, la ràbia que fa cantar més fort els gols.
La història que hi ha darrere és, com totes, complexa. És un territori ocupat colonialment pels britànics, però és igualment cert que els habitants no volen passar a formar part de l’Argentina, de forma semblant a com els habitants de Gibraltar no volen ser espanyols. En la guerra del 1982 hi van morir centenars de joves soldats i Maradona va parlar de la seva memòria, amb respecte, en el mític partit de Mèxic ‘86. Però és també cert que l’operació per recuperar les illes la va impulsar una dictadura feixista i que la derrota va ser, precisament, el fet que va accelerar la seva caiguda. Una dictadura que, uns anys abans, també havia instrumentalitzat el Mundial del ‘78, celebrat a l’Argentina i guanyat per la selecció amfitriona. Recordo sentir el testimoni d’opositors detinguts per aquelles dates, als quals els seus botxins, entre tortura i tortura, els van treure a passejar enmig de l’eufòria popular, per intentar desmoralitzar-los amb la contemplació d’uns compatriotes que, en aquells moments, eren totalment aliens al seu patiment. I diumenge qui rebrà la copa serà Milei, hereu d’aquells feixistes.
El nacionalisme de les nacions amb estat permet compartir bandera a víctimes i botxins, a rics i pobres
I a mi, què? És el que pensarà qualsevol argentí o argentina que pugui llegir això. Perquè el nacionalisme de les nacions amb estat està absolutament naturalitzat. Permet compartir bandera a víctimes i botxins, a rics i pobres, sense necessitat de donar gaires explicacions. Això passa a l’Argentina i arreu. O penseu que algun feixista espanyol no vol guanyar diumenge perquè serà Pedro Sánchez qui rebi la copa i Lamine Yamal qui engreixi el palmarès? Tampoc cap espanyol antiracista va prendre partit per França malgrat la polèmica que havia emmarcat l’altra semifinal: Rajoy afirmant que els jugadors descendents de la immigració no eren realment francesos.
Amb la samarreta posada, tanquen files. Però és cert també que en qualsevol nacionalisme, també el naturalitzat, les diferents classes socials i corrents ideològics hi associen els propis valors. En el cas de l’Argentina, per damunt de la contingència Milei, molts viuen els duels amb equips europeus com la lluita del Sud contra el Nord.
La seducció és la nostra realitat,però una cosa és la seducció i l’altra haver de donar explicacions pel que som
Les nacions tenen una part de realitat material i també una part de projecte de futur. Totes les nacions es veuen reforçades pels respectius nacionalismes que creen adhesió bé per la força, bé per la seducció d’un projecte de futur (normalment, per l’acció combinada d’ambdós). En el cas de les nacions que, com la catalana, no tenen un estat propi, la part de projecte necessita tenir molt més pes. I per això es veu empesa a la seducció: “una Catalunya lliure serà millor perquè serà més democràtica”, “si això ho feu en català connectareu millor amb la gent”, “la immersió és millor perquè assegura l’aprenentatge de les dues llengües”. Arguments que els nacionalismes naturalitzats no necessiten: qui és espanyol ho serà amb monarquia o amb república; i els espanyols, al seu país, no necessiten defensar que a les escoles s’hi aprengui castellà.
La seducció és la nostra realitat, no crec que hi hagi altra via. Però una cosa és la seducció i l’altra haver de donar explicacions pel que som. “El nacionalisme català no és burgès”, “ep, també som solidaris eh?”, “a les escoles també s’aprèn castellà”. I és clar que vull una catalanitat popular, internacionalista i oberta. Però no vull haver-ho d’aclarir sempre perquè la meva identitat no necessita la validació de ningú.
I a poques hores de la final del Mundial ens demanaran la justificació de per què no anem amb Espanya “si està plena de catalans”. No hi anem perquè no és la nostra, perquè no deixen jugar la nostra i perquè aquesta mateixa bandera que els serveix per a embolicar molt bon futbol és també la que ens obliguen a portar al carnet, amb violència, com ens van recordar el 2017.
Per dir que som catalans i no espanyols no ens calen més explicacions que per dir que les Malvines són argentines. Però la nostra samarreta no és al Mundial i això és el que marca qui no cal que doni gaire explicació i qui n’ha de donar massa.
Ah. I que guanyi l’Argentina.
