30/07/2026 | 07:00
[Aquesta és la síntesi de la conversa “Expropiem internet”, que es va fer en el marc de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC) d’aquest any. Si voleu recuperar la conversa sencera, podeu fer-ho en aquest vídeo de YouTube.]
Quines són les infraestructures d’internet que més condicionen la nostra vida quotidiana i on es concentra el poder tecnològic?
Marta G. Franco: Primer, hem de tenir clar que la frontera entre el món online i offline no existeix. La nostra vida està completament travessada per un munt de plataformes que portem al mòbil, a la nostra butxaca. El problema és que aquesta vida digital depèn d’un nombre molt reduït d’empreses. La concentració de poder no es dona només a les plataformes que utilitzem cada dia, sinó també a les infraestructures que les sostenen. Amazon, Microsoft i Google controlen la majoria dels serveis d’emmagatzematge al núvol del món, i això significa que plataformes com Uber o TikTok també depenen d’elles. A més, en ser empreses dels Estats Units, estan sotmesos a la seva legislació i poden veure’s obligades a facilitar informació a les autoritats, encara que els servidors estiguin localitzats físicament en altres països.
Proyecto UNA: El llenguatge que fem servir quan parlem d’internet també amaga aquesta realitat. La paraula “núvol” fa pensar en alguna cosa intangible, però internet ocupa espai físic, consumeix enormes quantitats d’energia i necessita minerals escassos. També depèn d’infraestructures materials, com els cables submarins que recorren el món sencer i que, històricament, han reproduït les antigues rutes comercials i colonials i, per tant, són també mostres del poder. Bona part d’aquests cables, que inicialment eren públics, avui també són propietat de les mateixes grans corporacions tecnològiques. Però hi ha una altra infraestructura encara més invisible: els protocols, que permeten que internet funcioni. El protocol TCP, la World Wide Web o l’HTTP són llenguatges oberts, compartits i de titularitat comunitària. Aquest és un aspecte fonamental de la història d’internet que sovint queda eclipsat pel relat segons el qual tot va néixer dins l’exèrcit dels Estats Units. En realitat, també hi van participar universitats públiques i comunitats de recerca, no només dels Estats Units, sinó de fora, que van decidir posar aquests protocols a disposició de tothom. Si avui qualsevol persona pot utilitzar internet sense saber programar és, precisament, perquè aquests protocols es van construir com un bé comú.
Arnau Monterde: Hem d’entendre que internet té moltes capes: els servidors, les màquines, la connexió on són els cables, les dades i, ara, la intel·ligència artificial. El poder el que fa és intentar colonitzar i apropiar-se cadascuna d’aquestes capes. Aquesta concentració de poder fa que hàgim perdut capacitat d’incidir com a societat en la governança d’internet, com tenim en altres serveis com l’educació o la salut. Quan perdem el control d’espais de conversa pública com les xarxes socials, perdem qualitat democràtica. Les xarxes poden normalitzar la violència, els discursos d’odi i generar un procés de deshumanització que, com deia Hannah Arendt, és un procés també de despolitització, que és el terreny més fèrtil perquè creixin noves formes de feixisme. Tot i això, encara hi ha espais de resistència. Els llenguatges de programació continuen sent majoritàriament oberts i hi ha nous actors internacionals, com la Xina o el Brasil, desenvolupant tecnologies pròpies amb una lògica diferent. Aquestes escletxes poden contribuir a limitar, almenys parcialment, la concentració de poder de Silicon Valley i a fer que, com a mínim, s’hagin de començar a negociar algunes coses.
Arnau Monterde: “Quan perdem el control d’espais de conversa pública com les xarxes socials, perdem qualitat democràtica”
Com afecta aquesta concentració de poder digital la privacitat i la seguretat de les dades de les persones, especialment quan són col·lectius vulnerables?
MF: Quan fem servir infraestructures propietat d’empreses privades, les nostres dades passen a gestionar-se segons els interessos econòmics d’aquestes empreses. Per tant, la concentració en poques mans d’internet és un problema, independentment de si ens cau bé o malament el propietari de l’empresa. Per això és tan important la descentralització i la interoperabilitat d’internet. Això ens dona la llibertat perquè, si una plataforma canvia les seves funcionalitats o empitjora el seu funcionament, hauríem de poder marxar-ne amb totes les nostres dades i continuar comunicant-nos des d’una altra plataforma. Aquesta és una condició imprescindible perquè les persones recuperem autonomia i siguem menys vulnerables a les decisions unilaterals de les empreses.
Un altre tema important és quines narratives predominen avui en el món digital i com es construeixen. Quin és el relat dominant sobre la tecnologia?
PU: Cal qüestionar dues idees molt esteses. Primer hi ha una mistificació tecnològica, és a dir, es veu la tecnologia o la IA com a ens suprahumans o divins, per sobre de la voluntat humana. Això porta a veure la tecnologia amb una mirada tecnodeterminista, que afirma que no es pot manipular i que, un cop l’has alliberat, és com una capsa de Pandora que està fora del nostre control. L’altra narrativa estesa és la de la neutralitat tecnològica, que diu que la tecnologia no és bona ni dolenta, sinó que depèn de com la utilitzis. Com deia l’historiador Melvin Kranzberg, la tecnologia es pot utilitzar d’una manera o d’una altra, però no és neutral, perquè ha estat dissenyada per fer unes accions concretes i amb una intencionalitat determinada per una persona, i està impregnada, per tant, dels valors de la societat. En tecnologies relacionals com les xarxes socials, s’escola una narrativa dominant derivada del neoliberalisme: la de “l’home fet a si mateix”. És a dir, la responsabilització individual de l’èxit i del fracàs. És a dir, si tu no tens diners i t’estàs morint de fred a l’hivern o de calor a l’estiu, la resposta és “haver treballat” o “haver estudiat”. Tot s’explica a partir del mèrit personal i desapareixen les condicions socials que expliquen les desigualtats.
Sovint es parla dels riscos de les grans plataformes, però existeixen alternatives? Què ens ensenya una experiència com Decidim?
AM: La plataforma Decidim és una plataforma creada a la ciutat de Barcelona pensada per fomentar la participació ciutadana i que és de codi obert. És un cas d’èxit de tecnologia pública. I ens ha ensenyat que tot allò tecnològic és també polític. És a dir, qualsevol decisió, per molt tècnica que ens sembli, té implicacions polítiques. Quan vam construir Decidim, ho vam fer sobre la base de tres idees. Primer, ens vam preguntar quin impacte polític tindria per a la societat aquesta tecnologia. Una eina aparentment neutra pot excloure persones si no està pensada per garantir l’accés universal. Per això, qualsevol projecte tecnològic hauria de preguntar-se quin impacte social i democràtic tindrà. El segon principi és que tota tecnologia pública hauria de ser de codi obert. La ciutadania ha de poder saber com funciona, auditar-la i comprovar que no hi ha manipulacions. I el tercer és que el seu disseny també ha de ser democràtic. Les persones usuàries han de poder participar en la seva evolució. Potser projectes com Decidim no competiran amb les Big Tech en dimensió, però sí que competeixen amb el seu model. El gran repte és que les administracions deixin de destinar milions d’euros a comprar serveis de les grans plataformes i comencin a invertir aquests recursos en infraestructures digitals públiques i comunes
Marta G. Franco: “Hem intentat fer un ús més ‘segur’ de plataformes comercials, però el problema és estructural: estan dissenyades perquè les nostres dades siguin monitorades”
Quan es parla de models alternatius en l’àmbit de xarxes socials, parlem d’internet descentralitzada o del Fedivers. A què ens referim exactament i per què ens és útil?
MF: En aquest cas, és important remarcar que, com més descentralitzats estiguem, més difícil serà que ens controlin o que una única empresa pugui vigilar-nos o decidir unilateralment com ens relacionem. Durant anys hem intentat fer un ús més “segur” de plataformes comercials basades en l’economia de l’atenció i en el capitalisme de la vigilància, però el problema és estructural: estan dissenyades perquè les nostres dades siguin monitorades, i això va a pitjor a mesura que els sistemes d’intel·ligència artificial són més sofisticats. La privacitat no és només una qüestió relacionada amb governs o policies; també ens afecta davant d’estafes, robatoris d’identitat o manipulació de dades personals. Anem deixant petites peces de la nostra identitat digital repartides per internet, i avui ja existeixen sistemes capaços de reconstruir aquest trencaclosques i poden suplantar-nos o generar sintèticament, per exemple, la veu d’un familiar de manera molt creïble. Hem d’estar més atentes i entendre que la privacitat no és una cosa exclusiva de persones activistes, sinó que ens afectarà durant tota la nostra vida.
Des de Proyecto UNA també treballeu en el camp de l’escriptura, de la imaginació política i de la ficció. Com imagineu una altra internet?
PU: Durant molts anys, les persones vinculades al món hacker advertien que les xarxes socials acabarien sent eines que impulsarien el feixisme i el negoci de la publicitat. Aquesta “merdificació” s’ha confirmat. Twitter no es va fer “xungo” perquè el comprés un nazi. Twitter ja tenia un funcionament que estava dissenyat per afavorir la polarització i l’explotació de dades. Però la bona notícia és que la gent comença a estar cansada d’aquests espais massius on t’estan controlant tota l’estona, i està fugint a altres espais en els quals no estan tant sota el focus dels gegants tecnològics. Veiem un retorn als butlletins, als fòrums, als blogs o a espais molt més petits i comunitaris. O també es fan altres usos de les plataformes que no coincideixen amb el que aquestes empreses havien imaginat. Per exemple, la gent jove utilitza Instagram no per postejar un munt de fotos, sinó com a xat privat, ja que fins fa poc els missatges no els podia llegir ningú.
I, sobre les ficcions, és important remarcar que durant dècades s’ha parlat i s’ha escrit molt sobre distopies i futurs postapocalíptics. El cyberpunk volia advertir-nos sobre els riscos del poder tecnològic, però Silicon Valley gairebé ha convertit aquesta distopia de Mad Max en un manual d’instruccions. Necessitem tornar a imaginar futurs desitjables. Per això ens interessen corrents com el solarpunk, que intenten pensar societats tecnològiques més complexes i no tant happy flower. I també m’interessa, per exemple, un director japonès d’anime que es diu Mamoru Hosoda, que parla de la creació de mons alternatius en què ens posem en comú la gent que no encaixa en un món extremament restrictiu. Les lluites LGBTI, feministes o antiracistes de la darrera dècada han passat perquè, precisament, el model de món que ens intenten imposar no és suficient per a l’experiència humana i per a tot el que podríem ser. Crec que són experiències positives entre tanta distopia i tecnobajona.
Proyecto UNA: “Hem de fer fora Google de les escoles, hem d’evitar que les dades de l’Hospital Clínic siguin en servidors d’Amazon o de Microsoft”
Quines aliances ja s’estan fent i quines caldria construir per poder canalitzar tots aquests canvis de què hem parlat i recuperar una internet per a totes?
AM: De vegades sembla que parlem d’una utopia, però la realitat és que la internet lliure ja va existir. La primera internet responia a la idea de connectar-se globalment sense intermediaris, una idea molt bonica i molt llibertària. Hi va haver una època en què predominaven les comunitats, el coneixement compartit, els hacklabs, que eren espais on es feia tecnologia des dels moviments socials, o els espais de comunicació autogestionats. Aquella internet es va anar privatitzant progressivament fins al punt que avui fins i tot l’accés a la xarxa és dins del mercat. Si volem una internet democràtica, hem de començar per expropiar algunes capes d’internet. Hem de recuperar el control sobre les infraestructures que la fan possible. Això també inclou la intel·ligència artificial, construïda a partir d’un coneixement col·lectiu que després ha estat privatitzat. Les alternatives ja existeixen. El que falta és voluntat política per situar al centre uns principis que no siguin els del mercat, sinó els de la democràcia i els de construir una internet de tots i totes on el coneixement serveixi per fer la nostra vida millor.
MF: Et compro això de tornar a la internet del passat, però que no sigui una altra vegada habitada majoritàriament per homes rics dels Estats Units i d’Europa, sinó que intentem que sigui més diversa. Per la resta, només podrem enfrontar els gegants tecnològics amb grans aliances d’actors molt diversos. Cal un treball conjunt entre el sector públic, empreses socialment responsables i espais de la societat civil i autogestionats. El Fedivers és un bon exemple d’aquesta lògica. Cada comunitat pot gestionar el seu propi servidor amb les seves normes, però es pot mantenir connectada amb la resta. Això permet la cooperació entre agents diversos però mantenint l’autonomia. També hem de tenir clar i assumir que aquestes infraestructures digitals i democràtiques que estem construint no funcionaran igual que funcionaven les grans tecnològiques. No estan pensades per captar la nostra atenció constantment ni per convertir-nos en un producte. Per exemple, Mastodon pot semblar una xarxa més avorrida, però el que passa és que, precisament, està dissenyada perquè no sigui un espai tòxic i addictiu com són les xarxes socials comercials. Però hem de veure que ens estan fent recuperar el nostre temps i que és una experiència millor. Hem de ser capaces de canviar el xip.
PU: Òbviament, si volem un món diferent, això requereix un esforç. Jo no soc la persona que més dona suport a l’Estat nació com a eina reguladora, però som en un moment en el qual hem d’exigir responsabilitats polítiques a les institucions que no n’han tingut fins ara. Que Europa hagi començat a fer lleis que han fet emprenyar les Big Tech és senyal que alguna petita passa s’està fent. Hem de deixar de col·laborar amb Palantir, hem de fer fora Google de les escoles, hem d’evitar que les dades de l’Hospital Clínic siguin en servidors d’Amazon o de Microsoft. Fins i tot, les institucions no estan invertint en programadors al territori, en sobirania tecnològica. També hem de vigilar que aquesta sobirania tecnològica no es posi exclusivament a l’interès dels estats nació, sobretot en el context de guerra que estem vivint ara, i s’acabi invertint en algoritmes de perfilació racial o en favor de la indústria militar. A més, cal pensar tot aquest ecosistema digital des del punt de vista laboral. Tenim molt a fer en aquest àmbit. Es diu molt que “si no paguem pel producte, el producte som nosaltres”, però també les nostres dades són la matèria primera. Per tant, hem de pensar-nos també com a treballadores. Com a persones que estem treballant per fer més riques aquestes empreses. I, per tant, falta solidaritat obrera internacionalista en aquest àmbit. Per exemple, existeix la campanya “No Tech For Apartheid”, en què alguns treballadors s’estan negant a treballar amb empreses que tenen tecnologia que col·labora amb Israel. O, a Kenya, fa poc es va constituir un sindicat internacional de treballadors que es dediquen a la moderació i l’etiquetatge de continguts sensibles de les xarxes socials, per denunciar-ne les condicions a les quals s’exposen. Això són moviments obrers i sindicals amb els quals hem de començar a connectar.
