Si Mujica em demana que no treballi, no treballo

Marxem de vacances i, com sempre i com tothom, arribem a aquest punt de l’any amb la llengua fora, corrent sense ni tan sols saber per què estàvem fent aquesta cursa. Mentre corro, em trobo a les xarxes socials un vídeo de l’expresident de l’Uruguai Pepe Mujica que diu que “la vida no és només treballar”, sinó que s’ha de deixar un “buen capítulo para las locuras que tenga cada uno”, perquè hi afegeix, una cosa que fas per obligació no et fa lliure. Estimo Mujica, i té tota la raó del món, però la consigna d’“abajo el trabajo” és avui complexa, molt difícil d’interioritzar, perquè estem esgotades i no podem aturar-nos. 

No ho dic jo, ho diu Juan Evaristo Valls Boix a JOMO. El gusto de perder (Anagrama, 2026), un quadern que desenvolupa on ens ha portat l’extrem cansament que vivim en l’àmbit personal i col·lectiu. Estem tan atipats de desig constant, de voler-ho tot, de córrer, de voler guanyar, de no perdre mai cap vida ni cap oportunitat, que l’únic moviment possible segons el filòsof és el repòs, la renúncia i el JOMO (Joy of Missing Out, és a dir, joia de no ser-hi). Ho hem volgut tot tant, que no podem desitjar més: un burnt out del desig, podríem dir. 

I, és clar, en aquest esgotament, la feina no ho és tot, com deia Mujica. Valls Boix escriu: “La fantasía del emprendedor triunfante que alentaba una trayectoria personal basada en el sacrificio, la competición y el desarraigo ha estallado en mil pedazos ante el golpe durísimo del malestar psicosocial”. Estem malament: un 42% dels millennials se sent cremat a la feina, així com un 40% de la població de la generació Z, segons un informe de Globalization Partners. Dels baby boomers, en canvi, només n’estan cremats el 20%.

No podem més perquè hem vist que la feina t’ho demana tot i et retorna molt poc

La feina no ens assegura no ser pobres; ho diuen alguns estudis. Aleshores, per què voler continuar deixant-nos-hi la pell? Segur que molts dels que esteu llegint aquest article heu fantasiejat a deixar el vostre lloc de treball, heu imaginat com seria dir “prou”, aixecar-vos d’una reunió i no tornar més. Heu sentit una espècie d’enveja i d’alliberament quan heu pensat en l’escena de la pel·lícula d’El diablo viste de Prada en què la protagonista, l’Andy, una assistent cremada pels abusos de la seva cap, que és una excèntrica i exigent directora d’una revista de moda, tira el mòbil a una font de París. Desconnecta de totes les exigències i deixa la feina que l’ha portat al límit. 

O si no, potser heu cantat a ple pulmó el vers de la cançó “Marta, Sebas, Guille y los demás”, d’Amaral, que diu “Ya no tendrás que soportar al imbécil de tu jefe ni un minuto más”, en alguna festa decadent, mentre us mireu entre els amics com dient que sí, tia, que hauries de deixar la feina. 

Tot i això, la qüestió de fons és que aquest esgotament ja no ve només de la feina. Hem entrat a una “era de l’antiambició”, tal com va definir la periodista de The New York Times Noreen Malone l’any 2022, però amb la vida en general. És a dir, no podem més perquè ens hem col·lapsat, com tu i com jo arribant justíssimes a l’última setmana de juliol. I no podem més perquè hem vist que la feina t’ho demana tot i et retorna molt poc. Però que passa el mateix amb molts aspectes de la vida perquè, si volem cada vegada més coses, ens és impossible tenir-ho tot. 

Això em fa pensar en les periodistes Andrea Gumes i Anna Pacheco, quan deien en una entrevista a CRÍTIC: “Jo no m’atreveixo a dir que no a res. Sempre penso que demà ningú em trucarà, i estic en plan ‘no sueltes nada’. Sento que ara m’estan arribant les oportunitats i que m’arriben totes alhora. L’única entrada que he tingut en el món del periodisme és per aquesta via, i penso que, si no ho agafo tot, em passarà de llarg, que jo passaré de moda. I penses: o ara o mai. Però és cert que moltes vegades em pregunto a mi mateixa: ‘Per què estic fent això?‘”.  

No podem viure les mil vides que volem ni dir que sí a tot perquè no ho podem sostenir

El filòsof i antropòleg Lluís Aguiló parla de la catatonia a què estem exposats al llibre Paràlisi per agitació (Ned Ediciones, 2026): afirma que, en l’època del FOMO, estem en una paràlisi que correspon a una “postergació indefinida de no acabar d’estar mai en el lloc i el temps correcte”. No podem repicar i ser a missa, que dirien, ni viure les mil vides que volem o dir que sí a tot, perquè no ho podem sostenir. 

I és d’aquesta paràlisi que en sorgeixen nostàlgics (si no podem ser al present, tornem al passat), narcisistes, apocalíptics o depressius. Al final, Aguiló comparteix amb Valls Boix la percepció paralitzant, bloquejant, que ens ha provocat viure massa ràpid, acumulant i sense límits. 

Però ara ve la part bona: som al juliol i el cansament no ens deixa pensar. El present ens incomoda, dirien els dos filòsofs que hem mencionat, i davant d’això tots dos coincideixen, cadascun amb els seus matisos i les seves diferències, en la necessitat d’un canvi que pot venir donat per descansar. Es pregunta Aguiló: “Es tracta d’agafar aire suficient? No era aquest el sentit d’’una mica d’impossible o m’ofego’?”. 

El JOMO sorgeix com a reacció a aquest “No puc més”: és un rebuig, reconèixer el fracàs, aturar-se, desitjar menys, però també desitjar diferent: “En lo profundo del cansancio, deseamos otras cosas, soñamos otros lugares·, escriu Valls Boix sobre aquesta nova manera de situar-se davant de la vida i del capitalisme que està sorgint.

Per exemple, no voler marxar lluny de vacances, no voler tenir èxit a la feina, sinó apostar col·lectivament per desitjar, simplement, un habitatge digne, al teu barri, on el màxim que vulguis fer sigui quedar amb la teva amiga per passejar i poc més. O anar a la Festa del Tomàquet del Bages i comprar a La Tomakera tres tipus de tomàquet que a la nit t’amaniràs amb oli i sal, i demà ja veurem què toca.

Dirigir el teu desig cap a estratègies decreixentistes (i col·lectives!) que busquin una vida més habitable, cosa que passa per un activisme que permeti que viure sigui possible, és a dir, poder pagar-te el pis i el menjar, no patir per sobreviure. I a partir d’una vida més assumible, ara sí: viure. 

M’agrada pensar en una vida assumible i m’agrada pensar que hi ha algú que creu que podem sortir de l’esgotament sense solucions individuals, tot i que jo de moment no en veig la sortida. Però m’agrada que hi hagi gent que s’atreveixi a estar-ne farta, i que ho digui o que fins i tot ho intel·lectualitzi, i per això m’agrada més que mai el que deia Mujica al vídeo que em vaig trobar. Perquè el que diu no és res de nou, ho sabem, però és algú més que, juntament amb llibres, pel·lícules i cançons, fan rodar l’engranatge cap a un imaginari on m’és possible descansar, encara que només sigui aquest agost. Una excusa més per merèixer aquest repòs que hauríem de poder allargar tot l’any, quan trobem la poció màgica contra el cansament: si Mujica em diu que no treballi, no treballo. Al setembre ja ho veurem.