14/05/2026 | 07:00
Quins són els teus orígens? Tinc entès que els teus avis van emigrar a Austràlia.
Soc neta de dos catalans aventurers que van emigrar a Austràlia després de la Guerra Civil. El meu avi va decidir anar a l’altra punta del món sense conèixer-ne la llengua. Al cap d’un any, la meva àvia va pujar a un creuer per retrobar-se amb el seu marit. La meva mare va néixer allà i, quan va acabar la universitat, van tornar cap a Catalunya i van començar de zero una altra vegada.
Hi ha algun tipus de bretxa cultural amb la teva mare?
Sí, hi ha moltes coses amb les quals els meus germans i jo no ens entenem amb la meva mare. Nosaltres som molt mediterranis, des de ben petits ens hem interessat molt per la llengua i la cultura catalanes i som molt reivindicatius. Vam viure el Procés quan érem adolescents i vam haver de convèncer la meva mare sobre la necessitat de fer la independència.
Vas fer dues temporades de Grau per Grau, un pòdcast amb la teva mare. D’on va sortir la idea i quins temes hi abordàveu?
Va ser una idea que va sortir a casa fent la sobretaula. Ella i jo tenim una relació estreta i acostumem a discutir-nos en el sentit positiu sobre temes filosòfics i polítics. Els meus germans acostumen a aixecar-se de taula i diuen que som unes pesades. Vam decidir fer un pòdcast amb uns micròfons cutres que vaig comprar per internet i ho vam gravar al menjador de casa. Més tard, l’empresa de telefonia Parlem, amb qui havia col·laborat, va voler patrocinar-nos i en vam fer la segona temporada en un plató amb altres pares i fills amb temàtiques que s’adaptaven als convidats.
Vas llicenciar-te en Educació Infantil i Primària, però no t’hi dediques. Com vas fer el pas als mitjans?
Jo, a la selectivitat, tenia clar que volia ser periodista i dir: “Laura Grau, TV3, plaça de Catalunya”. La nota de tall era superalta i recordo estudiar molt i entrar a la Pompeu Fabra. Però el primer trimestre vaig veure que era molt exigent, que calia anar molt a classe i estudiar molt, i jo en aquell moment l’únic que volia era sortir de casa i conèixer gent. Vaig deixar Periodisme i vaig decidir estudiar Educació Infantil i Primària, perquè s’adaptava més al meu moment vital i també perquè m’interessava genuïnament, ja que portava anys sent monitora de lleure. Quan feia el treball de final de grau (TFG), procrastinava penjant vídeos a Canal Malaia com a afició i sense cap mena d’aspiració. I, l’endemà d’exposar el TFG, em van trucar de la ràdio per presentar el Matina, Codina i hi he estat dues temporades.
“A poc a poc m’he anat radicalitzant, i actualment no hi ha ningú que em digui què he de dir i què no”
A RAC105 feies intervencions força crítiques sobre habitatge o feminisme, entre altres qüestions. Vas arribar a rebre pressions?
Vam fer dues temporades amb en Marc Sarrats i vam acabar retroalimentant-nos l’un a l’altre i cada cop la dèiem més grossa. Potser, si haguéssim estat sols, no ens hauríem atrevit a tant. Sí que ens havien dit alguna vegada que rebaixéssim el to, sobretot a ell, però de seguida tots dos vam volar cap a altres llocs i ens vam emportar aquesta marca personal que havíem construït. Quan vam començar el programa, era nou i jo tenia la sensació de ser en una mena de bombolla i que no ens escoltava ningú. L’emissora principal és RAC1 i és on es parlava de les coses importants, i RAC105, era on es feien els acudits del Barça i de la Renfe i semblava una cosa simpàtica i molt friendly. Alguna vegada aprofitàvem això com a altaveus de causes socials importants i després se’ns viralitzava.
Tens un perfil a Instagram des d’on fas activisme. Et sents més lliure a les xarxes socials?
A poc a poc m’he anat radicalitzant, i actualment no hi ha ningú que em digui què he de dir i què no. Una cosa que em fa molt feliç, de ser autònoma ara mateix i de poder dedicar-me a les xarxes, és que soc absolutament lliure. Si la vull dir grossa, ho puc fer des del meu perfil personal i no em trucarà ningú. Com a màxim, em retiraran les petites col·laboracions que faig en alguns mitjans que potser sí que poden estar més controlats per algun poder, però tampoc és la base del meu sou; vull dir que me la puc jugar en aquest sentit.
“He dit que no a propostes per fer publicitat d’empreses com Habitaclia o Tecnocasa”
Vius del teu perfil a Instagram on col·labores amb diferents empreses. Quin criteri segueixes a l’hora d’acceptar propostes?
He hagut de dir que no a propostes d’empreses com Habitaclia o Tecnocasa, les quals clarament no han perdut ni un moment de la seva vida a entrar al meu perfil. A l’hora de fer publicitat, intento prioritzar que les empreses siguin tan transparents com sigui possible, que no participin en l’especulació de l’habitatge o en la compra i venda d’armes, entre d’altres. També faig col·laboracions amb fundacions culturals, com per exemple, la Fundació Neus Català, o amb Òmnium Cultural (el pòdcast Com dir-t’ho). També faig moltíssima feina de manera voluntària amb projectes que necessiten altaveu, però al darrere no hi ha finançament. Haig d’anar calibrant que pugui sobreviure i alhora pugui donar veu a qui penso que la necessita, però no puc convertir-me en un tauler d’anuncis gratuït per a tothom.
Tens gairebé 60.000 seguidors a Instagram. Quina creus que és la clau?
Penso que el fet de mostrar la teva vida personal ajuda a generar una mena de vincle i de ganxo amb la teva audiència. Saben que soc una tia que viu a Barcelona, que me’n vaig a fer castells a Igualada i qui és la meva mare i potser es poden identificar amb alguns d’aquests patrons. Crec que, si no ensenyes aquesta part més personal de com relaciones els teus principis amb la teva quotidianitat —amb contradiccions incloses—, hi ha alguna cosa que no s’acaben de creure o que ja no els interessa, perquè aleshores ets un pamflet. És cert que aquesta exposició té un cert risc, perquè la gent està molt pirada, sobretot en els moviments d’extrema dreta. De moment, no he tingut cap ensurt i, de fet, penso que no soc tan important.
D’on et ve la teva consciència social?
Això és tot culpa del cau on anava de petita i en el qual també vaig fer de monitora. Allà no és que se’m digués el que havia de pensar o no, que crec que és un perjudici que té l’educació en el lleure, sinó que hi ha un despertar de l’esperit crític. Es tracta d’un lloc on la convivència genera conflictes i aprens a relacionar-te amb els altres i generes una empatia amb les causes socials, amb la gent que pensa diferent de tu d’una manera molt vivencial i que amb els anys et fa créixer moltíssim i et genera una certa sensibilitat envers els aspectes socials.
“La lluita pel dret a l‘habitatge és la més útil ara mateix de cara a la transformació social”
Has militat mai en algun espai o et planteges fer-ho?
El compromís amb l’educació en el lleure també és un tipus de militància que, de vegades, no es té tant en compte com si fos polític, però que crec que és un compromís amb la infància i l’adolescència important. No tinc tant de temps per militar perquè, a través de l’oci als castellers d’Igualada, he triat el meu compromís amb la cultura popular i el catalanisme.
Quina creus que és la lluita més útil ara mateix i que en connecta d’altres?
Opino que la defensa del dret a l‘habitatge és la més útil ara mateix de cara a la transformació social. Uneix la causa feminista, ja que, si totes tenim un sostre, pot ajudar que visquem tranquil·les, a conciliar millor i empoderar-nos. També l’antiracisme, perquè totes les persones que arriben al nostre país puguin tenir sostre. Durant l’auge de l’independentisme, també vaig estar-hi molt posada. Hi vaig ser quan calia fer accions al carrer o protestes contra la sentència del Procés. Hi ha moments en què has de triar una mica la teva lluita, però crec que totes estan connectades.
Parles molt sobre la crisi de l’habitatge als teus vídeos. I vius al barri de la Barceloneta, l’epicentre turístic barceloní. S’ha arribat a uns extrems de gentrificació difícils de revertir…
Per això penso que som en un punt d’inflexió molt important en què no hem de permetre ni una passa enrere més. Hi ha molts estudis i experts que defensen que s’ha de decréixer des del punt de vista turístic, tot i que ens diguin que el turisme fa créixer l’economia. Els qui es dediquen a especular amb el lloguer turístic, a la restauració o al sector hoteler defensaran que és necessari, però té un límit. Si tu veus que la teva ciutat, per culpa del teu sector, està canviant i fent fora de casa les seves veïnes, potser cal plantejar la necessitat de fer créixer altres indústries.
“Per xarxes, millor les del teu barri o del teu poble”
Creus que és suficient publicar continguts crítics en xarxes sobre determinades qüestions que no funcionen? Com creus que es podria anar més enllà?
Crec que no ens podem quedar en el fenomen del virtue signaling, que és aquest postureig polític en què tu penges una història demostrant que estàs alineat, per exemple, amb la defensa de l’habitatge i sents que moralment estàs salvat. Penso que s’hauria d’intentar evitar, per exemple, fent crides a l’acció i a manifestar-se. També recomano sortir a conèixer el teu casal del barri o l’ateneu popular que tinguis a prop, una iniciativa que defensem al digital Inèdit Diari. A partir d’aquí comences a construir xarxa amb gent del teu poble o del teu barri.
Ja fa anys que l’extrema dreta ocupa molt d’espai a les xarxes. Recentment has dit que l’esquerra ha estat molt covarda a l’hora de plantar-li cara en aquests espais. Per què ho dius?
La gran por de les esquerres a l’hora d’entrar a les xarxes socials és la de caure en la demagògia amb arguments populistes i fake news, com li passa a la dreta. De vegades sembla que les esquerres siguem éssers de llum que no volem jugar als algoritmes, als titulars o al clickbait, però les xarxes són un camp de batalla per on entra molta informació i ideologia a les quals no podem renunciar. I serà impossible entrar-hi amb un discurs impol·lut, d’assaig, profund i llarg, perquè la seva unitat de mesura són els reels i el TikTok amb molta presència de la imatge i vídeos d’un minut i mig. Entenc que és difícil no caure en el populisme, però crec és un risc que val la pena córrer, tot i que no implica deixar de fer autocrítica.
“És covard voler censurar l’extrema dreta als mitjans; si penses que tens raó, defensa millor les teves idees”
Als mitjans, l’extrema dreta està completament normalitzada. Com penses que s’hauria de combatre el seu discurs?
Crec que és covard voler-los censurar, no hi estic gaire a favor. Si tu penses que tens raó, defensa millor les teves idees amb un llenguatge que s’entengui millor, crida més l’atenció i sigues més convincent. Les idees contràries als drets humans no haurien de tenir dret a un altaveu, però el trobaran igual. Per més que els facis fora dels mitjans públics, que és una cosa amb la qual podria estar més o menys a favor. També trobo que estem a la reactiva i potser hauríem de convèncer el personal que el problema no són els immigrants, sinó els especuladors.
Les enquestes assenyalen que una part dels joves és cada cop més de dretes i més masclista. Com combatre-ho?
És evident que no pots ignorar determinades actituds i comentaris que han de ser contrarestades amb arguments. Però m’agradarà veure com són aquests adolescents d’aquí a 10 anys, quan siguin persones adultes. Cal tenir paciència perquè en tot això segurament hi ha un punt de moda d’anar en contra del sistema. Tots n’hem estat, d’adolescents. És una pena que es posi el focus en això i no en el fet que actualment tenim les adolescències més queer de la història. Sé que hi ha homofòbia, però als instituts també hi ha moltíssima més tolerància a totes les orientacions sexuals que mai.
Un estudi recent assegura que més d’un 30% dels joves de 16 a 22 anys ha tingut pensaments suïcides. Com creus que es podria millorar la salut mental?
No només és la salut mental dels joves; és la de tothom. Té molt a veure també amb la soledat no desitjada. Quan ets una persona adulta, tens més eines per combatre aquest sentiment: truques a una amiga, t’apuntes a una afició nova i intentes expandir el teu cercle social. Quan ets adolescent, tens problemes d’autoestima i penses que no saps relacionar-te bé i que no trobes el teu lloc perquè tens algun defecte. I, si tens menys eines, és perquè has viscut menys. D’aquí ve la importància que s’ha de donar a la comunitat. És important sentir que pertanys a algun lloc. Cada vegada més ens tanquem a casa amb la nostra identitat digital d’internet, que té coses bones, però també de dolentes, com l’ús absolutament aïllat de la teva xarxa social presencial.
“Cada vegada més, ens tanquem a casa amb la nostra identitat digital d’internet, que té coses bones, però també de dolentes”
S’ha demostrat la part nociva de les xarxes i tu t’hi dediques diàriament. Quina forma tens d’allunyar-te’n i fer una pausa?
M’agrada anar a fer castells a Igualada perquè em permeten tenir contacte amb la gent normal, fer comunitat i tribu en el pla real. La comunitat digital té un punt que és enganyós, perquè acabes sentint, a mi m’ha passat, que ets part d’una espècie d’avantguarda digital i t’acabes donant molta importància. Després vas als assajos i et relaciones amb gent de més de 40 anys que et diu “no sé de què em parles”. És un bany de realitat que faig setmanalment, i m’agrada.
L’ús del català entre els joves ha caigut a mínims històrics a Barcelona segons les darreres enquestes. Què creus que cal fer-hi?
Estem fotuts en aquest sentit. Penso que, com va dir Carles Rebassa a la Nit de les Lletres Catalanes, s’ha d’endurir la normativa. No pot ser que obris un local i només tinguis cartes en anglès o en castellà. No pot ser que no t’entenguin en català a la gran majoria dels establiments d’aquesta ciutat, ni tan sols als serveis públics. Si, a sobre, la gent que vol aprendre la nostra llengua no troba cursos suficients, ja podem plegar.
Al teu contingut reivindiques la cultura popular. Per què creus que és important?
A part del sentiment de pertinença a la tribu que pugui tenir amb els castells o les colles de diables o les de gegants, penso que és un espai que està connectat directament a la tradició i a la cultura del poble. Això fa que hi hagi una retroalimentació constant, tant amb altres entitats i empreses dels pobles o barris com amb gent que va entrant i sortint de la colla, perquè són espais oberts. Ens devem a les coses que van construir els nostres avantpassats amb esperit de comunitat. I ara necessitem més que mai aquesta comunitat.
