17/09/2026 | 07:00
Un ciberatac, a través del programa espia Pegasus, va accedir a informació secreta de caps d’Estat i de Govern de la Unió Europea, com el president francès, Emmanuel Macron, o el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, així com ministres, periodistes, activistes i eurodiputats. Aeroports de països com Alemanya, Polònia, Romania i els bàltics han acusat els serveis d’intel·ligència russos d’enviar drons, alguns dels quals, carregats d’explosius com va passar fa un mes a l’aeroport de Leipzig. El Govern de Donald Trump ha amenaçat d’apoderar-se per la força o per la persuasió del territori de Groenlàndia, que pertany a Dinamarca, país membre de l’OTAN i de la Unió Europea. Aquest estiu, després de l’entrada d’uns 70.000 migrants travessant la frontera de Ceuta, la interlocutòria judicial de l’Audiència Nacional i informes del CNI van afirmar que l’actuació del Marroc podria ser descrita com a “guerra híbrida” contra l’Estat espanyol.
Europa, després de dècades d’estabilitat, està en alerta. Com deia el periodista Enric Juliana en una entrevista a CRÍTIC, “a la gran planura europea, sobretot mirant cap a l’Est, torna a haver-hi inquietud”. Les fronteres de l’Est no són definitives. La guerra d’Ucraïna, més enllà de la disputa per la regió del Donbass i per Crimea, ha suposat un terrabastall econòmic per a Alemanya. Els països bàltics són independents des de fa molt poc. Hongria segueix sospirant per la Gran Hongria. No cal ni mencionar els Balcans. Tanmateix, el debat sobre seguretat hauria d’anar més enllà de comprar més tancs i avions de combat F-16 o de gastar més diners en el Ministeri de Defensa com exigeix Donald Trump. Caldria repensar avui l’estratègia de seguretat europea des d’un punt de vista progressista? Des d’algunes organitzacions socials i partits polítics i, fins i tot, des del món del pacifisme europeu s’ha obert un debat que semblava un tabú fins fa pocs anys.
El darrer Ateneu CRÍTIC, que compta amb el suport de la Generalitat de Catalunya, va servir per reflexionar sobre els reptes de seguretat que afronta l’Europa actual. La gran pregunta sobre la taula era: “Hem de gastar més en armament?” I, si la resposta és que sí, “en quin armament, a qui l’hi comprem i per fer exactament què?”. Hi van participar el conseller d’Unió Europea i Acció Exterior, Jaume Duch, i les analistes Dolors Camats, directora de la Fundació Catalunya Europa; Carme Colomina, periodista i analista del CIDOB, i Sonia Andolz, investigadora en temes de seguretat, defensa i conflictes internacionals a l’ICIP (Institut Català Internacional per la Pau).
Està sent amenaçada la seguretat d’Europa?
Abans de prendre decisions, cal entendre quins són realment les amenaces i els reptes per a la democràcia i l’Estat del benestar europeus. En aquesta línia, el conseller d’Unió Europea i Acció Exterior, Jaume Duch, va assegurar: “Hem de saber llegir el món en el qual vivim, no el que ens agradaria viure, sinó el que vivim realment. Hi ha enfrontaments que fa 15 o 20 anys consideràvem impossibles: tant amb Rússia, de forma molt violenta, com amb els Estats Units, que, tot i que d’una forma diferent, estan actualment defensant, en la seva pròpia estratègia nacional de seguretat, la destrucció de la Unió Europea”.
A més, Jaume Duch, que ha tingut una llarga trajectòria política a la Unió Europea, es preguntava si els europeus volem decidir el nostre propi futur o deixar que el decideixen altres potències com Rússia, la Xina i els Estats Units. “Si els Estats Units diuen que ja no posaran més diners en la defensa d’Europa i que, a més, podrien desconnectar els satèl·lits de control… què fem? Si Rússia va enviant drons als aeroports d’Alemanya, què fem?”. Davant d’aquesta tessitura, el conseller va detallar com s’hauria de posicionar l’entorn català: “Això no vol dir que Catalunya s’hagi de posar a invertir en indústria militar pesant. No és la nostra tradició, i no ho farem. Però, en canvi, sí que podem promocionar una indústria tecnològica dual per poder-nos defensar contra les guerres híbrides, la guerra cibernètica, contra la manipulació de les dades digitals”.
En aquesta línia, Dolors Camats, directora de la Fundació Catalunya Europa, també considera que “hem de ser conscients que el món ha canviat i, per tant, les amenaces també”. En el tema de Defensa, segons algunes enquestes, la mirada militar dels europeus pot haver canviat. “Però no hi ha un debat ciutadà a fons”, considera Camats. Sonia Andolz, investigadora en temes de seguretat, defensa i conflictes internacionals a l’ICIP, hi va afegir una reflexió sobre la posició del pacifisme en aquest nou context de guerres híbrides i de ciberseguretat: “Invertir només en armament per se no és cap solució màgica. Però tampoc cal ser naïf. Quan parles amb organitzacions de defensa de la pau europees, et diuen: ‘El pacifisme absolut és un privilegi dels que no són en un lloc d’amenaça directa'”.
Ha d’invertir més en defensa l’Estat espanyol?
El conseller Duch va reivindicar que no s’ha de parlar només de “defensa” sinó de “seguretat” en un sentit més ampli. No es tractaria, doncs, simplement d’invertir més percentatge del PIB a comprar armes com exigeix Trump al Govern de Pedro Sánchez, sinó, sempre segons el mateix Duch, de com es pot protegir la Unió Europea, l’Estat espanyol o, fins i tot, Catalunya de les amenaces reals a la seva democràcia. La seva proposta passaria, doncs, per invertir més en tecnologia, satèl·lits, ciberseguretat, control d’aeroports i infraestructures bàsiques que no pas per fomentar la indústria militar pesant a Catalunya.
Tot i això, un dels punts controvertits sempre que es parla de despesa en qüestions militars, ja siguin per a defensa o per a seguretat, és si anirà en detriment de la inversió pública en educació, salut, pensions o altres drets socials. Per això, Camats posava l’accent en aquesta pregunta: “Hem de pensar que, si s’inverteix més en defensa, en detriment de què? En quines polítiques socials s’hauria de desinvertir, per poder invertir en armament?” I, en segon lloc, Camats hi afegia: “Quan gastem a Europa en armament, són altres els qui en recullen els beneficis. Si invertir en defensa serveix només per engreixar la maquinària armamentística dels Estats Units, no ens interessa”. Tanmateix, la directora de la Fundació Catalunya Europa reivindicava que cal defugir el debat en blanc i negre, és a dir, comprar armes o invertir en polítiques socials, i afrontar un debat més complex, “sense ser ingenus” i “amb maduresa” per decidir democràticament “en què volem invertir i en què no”.
“El debat ja no ha de ser rearmament sí o no, perquè el rearmament d’Europa passarà, ja sigui per ser independents dels Estats Units o per les amenaces russes. Estem disposats a tenir una indústria militar i tecnològica pròpia per ser autònoms d’altres potències?”. Això assegurava la investigadora en qüestions de seguretat de l’ICIP Sonia Andolz. “Però la clau és definir quin rearmament ha de fer la Unió Europea. No es tracta només de fixar un percentatge del PIB destinat a defensa. Hem de pensar què volem adquirir, a qui ho comprem i per fer què. Es parla molt d’armament de dissuasió, però això vol dir comprar material militar que no vols fer servir mai, i, per tant, quedarà obsolet en pocs anys”.
I, finalment, cal ser conscients que la Unió Europea no està sola al món. Pel que fa a les relacions internacionals i a la posició comuna europea davant les grans potències, Carme Colomina, investigadora del CIDOB i experta en relacions internacionals, va incidir en la resposta diplomàtica: “La UE hauria de guanyar en fermesa. Primer, multiplicant les nostres aliances estratègiques. Ja s’estan teixint noves aliances i acords amb el Canadà, amb el Japó, amb alguns països del Sud-est asiàtic o amb l’Índia. I, segon, mostrar fermesa quan el teu aliat internacional t’està humiliant públicament de forma constant. No crec que s’hagi estat a l’altura per enfrontar Donald Trump”.
