22/07/2026 | 07:00
Avui farem un viatge geopolític pels mapes del nou món que vindrà. Però, primer, definim-lo: què té realment de nou aquest món de Trump, de Putin o de la Xina?
Hi ha una lògica nova de les coses al món. No es tracta només d’una suma de canvis, sinó d’una nova lògica en la totalitat de les coses. Els que vam néixer al segle XX tenim tendència a seguir veient la realitat a partir de les experiències del segle passat, a partir de les idees i dels valors del segle passat. I ja no funciona així. En aquests moments, no hi ha cap aspecte de l’activitat humana que no estigui sotmès a revisió.
Tot?
Som en un salt tecnològic molt fort, i això ho qüestiona tot. Només cal llegir les pàgines d’Economia dels diaris. Quin ofici avui té el convenciment que d’aquí a 50 anys encara existirà? Cap. Ens diuen: no caldrà estudiar Medicina, els robots i la IA seran millors metges. No sé si serà així. Però tot el que està passant modifica l’actitud psicològica i ideològica davant del futur. Què passarà? Una reacció, que és la dominant, passa per una idealització del passat. La majoria dels països estan avui immersos en processos de nostàlgia d’un passat millor. Trump amb el seu “Make America Great Again”, i Marine Le Pen deia fa poc que tornarà la grandeur francesa. Aquesta és la textura del moment. Som a les portes d’un període de canvis que serà llarg, que generarà la seva pròpia lògica, i que, possiblement, generarà situacions traumàtiques.
El futur es veu, sobretot a les sèries i pel·lícules de ficció, com un món terrible, gris, apocalíptic.
Fins fa poc, les ideologies observaven el futur amb il·lusió. Ara ja no. Tots els moviments utòpics veien en el futur un món millor. Aquests darrers anys, però, es veu el futur amb inquietud. Nosaltres, amb el llibre Viaje a un nuevo mundo, no volíem sumar-nos a aquesta processó fúnebre sobre el futur.
“Als Estats Units ja no els interessa cuidar Europa o la democràcia. Això ja s’ha acabat. El que volen és sobreviure com a potència”
Comencem el viatge en aquest nou món. Salpem des de l’Atlàntic Nord. A Nova York, no a la Nova York de Zohran Mamdani, sinó a la Nova York del multimilionari Donald Trump. Més enllà de les anècdotes, les provocacions i els estirabots de Trump, quina és l’agenda de fons que tenen ell i l’Administració nord-americana?
El que estan intentant als Estats Units és sobreviure com a potència en un món en el qual ja no són l’única potència econòmica. Cal entendre que la competició amb la Unió Soviètica no va ser una batalla de caràcter comercial, sinó ideològic i econòmic. S’hi enfrontaven dos models que volien convèncer el món de la seva superioritat. Això és molt important, importantíssim, per entendre algunes de les coses que estan passant ara.
Per què?
Doncs perquè fins ara els Estats Units estaven interessats en la reputació del sistema liberal democràtic. Sobretot a Europa, que feia les funcions d’aparador internacional. Els nord-americans, mentre amb una mà feien la guerra al Vietnam, provocaven una matança a Indonèsia o mataven Lumumba amb els belgues, el que volien mostrar realment era l’aparador democràtic i de benestar europeu. Aquest aparador s’havia de cuidar. Això s’ha acabat.
Ja no els importa dissimular, ni complir resolucions de les Nacions Unides ni dir que ataquen Veneçuela o l’Iran per “portar la democràcia”.
Ells pensen: “Som un imperi i hem de continuar sent-ho. I el nostre competidor ara ja no és un competidor ideològic”. Per primera vegada, els Estats Units s’enfronten a una potència econòmica i tecnològica de primer nivell. Això provoca una dinàmica nova. Absolutament nova. I l’estem veient en directe. El que volien fer prioritàriament els Estats Units a Veneçuela i a l’Iran era trencar un circuit comercial de venda de petroli que no passava pel dòlar. El problema que han tingut és que van creure que podien repetir la dinàmica veneçolana a l’Iran, i no els ha sortit bé. Però la qüestió és la competició amb la Xina.
“El 52% de les costes de l’Àrtic pertanyen a Rússia. Els Estats Units només en tenen un 10%. Per això els interessen Groenlàndia i el Canadà”
Seguim el viatge? Primer, pujarem cap a l’Àrtic. L’afer de Groenlàndia està molt relacionat amb la batalla comercial contra la Xina i amb la recerca de recursos naturals i minerals per a la revolució tecnològica.
El primer problema que ens planteja això de l’Àrtic és que no el veiem. Quan anàvem a escola, no apareixia als mapes o es veu petit, allà dalt del globus. En no veure’l, no el dimensionem. I, a més, a l’Àrtic no hi havia història. No hi passava res. Era un lloc congelat, en el sentit més literal del terme. Existeix el Consell de l’Àrtic, que es va crear bàsicament per protegir el territori i fixar les quotes de pesca. Fixa’t en un detall: Groenlàndia, tot i estar sota sobirania de Dinamarca, no forma part de la Unió Europea, perquè als pescadors locals no els interessava estar sotmesos a les normes europees sobre la pesca. Però no passava res. Ningú deia res. Fins que comencen a passar coses amb el desglaç del gel àrtic.
Primer, el desglaç obre la possibilitat de rutes de navegació comercial que fins en aquell moment eren impossibles. El trajecte entre els ports del nord de la Xina i Rotterdam s’escurça en 20 dies per la ruta àrtica. I la ruta més ràpida i que té més dies de navegació a l’any és la que passa per les costes del nord de Rússia. És la que té les costes menys fredes perquè en aquella zona desemboquen els grans rius de Sibèria, i això contribueix a escalfar una mica l’aigua del mar. La Xina i Rússia treballen juntes i han establert ja una primera ruta comercial.
Hummmmmm…
Aleshores, els americans veuen això i diuen: “Aquí tenim un problema”. És clar, el 52% de les costes àrtiques pertanyen a Rússia i, a més a més, són les més operatives del trànsit marítim. Els Estats Units només tenen Alaska, que seria un 10% de les terres de l’Àrtic. Davant d’això, els americans què fan? Prendre posicions al Canadà i a Groenlàndia. Però l’Àrtic no és només important per les rutes comercials, sinó també pels recursos naturals. El desgel facilita una segona cosa: l’explotació de recursos naturals al fons marítim. Hi ha estudis que asseguren que allà hi ha reserves molt importants de gas, de petroli, de terres rares… Aquí els Estats Units, i Rússia, estan jugant-hi fort.
I, més enllà dels diners, al llibre plantegeu que hi ha un nou esperit del tipus de la “conquesta de l’Oest”. En aquest cas, “la conquesta del Nord”.
Aquí reapareixen els mites. El Govern de Trump està, amb la qüestió de Groenlàndia i del Canadà, replantejant la idea de la nova frontera. Una nova frontera física. La nova conquesta de l’Oest. Si aconsegueixen Groenlàndia, ja no tindran el 10% de les costes àrtiques. I, de pas, al subsol de Groenlàndia, hi ha molts recursos naturals. I si un dia els canadencs se senten obligats a demanar la incorporació a la Unió, aleshores es convertiran en el país més gran del món. Això és el que ells diuen al seu públic.
Però els russos estan pensant el mateix. El 25% del producte interior brut de Rússia es genera a les seves terres àrtiques. Allà hi ha els jaciments més importants de gas i de petroli. I també hi ha una mística russa sobre el Nord, que ve dels segles XVIII i XIX, de l’exploració de l’Àrtic. De fet, una de les preocupacions de Rússia és com enviar més gent a viure en aquestes zones. Un dels problemes greus de Rússia és la seva feblesa demogràfica i el despoblament.
“Al golf Pèrsic es produeix el 80% del petroli i el 25% del gas natural del món. Però han de travessar una porta: l’estret d’Ormuz”
Parlant de petroli i de gas… seguim el viatge? Baixem cap al Sud. Aquest any molts hem tornat a parlar molt de geografia després de descobrir la importància de l’estret d’Ormuz.
És el pas clau per accedir al golf Pèrsic, on es produeix un 80% del petroli i el 25% del gas natural del món. Allà hi ha l’Iraq, hi ha Kuwait, hi ha l’Aràbia Saudita, hi ha totes aquestes petites monarquies petrolieres i gasístiques. Però, per accedir als mercats, han de passar una porta, que és l’estret d’Ormuz. Si això es tanca, hi ha un estrangulament. Aquí l’hem patit poc. Els europeus, després de les crisis petrolieres dels anys setanta, van diversificar el subministrament. Però qui ha patit més és el mercat asiàtic: el Pakistan, Sri Lanka, el Vietnam…
Deia el periodista i excorresponsal de La Vanguardia Rafael Poch que, en realitat, l’atac a l’Iran dels Estats Units era un atac a la Xina.
És correcte. Hi ha una ruta comercial importantíssima al món, i molt desconeguda per a nosaltres: va des del mar Roig fins al mar de la Xina passant per l’estret de Malaca, a l’illa de Sumatra. És una ruta marítima fonamental per a Pequín. Els xinesos podrien exportar productes industrials i rebre hidrocarburs per terra, per l’interior, però són rutes complicades i molt extenses. Per això, la crisi d’Ormuz el que ens diu és que tota aquesta zona del món, el baix ventre d’Àsia, estarà en tensió durant molts anys. Perquè allà és on la Xina se la juga.
La Xina té moltes fortaleses, però no té petroli ni gas. L’Iran venia petroli a la Xina. I els nord-americans ara han posat en tensió la línia de proveïment. Per això fa molts anys que els xinesos estan accelerant l’electrificació de la seva indústria i transport. En aquests moments, controlen el 80% del mercat de les terres rares, no només pels jaciments que tenen, sinó perquè han sigut els primers a fer a gran escala una indústria de refinament d’aquests materials.
“Avui la Xina ha aixecat el cap contra la seva decadència. La Xina té moltes fortaleses, però no té petroli ni gas”
Seguim el nostre intrèpid viatge i agafem la Ruta de la Seda per anar fins a la Xina. Antigament, hi havia parades comercials a Isfahan (ara la tercera ciutat de l’Iran), a Samarcanda i Bukhara (ara a l’Uzbekistan) i arribava a les portes de Xi’an. Som ja, per fi, a l’antic l’Imperi del Mig. Pels antics xinesos, ells eren al centre del globus terraqüi. Això és molt rellevant: qui és el centre i qui és la perifèria.
Això és de primer de geopolítica. El mapa del planisferi el pots organitzar com vulguis. Nosaltres estem acostumats a estudiar un mapa del món on Europa és al centre, i que coincidia amb la visió que els europeus han tingut sempre del món. “Nosaltres vam descobrir el món”, pensem. “Colom va descobrir Amèrica”, repetim. A la Xina, però, ho veuen diferent. Ells són al centre. Als nous mapes del món fets a la Xina ells són al centre, i, a més, l’oceà Àrtic s’hi veu molt millor i més gran. Allà queda clar quins són els seus interessos.
Això, precisament, volia preguntar-te. De la mateixa manera que et preguntava per l’agenda oculta o no tan oculta de Trump i dels Estats Units… quina és l’agenda dels xinesos?
La Xina ha aixecat el cap. Al segle XIX, les guerres de l’opi van ser una salvatjada contra la Xina: una potència colonial obligant-los a consumir opi, drogues, i provocant de retruc la destrucció social de tot un país. Avui la Xina ha reaccionat contra la seva decadència. La revolució comunista ha acabat trobant el seu camí. El Partit Comunista xinès ha entrat en contacte amb… el confucianisme. La clau per entendre la nova Xina és el concepte d’harmonia: més que la igualtat comunista, ara parlen d’harmonia, un concepte més antic en la història xinesa. Les coses han d’estar equilibrades. L’estat, segons ells, ha de tenir un equilibri. Això, però, s’està intentant fer en un país que des de fa 30 anys està creixent per sobre del 5%, que ha fet un salt vertiginós… sobretot tecnològic.
“Hi ha més accidents geogràfics entre Irun i Cadis que entre París i Moscou. Avui, a la gran plana europea, torna a haver-hi inquietud”
Després d’aquest llarg viatge… tornem a casa? Acabem a la vella Europa. Diuen que Europa, almenys l’Europa occidental, pot acabar convertida en un museu, amb un cert estat del benestar i una mica de seguretat; però, fet i fet, un vell museu ple de relíquies del passat. Però ara, sorprenent pels espanyols i pels catalans, els europeus tornen a parlar de guerres, de fronteres, de canvis en els mapes. No ho entenem.
Primer, cal mirar els mapes polítics: l’últim retoc a les fronteres de la península Ibèrica es va fer l’any 1657 amb la firma del Tractat dels Pirineus i, des d’aleshores, pràcticament res no ha canviat. En canvi, les fronteres europees han anat ballant durant segles al so de l’artilleria. Després, cal observar els mapes físics: hi ha més accidents geogràfics entre Irun i Cadis que entre París i Moscou. Parlem de la gran planura europea. Des de l’entrada dels francesos al segle XIX, ningú ha intentat envair Espanya. Els Pirineus són allà. Això ha condicionat molt la vida espanyola. A la Primera Guerra Mundial, Espanya es declara neutral; a la Segona, al final, Franco opta per no entrar-hi, tot i l’enviament de la División Azul contra la Rússia comunista i les seves complicitats amb els nazis i els feixistes italians.
Avui, a la planura europea, torna a haver-hi inquietud. Pensem que la línia fronterera entre França i Alemanya s’estabilitza l’any 1945. Fa poc més de 80 anys! Les fronteres de l’Est no són definitives. La unificació alemanya és recent. Els països bàltics són independents des de fa molt poc. Hongria segueix sospirant per la Gran Hongria. No cal ni mencionar els Balcans. Ara la guerra d’Ucraïna, més enllà de la disputa per la regió del Donbass i per Crimea, ha suposat un terrabastall econòmic per a Alemanya. Hi ha molta angoixa a Alemanya.
“El futur d’Europa es decideix l’any que ve. Votaran quatre dels cinc països més grans de la Unió Europea”
El dubte que tenim tots és quin camí prendrà Europa: el de l’extrema dreta populista, xenòfoba i trumpista… o el de pactar comercialment amb els nous poders emergents, com la Xina.
El futur d’Europa es decideix l’any que ve. El 2027, en principi, hi haurà eleccions generals a Espanya; legislatives a la Itàlia governada per Meloni, i a Polònia, i eleccions presidencials a França, amb Marine Le Pen de favorita a les enquestes. Dels cinc països més grans de la Unió Europea, en votaran quatre.
Arribem a Madrid. Parleu moltíssim del Madrid DF com una mena de nova Miami. Espanya és cada cop més llatinoamericana? O, millor hauríem de dir, americana?
T’ho explicaré amb xifres. Als anys 2000 i 2001, a la Comunitat de Madrid hi havia uns 85.000 immigrants llatinoamericans. En aquest moment, n’hi ha més d’un milió. Multiplica per 10. En 25 anys. Un de cada 7 habitants és d’origen llatinoamericà. A Espanya hi ha més de 4 milions de llatinoamericans. Això és un pes molt important. Si aquests 4 milions de llatinoamericans, fossin del Magrib, a Santiago Abascal el cervell li hauria explotat tres vegades. El fenomen de la immigració a Espanya es basa sobretot en persones que comparteixen idioma, religió i un cert tram històric compartit. Això és molt diferent en bona part d’Europa. Per aquest motiu, Espanya està gestionant la qüestió migratòria, potser amb problemes i tensions, però sense un drama superlatiu. Aquí, però, em crida molt l’atenció, Catalunya.
“A Catalunya em crida molt l’atenció aquest nou partit que està obsessionat amb el Califat i amb la immigració musulmana”
Vinga, doncs, acabem el viatge a Badalona, a Catalunya…
Jo, de la política catalana, n’estic una mica desconnectat. Però a mi em crida molt l’atenció com aquest nou partit [es refereix a Aliança Catalana, però sense mencionar-la], que encara no sabem quines dimensions tindrà, està obsessivament centrat en el Califat. En la immigració musulmana. Significa, doncs, que no tenen cap problema amb els llatinoamericans? Perquè són cristians? Ah, això és interessant.
Observant els mapes de Catalunya, m’interessava preguntar-te per un tema que es menciona al vostre llibre, però en el qual no aprofundiu: l’esquerda geogràfica, en molts països però també a Catalunya, que hi ha entre la costa i l’interior. Al llibre, Esteban Hernández assegura que moltes comunitats autònomes a Espanya s’estan trencant geogràficament, i a Catalunya “encara més”. I tu li respons, “és a un pas” de trencar-se. Què volies dir?
Catalunya és el país de la petita diferència. Hi ha vuit partits al Parlament. El matís entre un partit i un altre ha de quedar molt clar perquè no se’t confongui. I, alhora, aquestes diferències estan alimentades per les diferències socials internes a Catalunya. Hi ha una Catalunya amb una renda alta, i una altra Catalunya amb menys renda. Hi ha una Catalunya que té propietats i una altra, cada cop més nombrosa, que no té propietats. I hi ha diferències entre territoris. Per exemple, és innegable que avui Barcelona és una ciutat internacional. A Barcelona hi ha molts problemes, evidentment, però és el lloc on passen coses. Jo llegeixo gent de Lleida o de les Terres de l’Ebre que diuen: “I nosaltres, què?”
Quan s’ha de posar una gran instal·lació d’energia renovable en una àrea rural… el conflicte està garantit. A Aragó, però, passa el contrari. Hi ha una enorme despoblació rural… i els pobles aplaudeixen l’arribada de les renovables perquè els dona una mica d’oxigen. El món ha agafat una textura que, per una banda, és més global; però, justament en ser més global, allò local hi pesa més. I, quan la gent té la sensació que el vent de la història la perjudica, s’emprenya molt. Això és el que està passant.
Això passa a Catalunya, i a tot arreu. No? Gent emprenyada amb la globalització.
Sí. Fixa’t en el cas del land de Saxònia, a l’antiga Alemanya de l’Est. És el land amb menys immigrants del país. L’economia no va bé. La seva població envelleix. Hi ha una certa despoblació. Quina és la reacció? Votar cada cop més l’extrema dreta, Alternativa per Alemanya. Per votar un partit antiimmigració, ja no cal que hi hagi immigrants al costat de casa teva. Es vota mogut per les pors de l’època.
