10/06/2026 | 07:00
Deixar intervenir el líder d’una mena de monarquia teocràtica al Congrés dels Diputats. Paralitzar mig Barcelona durant dos dies per la visita del líder d’una religió. Cedir gratuïtament l’Estadi Olímpic i pagar hores extres de serveis de neteja, transport públic i policies per la festa d’un grup de creients en un Déu superior. Hores i hores de ràdio i de televisió elogiant el cap d’una institució masclista i contrària al dret a l’avortament. I, mentrestant, l’esquerra, què fa? Ens estan colant un gol de religiositat i de conservadorisme a través d’un suposat papa progre i d’esquerres. Com insinua Enric Juliana al seu darrer llibre Viaje a un nuevo mundo (Arpa, 2026), l’objectiu del Vaticà és crear, o ajudar a crear, una mena de “nova Democràcia Cristiana per al segle XXI”.
L’esquerra, amb la qüestió religiosa, no sap llegir els mapes d’aquest mon que ve. El PSOE de Pedro Sánchez i, a Catalunya, el PSC estan encantats amb el Vaticà com una mena de dopatge inesperat en la seva batalla contra l’extrema dreta i la Conferència Episcopal. S’entén la tàctica, no l’estratègia. Però a Yolanda Díaz, la màxima representant encara de l’esquerra espanyola, aplaudint el discurs d’un papa, no sé si se l’entén tant. Ni la tàctica ni l’estratègia. I a ERC? Oriol Junqueras, anant a la vetlla per resar a l’Estadi Olímpic, i Gabriel Rufián dient que el discurs del Papa era “correcte i humanista” malgrat que es posicionés contra el dret a l’avortament i l’eutanàsia. Buff.
El que està passant, en el fons, està perfectament explicat aquí:
“Todos aplauden al Papa porque llena un gran vacío de autoridad moral. El catolicismo –el catolicismo practicante y el catolicismo difuso– vuelve a tener un proyecto político, en el sentido más amplio. El catolicismo se propulsa hoy como un programa ético para el parque humano con máquinas de insegura lealtad. En 1945, el programa para una Europa en ruinas después de la derrota del fascismo llevaba el sello de la Democracia Cristiana. DC en tensión con el PC. Del interior de esa tensión surgió el gran despliegue del Estado social. León XIV es democracia cristiana en formato aerosol.”
(Enric Juliana, a la newsletter Península, del 9 de juny. Cal llegir les encícliques de Juliana a la seva newsletter, Penínsulas, per entendre els mapes del món que ve: des de l’Àrtic fins al Vaticà passant per Madrid DF. No cal estar d’acord amb ell; però, si no entens els nous mapes, vas perdut i prendràs dreceres equivocades)
Els papes Francesc i Lleó XIV són referents per a l’esquerra?
Aquestes noves coordenades geopolítiques, religioses i morals són una mala notícia per a l’esquerra, almenys per a l’esquerra laica. La Democràcia Cristiana històrica, que recordem que a Catalunya representava la Unió Democràtica de Josep Antoni Duran i Lleida, va ser, precisament, el gran dic de contenció a partir del 1945 per evitar que la classe obrera europea acabés votant comunista. Avui, l’esquerra institucional està comprant el marc moral del papa progressista com a mal menor davant Vox, Le Pen i Donald Trump.
En un moment de contraofensiva reaccionària, és molt perillós delegar l’autoritat moral de l’esquerra en el Vaticà
La renovada autoritat del Vaticà, entre l’esquerra, va començar amb el papa Francesc –i el seu toc antiimperialista argentí– i sembla que seguirà amb Lleó XIV –tot i el seu tradicionalisme en les formes. El nou papa s’ha posat de nom Lleó potser en homenatge al papa Lleó XIII, autor de l’encíclica Rerum novarum, enviada el 1891 i que denunciava les males condicions de vida dels obrers a l’Europa dels primers anys de la Revolució Industrial. Juliana la cita molts cops, i això m’ha obligat a llegir-la i, en realitat, he acabat descobrint que Rerum novarum era un clam contra l’esperit revolucionari i una defensa de la “inviolable” propietat privada. Diu coses com: “No pocs obrers, imbuïts de perverses doctrines i desitjosos de revolució, pretenen per tots els mitjans unir les turbes i llançar-les a la violència”.
Pot ser perillós delegar l’autoritat moral de l’esquerra en el Vaticà. El fet que aquests dos papats hagin obert una mica els resclosits armaris del luxe Vaticà, demanin respectar els drets humans i es mostrin favorables a la pau al món és insuficient per maquillar una institució que denigra el paper de les dones, continua sent contrària al dret a l’avortament i no qüestiona cap gran privilegi. Però això no és tot. El Vaticà és una ciutat-estat on no es permeten els sindicats i no hi ha atur ni dret de vaga per als seus treballadors, mentre la banca vaticana acumula cada any milions d’euros de beneficis. L’Església catòlica ha negat i ha dificultat tant com ha pogut les investigacions de capellans pederastes arreu del món. I, de fet, el mateix Lleó XIV que va criticar el 2012 la “simpatia” d’alguns mitjans de comunicació per l’“estil de vida homosexual” i per les “famílies alternatives formades per parelles del mateix sexe i pels seus fills adoptats”.
En un moment de contraofensiva reaccionària global, que governs i partits d’esquerres que es consideren feministes posin la catifa vermella a qui lidera l’oposició als drets reproductius de les dones és una claudicació. Què pensaríem si l’esquerra decidís elogiar els aiatol·làs islàmics o els líders de l’Església evangèlica?
La doctrina social de l’Església, amb el parèntesi de l’anticomunista Joan Pau II i l’ultraconservador Benet XVI, no és nova. El catolicisme reformista, verd i social del papa Francesc va proposar una mena de “pau social” i una “caritat” per als pobres, els migrants i els desvalguts, que apaivaga els conflictes i no va servir per acabar amb els privilegis dels més rics i poderosos. Si hi ha un cristianisme de base i d’esquerres, no s’ha fet mai des del Vaticà, sinó que s’ha fet des de les trinxeres dels capellans obrers a Santa Coloma de Gramenet o organitzant menjadors populars a les barriades de Rio de Janeiro, de Caracas o de Buenos Aires.
Què pensaríem si l’esquerra decidís elogiar els aiatol·làs islàmics o els líders de l’Església evangèlica?
Al Vaticà no arriben a la sola de la sabata dels capellans obrers comunistes, ni als de la teologia de l’alliberament: no són ni Xirinacs, ni Alfons Comín, ni es van tancar mai a Montserrat contra el franquisme, ni van muntar vagues des de la parròquia d’Entrevías, l’església roja de Vallecas; i, tot i que Bergoglio i Prevost van exercir el sacerdoci a l’Amèrica Llatina, tampoc no són Camilo Torres, que va penjar els hàbits per unir-se a la guerrilla colombiana; ni Ernesto Cardenal, sacerdot, poeta i ministre de Cultura de la Nicaragua sandinista; ni tan sols monsenyor Óscar Romero, assassinat mentre feia missa al Salvador contra les oligarquies.
Per què hem de pagar entre tots la visita del papa de Roma?
L’Església catòlica és, bàsicament, una empresa privada amb milers d’anys d’història. Òbviament, si ells volen fer una trobada amb el seu líder místic, tenen tot el dret a fer-ho. El que no és just és que, si vivim en un estat aconfessional, paguem entre tots la festa. La majoria de les aportacions econòmiques del viatge vaticà a Madrid, a Barcelona i a les illes Canàries provenen, directament o indirectament, de les arques públiques.
Tal com detallava el periodista Jesús Rodríguez, a la Directa, “la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i La Moncloa han insistit els últims dies que les aportacions públiques es limitaven als cinc milions d’euros del govern català i dels cabildos de les Illes Canàries –1,6 i 3,4 milions d’euros, respectivament”; però, en realitat, una part dels diners que s’hi aportaran estan “emmascarats” en forma de deduccions fiscals a les grans empreses que han donat diners per a la visita o del treball que han fet centenars de treballadors públics, sigui a través de la Renfe, dels Mossos d’Esquadra, de la Guàrdia Urbana o de tots els serveis de neteja.
Pagaríem tot això en el cas d’una visita d’un líder religiós islàmic o evangelista, tot i que també tinguin milers i milers de seguidors a Catalunya? Aturaríem mitja ciutat de Barcelona durant dos dies per un esdeveniment d’una empresa privada? Deixaríem fer un discurs al Congrés dels Diputats, seu de la sobirania democràtica de l’Estat, a una persona no elegida democràticament? En definitiva, ara que comença el Mundial de futbol, sembla que ens estan colant un gol per l’escaire de religiositat i de conservadorisme a través del papa progre i d’esquerres.
