Viure bé sense que l’economia creixi: què cal canviar a Catalunya?

Què passaria si l’economia catalana deixés de créixer? Es podrien garantir l’habitatge, l’accés a l’alimentació, la mobilitat i les cures sense haver d’augmentar indefinidament el consum d’energia i de materials? Dos informes publicats recentment —Pla B. Per una Catalunya resilient en un escenari postcreixement, de l’ICTA-UAB, i Postcreixement i transició ecosocial: una agenda per a les polítiques públiques, de l’ECOHUB— estudien aquesta possibilitat i plantegen mesures per avançar-hi. 

Mentre l’estudi de l’ICTA-UAB proposa mesures com ara reforçar el transport públic, reduir la ramaderia intensiva o substituir progressivament els combustibles fòssils, el de l’ECOHUB subratlla la importància de trencar les dependències del creixement, construir béns comuns i reforçar les economies cooperatives i comunitàries. També demana a les administracions que incorporin criteris per assegurar-se que les polítiques públiques avancin en aquesta direcció. 

Si és possible viure amb menys recursos, quines formes d’organitzar l’economia ens permetran viure bé? CRÍTIC n’ha parlat amb Rubèn Suriñach, coordinador de l’ECOHUB, un pol cooperatiu on participen, entre d’altres, Nusos i Opcions, sòcies d’ECOS i que també reuneix més de 100 persones que treballen per la transició ecosocial; Mariona Soler, tècnica d’economies comunitàries de la Xarxa d’Economia Solidària (XES), i Laura Muixí, vocal de la Fundació Emprius, una entitat que promou alternatives a la propietat privada impulsant la gestió comunitària de béns.

Què ha de decréixer i què necessitem fer créixer?

Decréixer no vol dir reduir indiscriminadament tota l’activitat econòmica. Una de les qüestions centrals del postcreixement és decidir quines activitats han de disminuir perquè tenen un impacte ambiental elevat i quines, en canvi, cal reforçar perquè contribueixen a garantir una vida digna. En aquest sentit, Rubèn Suriñach, coordinador de l’ECOHUB, proposa començar canviant la manera com mesurem el progrés: ”Oblidar-nos del PIB com a indicador de benestar i pensar què és el que ha de créixer i què és el que ha de decréixer”, explica. 

Rubèn Suriñach creu que cal reorganitzar les prioritats econòmiques en funció de les necessitats socials i dels límits ecològics

En el terreny pràctic, Suriñach planteja dicotomies concretes: “Més trens, menys avions”, “més habitatge públic i menys turisme” i “més indústria circular i menys activitats logístiques vinculades als grans fluxos globals de mercaderies”. Fins i tot proposa repensar la incorporació de la intel·ligència artificial al món laboral perquè els guanys de productivitat es tradueixin en reduccions de jornada i millores salarials, en lloc de concentrar-se únicament en els beneficis empresarials. Per a ell, es tracta de reorganitzar les prioritats econòmiques en funció de les necessitats socials i dels límits ecològics.

Com podem garantir una vida digna sense dependre del creixement? 

Una de les dificultats principals del postcreixement és evitar que la reducció del consum d’energia i de materials es tradueixi en una nova forma d’austeritat, especialment per a les classes populars. Suriñach insisteix que qualsevol transformació ambiental ha d’anar acompanyada de polítiques de justícia social. “Hem de ser supercurosos de plantejar-nos sempre coses que no generin situacions d’injustícia o càrregues excessives”, defensa. Per això considera fonamental vincular la transició ecosocial amb mesures com la reducció de les jornades laborals, el repartiment del treball o una renda bàsica universal.

L’ECOHUB defensa vincular la transició ecosocial amb mesures com la reducció de la jornada laboral o una renda bàsica universal

L’informe de l’ICTA-UAB també situa la redistribució al centre de l’escenari postcreixement. Entre les seves propostes hi ha una renda de protecció per a les llars amb ingressos baixos i mitjans-baixos, mesures fiscals per penalitzar els consums ambientalment més perjudicials i un impost sobre la renda de la terra que permetria frenar l’especulació i ampliar el parc públic d’habitatge. Ara bé, garantir les necessitats bàsiques no depèn únicament de disposar de més ingressos per comprar béns i serveis al mercat. També requereix preguntar-se si hi ha altres maneres de produir-los, distribuir-los i accedir-hi.

Com poden les economies comunitàries ajudar-nos a viure amb menys recursos?

Un grup de consum agroecològic, un hort col·lectiu, una xarxa de suport mutu, una comunitat energètica o un grup de famílies que s’organitzen per compartir les cures són exemples d’economies comunitàries. Experiències molt diverses que tenen un element en comú: parteixen de l’organització col·lectiva per satisfer necessitats compartides. Mariona Soler, tècnica d’economies comunitàries de la XES, les defineix a partir de tres elements: “Comunitat, bé comú i governança col·lectiva i horitzontal”.

Mariona Soler considera que les economies comunitàries poden contribuir a reduir el consum material

A diferència de l’economia de mercat, en què l’accés a un bé depèn principalment de la capacitat de compra, les economies comunitàries es fonamenten en el suport mutu, la implicació de les persones i la gestió col·lectiva dels recursos. Això significa que l’intercanvi monetari deixa de ser el mecanisme central d’organització. “Hi ha moltes necessitats que estan resoltes no monetàriament, i això també és econòmic”, reivindica Soler. Des d’aquesta perspectiva, les tasques de cures, el suport mutu i el treball comunitari també formen part de l’economia, encara que no sempre apareguin reflectits en els indicadors convencionals.

Aquest model té, a més, una relació diferent amb el consum. Soler considera que l’organització comunitària “no t’aboca a un hiperconsum propi del sistema capitalista perquè t’organitzes per resoldre la teva necessitat; això té un cost de temps, té un cost d’energia, i no voldràs especular-hi”. Un taller de costura compartit, per exemple, pot permetre confeccionar i reparar roba sense la necessitat d’alimentar constantment el consum de peces noves. Mariona Soler considera que les economies comunitàries poden contribuir, així, a reduir el consum material i a facilitar l’accés a determinats béns i serveis a persones que no disposen de prou ingressos per adquirir-los al mercat.

Per què compartir recursos i recuperar els béns comuns?

Aquesta manera d’organitzar l’economia també es pot traslladar a la gestió de l’habitatge, la terra, les eines o les infraestructures. Laura Muixí, vocal de la Fundació Emprius, considera que una reflexió profunda sobre el postcreixement ha de qüestionar necessàriament la relació amb la propietat. “Som ecodependents i interdependents i necessitem desenvolupar altres marcs de relació perquè la propietat privada no ens ha portat a construir amb mirada comunitària”, afirma.

La gestió comunal que planteja Emprius és una alternativa en què l’accés als recursos i la seva utilització es decideixen col·lectivament, d’acord amb les necessitats de les persones que en formen part i amb una mirada a llarg termini. Muixí explica que aquesta organització també permet reduir considerablement els recursos necessaris per sostenir la vida quotidiana. “La gran pregunta és qui decideix, qui marca com serà aquest compartir-los”, planteja Muixí. En el cas d’Emprius, la fundació busca adquirir i custodiar patrimoni perquè els projectes comunitaris puguin utilitzar-lo sense que torni a entrar en circuits especulatius, fins i tot amb el pas de les generacions.

Emprius busca adquirir i custodiar patrimoni perquè els projectes comunitaris puguin utilitzar-lo sense que torni a entrar en circuits especulatius

La gestió comunitària també permet reduir els recursos necessaris per sostenir la vida quotidiana dins dels projectes comunals. Muixí ho exemplifica en la seva vida quotidiana, en l’habitatge cooperatiu on viu, Cal Cases. Allà comparteixen electrodomèstics, eines, desplaçaments i tasques de cures. “No cal que tinguem una rentadora per cap; aquí podem posar tres rentadores comunitàries i en tenim prou per a totes”, explica. Aquesta lògica permet satisfer necessitats sense multiplicar els béns de propietat individual. Per a Muixí, recuperar els comunals històrics i reforçar el vincle entre les persones i el territori també pot contribuir a afrontar les crisis energètiques, alimentàries i climàtiques.

Què cal perquè aquestes alternatives arribin a més gent?

Malgrat el seu potencial, les economies comunitàries també presenten limitacions. Una de les principals és el temps necessari per participar-hi. Soler ho resumeix així: “Té el límit d’abast del temps que tenim per dedicar-hi”. Aquestes iniciatives poden facilitar l’accés a recursos a persones excloses del mercat laboral, però també poden resultar poc accessibles per a qui treballa durant jornades molt llargues o assumeix una elevada càrrega de cures. Per estendre-les, Soler defensa una renda bàsica universal, formació en organització col·lectiva i inversió pública en infraestructures compartides, com obradors, tallers o espais de trobada. També reclama que les administracions reconeguin les comunitats organitzades com a actors amb capacitat per participar en la definició i la gestió de les polítiques públiques, avançant cap a fórmules de col·laboració publicocomunitària.

L’informe de l’ECOHUB també insisteix en aquest canvi de mirada. Suriñach considera que les administracions continuen massa vinculades a un model de desenvolupament basat en la captació d’inversions privades i l’increment de l’activitat econòmica, una dependència que atribueix, en part, a una “crisi d’imaginació política”. Per això proposa incorporar nous criteris a les inversions públiques: valorar-ne l’impacte ecològic, el retorn social, la capacitat de garantir necessitats bàsiques i qui se’n beneficia.

Per avançar en aquesta direcció, considera imprescindible una aliança àmplia entre administracions, cooperatives, comunitats organitzades i també petites i mitjanes empreses per crear grans macroprojectes que canviïn els territoris sota criteris de sostenibilitat. I en posa exemples: des d’un centre de distribució logística al Besòs que permeti la distribució d’alimentació de proximitat accessible, fins a la conversa d’una illa agroecològica i industrial a la comarca d’Osona o bé a un projecte economia circular al voltant d’un hipotètic desmantellament de la SEAT a la zona del Baix Llobregat.

Les alternatives cooperatives i comunitàries ja permeten observar algunes possibilitats d’una economia postcreixement: habitatges fora de l’especulació, terres gestionades col·lectivament, eines compartides o xarxes de cures. Però, perquè aquestes experiències deixin de ser minoritàries, necessiten recursos, finançament i polítiques públiques que en facilitin l’accés. El repte, en definitiva, no és simplement aprendre a viure amb menys, sinó decidir col·lectivament què necessitem per viure bé i com podem garantir-ho dins dels límits del planeta.