21/05/2025 | 06:00
La infantesa d’Andreu Buenafuente és a Reus en una família d’origen migrant. La d’un nen feliç i amb bon humor?
Sí, molt, en una família meravellosa de classe mitjana-baixa sense que hi faltés de res. Un nen de pares orfes de la Guerra Civil, la gran ferida; i per això valoro més el blindatge que fan perquè nosaltres, els fills, no notéssim res i poguéssim dur una vida normal. Ojo amb el drama soterrat d’un pare que, malgrat tot, era una màquina d’optimisme, eh? Era venedor, volia gaudir la vida i no abandonar-se a un passat tan esgarrifós; i això és el que m’enduc, sí, de dir: “Hòstia, va, celebrem la vida i no muntem un drama de massa coses”.
Com si l’humor fos la manera de tornar l’agraïment als pares per protegir-vos?
Sí, segurament. El pare explicava acudits, en vetllades a casa, amb amics, tothom rient, i jo ja ho mamava, això. De fet, jo era més seriot, i em deien: “Aquest nen, no sé, no sé”; però suposo que la vocació ja rutllava per dins; i, al final, acabo en la comèdia, cosa que no estava planificada.
“Els meus pares duien amb honor la ‘multipersonalitat xarnega’. Eren d’Almeria, però a casa parlàvem en català”
Juan Buenafuente i Teresa Moreno, els pares. D’Almeria, oi?
El pare, sí, i la mare, de Múrcia, però criada a Almeria. L’avi havia mort al front, i l’àvia, embarassada, arriba a Reus fugint de la guerra. El meu pare duia amb molt d’honor aquesta multipersonalitat xarnega, de tenir tota la família a Andalusia, però la vida i la realitat a Catalunya. La meva mare, que havia arribat aquí amb 15 anys, explicava que ella somniava en català; i, hòstia, dic jo que això ja deu ser la integració de l’idioma, no?
O sigui, que no parlàveu en castellà?
No, no; parlàvem en català. Ens movem en aquest territori d’arrels andaluses i creixement català, amb el castellà naturalitzat per les tietes i les àvies que vivien amb nosaltres; unes generacions que no salten del tot al català, però que ajuden a fer créixer aquest país, i, a vegades, sense les millors condicions.
Talment. I, després, el nen es fa jove i amb 17 anys entra a Ràdio Popular de Reus; com Carles Francino, referent teu.
Sí, molt. Mira, un company de classe que estiuejava amb el Francino em veu maneres, perquè jo, al pati, amb unes gravadores, gravava una lligueta. I, bé, ell s’apropa i em diu: “Tinc un amic que es diu Carles i que necessita algú d’esports”. I jo, ni idea de periodisme; i el Carles, amb tota la bondat que té, em dona un casset i em diu: “Vinga, va, posa’t aquí, i a treballar”. I així començo.
I, ara, amb tots els programes a les espatlles, des del primer fins al darrer, creus que has sigut fidel al jove dels inicis?
Bastant, sí, perquè encara mantinc una actitud de joc, i en contra dels meus companys, que flipen amb les bromes que els planto quan entro al plató.
Però fidel, malgrat la professionalització?
Sí, sí, malgrat la professionalització. Tendeixo a treure ferro a les coses; i deu ser que el nen no vol oblidar que això és un joc, perquè la professió ja s’encarrega de fer-ho tot molt seriós: que si una negociació, ui, ui, ui; que si un programa, ui, ui, ui; que si l’audiència… Però haig de blindar el nen perquè finalment el que surt a l’escenari és una anomalia: un senyor gran que fa tonteries i que fa el pallasso; i això s’ha de cuidar. De fet, m’agrada pensar que el nen viu amb mi tot el dia, en les decisions que prenc i en les actituds, i amb les tonteries al damunt, que són la gràcia de la vida.
I què t’agrada més, la ràdio o la televisió?
No puc escollir. Fa uns anys deia la ràdio, sí; és l’autenticitat, la veritat, la senzillesa. Però és que la tele també m’agrada molt. Jo funciono amb el guió, i quan trepitjo l’assaig i el plató, amb el so i la llum, surten idees. Per exemple, dic al tècnic: “Escolta, posa’m la música de Tiburón, i jo em llanço per terra”; i coses per l’estil. I, és clar, com no t’ha d’agradar això? [Andreu Buenafuente somriu.]
“Tot serveix per desgastar el partit de torn. Fins i tot que es contracti un humorista. Però jo intento reduir tot aquest soroll”
La contractació d’un comediant per part de la televisió pública es polititza de manera exagerada?
Sí.
I per què passa això?
Ui, no ho sé.
El poder no casa bé amb l’humor?
Segurament, per una certa immaduresa com a societat que no entén el lloc que cadascú ocupa. Els comediants, perdoneu, no som els enemics; ho són els intoxicadors informatius i els defraudadors. Nosaltres sortim i fem comèdia; però, bueno, entenc que tot serveix per desgastar el partit de torn… Jo intento reduir tot aquest soroll, saps?
És comprensible, sí, però sembla difícil fer humor en un plató de televisió amb un munt d’audiència i amb l’actualitat bullint de tensió política.
Sí, és veritat, ronda molt el soroll; però després observes altres països com el Regne Unit i els Estats Units, on els comediants critiquen la societat, i allà no es mor ningú, i el país obre cada dia a les sis del matí, i ja està. Ara, amb el nou projecte m’agradaria fer un petit pas per normalitzar aquest soroll, i si algú rexina… [Buenafuente dubta] rexinar? Bé, no sé com es diu en català, doncs, jo ho respecto.
“A Catalunya, quan féiem els primers acudits sobre Jordi Pujol, el públic ‘se sobtava’; com si ens ‘enfotéssim’ del pare”
El comediant com a sospitós.
Sí, però això és històric. Qualsevol partit en el govern vol controlar i influir; perquè els polítics no han entès mai la genètica de l’art, ni tampoc la de la comèdia, que és la provocació. El més interessant seria que s’ocupessin d’administrar i governar bé el país i que deixessin fer. No hem entès mai del tot bé el fet de blindar uns organismes públics de comunicació dels canvis de govern, a tots els nivells; perquè, a vegades, amb un canvi de govern es carreguen la televisió pública.
Costava molt fer conya de la monarquia a la televisió pública?
Sí, sí, potser, perquè s’estava més ocupat en normalitzar-ho tot, en transicionar. La immaduresa de la comèdia és la immaduresa d’un país que no entén que, com a contribuent i habitant, jo puc fer bromes sobre la monarquia. Jo no qüestiono l’Estat; jo exerceixo la meva llibertat d’expressió. Però, ui, ui, ui, jo he viscut coses bastant increïbles. A Catalunya, ho recordo, quan féiem els primers acudits sobre Jordi Pujol, el públic se sobtava; com si ens enfotéssim del pare, no? En canvi, a Catalunya te’n foties de la monarquia i celebració; en canvi, a Espanya, s’espantaven amb les conyes del rei; i t’adonaves de les cares de por de cada comunitat. Això, però, ho hauríem de dinamitar, i em penso que la generació actual és la més capaç de fer-ho. De fet, hi ha poc humor polític. N’hi ha de costumista, o de feminista, però no es veuen gaires humoristes polítics.
“L’època del Procés va ser d’una complexitat social enorme. No recordo res de semblant, sobretot l’1 d’octubre”
La politització de la ràdio i la televisió públiques ha passat a Catalunya durant el Procés?
Bé, eren els anys que jo rondava a Madrid, i no seguia prou TV3; però aquell moment va ser d’una complexitat social enorme. No recordo una situació semblant. L’1 d’octubre, baixa un jefe i em diu: “Què, Buenafuente? Què farem avui?”. I li responc: “Doncs, estar a l’altura?”. Ho vaig viure com si em posessin un mirall davant de la professió, i jo no em volia avergonyir de mirar-me, i, per tant, havia d’explicar les hòsties com pans de la policia.
Et van arribar comentaris de companys de TV3 en aquell moment? T’explicaven alguna cosa?
Sí, de com ho vivien en carn pròpia. Com que jo era fora, malgrat la implicació emocional, en podia tenir una perspectiva; i en faltava, de perspectiva. Tot comença ben potent amb la manifestació del 2012. Ho recordo, sí, perquè la meva dona estava embarassada. Érem a casa; i li dic: “Aquí comença una altra història”. Els polítics, amb tota la gent al carrer, no van estar a l’altura; i, per començar, els polítics de Madrid, que deien: “Bueno, si son cuatro exaltados“. Però, quan vaig sentir això, em dic: merda.
Amb el Procés no es podia bromejar gaire. Molta càrrega emocional. El monòleg teu d’aquell 1 d’octubre va ser poc divertit.
Sí, no se’n podia fer gaire broma, no. Quan hi ha una ferida oberta, la comèdia no té sentit. Els nord-americans, amb l’11-S, van virar de l’humor cap a la crònica ciutadana, i, durant aquell moment, ens vam reunir amb l’equip i vam decidir que l’humor no s’havia d’aparcar, però sí que calia fer una crònica social perquè també ens comprenien a nosaltres com a relators socials.
Molts catalans que teniu un peu a Madrid i un altre a Barcelona sou en aquest foc encreuat, com Àngels Barceló, el mateix Francino…
En moments de crispació, potser, sí. Jo em sento molt estimat a Catalunya; se’m veu com una folklòrica. Després vaig a Madrid, i sento el respecte. Quan vivia a Madrid, en un barri més aviat de dretes perquè la nena tenia el col·legi més a prop, un tio molt simpàtic em diu: “Què fas aquí? Saps que ets un error del sistema? N’ets conscient?”. Jo li responc rient que sí, que sí, que ho sé. Però jo no he patit ni aquí ni allà.
“Si el convidat del programa és castellà, jo li parlo en castellà; parlant-li en català, no em sento còmode”
I, escolta, tornant a Pujol, dius que, un dia, t’agafa de banda i et pregunta sobre com t’ho fas per entrevistar convidats en castellà. El devia preocupar molt, imagino.
Sí, sí. Li vaig respondre que sempre busco l’idioma comú.
Trobes que és el més normal?
Sí, perquè, si el convidat és castellà, jo li parlo en castellà; si no, parlant-li en català, no em sento còmode. Recordo que Pujol, llavors, em va mirar, no diu res i gira cua. Ell, però, ja ho feia, això d’interpel·lar, sí. Vaig estar a punt d’anar-lo a buscar i dir-li: “Però, president, m’ha entès o no?”. [Buenafuente somriu.]
I per què passa això?
Bueno, era en una època en la qual TV3, cíclicament, es plantejava coses. En un moment, a TV3, El Terrat fa programes com La Cosa Nostra o Sense títol, que són una entrada de castellanoparlants, i entenc que despistés sobre el principi fundacional de la televisió pública. Però és que ens veia gent de tot arreu. Ara bé, molta gent m’ha dit també que havien après el català amb nosaltres. A TV3, a vegades em deien: “No importa que portis cinc convidats castellans seguits”; però és que jo intentava buscar l’interès. I, aleshores, algú sí que plantejà que s’entrevistés a tothom en català.
I?
Es va fer una reunió de presentadors i no hi vam anar tots, per dir-ho d’alguna manera. [Buenafuente somriu de nou.] Pujol, en algun dinar, recordo que em va dir que TV3 s’havia muntat per protegir el català. Era el discurs fundacional, oi? Però, quan aquest discurs es tanca massa, a mi també em surt respondre que hem de dinamitzar, no? No hauríem de ser integristes en els detalls. Mira, TV3, tenia el dret de totes les pel·lícules de Cantinflas; i, és clar, algú va comentar: “Home, s’han d’emetre en castellà, no?”. Tothom va entendre que Cantinflas no es podia doblar. El català és la meva llengua, sí, i s’ha de protegir; ho trobo molt bé; i també tinc molta sort de parlar el castellà; i, si parlés l’anglès, hauria fet televisió en anglès.
“Rubianes era el més estimat de Catalunya, i podia omplir el teatre vint-i-quatre vegades al dia, i parlava en castellà”
Jo no imagino veure Bola de drac o Els joves en castellà; no les entendria. Les vaig mamar en català, i en castellà em grinyolen. En canvi, és difícil escoltar Eugenio, Gila, Pedro Reyes o Pepe Rubianes en català.
El Rubianes no era prou conscient de com simbolitzava la personalitat múltiple d’aquest país. Era al·lucinant. Era, potser, el tio més estimat de Catalunya, i podia omplir el teatre vint-i-quatre vegades al dia, i parlava en castellà, però també s’estimava aquest país; allò que ell deia que era “galaico-català”, “catalano-galaico”, etc. Em sembla molt bonic agafar-se a això. Per cert, tinc moltes ganes de muntar-li un homenatge com Déu mana, perquè el té pendent.
De fet, has dit que no hi ha humor català ni andalús ni anglès, sinó una manera de fer humor marcat per l’origen.
Sí, com també hi ha bon humor i mal humor. És cert que els referents locals que t’envolten i que mames són els que et marquen; però, finalment, hi ha més un color d’humor que no pas un gènere. Entenc, però, que es posin etiquetes a l’humor, però trobo també que queda curt, com si ens talléssim les cames. En tot cas, podem coincidir que l’humor català s’apropa al britànic, sí, més refinat, amb la doble intenció; ens encanten els Monty Python. Un dia pregunto a Woody Allen què és l’humor jueu, i em contesta que no en té ni idea. Em sembla que hem de protegir l’humor lliure, com també els filòsofs, els escriptors, els bons professionals que ens expliquen la societat i les situacions de guerra, perquè estan en hores baixes. Surt un influencer, llança una provocació i ja sembla l’hòstia, tu.
Però hi ha això de la conya catalana, d’alguna manera, no?
Mira, una cosa que tornarem a fer és la paròdia d’un gènere dramàtic, la tragèdia del Don Juan Tenorio, i que a Catalunya ja es parodiava, sí; fent una versió de conya d’aquell teatre clàssic espanyol; i em sembla que és una de les expressions més xules de la conya catalana, molt popular, allò de dir: “No ens posem dramàtics i enfotem-nos una mica”; i amb la Silvia Abril hem decidit recuperar-ho, amb el nom El Tenoriu.
L’humor, sí, que alleugera la vida.
Sí, el gran teatre de la vida, que en deia Shakespeare. Pujaven els comediants als escenaris, i la gent del poble hi anava a veure’ls. Som hereus de la paròdia, de la sàtira, quan el poble, putejat i reprimit, anava als corrals i hi sortien els actors disfressats de reis i de prínceps. Era una vàlvula d’escapament.
El distanciament necessari, no? Riure en un enterrament, d’una impotència pròpia…
És que és l’única manera, no? Intentar evadir-se per un moment. Potser, per això, és tan poderós, hòstia, perquè t’allibera. És com l’olla exprés, no? T’alliberes de la pressió i surt el vapor; doncs, l’humor és aquest vapor. Un dia, li dic al Rubianes: “Es que tú, Pepe, dices lo que la gente piensa y que no dice porque no tiene un escenario“. Ell ho deia més teatralment, si vols, però finalment és el públic qui escull qui és el seu interlocutor. Al Pepe li compraven que ell ho digués, l’hi permetien. El públic et permet seguir, o et demana que callis. I jo això ho tinc present, perquè no hi ha res de més trist que un comediant que vulgui seguir i que el públic digui: “Nano, ja n’hi ha prou”.
Tu continues, nou programa, perquè ara comences Futuro imperfecto.
Sí. Mira, la realitat està molt cabrona i fotuda. Llavors, dic a RTVE que, últimament, a TV3, em fotia en un teatre i feia uns resums de l’any. RTVE ho accepta i aquest és el gen: surto i explico un món que està fet una merda: líders tòxics, conflictes, etcètera. I, aleshores, per acabar, hi poso un cert optimisme, perquè acabo el programa dient que el futur serà imperfecte, sí, però serà; com si recordés que, malgrat la gran merdarada que a vegades ens toca viure, demà al matí ens hem de tornar a llevar, i el món, miraculosament, comença a girar de nou. Sí, sí; assumir la imperfecció, sense perdre tampoc una certa pulsió d’inconformisme. Jo no vull ser ara un guru de la lluita social; però, home, tampoc no cal que traguem amb tot, hòstia, i una manera és sortir i fer la conya del que no ens agrada.
