Crític Cerca
Foto: KIKE TABERNER
Entrevistes

Andreu Escrivà “El 2030 no serà l’apocalipsi. No hem de llançar la tovallola en això del canvi climàtic”

“Sense gràfiques, sense referències, sense números”. Al gra. Si vols saber per què ha d’importar-te el canvi climàtic i com prendre partit en un desafiament fascinant, la resposta és a l’últim llibre d’Andreu Escrivà (València, 1983). El 27 de gener publica la versió en català d’‘I ara jo què faig? Com véncer la culpa climàtica i passar a l’acció’ amb l’editorial valenciana Sembra Llibres, després de publicar el llibre en castellà amb Capitán Swing. No és un altre llibre més sobre canvi climàtic. No pretén “vigilar-te ni jutjar-te”. Tampoc donar lliçons, ni donar sermons. Lluny de llargs paràgrafs tècnics, Escrivà detalla sense rodejos innecessaris què és i què no és efectiu en la lluita contra el canvi climàtic. L’ambientòleg i doctor en Biodiversitat Andreu Escrivà és una de les veus més potents en l’àmbit de la divulgació climàtica. És, a més, responsable de l’Observatori del Canvi Climàtic de la fundació València Clima i Energia.

20/01/2021 | 06:00

* Podeu llegir la versió original de l’entrevista publicada en castellà a la web de ‘Climática’ aquí.

Per què i per a qui ha escrit aquest llibre?

Quan algú escriu, és perquè el llegeixin. Jo no escric per tal de sentir-me bé, ni per demostrar que en sé molt, ni per tal de no exposar un pla fantàstic que només jo conec. Escric aquest llibre perquè la gent el llegeixi i, sobretot, es qüestioni coses. És per a tota aquella gent que sap que hi ha alguna cosa que no funciona bé en el món actual, que sap que el canvi climàtic és aquí. No és un llibre per convèncer els negacionistes, però m’agradaria que el pogués llegir algú que no està del tot convençut, no ja del canvi climàtic, sinó que realment això és un problema. Aquí sí que hi ha un percentatge de població important que sap que alguna cosa està passant, però que considera que costa molts diners fer-hi alguna cosa; o que, si hi fem alguna cosa, es redueix l’ocupació; o que no serà tan greu, o que no li tocarà. Escric aquest llibre fonamentalment per a tota aquesta gent que té ganes, que té curiositat i que sent la necessitat de canviar les coses.

Hi ha una màxima a l’hora d’escriure: si ho pots dir amb menys paraules, digues-ho amb menys paraules. Per això volia que fos curt. El que havia d’explicar es podia dir en 160 pàgines. Tenia clar que el llibre havia de ser sense gràfiques, sense números i sense referències. La major part dels llibres sobre canvi climàtic són molt redundants i innecessàriament llargs, com l’icònic Això ho canvia tot, de Naomi Klein (en català, editat per Empúries). És un bon llibre, però n’hi sobra més de la meitat. En aquell llibre hi ha 50-60 pàgines molt valuoses, 100 de context, i au. Té molta documentació, i crec que no som en el moment de la hiperdocumentació.

Què li fa tenir esperança climàtica trobant-nos al 2020?

La incertesa. Amb els anys, la incertesa, que abans em semblava una cosa molt negativa, s’ha convertit en una cosa positiva. És a dir, no saber exactament què passarà és una cosa positiva, perquè significa que ho podem canviar. Això sí: l’esperança cal treballar-se-la; no ve gratis.

El futur és incert; no sabem què passarà, i justament per això és a la nostra mà. El futur no és tancat, més enllà que limitar la pujada de la temperatura a 1,5 °C em sembla —a mi i a tota la comunitat científica— pràcticament impossible d’aconseguir, però la resposta al canvi climàtic, com avancem en justícia climàtica, com som capaços de mitigar i adaptar-nos-hi; això està tot per decidir. Això significa que podem canviar-ho. A més, per desgràcia, sí que hi ha alguna certesa.

La nostra incertesa recolza en la certesa que, com diu el climatòleg Michael E. Mann, els impactes del canvi climàtic ja no es poden negar de cap manera, com veiem ara amb el que està passant a Califòrnia. Però ull viu!: no tot és canvi climàtic; no tot el que passa en el món és per culpa del canvi climàtic.

Foto: KIKE TABERNER

“Ens n’adonarem de la gravetat tard, però actuarem i podrem limitar molt els danys del canvi climàtic”

Feia esment ara dels 1,5 ºC. Aquest i l’objectiu dels 2 °C als quals apel·la l’Acord de París, han fet més mal que bé?

Si no es comuniquen correctament, poden fer més mal que bé. En lloc de ser una mena de meta col·lectiva que ens uneixi en aquest objectiu de frenar el canvi climàtic, estan actuant gairebé com a catalitzador de les pitjors pors i de pensar que tot està perdut. I no és això.

El canvi climàtic no és una final de la Copa del Rei. No guanyes o perds. És una cosa progressiva. No és que, si passes dels 2 °C, som tots morts, i, si te’n quedes per sota, estem tots fantàstics. No és un joc binari; per tant, sempre valdrà la pena limitar la temperatura en la mesura que sigui possible.

El que tampoc se sol explicar gaire bé és això del 2030. “Escolta, que tenim 10 anys per limitar el canvi climàtic i que no arribi l’apocalipsi”. Doncs no, no és així. El 2030 no arribarà l’apocalipsi, ni de bon tros. Estarem pitjor que ara, segur. Encara que deixéssim d’emetre, estaríem pitjor que ara. Per això em fa molta por que s’hi arribi i que tampoc s’entengui el que significa el pressupost de carboni, el que significa tancar futurs possibles.

Entrant en un altre símil futbolístic, jo això ho comparo amb el descens matemàtic. És a dir, un equip pot baixar de categoria encara que quedin 10 jornades. M’és igual que els 10 partits que quedin els guanyi per cinc a zero i ho faci superbé, perquè ja ha baixat matemàticament. Això és el que ens juguem el 2030. En aquest sentit, crec que la comunicació al voltant de tot això ha estat molt deficient. Correm el perill que es llanci la tovallola, però mai, mai, mai cal llançar la tovallola en això del canvi climàtic.

Rescatant el títol del programa d’Iñaki Gabilondo a Movistar+, Cuando ya no esté, quin futur vol —o imagina— per a quan ja no hi sigui?

El que més ràbia em fa de morir-me és tot el que em perdré, a part, és clar, de deixar d’estar amb la gent que em fa feliç. Em fa molta ràbia no veure el que passarà en l’àmbit climàtic. Si hagués d’apostar, diria que ens n’adonarem de la gravetat tard, però que actuarem, i que això farà que limitem molt els danys que podria causar un canvi climàtic catastròfic. Això és el que m’agrada pensar.

El que m’agradaria veure el 2100 és que la humanitat s’ha adonat que viu en un planeta finit amb recursos limitats i que, per tant, cal adaptar-s’hi. També m’agradaria que fóssim capaços d’apreciar la immensa sort que tenim de ser aquí, en aquesta nau espacial, en aquest punt blau pàl·lid.

“Quan tenim una contradicció, allò que no hem de fer és culpar-nos ni destrossar-nos”

Confessa en el llibre que és humà tenir contradiccions, que vostè també en té.

Quan un té una contradicció, allò que no ha de fer és culpar-se ni autodestrossar-se. Per exemple: si estàs fent una dieta i un dia te la saltes, ja penses que no val per a res i la deixes. Això és el que no cal fer: ni pensar que ets el pitjor del món, ni deixar d’insistir en el que estàs fent. D’acord, t’has saltat la dieta, és una contradicció i una incoherència amb el que t’has proposat, però no passa res. Demà es pot començar de nou. Aquesta no culpabilitat és la primera passa. Després, és important reconèixer les contradiccions i veure on n’és l’origen. És important que no ens portin a deixar de fer allò que pensem que és correcte.

Imagina’t que un dia compro fruita embolicada amb plàstic, que alguna vegada ho he fet. Això no és el que jo solc fer ni el que estic predicant, però per què ho he fet? En el meu cas, per pura falta de temps. Cal veure quines són les causes que porten a aquesta acció. Les incoherències tenen motius molt diferents: pot ser per distraccions o, de vegades, per pura necessitat.

Crec que els models d’hiperperfecció són contraproduents. Quan tu veus algú que es considera la persona perfecta, t’adones que no pots imitar-la i tot el que fas et sembla malament, incoherent i poc valuós. Hem de fixar-nos en gent que ho faci una miqueta millor que nosaltres, però que ens mostra que són canvis possibles.

Foto: KIKE TABERNER

“No hi ha un planeta B. Qualsevol versió de la Terra és molt millor que la millor versió de Mart”

Un dels temes que afloren en el llibre, sobretot de manera explícita, és el capitalisme i el sistema que el nodreix. També fa referència a “no perdre ningú pel camí”. Què li sembla el paper de gent com Bill Gates, Elon Musk, Jeff Bezos, Bloomberg, o fins i tot Sánchez Galán, a l’hora d’abordar la transició ecològica i energètica?

Aquí reconec que tinc una contradicció i un debat intern molt fort. D’una banda, sé que el sistema econòmic, social i polític no canviarà de la nit al dia, i, per tant, necessitem que aquest sistema també remi en la mateixa direcció. I, d’altra banda, la immensa majoria dels esforços que està fent aquest sistema per aparèixer com més verd són purament cosmètics per tal de continuar perpetuant-se en el poder, continuar venent més i consolidant posicions monopolistes i de molt de poder sobre la població i els governs.

Això ho explica molt bé la filòsofa Marina Garcés: al final, desenvolupament sostenible ha estat una espècie de contenció a una crítica radical al capitalisme. Si el capitalisme i aquestes empreses es vesteixen de verd cuqui, el que aconsegueixen és que no es qüestioni l’arrel. Per què Bezos té 200.000 milions de dòlars? Per què té aquesta posició de poder i aquests guanys tan increïbles, i per què després ofereix treball precari? Quin és l’impacte de la seva empresa? Com contribueix al canvi climàtic? Tant Amazon com Tesla tenen un impacte molt gran.

Jo tinc una contradicció amable amb Elon Musk. M’encanta la ciència-ficció i l’exploració espacial, però tinc molt clar que el futur a curt i mitjà termini no té res a veure amb sortir a les estrelles, ni amb colonitzar Mart. Perquè no hi ha un planeta B. Qualsevol versió de la Terra és molt millor que la millor versió de Mart.

Aquestes empreses el que em provoquen és neguit. Moltes persones que no estan ficades en temes climàtics manifesten el seu entusiasme per la “sostenibilitat” d’aquestes empreses. Hi ha dies en què penso que realment és un bon senyal i que hem de donar-los suport perquè continuïn anant per aquí, i hi ha altres dies en què crec que això és completament inútil; perquè, més enllà d’allò estètic, el que cal és un canvi de sistema d’arrel, sense tenir en consideració aquestes pesades proclames verdes. Què faria jo per trobar un equilibri? Posar una normativa perquè facis moltíssim més, i, per descomptat, perquè no et beneficiïs de manera tan bèstia.

No em semblen els salvadors del medi ambient i crec que el seu comportament és absolutament previsible; propi d’empreses depredadores que volen continuar mantenint-se en el poder i veuen que en aquest moment [ser verd] és el que mola i el que ven. Que Amazon sigui verd és bo, sí, però el problema és Amazon, no que sigui o no verd. Hauríem de ser capaços de reformular les nostres relacions amb aquestes empreses o la mateixa existència d’algunes d’elles.

“És més sostenible beure refrescos amb palleta de plàstic que agafar un vol”

També fa referència en el llibre al “plàstic, el tema ambiental de moda”. Ha llastat aquest tema l’acció climàtica? O vist d’una altra manera: s’ha usat el fet d’eliminar els plàstics per retardar la lluita davant del canvi climàtic?

Sí, i el pitjor és que alguns sectors ecologistes han caigut en el parany i han acabat veient el plàstic com un dimoni i com el gran problema ecològic del segle. El problema del plàstic ha estat en l’agenda d’una manera tan persistent i ha estat tractat amb tanta obcecació en determinades actuacions que ha eclipsat altres temàtiques.

Es parla tant del plàstic que em recorda molt quan una aerolínia diu que volis responsablement. Això de volar responsablement ho diuen pel plàstic i per no generar residus. I què és el que passa? Que no estan anant a l’arrel. El que t’estan fent pensar és que, si voles amb palletes de cartó, estàs volant de manera sostenible. I no: és molt més sostenible estar bevent un refresc amb 20 palletes de plàstic, però sense volar, que estar volant amb una palleta de cartó.

El plàstic, tot i ser un problema enorme i acumulatiu —és a dir, que anirà a més—, no és el gran problema ambiental. I, sobretot, cal separar els plàstics: plàstic bo, plàstic útil, plàstic fútil, plàstic superficial, plàstic que es recicla millor o pitjor… El problema no és tant el plàstic, sinó què significa el plàstic i el símbol del que és el plàstic, que és el d’una societat de consum, amb una economia lineal que és incapaç d’actuar com si els recursos del planeta fossin finits.

ANDREU ESCRIVÀ

“Hem de canviar l’alimentació i el consum, però és difícil, perquè són coses que desitgem”

De totes les transicions que cal escometre —mobilitat, alimentació, consum, energia…—, quina creu que costarà més de dur a terme?

La més fàcil, i crec que aquí coincideixo amb molta gent, és l’energia, l’electrificació, perquè és un tema que caurà pel seu propi pes —econòmic. Ja resulta barat produir amb renovables. És cert que hi ha problemes de materials o de subministrament; però, fins i tot amb totes aquestes dificultats, crec que serà la més fàcil de dur a terme. La de mobilitat tampoc crec que sigui la més difícil, si aconseguim ciutats de 15 minuts, l’electrificació dels vehicles i el retorn del tren.

Me’n queden dues que estan molt relacionades i que són les més difícils: l’alimentació i el consum en general. Són les més difícils perquè responen, sobretot, a desitjos. Fins i tot en el consum hi posaria el turisme. Estem parlant de coses que desitgem i que ens facin sentir bé. I, a més, d’una cosa molt important que és la llibertat. Això s’ha vist amb el tema de les mascaretes. Hi ha gent que no se l’ha posat, no perquè siguin uns conspiranoics, sinó perquè creuen que és la seva llibertat, no posar-se la mascareta. Venim i estem immersos en un sistema que proclama, lloa i entronitza la llibertat individual com el bé suprem. Deixes de pensar en el comú i actues com si tant se te’n donés la resta de la gent i, sobretot, com si el que tu fessis no els anés a afectar. En el cas del consum, s’ajunta la llibertat amb el desig i les ganes de fer coses.

Les resistències més grans, les trobo en com canviar els nostres patrons de consum, en com canviar el sistema agroalimentari, i en com canviar el que consumim cada dia. Perquè, d’alguna manera, construïm identitat amb el que comprem, amb els nostres gustos, els nostres viatges i la nostra alimentació, i som molt poc inclinats a deixar de fer-ho. D’aquí ve en part el llibre. Al final, a mi no m’interessa escriure un llibre sobre transició energètica, ni sobre canvi de mobilitat, ni sobre economia. A mi m’interessa intentar aportar el meu granet de sorra per vèncer aquestes resistències a uns canvis que són fonamentals, perquè alhora provocaran altres canvis.

Tot al llarg del llibre, “canvi climàtic” hi apareix unes 70 vegades, mentre que “crisi climàtica” i “emergència climàtica” només 14 i 7, respectivament. És casualitat o intencionat?

És intencionat. Crec que emergència climàtica és una expressió que ha quedat buida de contingut i s’ha banalitzat. No m’agrada el concepte. Crisi climàtica m’agrada més. El problema amb emergència climàtica està en el fet que, si tu dius que és una emergència, però no actues com a tal, tens un problema molt seriós de credibilitat, d’incoherència, de percepció del públic. Els humans som animals socials, i veiem i actuem en conseqüència. Això és com dir que hi ha foc, però no aixecar-te de la cadira. Si la gent que et diu que hi ha un foc no s’aixeca, doncs tu tampoc.

Quina ha de ser la relació de la publicitat i l’acció climàtica?

Crec que de vegades hi ha hagut molt de cor i poc cap a l’hora de comunicar els impactes del canvi climàtic. La publicitat és un jardí enorme, però tinc clar que és una de les causants principals de la insostenibilitat. Sense publicitat, no desitjaríem coses que no ens fan falta.

“Estar fent sempre alguna cosa acaba sent insostenible per al planeta”

Parla sobre la romanticització de l’estar sempre ocupat, del no tenir temps, de no dormir prou perquè significa que estàs fent moltes coses. “Recuperem no sols el somni, sinó la mandra, l’oci i l’avorriment”, escriu en el llibre. Just el contrari del que s’ha vist en el confinament.

A la gent li va entrar la paranoia de fer-ho tot i de sobte. De ser productiu, que aquest temps servís per a alguna cosa. Ens oblidem que el temps no ha de servir per a res. El temps és aquí. És clar que sí, estem molt poquet temps a la Terra, ens morim molt ràpidament, i cal aprofitar-lo. Per descomptat, però hi ha una espècie de romanticització de la hiperproductivitat, a part que el tema de la multitasca és completament mentida. No estem pel que estem.

Durant els dos primers mesos del confinament, no vaig llegir ni una sola pàgina. No podia. Tampoc vaig veure sèries. Ni vaig escriure un altre llibre, i mira que, de temes, n’hi havia. No vaig fer pa. Vaig cuinar malament. L’única cosa productiva que vaig poder fer va ser netejar i tirar papers.

En el confinament es va plasmar i va cristal·litzar tota aquesta concepció que tenim en el dia a dia que hem d’estar fent sempre alguna cosa, i que la gent que diu “no em dona la vida” són triomfadors. Això és molt nociu, d’una banda, des del punt de vista humà i, de l’altra, és una de les causes últimes de la insostenibilitat del sistema actual. El cas que esmento en el llibre, el de la ceba en plàstic, no té sentit si la gent té temps. La ceba en plàstic només existeix per a la gent que va de cul. El temps, el que està fent, és alimentar els valors insostenibles.

La pandèmia no ha estat bona, no ha estat cap ensenyament, sinó una cosa terrible. Però crec que ha tingut un comportament dual amb el temps. O bé ens ha fet hiperproductius, o bé ens ha ensenyat que el que realment volem és disposar de temps amb la gent amb la qual estem i, sobretot, de quina mena de temps. Temps de veritat.

* Podeu llegir la versió original de l’entrevista publicada en castellà a la web de ‘Climática’ aquí.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa el llibre 'Aliment', de Martí Sales, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies