06/11/2025 | 06:00
Va néixer en una colònia industrial d’Osona. Què en recorda?
Era una colònia d’una foneria de coure creada a les Masies de Voltregà als anys cinquanta, quan ja no es feien aquestes coses. La majoria de la gent que hi vivia era de Galícia, com els meus pares. Érem a la plana de Vic, però allà es parlava gallec i se celebraven les tradicions gallegues. Era un espai zero reivindicatiu.
Què feien els seus pares?
El meu pare treballava a la foneria de coure, i la meva mare, a les filatures d’una fàbrica tèxtil que hi havia a la vora. Tots dos van viure les reconversions industrials dels anys vuitanta i es van quedar sense feina.
I després?
Ja eren bastant grans. Jo soc la tercera de quatre, i a mi ja em van tenir quan eren grans. O sigui, que, amb les indemnitzacions i l’atur, ja van acabar de passar fins a la jubilació.
O sigui, que la consciència de classe i de lluita obrera no li ve d’una infantesa tan fabril?
Gens. Ni de la família ni de l’entorn.
“El sindicalisme et permet conjugar la praxi amb uns ideals; això no ho podia fer des d’altres espais socials”
I d’on li ve?
Doncs suposo que dels estius, quan tothom tornava al poble, tret dels meus pares, perquè ja eren grans i els avis a Galícia eren morts. Passava els tres mesos d’estiu sense res a fer, o sigui, que llegia molt i vaig desenvolupar un gran interès pel món en què vivia. Després vaig anar a estudiar Ciències Polítiques a Barcelona, i a partir d’aquí vaig començar a participar, des de ben jove, en espais de voluntariat, de militància, fins que vaig entrar en el món sindical, primer des de l’espai d’acció jove i després com a docent, i m’hi vaig quedar perquè el sindicalisme et permet conjugar la praxi amb uns ideals. No era el pur assistencialisme que es podia fer des d’altres espais socials en els quals no m’acabava de sentir còmoda, sinó que aquí estava lluitant per un model de societat, però alhora gestionava coses pràctiques. Per mi era molt gratificant lligar ambdues coses.
En quins espais no se sent còmoda?
Em refereixo més als de voluntariat, que entenen que aquest és el món en què vivim i té aquestes mancances. Jo havia fet moltes coses de voluntariat amb gent gran, i certament hi ha espais que són crítics i projecten alternatives, però n’hi ha d’altres que són, sobretot, assistencialistes.
Ja ha conegut a tothom del “qui és qui” de Catalunya?
Diria que sí, si bé encara tinc pendent alguna trobada més en profunditat amb alguna persona.
I com ha notat la rebuda?
Sempre tens més proximitat amb uns que amb altres, però crec que el paper institucional que representa Comissions Obreres (CCOO) a la societat catalana tothom el té clar, i tothom el reconeix, i això facilita la interlocució. Crec que la societat catalana, si més no l’articulada, té clara aquesta legitimitat del que tu representes com a primera organització social i sindical del país.
Quin és el tòpic que corre sobre els sindicats de classe majoritaris que la molesta més? Si vol, els repassem.
Som-hi.
“Estan subvencionats, són titelles del Govern”.
L’1 d’octubre vam presentar els nostres resultats a la Sindicatura de Comptes. No tenim cap obligació de fer-ho; som l’única organització sindical i social a Catalunya que fa aquest exercici de transparència. En aquests comptes, que són públics, queda clar que més del 80% dels nostres ingressos venen de les quotes de l’afiliació. I sí, tenim una part de subvencions, només faltaria. Estem negociant condicions de treball de més del 80% de la població treballadora, no només dels nostres afiliats, i, en conseqüència, fem una funció social reconeguda a la Constitució que s’ha de finançar amb diners públics. Per tant, tallar-nos les subvencions seria un intent il·legítim de carregar-se els contrapesos democràtics, però no condicionaria la nostra supervivència.
“És clar que volem pactar; mobilització i negociació és el binomi que et dona èxits i que transforma la vida de la gent”
“Són pactistes, es rendeixen als patrons”.
Nosaltres reivindiquem per transformar. Això vol dir mobilització i negociació; aquest és el binomi que et dona èxits. No té cap sentit que l’objectiu de la mobilització sigui la mateixa mobilització. Per això et dic que m’agrada el sindicalisme, perquè acabes transformant la vida de la gent, i això vol dir entendre que estàs en una societat on no tothom pensa com tu i on hi ha interessos divergents. En aquesta divergència hem de trobar punts d’unió que ens permetin avançar. Per tant, pactar, i tant! Tant de bo pogués pactar més per defensar els interessos de la classe treballadora.
“No fan res pels autònoms”.
És veritat que la classe treballadora cada cop és més diversa i plural. I, a dins, hi ha la figura dels autònoms, els quals, evidentment, han de tenir els drets garantits, igual que els treballadors assalariats. I també els deures, tinguem-ho clar. Per tant, que tothom contribueixi en funció dels ingressos que té, sense exoneracions. No tenim cap problema que els autònoms s’organitzin per defensar els seus interessos.
“Són agents de l’espanyolisme”.
Això demostra un gran desconeixement del que és la Comissió Obrera Nacional de Catalunya. Som un sindicat absolutament autònom que ens confederem, perquè així ho hem decidit, a les Comissions Obreres estatals, ja que tenim la voluntat de ser en tots els espais on es negociïn les condicions de treball, i això va de la petita empresa on hi ha un sol delegat fins allà on es fan les polítiques més àmplies i que tenen una afectació importantíssima, com les pensions. Pensem que aquesta estructura organitzativa ens dona fortalesa i és la més útil per a la gent treballadora. La CONC és el principal sindicat de Catalunya, en vots, en afiliació i en representació, amb més de 25.000 delegats i delegades. I l’arribada de la democràcia va ser gràcies a molta gent, a les fàbriques i als carrers, que, sota la sigla de Comissions Obreres, van estar lluitant per les llibertats socials i nacionals d’aquest país. Per tant, aquesta acusació és malintencionada i demostra un gran desconeixement.
“Dir que som espanyolistes és tenir una visió molt petita del que és Catalunya o voler fer el joc a l’extrema dreta”
Per la vehemència de la resposta, dedueixo que aquesta última és la que més la molesta.
Sí, aquesta em molesta. Les altres són tòpics, però això és tenir una visió molt petita del que és Catalunya o voler fer el joc a l’extrema dreta.
A Catalunya i a Espanya hi ha poca cultura sindical i, en especial, entre els joves. Com s’aborda, això?
Crec que el primer és no comprar el marc mental de l’extrema dreta, segons el qual la gent jove passa de tot. Per cada jove que surt al carrer en una mani de fatxes, n’hi ha 10 aturant un desnonament. Nosaltres tenim 14.000 afiliats i afiliades de menys de 30 anys. I paguen una quota! Per tant, què has de fer per acostar la gent al sindicat? No hi ha receptes màgiques, hi has d’estar quan et necessiten, i això passa quan tenen un problema a la feina. Tenim un servei d’assessorament sindical al qual es pot adreçar qualsevol treballador que té un problema i no té una referència sindical a la seva empresa. Aquest servei l’obriríem matí, tarda i nit, 365 dies l’any, i l’ompliríem. El capitalisme ens trasllada que els nostres problemes són individuals, però la majoria són col·lectius i els hem d’abordar de manera col·lectiva. Ens hem d’organitzar a la feina, al barri i a tot arreu, perquè és l’única manera de fer de contrapoder a un món en el qual hi ha unes desigualtats brutals.
No sé si la gent és conscient que els representeu, encara que no estiguin afiliats.
Aquí hauríem de parlar de mitjans de comunicació, però no sé si això seria per a una altra ocasió.
Endavant, no es talli.
Sembla que només funciona el groguisme. Allò que conquerim des de l’espai col·lectiu té molt poc ressò, als mitjans i a les xarxes. I seguim comprant el marc mental a l’extrema dreta. Quan passa qualsevol desgràcia, què surt als mitjans?
“El capitalisme ens trasllada que els nostres problemes són individuals, però la majoria són col·lectius i els hem d’abordar col·lectivament”
La ineficàcia del sistema públic.
Exacte: “El pueblo salva al pueblo“. I aquí està la mentida. Tenim el que tenim gràcies al fet que disposem d’uns serveis públics i un Estat del benestar forts. Però estem sempre a la defensiva, mai en la proposició, i això no pot ser. Però, és clar, ells tenen el poder, també el mediàtic…
Jo ja pensava preguntar-li com es contraresta la penetració de les idees d’extrema dreta a tot arreu…
Hi ha uns malestars materials, fruit de la precarietat i la desigualtat, que sorgeixen del conflicte real capital-treball, dels qui tenen contra els qui no tenen. Però aquests malestars els hem vehiculat a conflictes identitaris. Quan considerem que el problema és que ve un immigrant a prendre’t el lloc de treball, o que els de la ciutat roben als del món rural… estem diluint els malestars materials en conflictes identitaris. I això és molt còmode per al capital i per a l’extrema dreta, perquè en aquest terreny guanyen sempre. El debat de fons és que aquí hi ha una desigualtat descomunal, i el que hem de fer és agrupar-nos tots per disputar la riquesa i fer una societat més justa. Les esquerres no han estat prou intel·ligents ni hàbils, algunes perquè se n’han anat a l’altre costat, oblidant que el conflicte de classes és el centre.
La idea del treballador bo i l’empresari explotador no és un estereotip?
És que no és això. El que està en discussió és quin model social vols: aquell en el qual garanteixes uns mínims per a tothom des de l’àmbit col·lectiu, i això vol dir un Estat del benestar fort, o aquell en el qual cadascú, en funció de coses que són fal·làcies, com la meritocràcia o el patrimoni individual, faci la seva. Nosaltres apostem per un model social on la riquesa es reparteixi per dues vies: els salaris i els impostos. I, per tant, que la riquesa que generem entre tots i totes es reparteixi d’una manera equitativa. I ens diuen démodés; molt bé, doncs així estem!
Aquest tòpic me l’havia deixat. Ho diuen perquè manteniu una retòrica que beu del marxisme?
Suposo. Algun cop m’han dit que parlo massa de “classe treballadora”, que no ho hauria de dir tant. Però, què em dius? És clar que ho hem de dir, i més. El mateix passa amb el feminisme, que algunes coses les hem de dir d’una altra manera… No, no ens poden guanyar també la batalla del relat.
“Les xarxes socials s’haurien de sotmetre a un cert control i n’hi hauria d’haver de públiques, igual que passa amb els mitjans de comunicació”
És bona idea intervenir o regular les xarxes socials?
Penso que sí, que s’haurien de sotmetre a un cert control i que n’hi hauria d’haver de públiques, igual que passa amb els mitjans de comunicació. Però això està allunyat del pensament de la majoria, i, per tant, el que no podem fer les esquerres és no ser en aquests espais. Tenint en compte que ells hi aboquen una quantitat de recursos que nosaltres no tenim, i que anem endarrerits, hi hem de ser, i hem de fer contrarelat i contraproposta.
Abans ha parlat de feminisme. Creu que el sindicalisme és encara molt d’homes?
A CCOO sempre hi ha hagut dones molt potents fent sindicalisme, i el problema ha estat que no s’han visibilitzat. El fet que jo ara estigui a la secretaria general ens permet donar aquesta visibilitat del que ja s’anava fent. Fa vuit anys que ens autodefinim com a feministes, i s’han fet moltes accions per generar les condicions perquè les dones puguem assumir responsabilitats. Crec que ja ningú al sindicat qüestiona els valors del feminisme i el que impliquen per avançar en una societat democràtica i igualitària. Ara bé, som una organització arrelada a la societat i, per tant, també hi podem trobar el masclisme i el patriarcat que trobem en tots els espais de la societat. El que fem és treballar perquè això no sigui així, i crec que les dones que hi som en aquests moments volem aportar una mirada diferent a la manera de fer sindicalisme i a la manera d’organitzar-nos socialment. Hem encunyat la idea del feminisme sindical, per assegurar-nos que en totes les nostres propostes es tingui en compte la mirada de les dones.
Sobre la fallida reducció de jornada laboral, continuarà sent el vostre principal cavall de batalla?
Sí. No m’he cansat de repetir que la reducció de jornada és de justícia, perquè és un repartiment de riquesa que interpel·la la gent jove i les dones, que som les que majoritàriament l’estem reclamant. La gent jove, perquè té una altra concepció del que vol dir estar en el món del treball, i les dones, perquè ens estem adonant que una de les grans barreres per a la nostra emancipació i per a l’exercici de la plena igualtat és repartir les cures. No podem participar activament en la política, en el sindicat, en el moviment veïnal o formar-nos al mateix nivell que els homes si, a més de treballar, hem de continuar fent tota la tasca de cures. Això s’ha de repartir tant sí com no, i per fer-ho hem de reduir la jornada laboral. Cuidar la gent que t’estimes hauria de ser la prioritat de la nostra societat, no obtenir beneficis, i això és quelcom que des del feminisme tenim molt clar. Després de 40 anys amb la mateixa jornada laboral, i quan els països més productius són els que les tenen més baixes, no té cap sentit que no canviem això.
“En aquest país es fan cada any dos milions i mig d’hores extres que no es retribueixen”
Però hi ha casos de petites empreses a les quals aquesta reducció horària suposaria un problema important.
El factor de competitivitat de les nostres empreses han estat les condicions de treball. Hem d’incentivar altres models en què el factor competitiu sigui la qualitat, el talent, la innovació, l’energia renovable barata… i no que treballem 40 hores i cobrem poc. A partir d’aquesta visió una mica més àmplia, les qüestions més concretes les podem abordar i veure de quina manera es poden compensar. De tota manera, els marges empresarials han crescut també a la petita i mitjana empresa. I, quan em parlen del petit botiguer, penso que la majoria de les botigues ja són franquícies amb torns de matí i de tarda. Aquí hi ha ideologia, perquè nosaltres hem dit d’analitzar les problemàtiques, que ens diguin quins sectors i de quina manera els afecta, i això encara ho estem esperant.
No ho han fet els qui hi han votat en contra.
Ni ells ni la mateixa patronal de la petita i mitjana empresa. Jo també et puc plorar de les meves coses. En aquest país es fan cada any dos milions i mig d’hores extres que no es retribueixen.
A curt termini serà difícil reobrir aquest meló.
Nosaltres estem situant la necessitat de reducció de jornada a les meses dels convenis que estem negociant ara a tot Catalunya, que afecten 1,3 milions de persones. No volem signar convenis d’increments salarials i punt. Volem situar permisos, reduccions de jornada i condicions de treball, sobretot de prevenció de riscos. Què és el que ens deien els empresaris? “Això, porteu-ho a la negociació col·lectiva”. Entesos, doncs ja ho estem fent. I quina és la resposta? Que no.
Queden les mobilitzacions?
Evidentment. Vam fer vaga pel conveni del metall a finals d’octubre i la resta dels convenis aniran pel mateix camí, si no hi ha cap manera d’acordar res. És que ja no sé com dir-ho, és cobdícia. Estàs tenint uns beneficis històrics, es parla de prosperitat compartida, i, quan hem de baixar-ho a les butxaques de la gent, aleshores no volen.
“Cada euro públic que es posi en habitatge ha de ser per a la construcció d’un parc públic a perpetuïtat”
Sobre la crisi de l’habitatge, què pot fer un sindicat?
Moltes coses. Estem fent un seguit de propostes en la línia que totes les ajudes que van a l’habitatge no acabin a les butxaques dels rendistes i especuladors. Exigim topalls als preus i que s’intervingui el mercat. I que qualsevol euro públic que es posi en el mercat sigui per al parc públic, perquè el problema que tenim a l’habitatge no el tindríem si tot el que s’ha construït amb diners públics des dels anys vuitanta s’hi hagués quedat a perpetuïtat. Amb això, el 25% dels nostres habitatges ara serien parc públic.
Hi havia un termini…
És clar, i, a partir d’aquí, aquell habitatge ha entrat al mercat ordinari i s’ha especulat amb diners públics. I això no pot passar. Cada euro que s’hi posi ha de ser a perpetuïtat. Nosaltres estem plantejant diferents fórmules amb visió de classe, com el tempteig i retracte o la construcció d’habitatge públic, que és a més llarg termini. Pel que fa al lloguer, s’ha demostrat que allà on s’ha posat el topall ha funcionat i més hauria funcionat si molts no s’haguessin escapat al lloguer de temporada. Per tant, cal limitar els usos i augmentar les inspeccions. El dret de les persones ha d’estar per sobre del benefici. Si els empresaris tinguessin una mica d’altura de mires, estarien demanant el que diem nosaltres. Els falten alguns perfils de treballadors, però com s’ha de canviar de casa una persona, en aquests moments, encara que tingui una oportunitat laboral, si no troba habitatge? Les famílies estan dedicant, de mitjana, un 30% de la seva renda a l’habitatge, quan aquests diners podrien anar al consum i a l’economia productiva.
Voldria acabar amb la seva vessant de docent. Com veu el sistema educatiu?
Doncs que arrossega unes retallades importants, i per això hem situat la ILP del 6%. I ja no tenim les aules d’abans: la nostra societat cada cop és més complexa i els docents han de fer front a aquestes complexitats, i per això calen equips multidisciplinaris. Necessitem persones del programa TEI (“Tutoria entre iguals”), vetlladores, educadors socials, etcètera, per fer un sistema realment inclusiu i no segregador, i perquè els alumnes rebin l’atenció que es mereixen. Hi ha reptes molt importants, però també vull enviar un missatge optimista. Cada euro que destines a educació és una inversió en igualtat d’oportunitats, no una despesa. Les societats es defineixen per com cuiden i per com eduquen. I, per tant, tot el que hi destinem ens fa millors com a societat.
