Blanca Serra “Em van obligar a dir que era espanyola i que Catalunya és Espanya mentre m’anaven picant”

Per què has decidit impulsar aquesta denúncia ara?

Sempre que s’havien impulsat denúncies contra les tortures sortia la Llei d’amnistia del 1977 i la cosa no prosperava. És la primera vegada que hi ha un plantejament fora d’aquesta Llei que permet que això pugui tenir recorregut. S’ha creat la Fiscalia de Drets Humans, i això vol dir que hi ha interès en el tema; però, si no prospera aquí, probablement anirem a Europa.

Quin és el teu objectiu?

L’objectiu bàsicament és una reparació moral i política: que s’admeti que hi ha hagut persecució per qüestions polítiques i que, sobretot en el cas dels independentistes, encara continua. També espero que es puguin obrir els arxius policials, que s’admeti que les dones érem sotmeses a un tipus de tortura específica i que la gent jove es faci càrrec del que ha representat la dictadura. I, a l’últim, espero que la Via Laietana es converteixi en un lloc de memòria.

Com recordes les teves detencions durant el franquisme i la Transició? En vols parlar?

La por ho ocupava tot. La primera [1977] no va ser tan greu, perquè estaven a punt de celebrar-se les primeres eleccions “lliures” i hi havia policies de tot. Vam estar primer a la Via Laietana i després en un altre lloc, però no he aconseguit recordar on era. Llavors, la segona vegada [1980] vam ser detingudes en aplicació de la Llei antiterrorista, i ens van traslladar a Madrid, a la Direcció General de Seguretat. Allà ho vam passar molt malament. Era el 18 de julio i jo patia perquè no sabia què ens farien. Em van obligar a dir que era espanyola i que Catalunya és Espanya mentre m’anaven picant. La tercera vegada [1981] ens van tornar a portar a Madrid i ens van tractar millor, però recordo tenir una por horrorosa durant el trajecte. Allà em vaig adonar que la tortura és una cosa que se’t representa de forma molt clara.

“Em van aplicar la Llei antiterrorista pel fet de ser independentista i de tenir relació amb la lluita del País Basc”

Et pegaven mentre t’interrogaven?

Hi ha una gent que està preparant un llibre sobre tortures i em van demanar que els expliqués el que vaig viure, que és una pràctica que jo ni sabia que té un nom específic. N’han fet un dibuix, i és ben bé això que veus: el detingut agenollat i un policia agafant-lo entre les cames mentre l’estirava dels braços. Tot plegat, amb una bossa al cap que li impedeix respirar i que, encara que duri uns minuts, es fa etern. I l’altra és la dels peus. Les sabates són un element que et fa sentir protecció; llavors te les treien i et picaven a la planta. Això és molt, molt dolorós; jo no sabia que ho era tant. Tot això m’ho van fer la primera vegada que vaig passar per Madrid, perquè creien que teníem contacte amb els bascs.

De fet, vas ser acusada de tenir vincles amb ETA.

La primera vegada que em van detenir era purament pel fet de ser antifranquista. La segona ja va ser per independentista i per la meva relació amb el moviment d’alliberament del País Basc. Sabien que nosaltres havíem fet tasques de suport logístic, que bàsicament havien consistit a portar una persona a Montserrat. No vam fer res més ni vam tenir res a veure amb les armes, però ells creien que a Catalunya també es crearia una organització armada i actuaven amb molta anticipació.

Una altra de les detencions va ser amb motiu de la teva relació amb Terra Lliure.

El que passa és que la part política no tenia relació amb la part armada; al contrari, representava un tallafoc molt important. La realitat era que un activista polític independentista, en un moment o un altre, acabaria passant per la presó. A mi, totes les vegades que em van aplicar la Llei antiterrorista va ser pel fet de ser independentista i de tenir relació amb la lluita del País Basc.

“Les dones que estàvem involucrades en política érem especialment maltractades”

Les tortures que vas patir a Madrid també les vas viure a la Via Laietana?

A la Via Laietana et pegaven amb els llistins telefònics. El llistín de Barcelona era molt consistent, i jo recordo pensar “tant de bo fos el de Segòvia o el d’Àvila”. Quan menys t’ho esperaves, et donaven un cop amb això. Tanmateix, una de les tortures que jo considero com a tal era el fet d’haver d’anar al lavabo amb la porta oberta i un policia, evidentment home, vigilant-me. Això, a banda de ser humiliant, era molt violent. A vegades els agents es ficaven amb els cossos de les dones, ens deien que érem lletges i que militàvem perquè ens agradava algun xicot: en cap moment els passava pel cap que fóssim persones amb idees pròpies. Era un tractament profundament masclista. Jo pensava: que no tenen mares, germanes, o nòvies? Com és possible que ens tractin així?

Gemma Pasqual va publicar el llibre Torturades: Via Laietana, 43, que se centra en el cas de 22 testimonis de dones que van viure en carn pròpia, com tu mateixa, les tortures en aquesta comissaria. Si no hi ha hagut reparació envers les víctimes en general, en el cas de les dones hi ha hagut encara més silenci?

Sí. Un dels objectius de la Transició va ser que no se’n parlés. Les dones que estàvem involucrades en política érem especialment maltractades, però no vam ser les úniques. Els gitanos i les gitanes, per exemple, eren tots uns lladres d’entrada. Hi havia un policia que els trencava les dents amb un martellet; això jo ho havia vist. Només pel fet de ser gitanos! El mateix amb els homosexuals: es ficaven molt amb els nois que havien pescat tenint relacions amb altres homes. Els feia una ràbia insuportable. I, després això, el fet de ser català. Jo soc dona, catalana i independentista, que és el combo!

“L’independentisme continua sent el principal enemic de l’Estat”

Potser pot semblar que les tortures a la Via Laietana són cosa del passat, però durant les protestes posteriors a la sentència del Tribunal Suprem contra els líders del procés, l’any 2019, va haver-hi diversos detinguts i detingudes que van denunciar maltractaments. En aquest sentit, una de les detingudes, la Paula, va querellar-se contra 13 agents per aquest motiu.

Són coses que passen encara. I, sobretot, en relació amb la lluita independentista, que la tenen en el punt de mira: continua sent el principal enemic de l’Estat. Tanmateix, en molts casos les formes han canviat o s’han diversificat, perquè ara tenim molts casos d’infiltració, d’escoltes, d’espionatge…

De fet, a tu també et van detenir el 1982, ja en democràcia, i et van empresonar preventivament, acusada de sedició i d’apologia de la rebel·lió…Per dur una pancarta amb el lema “Independència”.

Després del cop d’estat del Tejero, vam fer un intent d’organitzar una vaga que no va funcionar, però sí que vam impulsar una gran manifestació i jo, juntament amb cinc persones més, dúiem aquesta pancarta; érem quatre noies i dos nois. Al cap d’uns dies, ens van venir a buscar i ens van acusar d’“ultraje a la unidad de la nación española”. Ara, parlar d’independència s’ha normalitzat, però aleshores comportava represàlies fins al punt que vam estar gairebé dos mesos retirats de la circulació. Una d’aquestes persones era la meva germana, que ja no hi és. Jo vaig decidir impulsar aquesta denúncia si era en nom de la meva germana i meu.

Totes dues vau anar a parar a la mateixa presó?

Els dos nois, a la Model, i les quatre noies, a la Trinitat. Ens van posar a les cel·les de l’entrada, perquè no ens volien barrejar amb les altres preses. Creien que les podíem manipular. Allà vaig veure, per exemple, la duresa de la droga: en aquell moment entraven noies drogades sense cap possibilitat de rebre tractaments pal·liatius. Recordo una nit que hi havia una noia heroïnòmana que va estar tota l’estona cridant i donant-se cops contra la paret, perquè tenia un mono horrorós i no li van donar res per ajudar-la. Ara imagino que això ha canviat. També hi havia dues noies basques que, al cap d’un temps, les van traslladar a Carabanchel.

“No tindria ni cap ni peus que a la Via Laietana acabés havent-hi un pis dels torturadors i un altre dels torturats”

Recordar aquells episodis t’afecta des del punt de vista emocional? Estàs bé amb això?

Vaig dedicar molts esforços a intentar oblidar-me’n, però ara penso que és molt important que se sàpiga, que la gent jove ho sàpiga, perquè hi ha hagut interès en amagar-ho, en no admetre-ho, en negar-ho. I espero que això serveixi com un motiu més per tal que la Via Laietana, 43, es ressignifiqui i es converteixi en un lloc de memòria. El que no tindria ni cap ni peus seria que hi acabés havent un pis dels torturadors i un altre dels torturats.

A Catalunya i a l’Estat espanyol s’ha fet una bona feina en relació amb la memòria històrica?

S’hi ha hagut d’insistir molt, no s’ha fet per voluntat. És una realitat mundial: en els països sud-americans, com l’Argentina o Xile, hi ha hagut una gran lluita per la memòria. Això ha arrossegat la creació del protocol d’Istanbul [el primer conjunt de normes internacionals per documentar la tortura i les seves conseqüències], que vol dir que no estem soles, que hi ha molts estats del món per als quals la tortura no és admissible.

Per què creus que l’independentisme “continua sent el principal enemic de l’Estat”?

Sempre s’ha vist molt clar amb la qüestió de la llengua. Quan ens van portar a la Trinitat, havíem de parlar en castellà, perquè les funcionàries podien venir de Valladolid, o de Burgos, o d’on fos, i havien de saber què dèiem. Tampoc podíem escriure cartes en català. A mi em fa la sensació que la història es repeteix: primer, ressusciten el xarneguisme, quan ja ningú en parlava, i després hi ha una gent, que no és la que ve en pastera, sinó la que aterra a l’aeroport de Barajas, que ataca la llengua. Ara parlem de la Catalunya dels 10 milions d’habitants; però, sense tenir els mecanismes d’un Estat, no sé com ens ho farem. Aquesta gent ha de tenir la possibilitat de tenir feina i adherir-se al país i a la llengua; però, sense les eines que ho afavoreixin, s’està alimentant un sector que està tot el dia amb el lema “moros no”.

En aquest sentit, què en penses, d’Aliança Catalana?

Les seves idees són les que defensava Torras i Bages al segle XIX: estan completament desfasats. Anar contra la gent que viu aquí és inacceptable, com ho són les seves relacions amb formacions nazis. L’any 2027 hi ha eleccions municipals i pot ser que creixin, però crec que el partit té un sostre. A més, molts actors de l’independentisme, com l’Assemblea Nacional Catalana, hi són totalment contraris. La seva líder té molt bona oratòria, però és només ella, no tenen res més.

La lluita per l’alliberament nacional a Catalunya sempre ha anat molt lligada a la lluita pels drets socials. Creus que la irrupció de l’extrema dreta independentista pot danyar la imatge de l’independentisme en general?

Això ho estan utilitzant ja, sobretot des de Madrid. A l’espanyolisme li interessa molt que hi hagi un vessant d’aquest tipus, que fins ara no havia funcionat.

“Per ser bons espanyols, el primer que ens exigeixen és perdre la nostra llengua”

Com veus la situació actual de l’independentisme?

La gent està frustrada, però no ha passat a ser espanyola. Això segur. Llavors, jo crec que en algun moment hi haurà un canvi que pot ser molt sobtat. I penso que aquesta possible reactivació la tenen molt ben apamada des de Madrid: seguim sent sospitosos i uns mals espanyols, perquè, per ser bons espanyols, el primer que ens exigeixen és perdre la nostra llengua. Això, de moment, no ho han aconseguit. Ja veurem si ho aconsegueixen, perquè també és cert que tenim un percentatge important d’immigració llatinoamericana que parla castellà.

I que podria ser una oportunitat per fer més gran la comunitat de catalanoparlants? Segons un informe d’Òmnium Cultural, al nostre país hi ha 2,3 milions de persones que voldrien aprendre o millorar el català, moltes de les quals nascudes fora de Catalunya, i que no poden fer-ho perquè no hi ha prou places disponibles.

Efectivament, no hi ha un pla general perquè tota la gent que vulgui, que n’hi ha molta, pugui accedir a la llengua. Sense que això impliqui haver de perdre la seva, simplement voldria dir adquirir-ne una de nova. Això mai s’ha acabat de tenir clar. El Pacte Nacional per la Llengua és un pacte “de boqueta”, estètic, perquè aquí hi ha lleis que ja estan fetes i no es fan complir. Una normativa que no té penalitzacions si es vulnera és només un bon propòsit, però res més. Als governs autonòmics els ha fet por fer front al conflicte lingüístic. Les empreses haurien de ser bonificades perquè els treballadors, com a part de la seva feina, tinguessin la possibilitat d’aprendre la llengua. Si hi hagués voluntat, això es podria fer, i seria un gran pas endavant. Als anys vuitanta, la immersió va ser un èxit a l’escola, però sembla que amb el temps, veient que allò havia funcionat, ja no feia falta protegir més la llengua. S’ha cregut que les mesures més dures no eren necessàries, i ara es veu que sí que ho eren.