Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Carlos Zanón “Hi ha una cultura obrera en català”

Com explicar les Barcelones que cada dia desfilen davant dels nostres nassos? Com narrem (i entenem) la perifèria? Amb quina llengua l’emparaulem? Més enllà de discursos interessats i partidistes, Barcelona necessita els seus escriptors per imaginar-se. Carlos Zanón (Barcelona, 1966) és un d’aquests autors, que, des dels inicis, ha extret de les cantonades de la ciutat una part del seu material literari. Ara, amb la darrera novel·la, Love song (Salamandra), explora l’ànima de tres músics, l’equilibri d’un triangle complex abocat a la desolació. Articulista, crític musical i literari a ‘La Vanguardia’, ‘Babelia’, ‘El Periódico’ o ‘Rock de Lux’, Zanón té un aire d’escriptor rocker i romàntic. I en un moment de la conversa a la llibreria BarraLlibre, del barri de Sants, em diu una cosa que fa rumiar: “Quan surt una novel·la molt bona, tothom es baralla per dir que és dels seus. Per exemple, La ciutat dels prodigis de Mendoza. Ningú discuteix la catalanitat o l’espanyolitat de Mendoza. Per a les victòries sempre hi ha pares i mares“.

21/06/2022 | 06:00

Començo, potser, per la pregunta més difícil. Qui és Carlos Zanón?

Uf, és la pregunta sense resposta… De fet, escric per saber qui soc i esbrinar què s’amaga sota les coses; però puc dir que soc algú que neix en un barri normal, dins d’una família que lluita per sobreviure i que té la sort que els pares li donen una educació per somniar i aspirar a tot. I que, un bon dia, es topa amb els llibres i la música i descobreix la sensació fantàstica de com la vida passa en altres llocs d’una manera molt més brillant i bonica.

I quan comença la vocació d’escriptor? Sé que vas heretar la biblioteca del teu tiet, mort en un accident de cotxe.

Jo vivia a Horta amb els meus pares i dues cases més enllà vivia el meu tiet amb els avis. Ell era professor i sempre el recordo amb un llibre a les mans. Quan el meu tiet va morir, jo vaig viure amb els avis i vaig començar a llegir la seva biblioteca. Va ser com heretar un tresor. Jo llegia lliurement, des d’un manual de Com aprendre judo en 20 dies fins a altres llibres més densos. Sí, allà neix la vocació, amb 10 anys.

Senties que no encaixaves en el món que t’envoltava? Has parlat en alguna ocasió d’aquest sentiment de no encaixar enlloc.

Sí, una sensació com que ningú m’entenia. Tenia els dubtes típics de l’edat, físicament acomplexat pel fet de no ser el prototip de noi que s’esperava. A més, era un nen molt tancat, introvertit, sense gaires amics. Els llibres i la música van ser com una salvació. Llegia una novel·la i semblava que l’escriptor l’havia escrita per a mi i que m’entenia. La ficció va ser un refugi, com per a altres ho pot ser l’esport.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“La literatura sense poesia ni música és un manual d’instruccions d’un electrodomèstic”

La música és un element present en els teus llibres, una constant.

Sí, és que jo vaig començar a escriure per la música: escoltava cançons a la ràdio i esperava que el locutor les traduís de l’anglès. Com que no ho feia, jo escrivia el que m’imaginava que deia la cançó. Que sonava “Because the night”, de Patti Smith, a la nit, doncs, em feia la lletra.

Gairebé com un exercici de taller d’escriptura.

Sí, sí. A més, els models que oferia el rock and roll em molaven molt, molt més que no pas els dels escriptors. Jo no volia ser un paio avorrit. Volia sortir a un escenari i tocar i beure i agradar a les noies.

El mite romàntic, vaja.

Sí, el mite encarnat. De fet, la diferència entre escriure i redactar és la música, la poesia. T’agrada un autor per com tria les paraules, el ritme, el to, l’estil… Tant és el que t’expliqui; tu vols que t’ho expliqui ell. Vols la seva música. La literatura sense poesia ni música és un manual d’instruccions d’un electrodomèstic. La música fascina perquè posseeix una veritat primigènia, d’intuïció molt arrelada al que som. Per exemple, per escriure una novel·la, necessites uns rudiments, però un jove analfabet de només 17 anys pot escriure una cançó fantàstica amb tres acords. A molts llibres els passen tant el raspall, que, al final, poden estar ben escrits, però perden aquesta intuïció natural de la música i acaben per no dir res, sense que hi hagi res d’estrany i de diferent.

Com una dissonància?

Sí, alguna cosa que grinyoli, perquè, si no, no té sentit escriure ni fer res de creatiu. Vols crear perquè alguna peça no encaixa dins teu o al teu voltant i vols solucionar-la. Hi ha molts aspectes de la nostra vida que, si funcionessin bé, no caldria definir-los artísticament.

I com compaginaves la carrera amb el desig intens d’escriure?

Va ser molt dur. No saps molt bé d’on treus les forces. Molta voluntat, la vocació que empeny; però com les persones que treballen al matí, que treuen empenta d’on no n’hi ha. Jo vaig publicar poesia molt jove, amb 22 anys, però no vaig treure la meva primera novel·la fins als 42 anys. Van passar 8 o 10 anys perquè em pogués dedicar només a escriure i poder deixar de ser advocat. A mi em va costar molt publicar narrativa, gairebé 20 anys intentant-ho. Pel que fos, no interessava; però tot aquest recorregut va ser un període de formació.

I d’on treies el temps per escriure?

Al principi, treus temps de la família i de la vida personal. Escrius els caps de setmana, o durant les vacances; però així no pots escriure una novel·la en condicions. És un treball molt obsessiu, de submergir-se 8 o 10 mesos completament. Has d’anar a totes. Recordo un dia, durant un judici. Érem dos advocats que havíem de defensar dos nois per un delicte lleu. Abans del judici, però, vam decidir com plantejaríem la defensa. Llavors, l’altre advocat va començar a parlar i em vaig adonar que s’havia preparat millor que jo el judici perquè jo tenia el cap enroscat en la novel·la. Allà, vaig saber que, si volia escriure, necessitava tot el temps del món. I també, per dignitat i honestedat, perquè, si et dediques a una feina, has de ser-hi en cos i ànima. Si no, et frustres.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“No era fill d’escriptors ni de professors; el meu pare només coneixia mecànics, paletes, lampistes o modistes”

Ara ets un escriptor reconegut i una veu sòlida del món cultural barceloní, a més d’articulista i crític literari. Però has dit en alguna ocasió, que, quan vas arribar-hi, vas tenir la sensació que ningú t’esperava.

Sí, ho vaig sentir; tot i que, quan vaig ser-hi a dins, no he tingut cap sensació ingrata. Si vens d’un entorn diferent, com en el meu cas, trobes més dificultats per entrar-hi. Jo no era fill de pares escriptors o d’editors o de professors; més aviat, provenia d’un entorn on el meu pare coneixia mecànics, paletes, lampistes o modistes. Vaig arribar sense saber molt bé cap a on anava i em vaig colar a la festa a la qual ningú m’estava esperant. Però, tampoc he sentit que hi sobrava.

El fet de la procedència familiar ens porta cap a un debat cultural sobre com s’escriu la ciutat: hi ha una idea que diria que el relat de la Barcelona perifèrica s’escriu en castellà i el relat del centre barceloní s’escriu en català. I de fons, és clar, la qüestió de la confluència entre les dues llengües.

Sí, és un tema complex. Jo he nascut a Barcelona, i els meus pares, també. Tots parlem i sabem el català, des de ben petits. La meva llengua materna, però, és el castellà, és la llengua dels meus avis i amb la qual ens comunicàvem tots a casa. Ara bé, jo entenc que la literatura catalana és aquella que s’expressa en català. Si jo trio l’espanyol, en certa manera, em situo en una tradició determinada. És veritat que soc un autor de Barcelona i que, si visqués en un altre lloc com Madrid, Oviedo o Valladolid, escriuria d’una altra manera. El meu bagatge, però, és català i jo em considero cultura catalana, però, no sé si soc literatura catalana. Ara bé, ho visc sense cap mena de problema ni conflicte.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“La novel·la de Barcelona l’està escrivint avui un noi o una noia de 20 anys que va venir en una pastera”

És una qüestió que sol despertar controvèrsia.

Sí, és cert. Mira, una persona a qui jo estimava molt, en Juan Marsé, sempre l’hem definit com un autor clàssic del relat de la Barcelona perifèrica; però, potser, hem enfosquit altres autors en català. També, existeix una Barcelona de Mercè Rodoreda o de Josep Maria de Sagarra. A mi, Vida privada em sembla fascinant i la novel·la de Barcelona, una d’elles almenys. Hi ha una literatura que s’expressa en català i que trenca una mica aquesta dicotomia dintre/fora. És molt fàcil dir que Pérez Andújar, Zanón, Kiko Amat, Miqui Otero o Francisco Casavella són el relat perifèric sempre en castellà de Barcelona. No sé fins a quin punt és un tòpic.

Entremig d’aquesta dicotomia, hi ha una altra tesi que conclou que, per escriure el relat de Barcelona o de les Barcelones, calen les dues llengües.

Sí, i tant, és que Barcelona no és Catalunya; és una altra estructura, una realitat diferent, amb dues llengües i dues cultures, com a mínim. Per exemple, jo escric en castellà, però un castellà amb construccions catalanes. Només pots explicar Barcelona des d’aquesta eclosió de dues llengües i de dues cultures. Jo vaig créixer amb amics que parlaven totes dues, i també amb immigrants. Barcelona és com totes les ciutats, gent vivint un aquí i un ara; i deixem-nos de romanços. Potser, la novel·la de Barcelona, avui l’està escrivint un noiet o una noieta de 20 anys que ha vingut en una pastera a Espanya.

Seria El Pijoaparte del segle XXI?

Sí, un xaval immigrant magrebí que li diuen, mira, vine cap aquí, ets un dels nostres, però alhora no ets dels nostres; i que, quan lloga un pis, li demanen més i més documents, segons el color de la seva pell.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Jo em considero cultura catalana, com El Último de la Fila o com Dalí”

Creus que hauríem de ressignificar el terme xarnego, clau per comprendre aquesta literatura perifèrica? Encara desperta controvèrsia.

No ho sé. És que la societat s’ha trencat en dues, i el llenguatge que impera a banda i banda és molt simplista: amb mi o contra mi; i que, si no penses com un dels dos bàndols, no hi pertanys. Però és a la nostra mà dir prou. Jo intento que no em facin triar, no he de triar la meva cultura ni la meva tradició, ni d’on vinc ni a qui estimo ni on vull ser. Ningú té dret a fer-me triar i dir qui soc. I ho han intentat els uns i els altres.

En una entrevista a CRITIC, Maruja Torres deia que tu no tries la llengua, que la llengua et tria a tu.

I és veritat. El cas de Marsé és un exemple. Ell era una persona que, en teoria, hauria d’escriure en català, perquè els seus pares eren catalanoparlants. Però hi havia una dictadura que implicava que tota la ficció venia en castellà. Ell llegia còmics, anava al cinema i les pel·lícules eren en castellà. Per tant, a l’hora de crear una ficció, ell la traduïa al castellà. Quan ja vius en una situació de llibertat, l’idioma són les paraules amb les quals t’estimen, et renyen o t’eduquen; és això, i no cal fer cap guerra. És un fet i no passa res. Ara bé, penso que, si escrius en castellà, pertanys a aquesta tradició literària; i si escrius en català, a la literatura catalana. Com t’he dit abans, jo em considero cultura catalana, com El Último de la Fila o com Dalí, que era català, i que pel fet de ser monàrquic no deixava pas de ser cultura catalana.

Si seguim rosegant tòpics, ens adonem que també hi ha uns escriptors que expliquen en català la perifèria de Barcelona i que solen quedar fora d’aquest cànon, ocults. Penso en Jordi Nopca, Julià de Jòdar o Maria Barbal, entre d’altres.

Sí, i és una injustícia. Maria Barbal és clarament literatura perifèrica. Ella parla del passat obrer i escriu una literatura política de tot això. De fet, semblaria que la gent que parla castellà és obrera i que la que parla català, pel sol fet de la llengua, és classe mitjana-alta catalana. Però molts amics dels meus pares eren obrers de pedra picada i parlaven en català. Hi ha una cultura obrera en català. Per tant, si parlem de literatura perifèrica, hi hauríem d’incloure també aquests escriptors que ens l’expliquen en català.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“La sensació és que Barcelona avui dia no pinta res: ha perdut molta força i no creu en ella mateixa”

Com veus Barcelona, la ciutat, el dia a dia, després de tot? Han passat moltes coses.

Abans la trobava abstreta, i ara, en canvi, la veig en depressió, plenament deprimida. El futbol sempre és un mirall interessant per mirar-se, sobretot si parlem de Barcelona. Quan ens crèiem que el món ens mirava, perquè érem els millors, ens ho crèiem. Però avui dia la sensació és que Barcelona no pinta res. Abans, però, tampoc érem els millors; si més no, ens ho creiem. Ens falten artistes, referents, persones que ens facin sentir orgullosos de ser catalans o de viure aquí. És que tot el que va passar va ser molt bèstia: el procés, una societat trencada, la pandèmia…

Ara la guerra d’Ucraïna, l’emergència climàtica…

Si… Ho vivim fent veure que no passa res, però, sí, sí que estan passant coses. Barcelona la veig malament; ha perdut molta força i no creu en ella mateixa. I no sé com es pot recuperar, perquè, si depenem dels polítics, malament anem. Els polítics no generen cap il·lusió col·lectiva. Moltes persones van creure en una possibilitat cívica de canviar les coses, però es van adonar que els seus polítics els van trair i mentir. El meu pare va anar a votar l’1-O, mig s’ofegava per un problema respiratori, i el van dur els veïns, i en el fons li van prendre el pèl. I, malgrat tot, continuen governant. També, a més a més, l’altra part de la societat, un cinquanta per cent, que viu acceptant que no són considerats catalans per l’altra part. En fi, dues comunitats que viuen d’esquena. Ara bé, totes dues han perdut. Ningú ha guanyat. I tot això està passant factura.

Sona a desolació tot això que expliques, de dues comunitats que no es comuniquen, d’una Barcelona sense il·lusions, que no troba el seu lloc, desencaixada; semblen temes de Love song, la teva última novel·la.

Sí… A Love song, no es parla tant de l’encaix a la vida com que el món ja és un altre de ben diferent. Els tres personatges viuen fora de compàs i intenten cercar cavalls salvatges quan ja han desaparegut tots els cavalls salvatges que quedaven. Ells s’adonen que el món es troba en un altre indret. I, és clar, com ho acceptes això? Cadascú triarà la seva manera de fer-ho.

Són tres artistes: Cowboy, un rocker amb problemes familiars; Jim, un músic amb complexos, i, finalment, Eileen, la noia que tanca el triangle, que veu de la banda i que s’enfronta a una malaltia greu. Potser ella és la més madura de tots tres?

Sí, i volia que fos ella. Mentre la insatisfacció dels altres dos és una mica infantil, de si són persones autèntiques o no, Eileen ha de combatre una crua realitat. És el personatge més madur. Sap qui és, què vol i cap a on ha d’anar. No és un triangle de dos nois enamorats d’una mateixa dona, sinó un tot més complex, d’amistat.

De fons, també, la idea del viatge que inicien tots tres, com de tancament i final d’una etapa.

Sí, ells s’escapen i busquen alguna cosa que no saben encara molt bé què és. Tots tres assumeixen que és un estiu en què conclou un període. Ells ho saben, però tampoc procuren comunicar-s’ho entre ells. No saben com parlar-se. En tot cas, busquen allò que els destrueix.

Som molt contradictòries, les persones.

Ho som. Forma part de la gràcia d’estar vius, no creus?

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies