19/01/2022 | 06:00
[Podeu llegir la versió original d’aquesta entrevista, publicada en castellà a ‘La Marea’, aquí.]
A molts lectors els ha costat catalogar aquesta novel·la, però potser no cal etiquetar-la.
És que no cal catalogar-la. Com que li passen l’acció i la trama, la podríem catalogar dins l’àrea de traumatisme, perquè li passen coses a ella mateixa, com a objecte. Per exemple, com que tracta de cops d’estat, les notes al peu donen un cop d’estat i pugen al corpus de redacció. Elles mateixes desplacen l’argument cap avall (on són les notes) i agafen el comandament i estiren la trama des de dalt. Però, quan tracta de revolucionaris que donen cops d’estat, el mateix corpus literari torna a donar un cop, enderroca les notes i les retorna al peu. És a dir, a la novel·la li passen les mateixes coses que explico. És un llibre viu, al qual li succeeixen coses com a constructe.
Les notes narren diverses històries paral·leles i pot semblar escrit a la manera de Jorge Luis Borges.
Pot ser que ho sigui, encara que Borges no solia posar notes. El gust per la precisió absurda o l’erudició insòlita és molt borgesià. Realment sí que ho està, d’escrit a la manera de Borges, perquè la meva formació gira al voltant d’ell i al voltant dels llibres de Tintín.
També és una novel·la amb molts narradors com ara Ugo, la mare, la traductora…
Sí, i el Club d’Amics de Gregorio Morán, el Ministeri d’Humanitats, la presidenta del Cineclub d’Amics del Búfal…
“A la novel·la, hi ha molta gent parlant perquè estic com una regadora i del cap em surten molts rajolins diferents d’aigua”
Quin és el motiu per utilitzar-ne tants?
És una polifonia. Imagina’t que és una música antiga. Són diverses veus que fan una melodia i una superposició de melodies que donen lloc a una cançó. És com el cant gregorià, però en aquest cas les melodies donen lloc a una novel·la polifònica on cadascuna va contant una història diferent i totes convergeixen en la novel·la, que no acaba de contar una història única, però dona un estat únic: l’estat emocional que sents en llegir-la.
A la novel·la, hi ha molta gent parlant perquè estic com una regadora i del cap em surten molts rajolins diferents d’aigua, però la regadora és una, i l’aigua, única. Surten per diferents llocs per explicar històries diferents: no és el mateix el que expliquen els pares de Basilitz o el que explica la traductora. Ells van explicant el que pensen d’allò que els succeeix en comptes d’allò que passa en realitat; no és tan important el que succeeix com el que s’opina. Ara bé, el que passa en la realitat és greu, i en la novel·la, és una broma.
I en aquesta realitat hi ha els polítics, dels quals vostè diu que no veuen més enllà del que els passa, com si no fossin al món real.
No tenen en compte tot el que no els passa al voltant del seu àmbit. El món exterior no és el dels països del Tercer Món. Per a ells, és el que està més enllà de la Carrera de San Jerónimo [seu del Congrés dels Diputats espanyol].
“La crisi del petroli del 1973, encara que no fos decisiva, va ser la metàfora o el símbol de totes les crisis”
I en aquest món exterior, vostè ha escrit sobre el que va passar als països més pobres.
Sí, però tot això està tret del que jo veia de petit a la televisió. Et recordes del programa Reporteros? Aquests temes sortien tots els dimecres a la nit o bé en els titulars que llegia al diari. No estic revelant res que no se sàpiga.
Però la gent més jove no ho sap.
És cert que saben més de les croades que de la independència d’Angola. Però que s’informin, que saben com fer-ho. De Joc de trons, sí que s’encarreguen de buscar-ne informació
Com s’ha documentat?
Per acumulació d’articles o de reportatges i pels llibres que reflecteixo a les últimes pàgines. Principalment, la novel·la que hi ha darrere d’El año del Búfalo és Tintín i els ‘pícaros’, encara que també ha estat molt important la Guia del Tercer Món. Aquest llibre sempre l’he portat al damunt perquè et descriu els països i hi apareixen les biografies de tots els guerrillers i revolucionaris. Encara que s’ha quedat obsolet, sempre he pensat que tot el que conta és una novel·la de la revolució.
Com El año del Búfalo?
Sí, però la meva novel·la és la de la revolució fracassada.
Per què gira al voltant del 1973?
Perquè es va produir la crisi del petroli, que, encara que no fos decisiva, va ser la metàfora o el símbol de totes les crisis. Per exemple, la del gran desencís que vam viure el 1976, quan fracassen els ideals del Maig del 68 i del hippisme i on l’optimisme es converteix en ràbia. Els últims que queden, en comptes de retirar-se, passen a l’acció armada i comencen els anys de plom. D’aquesta ràbia sorgeixen la Baader-Meinhof o les Brigades Roges. Més tard, en els vuitanta arriba el gran fracàs perquè es dretanitza el món amb Reagan, Thatcher i el papa Wojtyła: és el final. Però també és el final amb l’aparició de la sida: la primera pandèmia que precedeix la que hi ha ara.
“Per escriure, fes servir el que tens i el que ets perquè és l’única manera de plasmar la teva veritable personalitat; la resta és usurpació”
On s’emplaçaria Suburbia?
En qualsevol suburbi.
Sí, però Suburbia és un garatge o el garatge és a Suburbia?
El garatge és a Suburbia, que és un polígon on als baixos dels blocs de pisos hi ha locals comercials.
Parla de tantes coses en la novel·la. Esmenta tantes persones i personatges…
És per lleialtat al que soc. El que cal fer és respectar com a cultura el que tens, independentment de si es considera convenient o no. No podem pretendre valer-nos d’allò que els altres consideren cultura i pensar que ho necessitem. Per al treball creatiu, i en aquest cas per escriure, fes servir el que tens i el que ets, perquè és l’única manera de plasmar la teva veritable personalitat; la resta és usurpació.
Farem un petit homenatge a Almudena Grandes i li preguntaré sobre una cosa que ella contava sobre la vida que tenia una novel·la mentre l’escrivia. Deia que hi ha novel·les que et pesen i t’avorreixen i després n’hi ha unes altres que comencen a córrer i has d’anar darrere d’elles amb la llengua fora. Com ha estat la seva experiència mentre escrivia El año del Búfalo?
Va ser com un remolí, i jo era al centre veient què donava voltes o què s’enfonsava i anava explicant-ho. Però està escrita des de l’ull de l’huracà, i aquesta novel·la és l’huracà que gira entorn del lector que està flipant perquè de la cadira el porta al sofà i fins i tot hi apareix una cabra. És un huracà que passa pel cap.
Si el vent és l’aire en moviment, l’huracà està fet de les idees en moviment. Si apareix una idea que em va bé per al que estic contant, recorro a aquesta idea —independentment de si està sancionada per la cultura o no— per si em va bé per parlar d’homes grossos amb bigoti, perquè, quan era petit, hi havia molts homes grossos amb bigoti.
“Fer aquesta novel·la ha estat com conduir amb una mà mentre veus el paisatge”
I parlant d’homes grossos amb bigoti o d’homes que fumen puros com Gregorio Morán a la novel·la, he parlat amb Gregorio Morán, el real, i m’ha dit que aquesta novel·la és un artefacte i que no la pot valorar, només jutjar-la, però que li ha agradat.
És clar! Què t’ha de dir? Soc amic seu! Morán és el prototip d’aquella generació que tot el que tocava ho convertia en política i que tot ho va viure a través de la política: parlaven de llibres o de cinema i acabaven parlant de política. Encara que Gregorio és un home de lletres, va ser militant clandestí del Partit Comunista i el va enxampar l’època en la qual, fossis el que fossis, eres polític. Ningú com ell —i és una exageració laudatòria, però en senyal de respecte— ha sabut comprendre la política i explicar-la.
Llavors El año del Búfalo és un homenatge a Gregorio Morán.
És un homenatge en tota regla.
M’han demanat que li pregunti si ha hagut de fer una aturada durant l’escriptura o si li ha provocat una úlcera com a José Donoso quan va acabar d’escriure una de les seves novel·les.
La vaig fer d’una tirada, en quatre mesos i durant la pandèmia. I no, no m’he posat malalt com Donoso. Ha estat com conduir amb una mà mentre veus el paisatge.
Amb quina història del Tercer Món es queda?
Amb cap en concret; però, si m’hagués de quedar amb una figura (no pas personatges, perquè no formen part de la ficció, personalitats, perquè tenen poder i l’exerceixen, o figures històriques), seria amb Lumumba. Primer, per la seva integritat, per la seva grandesa i pel dolor que va deixar després de la seva mort. Segon, per la noblesa amb la qual va lluitar en l’època que li va tocar viure. També per la potència de la seva acció i l’impacte que va causar internacionalment, fins i tot a la nostra cultura popular.
Quin dels personatges del garatge de Suburbia adoptaria?
Els del garatge, no cal adoptar-los, perquè som els meus amics i jo.
Però els seus amics viuen a casa seva?
No, però ens coneixem des de fa 50 anys.
I els ha agradat la novel·la i s’hi han sentit identificats?
Espero que no s’hi hagin sentit identificats! No fa falta que els agradi: som amics i ens estimem. És un homenatge secret a nosaltres mateixos.
“Soc molt feliç perquè m’han premiat quan m’he sentit més lliure escrivint”
Com li escau el Premi Herralde?
[Se li il·lumina la cara.] N’estic supercontent. Soc molt feliç perquè m’han premiat quan m’he sentit més lliure escrivint. En les novel·les anteriors em sentia esclau del que m’agradava, i aquí m’he sentit jo mateix. És un premi que he admirat sempre i encara no em crec que m’hagi tocat a mi: sento que m’han prestat una bici i que l’haig de retornar.
